«Sayed Kashua, les identitats complexes i la guerra». Miquel Àngel Llauger sobre SEGONA PERSONA DEL SINGULAR

Font: Miquel Àngel Llauger / Revista L’altra mirada

FM121SegonaPersonaSingularA principis d’aquest any va aparèixer en català la novel·la Segona persona del singular. La premsa que se’n feia ressò destacava una dada que, efectivament, resultava cridanera: és l’obra d’un àrab, d’un palestí, que escriu en hebreu. Sayed Kashua és originari de Galilea, la regió de procedència de bona part dels anomenats àrabs israelians, és a dir, la minoria de cultura i llengua àrab que resideix a l’interior de les fronteres reconegudes de l’estat d’Israel. Són ciutadans d’Israel i gaudeixen del dret a vot, però són, per dir-ho sense fer sang, ciutadans de segona categoria. La seva és una identitat complexa: se senten germans dels palestins de Cisjordània, de Gaza i de l’exili, però han desenvolupat una certa identitat pròpia, potser difícil i contradictòria. Estan minoritzats però tenen alguna opció de prosperar a la societat israeliana: Sayed Kashua, guionista d’una sèrie d’èxit a la televisió israeliana i articulista al diari Haaretz, n’és una mostra. O ho era, com veurem. Escriu en hebreu en part perquè és la llengua en què va ser educat i en part per voluntat de donar a conèixer el punt de vista de la minoria palestina a la majoria jueva del país. O hi escrivia, com també veurem.

Segona persona del singular és un bon reflex de la vida dels àrabs palestins i, en especial, d’aquells que viuen a Jerusalem, han assolit una certa bona posició social i econòmica, i es mouen en la teranyina de la pertinència complexa: el laberint de la lleialtat als orígens, el pes de la cultura d’origen, la modernització i l’assimilació. És una novel·la de dos protagonistes: un advocat d’èxit que es vol d’idees liberals però que arrossega el llast de la cultura tradicional i patriarcal, i un jove tímid a qui l’afany de seguir el propi camí el porta a una singular peripècia de personalitat. No és una novel·la que s’hagi de llegir pel seu valor documental sobre els àrabs israelians o sobre la troca de la identitat. S’ha de llegir perquè és una novel·la magnífica: ben construïda, àgil, subtil, divertida. No és una novel·la de màrtirs ni de resistents, ni de forces tel·lúriques, és una novel·la urbana del segle XXI. Les coses no sempre responen als clixés.

El passat 4 de juliol, Sayed Kashua publicava al Haaretz un article (després reproduït a altres diaris del món, entre ells l’Ara) en què anunciava que se n’anava de Jerusalem, que se n’anava del país, per sempre. Poc abans, un grup d’israelians exaltats havia cremat l’adolescent palestí Mohammed Abu Khader en represàlia per l’assassinat de tres adolescents israelians a Cisjordània. L’article és un text esfereïdor, una renúncia demolidora a l’esperança de construir ponts entre àrabs i jueus. “Si em demanen d’on és el meu accent i de quin país sóc, els diré que vinc d’un lloc espantós on homes i dones amb vestits i uniformes inciten les masses a odiar, matar, saquejar i venjar-se, de vegades en nom de la religió, d’altres en nom de Déu, però sempre pel futur de la mainada.” La seva decisió també té un costat lingüístic: “Escriuré en anglès sobre les experiències d’un emigrant que es troba en un nou país, sobre un sol·licitant d’asil polític, sobre refugiats que fugen de la guerra.”. Dissortadament, els temps són molt, molt difícils per a les identitats complexes.

Anuncis

«Sayed Kashua se va de Jerusalén». L’escriptora Mercè Ibarz parla de Sayed Kashua i SEGONA PERSONA DEL SINGULAR a El País.

Font: El País / Mercè Ibarz

La masacre, otra vez, en Gaza, las cifras de víctimas que nos resbalan tanto como que los peritos hayan diagnosticado este lunes que Juan Andrés Benítez murió en el Raval en manos de los Mossos, me pillan leyendo a Sayed Kashua y su única novela traducida, Segona persona del singular (Edicions de 1984, no hay versión española). Un autor que hay que leer, un autor que acaba de explotar.

