«Sayed Kashua, les identitats complexes i la guerra». Miquel Àngel Llauger sobre SEGONA PERSONA DEL SINGULAR

Font: Miquel Àngel Llauger / Revista L’altra mirada

A principis d’aquest any va aparèixer en català la novel·la Segona persona del singular. La premsa que se’n feia ressò destacava una dada que, efectivament, resultava cridanera: és l’obra d’un àrab, d’un palestí, que escriu en hebreu. Sayed Kashua és originari de Galilea, la regió de procedència de bona part dels anomenats àrabs israelians, és a dir, la minoria de cultura i llengua àrab que resideix a l’interior de les fronteres reconegudes de l’estat d’Israel. Són ciutadans d’Israel i gaudeixen del dret a vot, però són, per dir-ho sense fer sang, ciutadans de segona categoria. La seva és una identitat complexa: se senten germans dels palestins de Cisjordània, de Gaza i de l’exili, però han desenvolupat una certa identitat pròpia, potser difícil i contradictòria. Estan minoritzats però tenen alguna opció de prosperar a la societat israeliana: Sayed Kashua, guionista d’una sèrie d’èxit a la televisió israeliana i articulista al diari Haaretz, n’és una mostra. O ho era, com veurem. Escriu en hebreu en part perquè és la llengua en què va ser educat i en part per voluntat de donar a conèixer el punt de vista de la minoria palestina a la majoria jueva del país. O hi escrivia, com també veurem.

Segona persona del singular és un bon reflex de la vida dels àrabs palestins i, en especial, d’aquells que viuen a Jerusalem, han assolit una certa bona posició social i econòmica, i es mouen en la teranyina de la pertinència complexa: el laberint de la lleialtat als orígens, el pes de la cultura d’origen, la modernització i l’assimilació. És una novel·la de dos protagonistes: un advocat d’èxit que es vol d’idees liberals però que arrossega el llast de la cultura tradicional i patriarcal, i un jove tímid a qui l’afany de seguir el propi camí el porta a una singular peripècia de personalitat. No és una novel·la que s’hagi de llegir pel seu valor documental sobre els àrabs israelians o sobre la troca de la identitat. S’ha de llegir perquè és una novel·la magnífica: ben construïda, àgil, subtil, divertida. No és una novel·la de màrtirs ni de resistents, ni de forces tel·lúriques, és una novel·la urbana del segle XXI. Les coses no sempre responen als clixés.

El passat 4 de juliol, Sayed Kashua publicava al Haaretz un article (després reproduït a altres diaris del món, entre ells l’Ara) en què anunciava que se n’anava de Jerusalem, que se n’anava del país, per sempre. Poc abans, un grup d’israelians exaltats havia cremat l’adolescent palestí Mohammed Abu Khader en represàlia per l’assassinat de tres adolescents israelians a Cisjordània. L’article és un text esfereïdor, una renúncia demolidora a l’esperança de construir ponts entre àrabs i jueus. “Si em demanen d’on és el meu accent i de quin país sóc, els diré que vinc d’un lloc espantós on homes i dones amb vestits i uniformes inciten les masses a odiar, matar, saquejar i venjar-se, de vegades en nom de la religió, d’altres en nom de Déu, però sempre pel futur de la mainada.” La seva decisió també té un costat lingüístic: “Escriuré en anglès sobre les experiències d’un emigrant que es troba en un nou país, sobre un sol·licitant d’asil polític, sobre refugiats que fugen de la guerra.”. Dissortadament, els temps són molt, molt difícils per a les identitats complexes.

«Sayed Kashua se va de Jerusalén». L’escriptora Mercè Ibarz parla de Sayed Kashua i SEGONA PERSONA DEL SINGULAR a El País.

Font: El País / Mercè Ibarz

La masacre, otra vez, en Gaza, las cifras de víctimas que nos resbalan tanto como que los peritos hayan diagnosticado este lunes que Juan Andrés Benítez murió en el Raval en manos de los Mossos, me pillan leyendo a Sayed Kashua y su única novela traducida, Segona persona del singular (Edicions de 1984, no hay versión española). Un autor que hay que leer, un autor que acaba de explotar.

Sayed Kashua se va de Jerusalén, donde vivía con su familia y había logrado un estatus difícil de conseguir para un palestino de Israel. Se exilia. No puede soportarlo más y se larga, a Norteamérica, donde está invitado a dar clases y donde dice que se quedará y aprenderá si es preciso a escribir novelas en inglés para continuar con su vida de escritor, como antes aprendió a escribirlas en hebreo.

Nacido en 1975, forma parte, al menos hasta ahora, de lo que con gracia denomina las “nuevas especies” del entretenimiento internacional. “El mundo occidental ha descubierto el fenómeno natural conocido como los ciudadanos árabes de Israel, y lo mejor de todo para mi sorpresa es que la patente está registrada bajo el nombre de un científico ruso llamado Lieberman”, escribía en 2009. Son, poca broma, el 20% de la población de Israel.

