Emili Bella parla amb Sayed Kashua, autor de «Segona persona del singular» [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Emili Bella

“Per què hauríem de mantenir una autoritat palestina?”
És israelià. És àrab. Parla en àrab. Escriu en hebreu. El guionista i periodista Sayed Kashua reflexiona sobre la identitat palestina i el tracte d’Israel als seus ciutadans

Pertany a la minoria àrab amb ciutadania israeliana. Sayed Kashua (Tira, 1975) publica ara en català la seva tercera novel·la, Segona persona del singular (Edicions de 1984) [trad. Roser Lluch], per la qual va rebre el premi Bernstein al millor narrador en hebreu menor de 50 anys. Hi explica la complexitat de la quotidianitat d’identitats atrapades en les contradiccions d’una societat que pateix els efectes de dues plaques tectòniques en continu fregadís.

FM121SegonaPersonaSingularParli’ns de la seva infantesa.
La veritat?

Tota.
Me’n recordo molt, no sé si és per nostàlgia o per buscar la veritat. Va ser bona. La trobo a faltar molt. Vaig néixer a Tira, on hauria volgut viure sempre. La meva àvia era una presència molt dominant a la meva vida, vivíem a la mateixa casa. Avui Tira no es pot comparar amb la d’aleshores.

Com ha canviat?
El problema més gran d’avui a Tira és el crim. És molt més poblat que abans, durant la meva infantesa. Va passar de poble a ciutat i ara té més de 20.000 habitants. Quan jo hi vaig créixer era un lloc molt més petit i pacífic. Ara, malauradament, hi ha tirotejos gairebé cada dia. La seguretat personal ha esdevingut un dels maldecaps més grans de la gent, de la meva família, que encara hi viu.

Va estudiar amb nens jueus?
A Tira, no. Pràcticament no vaig tenir relació amb jueus. Tira és una ciutat musulmana i no hi teníem cap contacte. Va ser més endavant, quan tenia 15 anys, quan em vaig traslladar a una escola totalment jueva a Jerusalem. Els àrabs de dins d’Israel pertanyem al sistema d’ensenyament israelià i comencem a aprendre hebreu, les lletres de l’alfabet, a tercer grau.

El jove del seu llibre és, com vostè, de Tira. És el seu alter ego?
És un d’ells. D’alguna manera, sí. Segons la meva dona, pateixo d’un gran narcisisme, no puc escriure d’altra cosa que de mi. Em veig en l’advocat [del llibre], que és més gran, però també en el jove.

Diu a Segona persona del singular que “les probabilitats que un jueu entengués l’àrab eren minses, i que el sabés llegir encara eren més insignificants”.
Tots els àrabs que viuen a Israel parlen amb fluïdesa l’hebreu. Però els jueus no entenen pràcticament res d’àrab. No l’estudien a l’escola i els que ho fan a secundària ho fan per raons militars ulteriors: per enrolar-se a la intel·ligència. Els materials que usen per aprendre’l són eminentment militars, no tenen res a veure amb la cultura. Me’n recordo perquè jo vaig anar a una escola jueva i ensenyaven a dir “dos terroristes escapats de Gaza” i coses per l’estil. Res a veure amb poesia o literatura.

Quin és el principal problema per als àrabs israelians?
Aquest país no va ser construït per als àrabs de l’Estat d’Israel, però va ser construït a la seva terra. Jo parlo hebreu i estic considerat un escriptor hebreu, els meus impostos els pago a Israel, visc a Jerusalem, veig la televisió israeliana, com molts àrabs, però tot i això Israel no és el meu país. És el país d’algú que viu a Califòrnia, és jueu i no parla ni una paraula d’hebreu. És el seu país perquè és jueu.

Què impedeix que se’l senti com a seu?
La bandera és l’estrella de David, l’himne conté les paraules “ànima jueva”, de manera que no m’hi puc sentir identificat, encara que sigui un àrab nascut allà. Aquest estat tampoc no pot ser el meu si continua ocupant territoris on viu la meva gent, la meva família: molts àrabs israelians tenim lligams familiars amb palestins de Cisjordània i Gaza. Jo tinc família a Ramal·là i en camps de refugiats a Tulkarem. L’Estat encara no és per a tots els ciutadans, sinó només per als jueus. Fins i tot en el cas de Tira i altres llocs molt pròxims a Cisjordània hi ha un pla del govern per desfer-se’n si s’assoleix un acord. O sigui que fins i tot el nostre futur com a ciutadans d’Israel tampoc no és segur.