Sayed Kashua se va de Jerusalén, donde vivía con su familia y había logrado un estatus difícil de conseguir para un palestino de Israel. Se exilia. No puede soportarlo más y se larga, a Norteamérica, donde está invitado a dar clases y donde dice que se quedará y aprenderá si es preciso a escribir novelas en inglés para continuar con su vida de escritor, como antes aprendió a escribirlas en hebreo.

Nacido en 1975, forma parte, al menos hasta ahora, de lo que con gracia denomina las “nuevas especies” del entretenimiento internacional. “El mundo occidental ha descubierto el fenómeno natural conocido como los ciudadanos árabes de Israel, y lo mejor de todo para mi sorpresa es que la patente está registrada bajo el nombre de un científico ruso llamado Lieberman”, escribía en 2009. Son, poca broma, el 20% de la población de Israel.

“Zoólogos y antropólogos”, proseguía, “fueron requeridos a dar explicaciones, y después de un largo día de los más delicados experimentos de laboratorio, se llegó a la conclusión de que se trataba de un fenómeno familiar, al que a veces se refiere un pequeño grupo de historiadores por el término científico de árabes israelíes. Otros investigadores que han documentado su aparición lo definen como los ciudadanos palestinos de Israel, mientras que otros prefirieron catalogarlo por medio de números, llamándolos los árabes del 48”. En una entrevista cuando estuvo por Barcelona para promocionar su novela, Montserrat Radigales le preguntó si se sentía israelí o palestino: “Me siento mal”, respondió con un humor no lejano al de Woody Allen, “pero no sé si es por mi lado israelí o por mi lado árabe”.

Más le debe molestar lo de colaborador que aplican a los jerosolimitanos como él los palestinos de los territorios ocupados, las gentes de esta Gaza que ahora vuelve a arder en tormentos, sus niños y jóvenes sacrificados como de costumbre. Sayed Kashua ha logrado hacer oír su voz en Israel como periodista destacado, novelista en hebreo de éxito y guionista de televisión asimismo exitoso (la única serie hecha por árabes y en árabe es suya, es satírica y se titula Trabajo de árabes, que quiere decir exactamente lo que ustedes comprenden). Tal y como van las cosas puede que sí, que se haya sentido un colaboracionista y la vergüenza y el horror le han llevado al destierro. Creyó posible el diálogo.

De todos ellos —palestinos y judíos, árabes de la ciudad, del campo y de los territorios ocupados— habla en su novela, centrada en los palestinos que llegan a la capital sacrosanta desde los pueblos de Galilea y del Triángulo para estudiar en la universidad, en hebreo, y lograr formar parte tal vez de la clase media profesional: abogados, contables, médicos, asistentes sociales, unos pocos profesores de universidad. Pero eso no es todo en esta historia.

Segona persona del singular es una novela de celos y piedad, fina y absorbente, que sería erróneo considerar en exclusiva un documento costumbrista de la vida en el Israel del siglo XXI. Es sobre todo una indagación de las herencias culturales que nos dominan y del juego de espejos que nuestras obsesiones nos producen, viendo enemigos por todas partes sin querer comprender que son nuestros miedos y la pereza de cambiar los que los crean, y es también un bello retrato de la comunión que pueden alcanzar las personas unidas por el desarraigo y el dolor a pesar del racismo. Consuela saber que en Israel es un libro comprado, leído y comentado por unos y otros.

En Por qué me voy de Jerusalén, su última columna en el diario Haaretz, traducida el sábado pasado aquí por el diario Ara, Kashua se desmelena. Puede que no continúe escribiendo y se haga taxista: “En el taxi no escucharé nunca las noticias. No sabré quiénes son los políticos del nuevo lugar; no sabré cómo se llaman los periodistas, los presentadores y los tertulianos; no me importarán sus opiniones, sus puntos de vista o su visión de la situación actual. Allí, intentaré con todas mis fuerzas ser un turista eterno, no tomarme las cosas a pecho, no sentirme nunca integrado”.