“Zoólogos y antropólogos”, proseguía, “fueron requeridos a dar explicaciones, y después de un largo día de los más delicados experimentos de laboratorio, se llegó a la conclusión de que se trataba de un fenómeno familiar, al que a veces se refiere un pequeño grupo de historiadores por el término científico de árabes israelíes. Otros investigadores que han documentado su aparición lo definen como los ciudadanos palestinos de Israel, mientras que otros prefirieron catalogarlo por medio de números, llamándolos los árabes del 48”. En una entrevista cuando estuvo por Barcelona para promocionar su novela, Montserrat Radigales le preguntó si se sentía israelí o palestino: “Me siento mal”, respondió con un humor no lejano al de Woody Allen, “pero no sé si es por mi lado israelí o por mi lado árabe”.

Más le debe molestar lo de colaborador que aplican a los jerosolimitanos como él los palestinos de los territorios ocupados, las gentes de esta Gaza que ahora vuelve a arder en tormentos, sus niños y jóvenes sacrificados como de costumbre. Sayed Kashua ha logrado hacer oír su voz en Israel como periodista destacado, novelista en hebreo de éxito y guionista de televisión asimismo exitoso (la única serie hecha por árabes y en árabe es suya, es satírica y se titula Trabajo de árabes, que quiere decir exactamente lo que ustedes comprenden). Tal y como van las cosas puede que sí, que se haya sentido un colaboracionista y la vergüenza y el horror le han llevado al destierro. Creyó posible el diálogo.

De todos ellos —palestinos y judíos, árabes de la ciudad, del campo y de los territorios ocupados— habla en su novela, centrada en los palestinos que llegan a la capital sacrosanta desde los pueblos de Galilea y del Triángulo para estudiar en la universidad, en hebreo, y lograr formar parte tal vez de la clase media profesional: abogados, contables, médicos, asistentes sociales, unos pocos profesores de universidad. Pero eso no es todo en esta historia.

Segona persona del singular es una novela de celos y piedad, fina y absorbente, que sería erróneo considerar en exclusiva un documento costumbrista de la vida en el Israel del siglo XXI. Es sobre todo una indagación de las herencias culturales que nos dominan y del juego de espejos que nuestras obsesiones nos producen, viendo enemigos por todas partes sin querer comprender que son nuestros miedos y la pereza de cambiar los que los crean, y es también un bello retrato de la comunión que pueden alcanzar las personas unidas por el desarraigo y el dolor a pesar del racismo. Consuela saber que en Israel es un libro comprado, leído y comentado por unos y otros.

En Por qué me voy de Jerusalén, su última columna en el diario Haaretz, traducida el sábado pasado aquí por el diario Ara, Kashua se desmelena. Puede que no continúe escribiendo y se haga taxista: “En el taxi no escucharé nunca las noticias. No sabré quiénes son los políticos del nuevo lugar; no sabré cómo se llaman los periodistas, los presentadores y los tertulianos; no me importarán sus opiniones, sus puntos de vista o su visión de la situación actual. Allí, intentaré con todas mis fuerzas ser un turista eterno, no tomarme las cosas a pecho, no sentirme nunca integrado”.

Desde aquí le mando un abrazo. Si no fuera porque lo que nos pasa a nosotros no se puede comparar con lo que les sucede a los suyos, palestinos y judíos de Israel hartos de tanta barbarie, le diría que estoy lo mismo. Harta de leer y escuchar simplezas y demagogias contra, por ejemplo, la sentencia que ha absuelto a los acusados de la protesta ante el Parlament por falta de pruebas (¡!) y por la actuación de los Mossos. Esos Mossos imputados por la muerte de J.A. Benítez una noche en el Raval.

Una recomanació, dos agraïments ben sincers i una darrera proposta per acabar la setmana

La recomanació ens la fa Lluís Antón Baulenes, al diari Ara: Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon.

I els agraïments, molt especials i sentits, a L’Espolsada Llibres, la seva llibretera Fe i el conjunt dels lectors i lectores que van assistir al Club de Lectura de Segona persona del singular, de Sayed Kashua. Ja lluny d’Israel, us dóna les gràcies.

I també donar les gràcies a la Llibreria Calders per haver reunit totes les faccions del #saunderisme en una sola taula. Fonts confirmades ens indiquen que es va parlar abastament de Deu de desembre i Pastoràlia i que les diferents faccions van saber confraternitzar. Aquí un brevíssim resum de la xerrada.

 

And last but not least, a la mateixa Llibreria Calders, aquest dissabte a les 19.30, taula de luxe per parlar dels Sots feréstecs, de Raimon Caselles, en ocasió de la seva traducció en llengua anglesa, amb Mita Casacuberta, Josep M. Muñoz i Maria Campillo.

