«Rashômon i altres contes», d’Akutagawa, al blog Espiantdimonis

Font: Laura / Espiantdimonis

Gràcies a Edicions de 1984, aquest any ha arribat per primer cop al català un dels grans autors de les lletres nipones: Ryûnosuke Akutagawa. En el volum publicat, Rashômon i altres contes, s’hi compila una acurada selecció de quinze contes, feta pel mateix traductor del llibre, i professor de literatura japonesa, Albert Nolla, i que es divideix en contes històrics, basats en històries tradicionals dels segles XII i XIII, i contes moderns, ambientats en la mateixa època en què van ser escrits (1915-1927).

Els contes de la primera part, malgrat l’exotisme que els atorga el seu origen remot tant en el temps com en l’espai, resulten propers tant pel tractament psicològic dels personatges com per la sofisticació de la tècnica narrativa utilitzada. En aquest últim sentit, destaca En un bosquet de bambú, on l’autor plasma la subjectivitat de la mateixa realitat mitjançant els diferents relats que els personatges fan d’un mateix succés. Aquesta relativitat de la realitat, aquí tan palesa, s’estén també a les contradiccions o la volubilitat que donen relleu als personatges. La Kesa i en Moritô és un dels relats més vivament marcats per aquestes contradiccions internes dels personatges. Aquí, a partir del monòleg simultani dels dos protagonistes, s’exposa la situació a què els ha portat una relació viciada pel menyspreu, la luxúria, l’egoisme, el dolor i la desesperació; un embull de sentiments i d’accions que, malgrat tot, no es pot explicar sense l’amor. I és que, amb aquests contes, Akutagawa s’endinsa en les parts més tortuoses de l’ànima humana i en retrata les seves ombres. Per la seva truculència, i per la seva magnitud, destaca El paravent de l’infern, on, a més de tornar a fer patent la subjectivitat de la realitat narrada, l’autor indaga en la relació entre la vida i l’art a través de l’esborronadora història que hi ha darrere la creació de l’obra que dóna el títol al conte.

Lluny de dracs i estanys sagrats, els contes de la segona part retraten amb una subtilesa magistral la insubstancialitat de la vida moderna. Amb una prosa acurada i una afinada habilitat narrativa, la majoria giren entorn d’un succés que, si bé és petit i trivial, fen la fina realitat en què els personatges viuen confinats, talment com una pedra que travessa la superfície encalmada d’un llac. De vegades un gest (la inclinació de cap instintiva de La reverència, el fort estrenyiment d’un mocador a El mocador), de vegades un petit acte (el llançament d’unes mandarines per la finestra d’un tren a Mandarines, la compra d’uns manats de cebes a Cebes), revela la veritat —o la bellesa (¿què és la bellesa, sinó una forma de veritat?)— que hi ha més enllà de les entumidores rutines que imposen les necessitats de la vida ordinària o, simplement, de la immòbil superfície. O, com en el cas de Cebes, que es contraposa complementàriament als altres contes, revela la vulgar realitat que la vàcua imitació de la bellesa no pot sinó maquillar.

Un gest o un petit acte, es tracta sempre del «succés misteriós» que el mateix Akutagawa descriu a La fe d’en Wei Sheng i que, en menor o major mesura, transcendeix la «vida incomprensible, anodina i avorrida» de la modernitat. (Excepte a El mocador, on el tema de fons és el contrast entre Orient i Occident, un dels eixos de la literatura japonesa d’aquell període.)

En qualsevol cas, tant si pertanyen a l’època dels samurais com a principis del segle XX, tots els contes tenen en comú l’elegància amb què es despleguen i l’aguda visió de l’ànima humana que els perfila, i reflecteixen el talent i la sensibilitat artística que van fer d’Akutagawa el contista per antonomàsia del Japó modern.