Viu en un barri jueu i escriu en hebreu, però és àrab. Se sent com una ovella negra, atrapat entre dos mons?
No necessites escriure en hebreu per sentir-te així, n’hi ha prou havent nascut com a àrab a Israel. Potser jo, perquè escric, m’hi enfronto més que àrabs amb altres professions. Només escric sobre gent en la mateixa situació que jo. I escric en hebreu, però és que només pots estudiar en hebreu. Si vols ser membre de la Knésset [el Parlament israelià], metge, advocat… si ets presoner parles en hebreu als zeladors. L’hebreu és a llengua de l’Estat d’Israel i tots els àrabs ens hi trobem.

A fora s’entén què passa a Israel?
De vegades sembla que ni la mateixa gent que viu a Israel no ho entén. Jo mateix, no sempre ho entenc. Si ets estranger i només mires les notícies, veus que hi ha una guerra entre israelians i palestins i no saps com n’és, de complicada. No estic segur de quants estrangers saben sobre la minoria palestina dins d’Israel o si saben fins a quin punt Israel no és una democràcia, especialment en relació amb nosaltres, els àrabs israelians. Els sociòlegs en diuen etnocràcia, perquè és una democràcia només si ets jueu. No tinc clar si la gent sap com estan creixent els assentaments dins de Cisjordània. No estic segur que la gent sàpiga com de trista és la situació a Jerusalem, com es va desconnectant la ciutat de la resta del territori. Saben, generalment, que hi ha un conflicte en marxa.

Com a israelià que viu a Jerusalem, sent tensió en el dia a dia?
Tinc un amic alemany que va venir a visitar Jerusalem fa uns mesos i va quedar xocat per la quantitat de soldats amb armes, pels carrers, però per a mi és normal. He viscut a Jerusalem durant 23 anys i quan estic tens és quan llegeixo les notícies, quan sento els mitjans israelians, quan sento els polítics israelians, però no quan vaig a restaurants, a bars, quan quedo amb amics o vaig a treballar, ni quan torno al meu barri, ni quan vaig amb els meus veïns jueus a fer un cafè. Em prenc la política en un sentit molt personal. No puc desconnectar el que passa a Cisjordània i a Gaza amb el que passa a Tira, el meu poble dins d’Israel, això em posa molt tens.

Arab labor és una sitcom, una comèdia, però no hi ha humor al seu llibre.
No, no sento que les meves novel·les hagin de ser divertides. Són diferents llenguatges. A Arab labor hi ha molt d’humor. És televisió comercial en un dels canals més importants d’Israel. Sense humor no hauria aconseguit mai situar aquestes qüestions i ni la llengua àrab en prime time. Sovint dic que, quan vaig començar a escriure Arab labor, l’única possibilitat per a un àrab per sortir en prime time era cometre un atac suïcida. Va ser una feinada i estic molt content que el canal acceptés el xou. Va ser un èxit. És una cosa que no acabo d’entendre.

Deu ser difícil fer riure sense fer enfadar ningú a Israel.
És impossible. Suposo que la gent a Israel és molt sàdica [riu], àrabs i israelians. De quina altra manera es pot explicar si no el meu èxit?

El sentit de l’humor és un camí cap a la pau?
Els extremistes no en tenen gaire. Es prenen massa seriosament a ells mateixos. De les dues bandes, no són capaços de criticar-se a ells mateixos. Potser si hi hagués més bon humor no es prendrien tan seriosament les qüestions nacionals. Però si em preguntes si la pau depèn dels diners o de l’humor, et diré que dels diners.

Per què, doncs, els israelians accepten les seves crítiques?
Una de les raons és potser perquè realment em considero a mi mateix un ciutadà d’Israel. Sóc ciutadà d’un Estat del qual no estic d’acord amb la definició d’Estat jueu. No penso que sigui una democràcia. Estem lluny de ser iguals, però em considero a mi mateix un ciutadà israelià encara que el país no m’hi consideri. Somio el dia que Israel sigui un estat en què no em sentiré avergonyit de dir que sóc israelià quan parli de mi. Mentrestant, no m’agrada perquè Israel equival a ocupació, discriminació, racisme.