 

Demà al vespre, dos actes literaris de gran intensitat: Sayed Kashua a L’Espolsada, George Saunders a La Calders

Benvolguts, el vespre de demà promet ser d’una intensitat impròpia dels temps estivals, en els que tot sembla llanguir inexorablement. Però no demà al vespre!

DIJOUS A LA LLIBRERIA L’ESPOLSADA DE LES FRANQUESES DEL VALLÈS (Plaça de l’Espolsada, 8), A LES 20.00h

Un club de lectura ben especial sobre Segona persona del singular, de Sayed Kashua. Un llibre que explora el significat últim de la identitat en dues persones, el dolor que comporta canviar de pell, la possibilitat o la impossibilitat d’aconseguir-ho, l’instint animal de supervivència que ens lliga a una manera d’entendre el món i ens fa renegar d’unes altres. No hi trobareu míssils ni coets sobrevolant els cels de Palestina o d’Israel, però sí unes reflexions i crítiques descarnades i desacomplexades sobre dues maneres de ser perquè estan fetes des d’una posició difícil i molt singular: la visió d’un àrab ciutadà d’Israel, amb totes les conseqüències que aquest fet comporta.

Assistirà al club la traductora i professora de llengües semítiques Ana Maria Bejarano.

DIJOUS A LA LLIBRERIA LA CALDERS del barri de SANT ANTONI, BARCELONA, a LES 20.30.

Un debat d’aquells que prometen fer història sobre l’obra publicada de George Saunders en el nostre país. Es preveuen ganivets esmolats, batalles dialèctiques, rialles, posicions enfrontades, #saunderisme tebi, #saunderisme crític, #saunderisme implacable i #saunderisme desfermat entre les persones que participen en el debat. Persones, totes elles, que en algun moment o altre han deixat escrites les seves opinions sobre Deu de desembre i/o Pastoràlia: Jordi Nopca, Marina Espasa, Jordi Puntí, Ramon Erra i Júlia Barcadit.

«Per què marxo de Jerusalem». Punyent article de Sayed Kashua, autor de SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, al Diari Ara

Font: Diari Ara / Sayed Kashua

Aquest article va ser publicat originàriament al diari israelià ‘Haaretz’ el 4 de juliol. Jerusalem Est s’havia encès el dia anterior, després que un grup d’ultres calcinés l’adolescent palestí Mohammed Abu Khader en represàlia per l’assassinat de tres adolescents israelians a Cisjordània.

Sayed Kashua, l’únic àrab que té la seva pròpia sèrie a la televisió israeliana, va ser entrevistat a l’ARA el març passat. Afirmava, encara, que no volia cedir en la batalla de tenir els mateixos drets que la resta d’israelians. Fa poc ha publicat Segona persona del singular amb Edicions de 1984.

Per què marxo de Jerusalem / Sayed Kashua

No hauria d’haver fet cas de la meva dona, no hauria d’haver deixat que els nens anessin al casal d’estiu; no pas avui, no pas ara. He deixat la gran a casa. Ja és adolescent i tot plegat hauria estat massa. “Però per què?”, m’ha cridat aquest matí, mentre ja sortia amb la motxilla per anar al curs de líders de grup, que forma part d’un programa del ministeri d’Educació. “Perquè sí!”, li he contestat, i he seguit escoltant les notícies.

Aviat tornaran els meus fills i marxarem d’aquí. Aquesta vegada no faré cas del que digui la meva dona; tant me fa. Em pot dir que estic paranoic, que estic histèric, però no permetré que els meus fills es quedin a Jerusalem. Els faré les maletes jo mateix i, així que arribin a casa, me’ls emportaré a casa els meus pares. Si ella es vol quedar a Jerusalem, que ho faci, però jo ja no aguanto més.

Passaré un parell o tres de dies a Tira amb els nens, o potser una setmana. Potser no tornaré mai més. Què em pot oferir Jerusalem? De tota manera, d’aquí un mes me’n vaig a l’estranger. He de fer un truc a la de l’agència de viatges per veure quant costaria avançar el vol.

També he de trucar al de la immobiliària per dir-li que el lloguer ja no és per a un termini d’un any, que els llogaters poden quedar-s’hi tant temps com vulguin. Perquè no tornaré a aquest edifici, no tornaré a aquest barri, no tornaré a Jerusalem i potser no tornaré mai més aquí. Potser diré al meu agent immobiliari que, en comptes d’un pis de lloguer, en busqui un que estigui en venda.