Desde aquí le mando un abrazo. Si no fuera porque lo que nos pasa a nosotros no se puede comparar con lo que les sucede a los suyos, palestinos y judíos de Israel hartos de tanta barbarie, le diría que estoy lo mismo. Harta de leer y escuchar simplezas y demagogias contra, por ejemplo, la sentencia que ha absuelto a los acusados de la protesta ante el Parlament por falta de pruebas (¡!) y por la actuación de los Mossos. Esos Mossos imputados por la muerte de J.A. Benítez una noche en el Raval.

Una recomanació, dos agraïments ben sincers i una darrera proposta per acabar la setmana

La recomanació ens la fa Lluís Antón Baulenes, al diari Ara: Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon.

chalandonbaulenesI els agraïments, molt especials i sentits, a L’Espolsada Llibres, la seva llibretera Fe i el conjunt dels lectors i lectores que van assistir al Club de Lectura de Segona persona del singular, de Sayed Kashua. Ja lluny d’Israel, us dóna les gràcies.

sayed3I també donar les gràcies a la Llibreria Calders per haver reunit totes les faccions del #saunderisme en una sola taula. Fonts confirmades ens indiquen que es va parlar abastament de Deu de desembre i Pastoràlia i que les diferents faccions van saber confraternitzar. Aquí un brevíssim resum de la xerrada.

calderisme

 

And last but not least, a la mateixa Llibreria Calders, aquest dissabte a les 19.30, taula de luxe per parlar dels Sots feréstecs, de Raimon Caselles, en ocasió de la seva traducció en llengua anglesa, amb Mita Casacuberta, Josep M. Muñoz i Maria Campillo.

 

Demà al vespre, dos actes literaris de gran intensitat: Sayed Kashua a L’Espolsada, George Saunders a La Calders

Benvolguts, el vespre de demà promet ser d’una intensitat impròpia dels temps estivals, en els que tot sembla llanguir inexorablement. Però no demà al vespre!

DIJOUS A LA LLIBRERIA L’ESPOLSADA DE LES FRANQUESES DEL VALLÈS (Plaça de l’Espolsada, 8), A LES 20.00h

FM121SegonaPersonaSingularUn club de lectura ben especial sobre Segona persona del singular, de Sayed Kashua. Un llibre que explora el significat últim de la identitat en dues persones, el dolor que comporta canviar de pell, la possibilitat o la impossibilitat d’aconseguir-ho, l’instint animal de supervivència que ens lliga a una manera d’entendre el món i ens fa renegar d’unes altres. No hi trobareu míssils ni coets sobrevolant els cels de Palestina o d’Israel, però sí unes reflexions i crítiques descarnades i desacomplexades sobre dues maneres de ser perquè estan fetes des d’una posició difícil i molt singular: la visió d’un àrab ciutadà d’Israel, amb totes les conseqüències que aquest fet comporta.

Assistirà al club la traductora i professora de llengües semítiques Ana Maria Bejarano.

DIJOUS A LA LLIBRERIA LA CALDERS del barri de SANT ANTONI, BARCELONA, a LES 20.30.

2cobertesSaundersUn debat d’aquells que prometen fer història sobre l’obra publicada de George Saunders en el nostre país. Es preveuen ganivets esmolats, batalles dialèctiques, rialles, posicions enfrontades, #saunderisme tebi, #saunderisme crític, #saunderisme implacable i #saunderisme desfermat entre les persones que participen en el debat. Persones, totes elles, que en algun moment o altre han deixat escrites les seves opinions sobre Deu de desembre i/o Pastoràlia: Jordi Nopca, Marina Espasa, Jordi Puntí, Ramon Erra i Júlia Barcadit.

«Per què marxo de Jerusalem». Punyent article de Sayed Kashua, autor de SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, al Diari Ara

Font: Diari Ara / Sayed Kashua

Aquest article va ser publicat originàriament al diari israelià ‘Haaretz’ el 4 de juliol. Jerusalem Est s’havia encès el dia anterior, després que un grup d’ultres calcinés l’adolescent palestí Mohammed Abu Khader en represàlia per l’assassinat de tres adolescents israelians a Cisjordània.