Té fe en el procés de pau impulsat pels Estats Units?
No tinc cap raó per fer-ho, però no em puc permetre no tenir l’esperança. Només llegint què està passant, entenc que res de bo n’està sortint. Espero de veritat que sigui un acord prou bo també per als palestins, però estic molt preocupat.

Com afecta la guerra a Síria els àrabs d’Israel?
Ser ciutadà àrab d’Israel vol dir que ets menys i que estàs discriminat. L’equació ha estat sempre: no us podeu comparar amb els israelians, però mireu els vostres germans a Síria i al Caire, mireu els veïnats pobres al món àrab. Podeu agrair a Déu que encara sou aquí, encara teniu feina, assistència mèdica; la vostra situació és encara millor que la resta dels àrabs. Aquesta és l’equació a Israel: no us compareu amb els israelians de Tel Aviv, sinó amb la gent que viu a Damasc.

I les primaveres àrabs?
Quan van esclatar, vaig escriure que hi ha àrabs joves que volen democràcia, que estava molt content perquè com que sempre ens deien que ens hi comparéssim, ara que cridaven democràcia i llibertat, què ens dirien? Que sortíssim també als carrers d’Israel per reclamar igualtat? Però després tot es va arruïnar. Una de les coses contra les quals no pots lluitar i no et pot fer menys esperançat o optimista és la situació al món àrab. Ara ens diuen que deixem de parlar d’igualtat i mirem què ens estem fent a nosaltres mateixos a Síria. Ja no puc mirar les notícies i veure les imatges de mort i destrucció a Síria.

Què se n’ha fet de la primavera palestina?
Va començar a Gaza amb una revolució contra les autoritats corruptes. Llavors els Germans Musulmans, com ha passat a altres països, se’n van apoderar. Va començar allà, anys abans que a la resta del món àrab. Però la situació dels palestins és totalment diferent a la d’Egipte, perquè l’aixecament contra algú a Palestina ha de ser contra Israel, que és qui mana de veritat, no pas contra les autoritats palestines. A Israel hi ha la consciència que Cisjordània és un altre país. Però és el mateix govern i el mateix país.

I si les negociacions fracassen?
Espero que si les negociacions de pau fallen, Abu Mazen [president de l’Autoritat Nacional Palestina] dimiteixi i doni les claus a Israel perquè faci una ocupació directa. Aquesta és la realitat i la veritat: no hi ha necessitat d’amagar-se darrere d’una cosa anomenada autoritat palestina. Va ser establerta per crear un Estat palestí, però ara, que no hi haurà cap estat i tenim pobles separats per murs, que no es pot anar d’un punt a un altre i que Israel és qui decideix on aixeca assentaments i més assentaments… per què hauríem de mantenir una autoritat palestina?

«Amb el cap al mig de l’Orient Mitjà».Isabel Gómez parla de «Segona persona del singular» i de Sayed Kashua [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: La Vanguardia / Cultura/s / Isabel Gómez Melenchón

Amb el cap al mig de l’Orient Mitjà

capL’obra qüestiona contínuament el debat sobre
la identitat: un treballador social adopta la del
seu pacient jueu, sense que ningú no se n’adoni

Què succeeix quan un és àrab, viu a Israel en un barri jueu de Jerusalem i escriu en hebreu? Doncs que no es troba en una situació fàcil d’entrada. Per a uns podria ser una gosadia, per a d’altres gairebé una traïció. Per a Sayed Kashua (Tira, 1975) és una elecció personal: s’ha hagut de fer a si mateix, crear les seves pròpies regles i, sense ajuda de ningú –hi insisteix–, ha triomfat estrepitosament a tots els fronts (atenció, que parlem de literatura…). Kashua escriu una columna totes les setmanes al diari Haaretz, un dels més prestigiosos (i el més progressista) d’Israel, és guionista d’una sit-com televisiva sobre els àrabs-israelians, i amb els seus tres llibres publicats s’ha convertit en un dels grans valors joves d’una literatura, l’hebrea, rica com poques en autors valuosos, juntament amb Etgar Keret i Nir Baram, jueus tots dos, dels qui és col·lega. Ara ens arriba la més aclamada de les seves novel·les, Segona persona del singular, i és un bon moment per reexaminar creences i llocs comuns sobre una societat que dista molt de ser monolítica.