Faré el que calgui per no tornar. Allà hauré de practicar molt l’anglès. He de començar a llegir i escriure només en anglès, costi el que costi. Aprofitaré l’any que em dedicaré a la docència per adoptar una nova llengua per escriure. Sé que no és gens fàcil -ja ho vaig haver de fer amb l’hebreu-, però no puc fer altra cosa. No sé quant temps més podré seguir escrivint en hebreu, no sé quants parlants d’hebreu em voldran seguir escoltant, i tampoc sé si tindrà sentit seguir-m’hi adreçant.

Escriuré en anglès. Començaré a escriure històries d’amor, la meteorologia serà un element fonamental de la trama, la neu en serà un dels protagonistes. Escriuré en anglès sobre les experiències d’un emigrant que es troba en un nou país, sobre un sol·licitant d’asil polític, sobre refugiats que fugen de la guerra.

Escriuré en anglès sobre el país que vaig abandonar. Miraré d’escriure la veritat, miraré de ser precís en els detalls amb l’esperança que algú, allà, em cregui quan digui que això ha passat. Escriuré sobre un indret remot en què es dispara, es massacra, s’enterra i es crema les criatures, i potser els lectors es pensaran que sóc un autor de ficció.

Però, un moment, qui ha dit que hagi d’escriure? Donaré classes a la universitat durant un temps i després trobaré una altra feina. Puc fer el que sigui, tant se me’n dóna. Estic disposat a rentar plats, canviar pneumàtics i netejar lavabos.

Puc ser taxista i fer una vida modesta en una ciutat petita; seré un conductor educat que parla amb accent. Si els passatgers em diuen alguna cosa, els respondré. I si em demanen d’on és el meu accent i de quin país sóc, els diré que vinc d’un lloc espantós on homes i dones amb vestits i uniformes inciten les masses a odiar, matar, saquejar i venjar-se, de vegades en nom de la religió, d’altres en nom de Déu, però sempre pel futur de la mainada.

Al taxi mai no escoltaré les notícies. No he de saber qui són els polítics del nou lloc; no he de saber com es diuen els periodistes, els presentadors i els tertulians; no m’han d’importar les seves opinions, els seus punts de vista o la seva visió sobre la situació actual. Allà, intentaré amb totes les meves forces ser un etern turista; no prendre’m les coses a pit, no sentir-me mai integrat.

Aviat arribaran els meus fills i me’ls enduré a Tira. No em vull quedar ni un minut més. Trucaré a la de l’agència de viatges, potser ens pot treure d’aquí demà mateix. La meva dona em cridarà i em dirà que s’ha compromès a no deixar la feina fins a final de mes. Si vol, es pot quedar i venir el mes que ve.

-Què és el que no entens? -li he dit mentre li pregava que no anés a treballar-. S’ha acabat!

-Que t’has tornat boig o què? -m’ha contestat a crits-. Què coi vols dir que s’ha acabat?

He guardat silenci, conscient que havia posat punt final al meu intent de conviure amb els altres en aquest país. Conscient que la mentida que havia dit als meus fills sobre un futur en què àrabs i jueus compartirien el país d’igual a igual s’havia acabat.

Volia dir a la meva dona que ara sí que s’ha acabat, que ha arribat el final. Que havia perdut la meva guerra personal, que tot el que m’havien dit des que era adolescent s’estava fent realitat davant dels meus ulls. Que tots els que m’havien dit que una sang i l’altra no eren el mateix, que una persona i una altra no eren iguals, tenien raó. Que tots els que em deien que no puc anar enlloc més que a Tira deien la veritat.

En comptes d’això, però, li he dit: “Que vagi bé a la feina”. M’he disculpat per les meves pors exagerades i he afegit que estava segur que no hi hauria cap problema.

D’un moment a l’altre arribaran els nens del casal i me’ls emportaré lluny d’aquí. Ara per ara, però, sóc a casa amb la meva filla gran. Està enfadada i s’ha tancat a l’habitació. Truco fluixet a la porta, però no contesta.

Està asseguda al llit amb l’ordinador. M’hi assec a la vora sabent que estic a punt de dir-li el que em va dir el meu pare quan tenia la seva edat. Era el primer dia que havia d’anar a un internat de Jerusalem on només es parlava hebreu. El meu pare m’hi va portar amb cotxe des de Tira i, un moment abans de marxar, a l’entrada de l’internat, em va dir: “Recorda que, per a ells, sempre, però sempre, seràs àrab, em sents?” “Sí”, m’ha dit la meva filla i m’ha abraçat ben fort. “Ja me n’havia adonat tota sola”.