Sayed Kashua, l’únic àrab que té la seva pròpia sèrie a la televisió israeliana, va ser entrevistat a l’ARA el març passat. Afirmava, encara, que no volia cedir en la batalla de tenir els mateixos drets que la resta d’israelians. Fa poc ha publicat Segona persona del singular amb Edicions de 1984.

Per què marxo de Jerusalem / Sayed Kashua

No hauria d’haver fet cas de la meva dona, no hauria d’haver deixat que els nens anessin al casal d’estiu; no pas avui, no pas ara. He deixat la gran a casa. Ja és adolescent i tot plegat hauria estat massa. “Però per què?”, m’ha cridat aquest matí, mentre ja sortia amb la motxilla per anar al curs de líders de grup, que forma part d’un programa del ministeri d’Educació. “Perquè sí!”, li he contestat, i he seguit escoltant les notícies.

Aviat tornaran els meus fills i marxarem d’aquí. Aquesta vegada no faré cas del que digui la meva dona; tant me fa. Em pot dir que estic paranoic, que estic histèric, però no permetré que els meus fills es quedin a Jerusalem. Els faré les maletes jo mateix i, així que arribin a casa, me’ls emportaré a casa els meus pares. Si ella es vol quedar a Jerusalem, que ho faci, però jo ja no aguanto més.

Passaré un parell o tres de dies a Tira amb els nens, o potser una setmana. Potser no tornaré mai més. Què em pot oferir Jerusalem? De tota manera, d’aquí un mes me’n vaig a l’estranger. He de fer un truc a la de l’agència de viatges per veure quant costaria avançar el vol.

També he de trucar al de la immobiliària per dir-li que el lloguer ja no és per a un termini d’un any, que els llogaters poden quedar-s’hi tant temps com vulguin. Perquè no tornaré a aquest edifici, no tornaré a aquest barri, no tornaré a Jerusalem i potser no tornaré mai més aquí. Potser diré al meu agent immobiliari que, en comptes d’un pis de lloguer, en busqui un que estigui en venda.

Faré el que calgui per no tornar. Allà hauré de practicar molt l’anglès. He de començar a llegir i escriure només en anglès, costi el que costi. Aprofitaré l’any que em dedicaré a la docència per adoptar una nova llengua per escriure. Sé que no és gens fàcil -ja ho vaig haver de fer amb l’hebreu-, però no puc fer altra cosa. No sé quant temps més podré seguir escrivint en hebreu, no sé quants parlants d’hebreu em voldran seguir escoltant, i tampoc sé si tindrà sentit seguir-m’hi adreçant.

Escriuré en anglès. Començaré a escriure històries d’amor, la meteorologia serà un element fonamental de la trama, la neu en serà un dels protagonistes. Escriuré en anglès sobre les experiències d’un emigrant que es troba en un nou país, sobre un sol·licitant d’asil polític, sobre refugiats que fugen de la guerra.

Escriuré en anglès sobre el país que vaig abandonar. Miraré d’escriure la veritat, miraré de ser precís en els detalls amb l’esperança que algú, allà, em cregui quan digui que això ha passat. Escriuré sobre un indret remot en què es dispara, es massacra, s’enterra i es crema les criatures, i potser els lectors es pensaran que sóc un autor de ficció.

Però, un moment, qui ha dit que hagi d’escriure? Donaré classes a la universitat durant un temps i després trobaré una altra feina. Puc fer el que sigui, tant se me’n dóna. Estic disposat a rentar plats, canviar pneumàtics i netejar lavabos.

Puc ser taxista i fer una vida modesta en una ciutat petita; seré un conductor educat que parla amb accent. Si els passatgers em diuen alguna cosa, els respondré. I si em demanen d’on és el meu accent i de quin país sóc, els diré que vinc d’un lloc espantós on homes i dones amb vestits i uniformes inciten les masses a odiar, matar, saquejar i venjar-se, de vegades en nom de la religió, d’altres en nom de Déu, però sempre pel futur de la mainada.