«Viatge al Japó feudal». Pere Guixà sobre «Rashômon i altres contes», de Ryûnosuke Akutagawa [Quadern d’El País]

Font: Pere Guixà / El País, Quadern

S’explica sovint que, en ser tan breu la història del conte literari modern —una mica més de dos segles, fixen els experts—, els seus autors no formen tant una cadena de transmissió com una taula rodona. Si en aquesta taula s’hi hagués de situar un autor japonès, no hi hauria cap dubte que seria el clàssic Ryûnosuke Akutagawa (Tòquio, 1892-1927).

Segurament, el lector coneix Akutagawa perquè és l’escriptor de qui el cineasta Akira Kurosawa va adaptar dos contes (Rashômon i Dins un bosquet de bambú, tots dos inclosos en l’antologia Rashômon i altres contes que ha publicat Edicions de 1984) per rodar la seva coneguda pel·lícula Rashômon (1950). L’obra d’Akutagawa, desplegada majoritàriament en el conte —i durant les tres primeres dècades del segle XX—, va mostrar sempre interès per recuperar el Japó feudal i, al mateix temps, per captar el pols de la modernitat.

L’antologia de quinze contes que aplega l’edició que ens ocupa, seleccionada pel traductor mateix, Albert Nolla —de referència en literatura japonesa—, respon bé a aquest doble vessant: contes històrics i contes moderns. La segona secció és menys interessant, si és que busquem en un autor japonès la petjada d’una cultura llunyana, exòtica. En l’època d’Akutagawa, ara ja fa un segle, és justament quan neix en la cultura nipona el debat sobre fins a quin punt cal empeltar-se de cultura occidental, i si tractar d’impedir-ho és realment factible (Akutagawa va mantenir una llarga polèmica amb Junichirô Tanizaki, autor que defensava amb braó el manteniment de les pròpies tradicions, fet al qual Akutagawa, ben mirat, no renunciava pas, com notem clarament en aquesta antologia). Després de la Segona Guerra Mundial, impedir aquesta intrusió occidental ja va ser impossible.

Pel que fa als “Contes moderns”, són destacables El mocador i La reverència, i Tardorés, sens dubte, el millor; té ressons de Txékhov, de Sherwood Anderson, de Salinger. El conte ens parla d’un matrimoni insatisfet i de la complicitat ambigua de dues germanes en parlar dels seus marits; l’autor desplega la història amb un subtext que enalteix el conte i l’omple de modernitat. L’enamorament dels joves, el romanticisme enganyós, les vides incompletes o monòtones, vet aquí els temes més recurrents d’aquesta part del llibre.

Al Japó hi ha llargues sèries de contes populars i folklòrics que enfonsen les arrels fins molt enrere en el temps. A la secció “Contes històrics”, Akutagawa rastreja en aquests compendis inscrits en les diverses dinasties clàssiques nipones, i reelabora les narracions que més li criden l’atenció i que poden complaure un lector coetani. L’efecte que ens produeixen avui és singular. Ja hem assenyalat dos contes feudals (aquells que també van fascinar Kurosawa), realment excepcionals, i cal destacar també El nas (no faltarà qui, en el seu punt grotesc, hi trobi la petjada de Gógol), El fil de l’aranya (una fàbula que remet a les paràboles budistes, però sense els filtres edificants actuals) i Farinetes de nyam (relat que, entreviat d’humor, dinamitza l’halo impertèrrit dels samurais). El paravent de l’infern, així mateix, és una història que adquireix la categoria de novel·la curta i que, ara sí, ens immergeix en uns costums plenament japonesos, sorprenents.

És evident que, a fi de donar-nos una visió àmplia de l’obra d’Akutagawa, aquesta edició havia de recopilar els contes de les dues estètiques de l’escriptor, però el lector —tornem-ho a dir— se sentirà força més atret per la secció de contes històrics.

 

«Una mirada única». Ada Castells sobre «Rashômon i altres contes» de Ryûnosuke Akutagawa [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: Ada Castells / La Vanguardia

Als aficionats al cinema d’Akira Kurowasa els sonarà Rashômon per la pel·lícula que duu el mateix títol i que, de fet, està basada en la historia Dins un bosquet de bambú. Tots dos relats s’apleguen en el recull que acaba de publicar en català Edicions de 1984. També els podem llegir en la traducció al castellà que aquesta tardor va treure Satori amb motiu del centenari de la publicació de Rashômon. Són dues oportunitats d’entrar en l’univers d’aquest contista japonès que va consagrar la seva curta vida a la literatura. Malgrat la bona rebuda dels seus llibres, es va suïcidar als 35 anys convençut que era mediocre, tot i que els contes de totes dues traduccions ho desmenteixen de ple.