Copyright Sayed Kashua / ‘Haaretz’

Irene Tortós, llibretera de L’Altell (Banyoles), sobre SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, de Sayed Kashua

Font: L’Altell / Irene Tortós-Sala

¿Un llibre escrit per un àrab en llengua hebrea? Això ja em va cridar l’atenció, naturalment, i, encara que no tingués absolutament cap altra informació, vaig començar a llegir la primera pàgina. I després va venir la segona, i la tercera… i ja no vaig parar fins al final. I és que no només resulta curiosa la situació de l’autor (àrab que escriu en hebreu) sinó que el resultat és una novel·la interesantíssima. I ho és per la seva temàtica, pel rerefons d’una societat que a nosaltres —almenys a mi— ens és molt desconeguda, que és la micro-societat dels àrabs que s’han educat en la cultura i l’idioma jueu, a l’estat d’Israel. I també ho és, interessantíssima, per la narració en si mateixa, és a dir, els personatges, les seves històries, la veu narrativa… És fàcil intuir que els seus personatges són fruit de la seva pròpia experiència com a àrab que s’ha culturalment transformat en hebreu. I, per tant, es tracta, podríem dir, que està basada “en fets reals”, encara que sigui una obra completament de ficció.

Encara que m’és impossible de comprovar, la traducció m’ha semblat esplèndida. El ritme i la fluïdesa de les paraules és tal que no sembla una traducció. Llàstima de la fòbia dels diccionaris catalans a utilitzar les lletres K o Z, semblen proscrites, pobretes. Així, quibuts, o quipà —en comptes de kibutz o kipa—, per molt que sigui l’ortografia correcta, se’m fa molt estrany. Quin mal hi ha a mantenir l’ortografia internacional en paraules que no són catalanes?

Total, que per casualitat he fet una gran troballa. El que no he sabut trobar és el significat del títol. Si us plau, qui en tingui una pista que m’ho digui.

I, si us plau, val la pena la seva lectura. És d’alta recomanació!

La Fe, llibretera de L’Espolsada, parla de SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, de Sayed Kashua

Font: Lectures de L’Espolsada / Fe Fernández

Sayed Kashua és un palestí que escriu en hebreu, nascut a Galilea, viu a Jerusalem. Pertany a la minoria àrab que hi habita però que s’expressa i domina més l’hebreu que l’àrab fruit de l’escolarització, tot plegat una situació no sé si anòmala però si més no ben curiosa que el porta a ser considerat tan aviat un traïdor per uns o poc genuí pels altres. Periodista i guionista de renom arriba a casa nostra de l’admirada editorial, Edicions de 1984.

Aquesta és la història d’un advocat criminalista, àrab, que ha aconseguit fer-se un renom i gaudir de cert èxit i ser ben vist per ambdues comunitats. També és la història d’un treballador social àrab que cuida a un jove jueu en estat vegetatiu a qui suplanta la personalitat. Com si d’un joc dels disbarats es tractés, el jove advocat troba una nota d’amor de la seva dona dins d’un llibre de segona mà que ha comprat, aquest fet desperta l’altre jo que l’advocat amaga i el porta a la cerca desesperada del treballador social. Sé que llegit així potser sona com una mena d’esquizofrènia, és la sensació que tenia jo a mesura que avançava pàgines, però precisament, Sayed Kashua, molt hàbil, es transmet aquesta mena de sensació d’estar en terra de ningú perquè vol denunciar la recerca de la identitat per part d’uns i dels altres, per no sentir-se traïdor i per no haver de fingir ser més de qui ets perquè els altres t’acceptin. La situació de l’estat d’Israel em sembla complicada, em caldrien classes d’història durant hores i encara em perdria.
On no m’he perdut ha estat en aquesta novel·la aguda, mordaç i que posa de manifest el que els passa a les persones que simplement volen viure amb tranquil·litat sense renunciar als seus orígens i que volen viure en pau el seu present sense ser utilitzats com arma propagandística. Si bé té uns protagonistes molt ben perfilats m’he enamorat dels secundaris de la novel·la: les dues mares, la del treballador social i la del jueu en estat vegetatiu; de la dona de l’advocat, la gent del despatx i com no, dels amics esnobs amb qui comparteixen sopars de sushi i vi blanc mentre debaten la manca d’identitat palestina a les escoles àrabs d’Israel.

“Avui cervesa, vaig pensar mirant el meu voltant. Avui vull ser com ells. Avui vull formar-ne part, entrar als llocs on poden fer-ho, riure com ells, beure sense haver de passar comptes amb Déu. Vull ser com ells. Alliberats, somniadors, capaços de pensar en l’amor. Com ells. Que han començat a envair-ho tot amb el convenciment que els pertany, que no senten la necessitat d’expressar-se per la seva existència, ni de dissimular la seva identitat. Com ells. Sense exàmens de fidelitat, sense proves d’acceptació, sense por de les mirades receloses. Avui vull formar-ne part sense tenir por de cometre cap delicte. Vull beure amb ells, ballar amb ells, sense la càrrega feixuga de l’infiltrat en una cultura estrangera. Sentir pertinença sense sentir culpabilitat ni traïdoria. ¿Què traeixo jo, exactament?”

