«Discreció i silenci». Pere Guixà sobre «L’ajudant» de Robert Walser [El País, Quadern]

Font: Pere Guixà / El País, Quadern

Diversos autors com Kafka, Musil, Hesse, Zweig, Bernhard o Canetti van apreciar la literatura del suís Robert Walser (1878-1956). La novel·la L’ajudant és un dels seus llibres primerencs i el segon d’una trilogia central en la seva obra, completada amb Els germans Tanner i Jakov von Gunten, novel·les escrites totes a la primera dècada del segle XX.

Walser —heterodox de les lletres, escriptor secret amb obra, l’home que va perdre el barret abans de caure mort a la neu després de passar 25 anys en un sanatori a Herisau— va escriure aquesta novel·la a partir d’una experiència pròpia. Com el seu personatge Joseph Marti —jove de 24 anys—, Walser havia exercit feines de domèstic i secretari al servei d’un enginyer, en una mansió sumptuosa. La novel·la pot semblar d’entrada una anàlisi de les relacions de necessitat i tensió mútues d’un amo i el seu servent. Aviat ens adonem que Marti admira de debò el seu amo Tobler, home que ha dissenyat i tractat de comercialitzar una sèrie d’invents estrafolaris. Tobler s’anirà arruïnant, però això no afecta Marti, que encara es mostra més i més sol·lícit en les seves tasques, les quals seran cada cop més quotidianes i senzilles. Es mantindrà sempre admirat per l’enginy i el geni del seu amo, mentre al mateix temps resulta algú estimat per la dona i els quatre fills de l’enginyer, que interpreten amb estupor aquesta fidelitat, ja que ells també s’allunyaran de Tobler.

Però, més enllà de l’admiració i l’extravagància, de què ens parla aquesta novel·la que posa al centre un personatge modest, humil, gairebé submís, amb llampades de saviesa i enteniment, força semblant a com ho són molts personatges de Walser? Aquest ajudant estaria dotat per a feines i somnis alts, però Walser sempre va tenir a gala la classe petitburgesa a què pertanyia, la tasca esborradissa i sense lluïssor de cada dia, i pensava, com li va dir al seu amic Carl Seelig, “que les empreses grans i audaces s’han de realitzar amb la màxima discreció i en silenci, perquè al contrari es corrompen i desvirtuen el foc que tot just començava a sorgir”.

La prosa de Walser és cuidada, dúctil i lleument lírica, ens diu també Seelig, potser aquí un fet no tan visible com en els llibres de proses breus de l’autor, segurament el gènere literari que més identifica el suís. La distància del narrador, que entra i surt del cap dels personatges, crea un to molt peculiar. ¿És ironia o humor germànics, allò que fa tan personals alguns passatges de l’autor? De vegades els personatges, sobretot l’ajudant, parlen de fets quotidians com si estiguessin fent alguna paràbola, com si anessin més enllà del sentit natural de les paraules. Walser es va començar a traduir sistemàticament en castellà a l’editorial Alfaguara als anys vuitanta i, passat el temps, ja s’ha vist que algun subtext d’aquests llibres era intraduïble.

S’ha dit sovint que el suís és un escriptor per a escriptors, fet que sol indicar singularitat, però matisada. La lectura de la trilogia esmentada al principi ens aboca a un novel·lista de fusta, inserit en una tradició narrativa, sens dubte apta per a un lector que no necessita complexitats literàries.

Edicions del 1984, amb la publicació d’aquesta obra [i traducció de Ramon Monton], completa la feina que fa uns quinze anys van fer Quaderns Crema (Jakov von Gunten) i Proa (Els germans Tanner) per incorporar Walser als nostres catàlegs. Una novel·la recomanable.

 

«Robert Walser, l’escriptura a llapis». Alfred Mondria, sobre «L’ajundant» de Walser

Font: Alfred Mondria / Postdata / Levante (i Privilegis de l’intrús)