FM121SegonaPersonaSingular

Amb la identitat, la seva recerca, la importància i pertinència en el centre d’aquesta novel·la formidable, Kashua planteja qüestions que són en la base de totes les societats, però més encara en la israeliana, i ho fa amb valentia i profunditat, no en va la seva ciutat natal es troba a la Galilea annexionada a l’Estat d’Israel que s’acabava de crear el 1948. Dues narracions s’entrecreuen en aquesta novel·la construïda a la perfecció: un advocat àrab i un jove treballador social també àrab, que assumeix la identitat del pacient que cuida, un jueu que es troba en estat vegetal. L’advocat és un home d’èxit que va deixar el seu llogarret àrab per estudiar en una escola hebrea i instal·larse al Jerusalem occidental. Casat amb una professora, els seus amics són àrabs d’èxit com ell, metges, mestres, gent que defensa la seva identitat palestina mentre envien els fills a escoles jueves. Hi ha un moment en un dels sopars pijos del grup en què entre sushis i vi blanc es discuteix sobre la falta d’ensenyament de la identitat palestina en els programes d’estudis de les escoles àrabs d’Israel. Entre el desconcert (i indignació) generals, un dels convidats es pregunta per què cal acceptar cap dels relats, ni el palestí ni l’israelià. “Jo tampoc no accepto eslògans com ‘qui no té un passat no té un futur’”, s’atreveix a afegir l’advocat, que veurà com el seu pretès progressisme trontolla en descobrir una possible infidelitat de la seva dona.

Kashua tot i això no és al mig, encara que visqui a l’Orient Mitjà. Reclamat per les autoritats culturals, es va negar a viatjar al novembre al festival literari de Guadalajara (Mèxic), comapart de la delegació israeliana. “És un problema important, jo hi volia anar, però ho organitza el ministeri d’Exteriors i no volia ser utilitzat com a propaganda”, ens explicava durant la seva estada recent a Barcelona. Quan algú li va preguntar què podien fer per convèncer-lo, Kashua va contestar amb el seu sentit de l’humor habitual: “Potser posar fi a l’ocupació?”, al qual li van respondre “I no pot demanar cap altra cosa?”. L’escriptor reclama un canvi de política i una plena equiparació dels drets dels àrabs-israelians amb els dels jueus, una cosa que no existeix en aquests moments, perquè siguin ciutadans plens i fer que algun dia se senti “orgullós en certa manera del meu passaport”. Escriptor en hebreu, va triar aquesta llengua perquè, després d’anys d’escolarització, el seu domini era molt superior al de l’àrab. Però tampoc no era senzill: la narrativa en hebreu basa les seves arrels en la Bíblia, text que li és aliè, de manera que de nou va haver de crear les seves regles. A més, d’aquesta manera, “arribo a un públic més ampli, tant àrabs com jueus”. La recepció no va ser fàcil: si havia triomfat entre els jueus, potser hi havia alguna cosa sospitosa en ell. La llengua com a part de la identitat? No és evident. Kashua explica que ell té “un altre relat” diferent del dels autors jueus, un relat que no parla dels Kibbutz i que reflexa la vida dels àrabs,adiferencia dels escriptors jueus, que “no coneixen el pensament dels palestins, encara que creguin que sí; ni a les obres d’Oz ni a les de Yehoshua no s’hi aprofundeix, els àrabs sempre apareixen com a personatges secundaris”, explica. Fa uns anys, Sayed Kashua i Etgar Keret, grans amics personals a més d’escriptors, van participar en un festival literari i en acabar una dona va preguntar qui era l’àrab i qui el jueu. Kashua i Keret van intercanviar la identitat.

«Si realment ets part d’Israel, no hauries de ser menys que un jueu». Anna Ballbona entrevista Sayed Kashua («Segona persona del singular»), a El Temps.

Font: El Temps / Anna Ballbona

Sayed Kashua és un escriptor àrab israelià que ha presentat a Barcelona la seva tercera novel·la, Segona persona del singular (Edicions de 1984). Periodista i guionista, va néixer el 1975 a Tira, una població palestina que, quan es crea l’estat d’Israel, el 1948, cau en territori jueu. En les novel·les, en la columna setmanal d’un diari i a la sèrie de televisió (ara prepara una nova sèrie que el porta aqueferat), posa en evidència les contradiccions d’aquests dos mons i de la minoria àrab israeliana, que és un 20% de la població d’Israel.