Ja fa uns dies que l’he acabat i no he pogut començar cap altre llibre perquè encara hi tinc la ment. Gosaria dir que és una novel·la molt valenta.

Publicada per 1984
Traduïda per Roser Lluch i Oms

[Viure] La vida dels altres. Xavier Serrahima sobre SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, de Sayed Kashua [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / El racó de la paraula / Xavier Serrahima

Viure en un estat i sentir, un dia rere l’altre, que t’hi tracten com un ciutadà de segona categoria, com un estranger, és una experiència que, salvades les distàncies, compartim els catalans i els palestins: potser arribarà un moment que tant els uns com els altres anirem pel món i ho tindrem tot pagat, com pronosticà en Francesc Pujols, però, ara per ara, més que pagat, el que ho tenim, si volem anar per l’estat que, volens nolens, ens ha tocat, és complicat.

Amb aquesta novel·la Sayed Kashua ens endinsa de ple en el món ple de contradiccions, i sobretot de desarrelament, dels àrabs que viuen a Jerusalem. Negligits i marginats pels israelians –“per als autòctons, els àrabs israelians eren tinguts com a considerats mig jueus”– i mal entesos i mal vistos pels habitants dels territoris ocupats –“«¿Fins quan enterraran aquí els col·laboracionistes?, ¿Fins quan?»”–, si volen sortir-se’n no tindran cap més remei que fer-se invisibles: imitar els camaleons, confondre’s amb l’ambient, renunciant a la seva manera de ser. Condemnats, per tant a (mal)viure en un etern i dolorós conflicte de consciència i d’identitat.

Al primer que els cal renunciar, per descomptat, és a l’àrab, la seva llengua pròpia –“L’Aiub, que fins aleshores havia parlat en àrab, va passar en sec a l’hebreu, com si fos la cosa més natural del món”–, atès que l’estat israelià no li reconeix cap mena de legalitat ni validesa, i la considera més una molèstia que no pas un guany, amb la qual cosa no tan sols no podran sentir-s’hi mai com a casa seva –“tots els apartaments on havia viscut a Jerusalem, fins i tot la magnífica casa que havia fet construir […], mai no havi[en] merescut l’epítet de casa seva”–, sinó que acabaran sucumbint, engolits pel joc de les aparences i les mentides.

Perquè, com tots els seus compatriotes, els dos personatges principals de la novel·la, l’advocat i el fotògraf àrabs que van rellevant-se al llarg dels capítols fins a confluir en el final, han anat acumulant tantes i tantes claudicacions –“sempre havia sabut que no era un heroi i que no estava fet per als enfrontaments”–, s’han sotmès i adaptat tan i tan bé a les obligacions –“un tipus d’obligació que les regles del joc entre immigrants com ells els imposaven”– que havien de complir si volien ser admesos (o, més aviat, tolerats) pels israelians, que ja no saben ni qui són: “Seria interessant saber que semblo jo.”

Per a Kashua és obvi que un cop comences a submergir-te en el món de les falsedats, d’aparentar allò que no ets, una vegada renuncies al ser pel semblar, i caus en el xuclador de les mentides –“la biblioteca plena de volums jurídics, més per impressionar els clients que no per consultar-los”–, per més que procuris (infructuosament) fins i tot enganyar-te a tu mateix –“la meva mentida només era per motius de feina, em repetia aleshores”–, caus en un pendent que ja no té tornada enrere. Més aviat o més tard, t’adonaràs que, més que no pas viure, no has fet altra cosa que representar. O el que és el mateix, que no has viscut la teva vida –l’única realment possible– sinó la d’un altre; que has balafiat, de manera miserable i irremeiable, l’única cosa que de veritat et pertany.

«Identitats en conflicte». Montserrat Radigales parlar sobre Sayed Kashua (SEGONA PERSONA DEL SINGULAR), a El Periódico

Font: El Periódico / Montserrat Radigales

Sayed Kashua, palestí i ciutadà israelià, és un escriptor d’èxit en hebreu i viu en un món de contradiccions