En moltes ocasions és pràcticament impossible separar l’obra d’un autor de l’aurèola que tendeixen a traçar admiradors i mitòmans. De fet, molts episodis biogràfics de Robert Walser són propicis a la llegenda. Nòmada incessant a qui és ben difícil seguir el rastre, practicà oficis com treballador de banca, arxiver o majordom, ocupacions que encaixen amb una personalitat i una escriptura que defugen l’èmfasi i estats d’ànim apassionats. La humilitat, l’interés per aspectes quotidians i menors, una mirada sorprenent —i expressament ingènua— conformen un programa que s’enfronta a la lluita adulta, als imperatius de la vanitat i l’ànsia de triomfs. En els articles periodístics de Robert Walser queda definida una poètica inspirada en una aparent itinerància capritxosa de vagabund: vells asseguts en jardins públics, la xerrameca d’una costurera, desvagats, gent que puja i baixa dels tramvies. Escenes capturades per un observador addicte al passeig urbà i a refugiar-se en el silenci del bosc com un antídot contra el sofriment. En l’inici del segle XX, quan ja s’anunciaven els grans cataclismes que desencadenaria la història, Robert Walser preferia fixar-se en regions marginals del pensament, alié a exigències de modes i corrents estètics. Amb un gest quasi místic, canvià la ploma pel llapis per a escriure, poc abans que un sistema nerviós massa fràgil l’obligara a passar l’etapa final de la seua vida en el psiquiàtric suís de Herisau.

Al dors de targetes de visita i en fulls de calendari Robert Walser anota —amb lletra críptica i xifrada— petites escenes dramàtiques, paròdies de gènere epistolar, retrats anònims i anècdotes fictícies. Amb posat rialler apunta en un dels seus microgrames: quan admire una persona o un fet, m’agrada interrompre aquest sentiment amb alguna estupidesa, i així burlar-me de mi mateix. Una proclama que també assumiria el protagonista de Jakob von Gunten, potser la seua millor novel·la. “Aquí s’aprén molt poc. No farem res de bo a la vida, és a dir, tots nosaltres no arribarem a ser en el futur sinó una cosa molt modesta i subordinada”. Rufianesc, vulnerable i transgressor, el jove Jakob practica a l’Institut Benjamenta l’elogi de la ignorància enfront del coneixement i l’ambició. Com els seus companys, el servilisme és l’únic objectiu que pretén assolir, descartar l’amplitud de mires i la temptació del poder i l’èxit. En aquesta peculiar institució estan prohibides les esperances i el desig de prosperar; cal, per tant, una mena de resignació intel·ligent, ja que “quan penses, et subleves”. Passatges onírics, jocs amb un llenguatge cavalleresc i romàntic, una mirada mordaç a les novel·les de formació, a més d’una simbologia que s’esmuny a interpretacions clàssiques configuren una de les narracions més singulars de la literatura europea.

Sense aquest caràcter provocatiu i sorneguer, Joseph Marti també assumeix un paper d’obediència i vassallatge —travessat per rampells d’orgull— quan entra a treballar a casa de l’enginyer Tobler. El protagonista de L’ajudant viu com una ofensa la incapacitat de prendre iniciatives i mostrar-se eficient en les tasques que li encomanen. En canvi, davant les feines mecàniques i administratives, o tan sols en haver d’arreplegar les fulles seques del jardí, Joseph sent com si la vida el recompensara per les adversitats que ha patit. Fidel a un estil elusiu, Robert Walser punteja lleugerament el passat del personatge: precarietat i pensions ombrívoles, relacions amb dones presidides per la por i la fantasia, records vaporosos. A hores d’ara, Joseph disfruta de bon menjar i bons cigars, luxes i atencions d’una vida burgesa.

Ara bé, aquesta seguretat que contrasta amb les vivències anteriors no és, ni de lluny, definitiva, ja que l’enginyer que l’ha contractat és un inventor d’artefactes que no compten amb la confiança d’inversors. El rellotge publicitari, una cartutxera automàtica i una cadira per a malalts no passen de ser dissenys que, amb el pas dels dies, causen la ruïna del negoci i una desfilada constant de creditors i deutes. L’arrogant, fatxendós i tirànic enginyer Tobler comprova com els seus somnis acaben esvaint-se entre les acusacions i el sarcasme dels conciutadans. Però l’aspecte més revelador d’aquesta història és constatar com Joseph es debat entre la fidelitat al seu senyor i senyals d’alarma que no pot escamotejar, encara que siga a través d’una voluntat mancada d’energia. Des d’una tensa pugna interior, Joseph fa seua una afirmació distintiva de Robert Walser: “La tranquil·litat anímica s’assembla de vegades a la més freda indiferència”.

En L’ajudant el valor més apreciat és la inacció, o bé deixar-se dur per la inèrcia del treball diari i acomplir ordres —encara que siguen absurdes— del seu superior. Quan Joseph ha de comportar-se amb determinació se sent oprimit, com en el coqueteig i les converses més íntimes que manté amb la dona de l’enginyer, el personatge que obliga a esperonar la consciència adormida —letàrgica— del protagonista. En aquest sentit, l’escriptura compassada de Robert Walser s’ajusta al moviment interior que experimenta Joseph, qui tendeix a domesticar i esmorteir qualsevol decisió conflictiva. La natura, com en altres obres de l’autor suís, actua com una mena de regulador de la pressió anímica, amb divagacions exaltades i poètiques: banys extasiats al llac, fulles de cirerers “d’un vermell incandescent, ferit, dolorós”; sirenes que en la boira “sonaven com queixes d’animals indefensos”. El ritme i les onades de la prosa transmeten —amb més claredat inclús— els punts cardinals de l’ideari d’abnegació i replegament de l’autor.