Al taxi mai no escoltaré les notícies. No he de saber qui són els polítics del nou lloc; no he de saber com es diuen els periodistes, els presentadors i els tertulians; no m’han d’importar les seves opinions, els seus punts de vista o la seva visió sobre la situació actual. Allà, intentaré amb totes les meves forces ser un etern turista; no prendre’m les coses a pit, no sentir-me mai integrat.

Aviat arribaran els meus fills i me’ls enduré a Tira. No em vull quedar ni un minut més. Trucaré a la de l’agència de viatges, potser ens pot treure d’aquí demà mateix. La meva dona em cridarà i em dirà que s’ha compromès a no deixar la feina fins a final de mes. Si vol, es pot quedar i venir el mes que ve.

-Què és el que no entens? -li he dit mentre li pregava que no anés a treballar-. S’ha acabat!

-Que t’has tornat boig o què? -m’ha contestat a crits-. Què coi vols dir que s’ha acabat?

He guardat silenci, conscient que havia posat punt final al meu intent de conviure amb els altres en aquest país. Conscient que la mentida que havia dit als meus fills sobre un futur en què àrabs i jueus compartirien el país d’igual a igual s’havia acabat.

Volia dir a la meva dona que ara sí que s’ha acabat, que ha arribat el final. Que havia perdut la meva guerra personal, que tot el que m’havien dit des que era adolescent s’estava fent realitat davant dels meus ulls. Que tots els que m’havien dit que una sang i l’altra no eren el mateix, que una persona i una altra no eren iguals, tenien raó. Que tots els que em deien que no puc anar enlloc més que a Tira deien la veritat.

En comptes d’això, però, li he dit: “Que vagi bé a la feina”. M’he disculpat per les meves pors exagerades i he afegit que estava segur que no hi hauria cap problema.

D’un moment a l’altre arribaran els nens del casal i me’ls emportaré lluny d’aquí. Ara per ara, però, sóc a casa amb la meva filla gran. Està enfadada i s’ha tancat a l’habitació. Truco fluixet a la porta, però no contesta.

Està asseguda al llit amb l’ordinador. M’hi assec a la vora sabent que estic a punt de dir-li el que em va dir el meu pare quan tenia la seva edat. Era el primer dia que havia d’anar a un internat de Jerusalem on només es parlava hebreu. El meu pare m’hi va portar amb cotxe des de Tira i, un moment abans de marxar, a l’entrada de l’internat, em va dir: “Recorda que, per a ells, sempre, però sempre, seràs àrab, em sents?” “Sí”, m’ha dit la meva filla i m’ha abraçat ben fort. “Ja me n’havia adonat tota sola”.

Copyright Sayed Kashua / ‘Haaretz’

Irene Tortós, llibretera de L’Altell (Banyoles), sobre SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, de Sayed Kashua

Font: L’Altell / Irene Tortós-Sala

FM121SegonaPersonaSingular¿Un llibre escrit per un àrab en llengua hebrea? Això ja em va cridar l’atenció, naturalment, i, encara que no tingués absolutament cap altra informació, vaig començar a llegir la primera pàgina. I després va venir la segona, i la tercera… i ja no vaig parar fins al final. I és que no només resulta curiosa la situació de l’autor (àrab que escriu en hebreu) sinó que el resultat és una novel·la interesantíssima. I ho és per la seva temàtica, pel rerefons d’una societat que a nosaltres —almenys a mi— ens és molt desconeguda, que és la micro-societat dels àrabs que s’han educat en la cultura i l’idioma jueu, a l’estat d’Israel. I també ho és, interessantíssima, per la narració en si mateixa, és a dir, els personatges, les seves històries, la veu narrativa… És fàcil intuir que els seus personatges són fruit de la seva pròpia experiència com a àrab que s’ha culturalment transformat en hebreu. I, per tant, es tracta, podríem dir, que està basada “en fets reals”, encara que sigui una obra completament de ficció.