A l’edició catalana, que ha comportat el premi de traducció Vidal Alcover a Albert Nolla, s’hi apleguen tant contes històrics, que l’escriptor va refer afegint-hi una mirada psicològica més contemporània, com relats moderns que ens poden recordar el toc surrealista d’un Kafka, la tristesa d’un Stringberg i la ràbia d’un Baudelaire. No en va l’Akutagawa, des de ben jove, va ser un devorador de llibres, tant de la tradició xinesa i japonesa —com prova en les històries d’aire llegendari de la primera part del llibre— com de la tradició occidental, com podem assaborir en alguns dels personatges de la segona part, com l’escriptora frustrada Nobuko que té la mala sort de ser dona en un món literari dominat pels homes, un tema que tractat fa cent anys, demostra la visió preclara de l’autor.

En canvi, l’editorial asturiana Satori ha optat, en aquesta ocasió, per recollir relats històrics, cinc dels quals fins ara eren inèdits en castellà i que ens arriben a cura d’Iván Díaz Sancho. La mateixa editorial ja tenia altres joies d’Akutagawa al catàleg: Vida de un idiota y otras confesiones i un llibre d’haikus titulat En la ceniza escribo.

És curiós com Akutagawa aconsegueix donar el mateix aire tant als contes que semblen extrets de llegendes mil·lenàries com els que situa al Tòquio de principis del segle XX. En tots dos aïlla la naturalesa humana i la barreja amb un entorn que sembla immutable i que encara fa destacar més la nostra vulnerabilitat. En els uns surten dracs i samurais, en els altres, trens que rugeixen i homes desesperats, però tots porten una marca molt sòlida amb un nom gens mediocre: RYûnosuke Akutagawa.

«La mirada de perfil d’Akutagawa». Damià Alou sobre «Rashômon i altres contes», d’Akutagawa, a l’Ara

Font: Damià Alou / Ara

Tot i que Akutagawa té una mitja dotzena de traduccions al castellà -la primera, del 1959-, en aquest volum de Rashômon i altres contes els seus personatges turmentats parlen per primera vegada català gràcies als bons oficis d’Albert Nolla, que amb aquesta traducció va guanyar el 9è Premi Vidal Alcover, i que ens presenta una curosa feina, plena de notes que ens ajuden a comprendre una cultura tan fascinant com, de vegades, aliena.

Akutagawa va néixer a Tòquio el 1892, i després d’estudiar a la Universitat Imperial, ell i alguns companys lletraferits revisqueren la revista Shinshicho, on a més de les seves obres publicaren traduccions de W.B. Yeats i Anatole France. Però va ser l’encontre amb el seu ídol, Natsume Soseki, i els elogis d’aquest cap a la seva obra, els que posaren els fonaments de la seva fama. A partir d’aleshores Akutagawa va escriure nombrosos relats i haikus, i també va fer de reporter a la Xina per a una revista. Però el viatge li va provocar nombrosos problemes de salut, els quals, sumats al deteriorament de la salut mental -la seva mare havia mort boja-, el portaren al suïcidi a l’edat de 35 anys. Akutagawa va escriure més de 150 relats, i a la seva mort l’escriptor Kan Kikuchi, amic seu de tota la vida, fundà el Premi Akutagawa per a escriptors novells.