FM121SegonaPersonaSingular

—Els dos personatges principals són àrabs israelians que viuen a Jerusalem entre dos mons que s’ignoren. Aquesta és una realitat bandejada a Israel?
—El problema és quin és el significat dels ciutadans àrabs dins d’Israel o quin és el teu temps per ser acceptat com un ciutadà dins d’aquest país. Si realment ets part d’Israel no hauries de ser menys que un jueu. Un dels problemes de l’advocat [de la novel·la] és que és gelós. Sent que, per culpa d’haver abandonat el poble, tot de coses horribles li passen a ciutat.

—La minoria àrab israeliana és com si no existís a nivell internacional…
—Ja és prou difícil entendre el conflicte. Ara entendre que hi ha un altre grup, d’un milió de palestins vivint dins d’Israel és massa [somriu]. La realitat és molt més complicada. De fet, ningú va preguntar als àrabs si volien formar part d’Israel. Van dibuixar els mapes i prou.

—Un àrab que escriu en hebreu i viu en un barri jueu de Jerusalem és una excepció?
—Sí, encara que n’hi ha d’altres que ho han fet abans. Un escriptor àrab dins d’Israel ja és una barreja diferent. Que jo sàpiga, sóc l’únic àrab que viu en el meu veïnat jueu a Jerusalem. Però n’hi ha molts que no són de l’Est de Jerusalem, que vénen dels pobles i després se’n tornen als pobles un cop han acabat els seus estudis. Potser vénen a treballar a la gran ciutat i després a la nit dormen en motels barats. Per a nosaltres no hi ha cap altra solució. És molt difícil. Ningú en parla, però per a mi el somni és viure plegats en un estat democràtic.

—Per què vau triar escriure en hebreu?
—La principal raó és que és l’única llengua en què vaig agafar l’ús d’escriure. Quan tenia 15 anys els meus pares em van portar a una escola que ensenyava només en hebreu. Tant a l’institut com a la universitat tot ho vaig fer en hebreu. Era una cosa natural. Però també era perquè em volia adreçar a la majoria.

—Per a uns, sou un traïdor, i per d’altres, un estrany?
—No, traïdor, no. Hi va haver unes crítiques al començament, amb la primera novel·la. Però no eren per l’ús de l’hebreu sinó perquè havia intentat ser molt fidel amb els personatges. La novel·la no tracta sobre el conflicte polític, sinó sobre la llei, el matrimoni, l’art, Jerusalem, la vida de façana… Als extremistes dels dos costats segurament no els agrada sobre què escric, però en canvi, bec molt millor. Als bars jueus de Jerusalem em conviden a xopets de wiskhy! La majoria s’oblida de les idees si li agrada la història o es diverteix amb el show de TV.

—Reivindiqueu la individualitat enmig del conflicte…
—Jo no vull ser llegit com “l’àrab” pels lectors. Però ser un àrab palestí dins de Jerusalem forma part de la teva personalitat, ser un estranger. La vida a Israel és molt tensa, però ser una minoria que tria estar desconnectada del poble és molta tensió. Els carrers de la ciutat són plens de seguretat, d’israelians i d’àrabs, i tothom es culpa. D’altra banda, com a àrabs dins d’Israel, tampoc actuem com un grup.

—Com expliqueu la competició que s’estableix entre els àrabs?
—És un fet. Per exemple, al poble del pare hi ha gent que té Mercedes però no té diners per pagar la gasolina. Com que no hi ha una economia realment independent, l’única manera de demostrar que et va bé la vida és una casa més gran, un cotxe més gran…

—Quina funció atorgueu a l’humor?
—He de fer reconeixedors els personatges. Faig servir l’humor per humanitzar les situacions i per preparar el terreny. Però de vegades és difícil utilitzar-lo. Cal una certa seguretat i estabilitat per ser humorístic a estones i després deixar-ho de ser, sobretot en els temes de política.