En referència als artistes, Robert Walser subratllava que tindre la necessitat de ser gran és una immensa desgràcia. Sobta aquest propòsit ferm d’equiparar la llibertat a la insignificança, a una modèstia extrema. Una actitud i una escriptura que reivindicaren —amb més o menys intensitat— Kafka, Benjamin, Canetti, Musil o Bernhard. La mort de Robert Walser el dia de Nadal de 1956 sobre la neu, entre els arbres del bosc, s’erigia en una mena de símbol i anunciava —engrandia— la futura llegenda.

«El preu de la llibertat». Marina Porras sobre «L’ajudant» de Robert Walser [Diari Ara]

Font: Marina Porras / Diari Ara

«L’ajudant» / Robert Walser / Traducció de Ramon Monton

A la literatura de Robert Walser sempre és molt més important la idea que hi ha darrere el text que la narració mateixa, per això les digressions a les seves obres sempre són molt més importants que la història que ens explica. Podríem dir que la seva és una obra dedicada a la pregunta per la idea de llibertat. Què vol dir ser lliure i fins a quin punt podem ser lliures és la qüestió que ens planteja aquest i tots els llibres de Walser, que més que per un novel·lista semblen escrits per un filòsof existencialista.

Gairebé tots els personatges de Walser s’amaguen rere una vida aparentment insignificant per no afrontar els seus problemes existencials. Joseph Marti, l’ajudant que dóna títol a la novel·la, és un gran personatge walserià condemnat a preguntar-se si està vivint la vida que vol viure. El Joseph té 24 anys quan entra a treballar com a empleat a la mansió de l’enginyer Tobler. Aquest viu a Bärenswil, Suïssa, i casa seva és l’estereotip ideal de la vida burgesa. El Joseph, que mai no ha tingut gaires diners ni feines serioses, s’instal·la a casa els Tobler meravellat pel lloc on ha anat a parar: l’entorn és idíl·lic, la feina li permet tenir força temps lliure, els àpats són esplèndids, i la família l’acull tan amablement que no pot evitar sentir-se’n part.

L’empleat ha estat contractat com a ajudant de l’enginyer Tobler, el cap de família, un home que no aconsegueix dur a terme cap dels projectes que planeja amb gran entusiasme, als quals destina molts diners que no tornaran mai. La sensació de ruïna imminent es nota gairebé des de la primera pàgina, però com més a prop és el naufragi menys ganes té el Joseph de marxar de la casa: no li paguen el sou però viu millor del que ha viscut mai, se sent gairebé un burgès. I, sobretot, no ha de prendre decisions -només ha d’obeir ordres.

Obediència i rebel·lió

Jakob von Gunten, Fritz Kocher o Joseph Marti són personatges inconfusiblement walserians. D’entrada ens semblen plans, simples; ens fa l’efecte que viuen contents amb una vida insignificant, al marge. Però són homes que, com diu el Joseph, senten que “la seva existència no era més que una jaqueta provisional, un vestit que no acabava d’anar bé”. Per això tots ells tenen caràcters imprevisibles i contradictoris; són obedients i alhora rebels. O com li diu la senyora de la casa a l’ajudant: “Vostè és una barreja d’audàcia i covardia”.

El problema és que no tenen ni idea de què volen fer amb la seva vida. Moltes lectures de Walser diuen que això els passa perquè estan subjugats a un poder superior, que estan lligats per mecanismes que els superen. Però en realitat aquests homes tenen por de la llibertat: tenen por de definir-se, de triar la seva opció. Les obres de Walser són importants perquè ens mostren que la vida consisteix a prendre decisions que són rellevants i determinen qui som.

Quan aquests homes tiren pilotes fora a l’hora de respondre a preguntes existencials ens ensenyen que la llibertat no és tenir totes les possibilitats sinó escollir-ne una i descartar les altres. Per això podem dir que el Joseph és un covard quan decideix no marxar d’una casa on no li paguen el sou: ho fa simplement perquè així no ha de triar, no ha de ser lliure. Ens ho diu ell mateix: “El fet d’estar lligat, encadenat a un lloc, de vegades és més càlid i ple de secretes tendreses que la llibertat sense fronteres”.