La cerimònia de l’estil

El lector potser recordarà Rashômon, d’Akira Kurosawa, que va posar de moda el cinema japonès a Europa a la dècada dels 50. Es basa en dos relats d’aquest volum: el del mateix títol, que inspirà l’escenari, i Dins un bosquet de bambú, d’on va treure l’argument, i on amb 11 pàgines Akutagawa es mostra hàbil a l’hora d’agafar qualsevol anècdota i convertir-la en matèria narrativa per la pura màgia del seu estil. Entre els escriptors japonesos que ens poden ser més coneguts -Mishima, Tanizaki, Soseki, Dazai, Kawabata-, potser sigui Akutagawa qui millor combina el lirisme i la ironia, la melancolia i la fantasia, el prosaic i la màgia. No estalvia la crueltat en històries com El nas i Farinetes de nyam, protagonitzats per gent humil que acaben descobrint l’absurd de voler canviar les seves circumstàncies. Akutagawa, defensor del mestissatge de les tradicions literàries oriental i occidental, ens ofereix una meravellosa barreja de malditisme i subtilesa poètica a La Kesa i en Morito, una història que difícilment podem qualificar d’amor… però tampoc dir que no ho és. Entre els contes històrics del volum, el que més destaca és El paravent de l’infern, un prodigi de construcció i una reflexió sobre la crueltat de l’artista capaç de tot a l’hora de plasmar el que busca i aconseguir el gran premi de la Immortalitat, tot i que al final ens digui de l’artista: “Les seves restes reposen a les ruïnes del que va ser casa seva. Després d’unes quantes dècades a la intempèrie, la petita làpida de pedra que marca el seu lloc deu estar tan coberta de molsa que ja ningú no deu saber a qui correspon”.

Tinguin dues o vint planes, siguin històrics o moderns, tots els contes semblen formar part del que Truman Capote, parlant de la literatura i el cinema japonès, anomenà una vegada “la cerimònia de l’Estil”, un fenomen que no té a res a veure amb el contingut emocional, i que sembla girar al voltant de l’estil com un absolut. Però que ningú pensi ara que no hi ha emoció a Akutagawa. El mocador, Un cos de dona, Cebes, Mandarins i sobretot Tardor són aproximacions a la vida de perfil, sense gosar mirar-la de cara, com a través d’un paravent o entre una brisa lleugera, que ens porten aquesta sensació que potser “la vida és incomprensible, anodina i avorrida”, però tant se val, perquè de vegades tanquem els ulls i som feliços.

Novetat editorial. «Rashômon i altres contes», de Ryûnosuke Akutagawa. Traducció d’Albert Nolla.

Rashômon i altres contes
Ryûnosuke Akutagawa
9è Premi de traducció Vidal Alcover
Traducció d’Albert Nolla
Mirmanda, 143
192 pàgines
17,90 euros

El volum que ara publiquem està format per quinze dels contes més representatius que Ryûnosuke Akutagawa va escriure entre el 1915 i el 1923. Tant en els primers vuit contes, situats al Japó medieval, com en els set següents, ambientats en el món modern, el lector trobarà una bona mostra de la subtilitat psicològica i del refinament estilístic que han convertit Akutagawa en un mestre indiscutible de les lletres japoneses. Així mateix, els contes d’aquest volum inclouen una àmplia varietat temàtica, que va des de la crítica a certs vicis humans com la hipocresia, l’egoisme o la vanitat fins al paper de l’art de l’escriptura en la vida. En conjunt, aquest recull ofereix una barreja entre el to enjogassat i brillant d’alguns contes amb l’humor negre, la confusió i l’angoixa existencial que es respira en d’altres.

Ryûnosuke Akutagawa (1892-1927) és considerat el millor contista del Japó modern. Amb una infància marcada per la bogeria de la seva mare, Akutagawa es va refugiar ben aviat en la lectura, la qual cosa li va permetre conèixer de primera mà els clàssics xinesos i japonesos, així com els autors occidentals, d’entre els quals admirava Baudelaire, Poe, Strindberg, Tolstoi o Wilde. Va produir febrilment un centenar llarg de contes i relats breus amb els quals va explorar el cantó més fosc i més contradictori de la condició humana. Gràcies al seu domini estilístic i al seu coneixement de la psicologia, es va establir com una figura literària de primer ordre que va ser capaç d’insuflar aires nous a les lletres nipones, tant amb els contes que va ambientar en l’època clàssica com amb els que va situar en un entorn modern i urbà.