«Abans de disparar, deixeu-me explicar una història». Sílvia Marimon entrevista Sayed Kashua, autor de «Segona persona del singular» [Diari Ara]

Font: Diari Ara / Sílvia Marimon

Sayed Kashua (Tira, 1975) és un escriptor i guionista araboisraelià amb una singularitat que crea polèmica: escriu en hebreu. És l’únic àrab que té la seva pròpia sèrie –Arab labor– a la televisió israeliana i que col·labora habitualment al diari israelià Haaretz. Acaba de publicar Segona persona del singular (Edicions de 1984), una reflexió mordaç sobre la identitat en una societat dividida. Viu a Jerusalem i assegura que no pensa cedir en la batalla: vol tenir els mateixos drets que la resta d’israelians. Per ara ha aconseguit que a l’aeroport de Tel Aviv el rebin amb els braços oberts i no el sotmetin a tota mena d’escrutinis. Tota una odissea per a un àrab. Sayed Kashua és un escriptor curiós. Després de la visita a Barcelona, va escriure una columna a Haaretz en què reflexionava, amb ironia, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Fa moltes preguntes.

FM121SegonaPersonaSingular

L’Amir, un dels protagonistes de la novel·la, vol canviar la seva identitat. És un àrab que acaba suplantant un jueu. ¿L’única manera que té un àrab de sortir-se’n a Israel és adoptant una identitat jueva?
L’Amir no busca ser acceptat, sinó fugir del seu destí. A Israel tots els pobles àrabs s’assemblen i tenen els mateixos problemes. El crim ha augmentat moltíssim. És molt trist. Però qui ha de canviar és l’Estat d’Israel. Si ara l’Estat d’Israel –i àrabs i jueus m’atacaran per aquest comentari– em digués que si vull ser igual, és a dir, tenir els mateixos drets i possibilitats que un jueu israelià, he d’anar a la sinagoga, doncs ja hi aniria. La situació a Cisjordània és terrible, és una immensa presó. A Tira [la Galilea annexionada en el moment de la creació de l’Estat d’Israel, l’any 1948] hi ha assassinats cada setmana. I els àrabs de Jerusalem estem aïllats. No ens podem moure.

Per què ha augmentat tant la criminalitat?
Perquè cada vegada hi ha més massificació. Perquè no hi ha cap activitat econòmica. L’Estat d’Israel mai hi ha fet cap inversió, no hi ha construït ni una sola fàbrica. Les mateixes famílies àrabs, des del 1948, tenen el poder. Pots estudiar i preparar-te durant anys, però si tornes al poble, només podràs treballar per a la família. I si vols marxar a la ciutat, a quina ciutat vas? A Israel no hi ha una universitat àrab, ni un teatre nacional àrab, ni editorials àrabs.

És l’únic àrab que treballa a la televisió israeliana i al diari Haaretz. Ha de ser difícil.
Era complicat quan era estudiant. Ara és diferent perquè sóc famós. El diari és molt d’esquerres i m’hi sento molt còmode. A la televisió, els únics àrabs que hi ha, a part de mi, són els que netegen. Són més intel·ligents que molts dels companys, ho podrien fer millor que ells. No ha sigut fàcil. Quan va esclatar la Segona Intifada, l’any 2000, treballava en un diari local. Em van fer fora. Els editors em donaven suport, però els qui compraven la publicitat van dir que no volien un àrab al diari. Per això ara treballo en diversos llocs a la vegada. Quan esclata un conflicte, només per ser àrab passo a ser l’enemic. I puc perdre la feina.

¿Segona persona del singular té una part autobiogràfica?
Sí, sóc una mica l’Amir i una mica l’advocat. No és gratuït que l’advocat trobi una nota dins d’un llibre que quasi li destrossa la vida. Quan vaig començar a escriure, molts diaris àrabs em van dir traïdor. Tira sempre ha sigut el meu refugi. Volia comprar-m’hi una casa. És on hi ha el meu pare, la meva mare. El lloc on podia anar si em posava malalt o tenia problemes econòmics. Però quan vaig començar a publicar, tot va canviar. Va ser com si escrivint hagués cremat el meu refugi. Per primera vegada a la vida em vaig sentir realment com un refugiat. S’ha de dir, però, que les úniques amenaces de mort que he rebut van ser d’un jueu d’extrema dreta.

Les crítiques continuen?
Sí, però tot ha millorat moltíssim. Rebo molts elogis. Ara tots els actors àrabs volen formar part de la meva sèrie. Crec que amb Arab labor he aconseguit que els jueus entenguin millor els àrabs i a l’inrevés. Utilitzo l’humor per parlar d’una realitat molt dura, però es pot dir que he reeixit. El meu èxit és que abans de disparar-me em deixin explicar una història. Em sento més estimat que odiat.