Aquesta estètica de la insignificança no evoca només l’obra de Walser sinó també la seva vida, que va acabar en un sanatori per a malalts mentals a causa d’una malaltia de caràcter hereditari. Els últims anys els va passar tancat en centres psiquiàtrics, passejant i escrivint (sempre en llapis) en tovallons de paper i als marges de fulls de calendari. Walser va combinar feines precàries -va fer de grum, d’arxiver, de secretari, d’ajudant- fins que la malaltia el va acabar aïllant del tot d’una vida que, com va escriure, definia amb les mateixes propietats que la cendra: “La cendra defineix el meu univers. Si bufem la cendra, no hi ha res en ella que es negui a dispersar-se volant a l’instant”.

«Robert Walser. Elogi del fracàs». Glòria Farrés sobre «L’ajudant», a Núvol

Font: Glòria Farrés / Núvol

Un quinze d’abril com avui, de 1878, va néixer l’escriptor suís Robert Walser. És un autor essencial de la literatura alemanya, llegit àvidament per Kafka, Musil o Canetti. Força conegut en els primers anys de la seva vida, quan vivia i publicava a Berlín, va retornar al seu poble natal el 1931 i, ja lluny dels cercles berlinesos, va patir una malaltia mental de caràcter hereditari que el va aïllar definitivament. Al llarg de la vida activa, va treballar sempre amb feines de subaltern ―grum, secretari, arxiver, ajudant―, en una absoluta precarietat. Autodidacta i errant, aquestes experiències van quedar reflectides a la seva obra, feta d’històries extremadament fràgils. Va acabar la seva vida en un centre de salut mental, i un dia de Nadal dos nens van trobar el seu cos estès sobre la neu.

Edicions de 1984 acaba de publicar L’ajudant, en traducció de Ramon Monton. Monton ja havia traduït Walser ―Els germans Tanner (Proa 1999)―, i aquí demostra novament el seu mestratge de traductor ―reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona 2015―. L’ajudant no és una obra fàcil de llegir. Per bé que és un estil molt fi i despullat, gairebé transparent, i que el relat avança amb claredat i ritme, la narració es va tornant angoixant, molt salvatge. La mirada penetrant del protagonista esventra la realitat, la llença a la cara del lector, i tan aviat mostra la bellesa esplèndida d’una natura primaveral i hivernal que l’aclapara, com la violència continguda o explícita que regna entre els homes, tensada per la classe social, pel sexe, per l’edat, pels diners o per l’alcohol. És una mirada profundament moral, però feta des d’una absoluta modèstia, la mirada d’un ésser marginal, solitari, inestable, que fa pensar en el protagonista de La fam de Knut Hansum o en el Bartleby de Melville.

[SEGUI LLEGINT L’ARTICLE A NÚVOL]

Novetat editorial: «L’ajudant», de Robert Walser. Traducció de Ramon Monton

L’ajudant
Robert Walser
Traducció de Ramon Monton
isbn 978-84-15835-75-2
Mirmanda, 145
256 pàgines
18 euros

Tal com un dia va fer el mateix Robert Walser, el jove Joseph es trasllada a viure a casa de l’enginyer Tobler, que l’ha contractat com a ajudant. La casa és preciosa i corona un turó a la vora d’un llac immens. Allà, Joseph s’hi trobarà la mar de bé. I la família de l’enginyer és tan agradable que aviat se la farà seva. És per això que no gosa ni pensar a plegar quan s’albira a l’horitzó la fallida total del seu cap, incapaç de transformar en diners les esperances dipositades en els seus projectes i, naturalment, incapaç de pagar-li puntualment la nòmina.

L’ajudant relata amb ironia i gran mestratge la tensió que neix en l’assalariat feliç de ser-ho entre abandonar un vaixell que s’enfonsa o mantenir-se fidel al patró fins a les últimes conseqüències: l’ésser humà debatent-se entre el servilisme i la pròpia llibertat.

Robert Walser va néixer l’any 1878 a Biel, Suïssa. Tot i conèixer l’èxit tant com a poeta, novel·lista i assagista —va ser admirat per coetanis de la talla de Musil, Hesse, Zweig, Benjamin o Kafka—, va viure sempre en una absoluta precarietat. Va treballar de grum, d’ajudant de l’enginyer Dubler, de secretari, d’arxiver… L’any 1925 va començar a patir símptomes nerviosos que el van portar a demanar l’ingrés en un centre de salut mental, on va residir fins al dia de la seva mort. El dia de Nadal del 1956 dos nens van trobar el seu cos estès sobre la neu.