El seu origen no li ha evitat patir el boicot contra Israel

«Pertanyo a una família palestina, parlo àrab, tinc passaport israelià i escric en hebreu». Sayed Kashua és tota una celebritat al seu país i la seva és una història d’èxit. Les seves novel•les es venen a Israel per desenes de milers d’exemplars i han estat traduïdes a diversos idiomes. La tercera d’elles, Segona persona del singular, acaba de ser publicada en català per Edicions de 1984 [Traducció de Roser Lluch]. És també el creador i guionista d’Arab labor, una popular sèrie televisiva. Va treballar com a periodista a Kol Hair, un setmanari de Jerusalem, i ara és columnista del prestigiós diari Haaretz. I, no obstant, sent que deambula per una tensa corda, que fa equilibris. El conflicte d’identitats és inherent en ell. «És difícil no ser jueu a l’Estat jueu, no tens els mateixos drets. Però hi ha molts conflictes, no solament el jueu-palestí. També hi ha el del poble i la ciutat», afirma en una entrevista amb aquest diari durant una visita a Barcelona.
No li agrada l’expressió «arabo-israelià», amb què es denomina el 20% de la població d’Israel que és palestina. «Prefereixo anomenar-me ciutadà palestí d’Israel», diu. ¿Se sent israelià o palestí? «Em sento malament, però no sé si és a causa del meu costat israelià o del meu costat palestí», assenyala rient. «Seriosament, em sento com una minoria indesitjada». El seu fort són la ironia i l’humor, que impregnen tota la seva obra. Les seves novel•les no són polítiques, però la política hi està sempre present, configura el fons.
Kashua va néixer a Tira (un poblet palestí de Galilea) el 1975 i viu a Jerusalem. Diu que va començar a tenir consciència de la seva identitat palestina i de pertànyer a una minoria als 15 anys. «De nen escoltava històries de la meva àvia, que ella havia perdut la terra, que el meu avi va morir en la guerra de 1948 i que el meu pare va ser detingut sent estudiant. Però realment no ho entenia. Les escoles àrabs estan integrades en el sistema educatiu israelià, així que mai vam aprendre la història de Palestina. Però als 15 anys vaig ser acceptat com a intern en una escola de Jerusalem, en un programa per a nens amb talent».
Aquesta experiència sens dubte li va permetre ser el que és avui, però també li va despertar la consciència. «L’escola era en hebreu, i només érem dos alumnes àrabs. El primer cop que vaig agafar l’autobús per tornar al poble, un soldat hi va pujar i no va trigar ni cinc segons a acostar-se’m i demanar-me la identificació».

EL MÉS DIFÍCIL
La segona intifada, que va esclatar el 2000, va marcar l’etapa més difícil. «Vaig sentir coses terribles d’alguns col•legues, fins i tot amics, coses com ‘mira el que ens estan fent els teus’. Tot es va enfonsar».
Inevitablement, la de Kashua és una història de contradiccions. Alguns àrabs el critiquen perquè escriu en hebreu i alguns jueus israelians no consideren que la seva obra sigui realment literatura hebrea perquè ell és àrab. Però explica que al principi era pitjor, que ara molts ho accepten. «M’he guanyat el dret a escriure en hebreu i m’he guanyat el dret a criticar la societat o el Govern israelià. Crec que els lectors àrabs han acceptat el meu estil, i els lectors jueus saben que jo no vull destruir l’Estat d’Israel. Si escric algunes coses és perquè m’importa aquest lloc, em sento part d’aquest lloc i vull un futur millor per a tots. Vaig triar escriure en hebreu perquè vull influenciar la majoria, i vull que els meus llibres estiguin a les llibreries. No crec que a tot el món àrab es puguin vendre 80.000 exemplars d’una novel•la. És trist però és la realitat. I, francament, a la gent li agrada el que escric».

La gran paradoxa és que, com a escriptor israelià, Kashua deu ser un dels pocs palestins, sinó l’únic, que ha patit el boicot contra Israel. Va ser el 2008 al Saló del Llibre de París, on Israel va ser el convidat d’honor. «Hi va haver protestes i crítiques a la premsa». Ara no accepta representar oficialment Israel. «No vull ser part d’una delegació enviada pel Ministeri d’Exteriors». Així que l’any passat va declinar la invitació per participar a la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) en què Israel va tornar a ser el convidat d’honor. Però en canvi, sí que va acceptar anar a una fira literària a Jerusalem tot i que els organitzadors del boicot li van demanar que no hi participés. «Ho tornaria a fer. I potser em criticarien una altra vegada i dirien que celebro l’ocupació de Jerusalem. Però aquest és el meu país i jo els ho dec als meus lectors. Vull poder decidir per mi mateix, sense pressions dels uns o els altres».
Kashua assegura que, en general, recolza «qualsevol forma de pressió per forçar un canvi de política i salvar Israel de les seves pròpies polítiques», però prefereix el boicot econòmic a l’acadèmic i cultural que, assegura, perjudica els sectors més liberals i més favorables a la pau. «El problema del boicot és que la població fa pinya i es torna encara més nacionalista».