Ha reeixit, però s’ha de sentir molt pressionat. No fa contents ni àrabs ni jueus. Se sent sol?
A Tira encara deixen notes a les mesquites –em diuen el gos sionista–, però també em fan homenatges. No em sento sol, però sí deixat de banda. Sense el suport de la meva família hauria embogit. Tampoc m’afecten gaire les crítiques perquè tinc molt clar d’on vinc. Al meu avi el van matar a la guerra el 1948, la meva àvia ho va perdre tot i el meu pare va passar tres anys a la presó. El van arrestar el 1965 per la seva activitat política. Sé que estic en el punt de mira perquè tracto temes molt sensibles. Però vull continuar treballant per un futur millor, perquè les dues comunitats, la jueva i l’àrab, puguin compartir la mateixa terra. A més, es pot dir que en aquests moments sóc un escriptor molt ocupat. Tinc molta feina.

Per què escriu en hebreu?
La meva llengua materna és un dialecte que no té forma escrita. Amb l’hebreu és molt més fàcil. Però estic estudiant àrab clàssic.

Atenció! Dilluns i dimarts vinents, dues presentacions de l’autor àrab israelià Sayed Kashua a Barcelona!

FM121SegonaPersonaSingular

DILLUNS 3 DE MARÇ, A LES 19.00, A LA SALA D’ACTES DE l’IEMed (C/ Girona, 20)

kashua

DIMARTS 4 DE MARÇ, a les 19.30 a l’aula 112 de la FACULTAT de FILOLOGIA de la UNIVERSITAT de BARCELONA (Gran Via de les Corts catalanes, 585 – Pati de Lletres)

Conferència: Àrab i israelià alhora
L’escriptor palestí Sayed Kashua (Tira, 1975), àrab israelià que escriu en llengua hebrea, serà a Barcelona amb motiu de la traducció al català de la seva novel·la Segona persona del singular que ha realitzat la traductora Roser Lluch i que ha editat Edicions de 1984. Farà una conferència a la facultat de Filologia amb la participació de Vicenç Villatoro i Roser Luch i será moderada per Ana María Bejarano.

 

Novetat editorial: «Segona persona del singular», de Sayed Kashua [Trad. de Roser Lluch i Oms]

FM121SegonaPersonaSingularSegona persona del singular
PREMI BERNSTEIN
2011
Sayed Kashua
Traducció de Roser Lluch i Oms
isbn 978-84-15835-26-4
Mirmanda, 121
320 pàgines
19,50 euros

Segona persona del singular narra la vida de dos homes: un advocat criminalista àrab d’èxit, amatent a forjar-se una imatge d’home culte i desinhibit, i un artista, també àrab —que pateix un canvi d’identitat—, que fa de treballador social i cuidador d’un jove jueu, malalt, reduït a un estat vegetatiu.
Un fet del tot fortuït, la trobada per part de l’advocat d’una nota d’amor de la seva dona, escrita en àrab, en un llibre de segona mà que ell ha comprat, provocarà la relació entre tots dos personatges. Aquesta trobada permet a l’autor desenvolupar una novel•la deliciosament complexa, mordaç i emotiva sobre la recerca de la identitat de tots aquells que pertanyen a una societat dividida i també sobre la naturalesa del matrimoni i l’amistat.

Un palestí que escriu en hebreu, heus aquí el malestar per a uns i la perplexitat per als altres. Sayed Kashua, periodista i guionista araboisraelià, va néixer l’any 1975 a Tira, a la Galilea annexionada en el moment de la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948. Periodista i guionista, va fer de crític de cinema i columnista al setmanari Kol Ha’Ir de Tel-Aviv i ara col·labora al suplement setmanal cultural i polític del diari Ha-Arets. És autor de dues altres novel·les: Aravim Rokdim (Els àrabs també ballen, 2002) i Va-Yehi Boker (Hi hagué un matí, 2004). En les seves obres, Sayed Kashua plasma la seva visió de la societat àrab, atrapada en tradicions obsoletes, i la de la societat israeliana, que tendeix a ignorar els àrabs. L’humor de Kashua no perdona ningú. Els seus títols han estat traduïts a set llengües.