Encara que m’és impossible de comprovar, la traducció m’ha semblat esplèndida. El ritme i la fluïdesa de les paraules és tal que no sembla una traducció. Llàstima de la fòbia dels diccionaris catalans a utilitzar les lletres K o Z, semblen proscrites, pobretes. Així, quibuts, o quipà —en comptes de kibutz o kipa—, per molt que sigui l’ortografia correcta, se’m fa molt estrany. Quin mal hi ha a mantenir l’ortografia internacional en paraules que no són catalanes?

Total, que per casualitat he fet una gran troballa. El que no he sabut trobar és el significat del títol. Si us plau, qui en tingui una pista que m’ho digui.

I, si us plau, val la pena la seva lectura. És d’alta recomanació!

La Fe, llibretera de L’Espolsada, parla de SEGONA PERSONA DEL SINGULAR, de Sayed Kashua

Font: Lectures de L’Espolsada / Fe Fernández

FM121SegonaPersonaSingularSayed Kashua és un palestí que escriu en hebreu, nascut a Galilea, viu a Jerusalem. Pertany a la minoria àrab que hi habita però que s’expressa i domina més l’hebreu que l’àrab fruit de l’escolarització, tot plegat una situació no sé si anòmala però si més no ben curiosa que el porta a ser considerat tan aviat un traïdor per uns o poc genuí pels altres. Periodista i guionista de renom arriba a casa nostra de l’admirada editorial, Edicions de 1984.

Aquesta és la història d’un advocat criminalista, àrab, que ha aconseguit fer-se un renom i gaudir de cert èxit i ser ben vist per ambdues comunitats. També és la història d’un treballador social àrab que cuida a un jove jueu en estat vegetatiu a qui suplanta la personalitat. Com si d’un joc dels disbarats es tractés, el jove advocat troba una nota d’amor de la seva dona dins d’un llibre de segona mà que ha comprat, aquest fet desperta l’altre jo que l’advocat amaga i el porta a la cerca desesperada del treballador social. Sé que llegit així potser sona com una mena d’esquizofrènia, és la sensació que tenia jo a mesura que avançava pàgines, però precisament, Sayed Kashua, molt hàbil, es transmet aquesta mena de sensació d’estar en terra de ningú perquè vol denunciar la recerca de la identitat per part d’uns i dels altres, per no sentir-se traïdor i per no haver de fingir ser més de qui ets perquè els altres t’acceptin. La situació de l’estat d’Israel em sembla complicada, em caldrien classes d’història durant hores i encara em perdria.
On no m’he perdut ha estat en aquesta novel·la aguda, mordaç i que posa de manifest el que els passa a les persones que simplement volen viure amb tranquil·litat sense renunciar als seus orígens i que volen viure en pau el seu present sense ser utilitzats com arma propagandística. Si bé té uns protagonistes molt ben perfilats m’he enamorat dels secundaris de la novel·la: les dues mares, la del treballador social i la del jueu en estat vegetatiu; de la dona de l’advocat, la gent del despatx i com no, dels amics esnobs amb qui comparteixen sopars de sushi i vi blanc mentre debaten la manca d’identitat palestina a les escoles àrabs d’Israel.

“Avui cervesa, vaig pensar mirant el meu voltant. Avui vull ser com ells. Avui vull formar-ne part, entrar als llocs on poden fer-ho, riure com ells, beure sense haver de passar comptes amb Déu. Vull ser com ells. Alliberats, somniadors, capaços de pensar en l’amor. Com ells. Que han començat a envair-ho tot amb el convenciment que els pertany, que no senten la necessitat d’expressar-se per la seva existència, ni de dissimular la seva identitat. Com ells. Sense exàmens de fidelitat, sense proves d’acceptació, sense por de les mirades receloses. Avui vull formar-ne part sense tenir por de cometre cap delicte. Vull beure amb ells, ballar amb ells, sense la càrrega feixuga de l’infiltrat en una cultura estrangera. Sentir pertinença sense sentir culpabilitat ni traïdoria. ¿Què traeixo jo, exactament?”

Ja fa uns dies que l’he acabat i no he pogut començar cap altre llibre perquè encara hi tinc la ment. Gosaria dir que és una novel·la molt valenta.

Publicada per 1984
Traduïda per Roser Lluch i Oms