«Cada frase que escric genera dubtes als àrabs i als jueus». Ada castells conversa amb Sayed Kashua, autor de «Segona persona del singular» [Catorze]

Font: Catorze / Ada Castells

El dia que ens han citat, anem amb el Cristian cap a l’Hotel Colon, on hem quedat amb Sayed Kashua (Tira, 1975). Ahir em vaig polir la seva novel·la, Segona persona del singular (Edicions de 1984) [Traducció Roser lluch], a tota velocitat per poder-li fer aquesta entrevista. Com sempre em passa quan llegeixo a corre-cuita no puc opinar res. Tinc un garbuix de paraules al cap i confio que, a mesura que la conversa flueixi, m’aniré situant. Per ara tinc dos problemes: sostenir els focus del meu company, a qui se li ha ficat a la ceba fer un retrat ben net, i mantenir-me ferma en la idea de no acabar parlant del conflicte àrabo-israelià. Aquí hem vingut a parlar de literatura i si l’escriptor és un palestí que escriu en hebreu, és una anècdota com una altra. Nosaltres som més guais que aquesta cruel lluita terrenal que no hi ha manera de resoldre. A la primera pregunta, però, ja m’adono que el meu propòsit marcià serà impossible de dur a terme. És tan absurd com ingenu.

La ficció és un bon refugi per fugir de la realitat?

Sí, però no sé si això és bo. Sóc escriptor perquè suspenia al col·le. M’hi sentia estrany i em refugiava en els meus textos i en els que trobava a la biblioteca. Després el meu refugi van ser les històries de la meva família i les dels palestins que ho van perdre tot. De ben nen, vaig tenir la idea que el mot casa no era equivalent a un lloc segur. Eren les paraules les que em donaven seguretat. Ara encara provo de viure en una història i no pas en la realitat. És una pena, però.

La realitat sovint ens exigeix que ens posicionem.

I de vegades ho tens fotut. Hi ha molt pocs escriptors àrabs a Israel. Jo hi tinc relació i també mantinc relació amb els jueus, com Edgar Keret. Abans hi havia una comunicació més fluïda, però amb l’ocupació es va trencar i jo ho entenc. A mi, amb la Segona Intifada, em van fer fora d’un diari local on treballava, pel fet de ser àrab. Els editors m’hi volien, però no anava bé per a la publicitat tenir-me allí. Ara ha canviat una mica perquè m’he fet conegut amb la sèrie Arab labor. Sóc l’únic àrab a la tele, a part dels qui netegen.

Potser les relacions serien més bones si ja es comencés amb els nens. Al llibre parla d’una escola d’àrabs i jueus barrejats.

Sí, seria ideal, però en la realitat no funciona. Hi va haver tres projectes per fer-ho, a Galilea i a Jerusalem, però no funciona. Els nens jueus no hi van, i els joves, encara menys. És trist.

Per què escrius en hebreu?

És l’única llengua que puc fer servir perquè és com vaig accedir a la literatura, però també em vull adreçar a una majoria que està tirant endavant el país. Tinc la idea naïf de voler informar a la majoria. La gent que em llegeix em veu només com un escriptor.

De debò? Jo m’ho proposava, però no ho he aconseguit. Et veig com un palestí que escriu en hebreu. Ho sento.

Mira, jo només puc pensar quan escric. A Israel volen saber com funciona la mentalitat dels àrabs i els àrabs volen que representi els seus problemes. Cada frase que faig pot ser problemàtica, ho sé, perquè genero dubtes en tots dos bàndols. Estan esperant que cometi un error.

Això és terrible!

També t’he de dir que sóc una mica paranoic.

Així ho espero, però no ho sembla. Ets l’únic àrab que fa una sèrie, i al damunt, d’èxit, a la tele israeliana, i ets col·laborador del diari jueu Haaretz. Vius a l’altre bàndol. Et passa com als personatges dels teus llibres, que han assolit un estatus i això els dóna seguretat?

Els personatges del meu llibre tenen diners i per això poden viure entre els jueus, però tenen un sostre, un límit que no els deixa ser realment rics. Es poden estar preparant anys a la universitat, però les úniques opcions són anar al poble amb les cabres o no ser ningú a la ciutat, perquè no hi ha teixit àrab on situar-se: ni teatre ni editorials ni res de res.

En aquest sentit, el llibre m’ha recordat Istambul, de Pamuk, protagonitzat pel primer comerciant àrab de la ciutat. Ell ha de fer-se camí entre desconfiances.

No l’he llegit, tot i que me n’han parlat molt bé. Jo tracto dels estrats de la societat israeliana perquè són importants per entendre-ho tot. El meu pare sempre diu que als atemptats moren els pobres que són els que poden morir perquè no interessen a ningú més que a les seves famílies.

Però els atemptats es poden produir arreu. De fet, les universitats del teu país semblen búnquers.

Sí, ara ja no es poden ni robar llibres de la biblioteca perquè tot està controladíssim.

Ho feies?

Bé, als 21 anys vaig robar un llibre de la Universitat de Tel Aviv, i que consti que vint anys després l’he tornat.

Te’n senties culpable?

No, però l’he tornat perquè era un llibre dolent i perquè vull que, a mi, la gent em torni els llibres.

Doncs queda dit.