Jordi Sellarés sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Condina [Blog Especualcions d’un Neanderthal]

Font: Jordi Sellarés / Especulacions d’un Neardenthal

400ratafiaAra fa tres anys, en Sergi Pons Codina (1979) va prendre per assalt el món més encarcarat de les lletres catalanes i li va fotre la sacsejada que tan li feia falta amb la ja imprescindible Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014). Una obra feta de mala llet, humor i veritat a hòsties que va fer del seu autor una de les més grates sorpreses dels darrers temps i un dels escriptors més estimats pels lectors. Doncs bé, alegreu-vos amics perquè el bandit de les lletres catalanes més punyents torna amb una nova peça, Dies de ratafia.

Sense voler caure en tòpics, sí que podríem definir aquesta novel·la com a més madura (potser), però segurament més mesurada que Mars del Carib. En Xavier Morell és un filòsof urbà, un artista de l’art de l’escaqueig i també, amb el seu fidel aprenent Quintana, un artesà i fabricant de Ratafies Comtal, 100% feta a Barcelona, madurada al terrat de casa seva i amb totes les herbes extretes dels parcs i jardins de la ciutat. Tots els seus esforços giren en torn d’aquesta producció:

Una circumstància difícil d’entendre per a alguns, ja que està molt estesa la idea que la feina només es pot considerar com a tal si comporta un cert grau de patiment, perquè gaudir i treballar són conceptes antagònics (és clar, quan un està dilapidant la seva vida en ocupacions que odia, es fa difícil d’assumir que hi ha alternatives a la submissió)… Però les vendes havien caigut a nivells alarmants. Entre això i el fet que cada vegada em costava més desprendre’m de la ratafia que elaborava i l’acabava guardant per al consum propi, la ruïna econòmica s’havia convertit en una realitat més que hipotètica.

Entre got i got de ratafia, or líquid, ànima de la terra i nèctar que aclareix la ment, en Morell reflexiona sobre l’actualitat i creu trobar solucions a tots els problemes de la societat, i per això no dubta a dictar a en Quintana cartes al director dels principals diaris del país. Com a artista de l’engany i el subterfugi que és, no dubta a dir a tothom que és periodista i a presentar-se, amb un currículum farcit d’exageracions, a una entrevista a El Popular, un diari en ple declivi, que exemplifica de forma diàfana el món del periodisme de capa-caiguda, l’explotació laboral més desmesurada i, també, la lluita sindical més xiringuitera.

En el marc del seu estimat Sant Andreu perifèric, en aquella Barcelona oculta, que no surt a les guies, de moment, on la realitat s’aprèn a base d’hòsties, Sergi Pons Codina ens ofereix un retrat àcid de la societat actual, on la modernitat, el turisme i la gentrificació forassenyada s’està cruspint el modus vivendi de les veïnes de la ciutat, mentre, en un pla més individual, la gent està més pendent de l’aprovació i l’admiració dels altres que no pas de viure la seva vida en total llibertat. En aquest sentit, la ratafia s’erigeix com a la bandera de l’autenticitat, la darrera trinxera de la resistència envers el món modern que tot ho engoleix. Perquè la ratafia és, segons la filosofia d’en Xavier Morell, el manà, l’element primordial que permet que connectem amb l’esperit de la terra encara que visquem rodejats d’asfalt. I entre got i got de ratafia és on brolla l’actitud de busca-vides, l’instint de supervivència fins en el pitjor dels escenaris i situacions, la clarividència per trobar gairebé sempre la paraula justa i sortir-se així gairebé sempre amb la seva.

Dies de ratafia és menys visceral que Mars del Carib, té un punt més pausat i reflexiu, però és igual de veraç. També, segons reconeix el mateix Pons Codina, és menys auto-referencial que la seva opera prima. Però no us espereu una obra suau; Dies de ratafia està carregada d’humor, de mala llet i també nostàlgia per un món que ens estem deixant perdre entre la modernitat homogeneïtzadora. És l’obra que confirma al bandit de Parets del Vallès com un dels sospitosos habituals, com un dels imprescindibles.

Presentacions de la setmana: Raül Garrigasait («Els estranys») i Sergi Pons Codina («Dies de ratafia»)

Dijous, a les set del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, Joan Todó, Anna Punsoda i Raül Garrigasait conversaran sobre El estranys

estranys ATENEUOKOKOK

Divendres, a les set del vespre, a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra, David Dastillo i Sergi Pons Codina presenten Dies de ratafia.

ratafia sant andreuOK

«Ratafia per recuperar forces». Julià Guillamon sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Codina, al Cultura/s de La Vanguardia

Font: Julià Guillamon / La Vanguardia

400ratafia«La ratafia no és només una beguda alcohòlica, és una abraçada al territori, al país, als costums, a la gent, a l’experiència… una manera d’entendre i viure la vida; és el que més ens acosta a saber quin gust té la terra».

Amb aquesta filosofia, dos veïns de Sant Andreu –Xavier Morell i el seu ajudant Xavier Quintana– es llancen a fabricar ratafia casolana. Ho fan científicament: en Quintana s’ha comprat una estació meteoreològica i un mesurador de contaminació ambiental i es passa el dia pendent del diòxid de sofre i –és papissot– del nitògen, de la pluviositat acumulada i dels –no té gaire pesquis– hectorpascats. També envien cartes al director dels diaris, amb diferents noms, i una de les primeres que escriuen és per queixar-se que han tallat una noguera del parc de La Pegaso («¿i això on diu que ha passat? –pregunta el funcionari– ¿al parc del Pedazo? …ja l’hi preguntaré, però si l’arbre ja no hi és deu ser per alguna cosa». Per fer ratafia, a més d’un munt d’herbetes, calen nous tendres. És genial que Xavi & Xavi, Morell & Quintana es dediquin a herboritzar-ne pels parcs suburbials. Dies de ratafia té una arrencada sensacional amb dos personatges que actualitzen els dos idiotes il∙lustrats de Flaubert, Bouvard i Pécuchet descamisats, torrats i de barriada. Bouvard i Pécuchet creuen en la utopia del progrés i intenten desenvolupar-la a casa amb grans teories que acaben en no-res: la química, la nutrició, la gimnàstica, l’espiritisme. La novel∙la de Flaubert es va publicar el 1881. Dies de ratafia en reprèn la idea cent trenta anys després. Farts de la modernitat, Morell i Quintana busquen en la ratafia l’elixir que els permetrà tornar al món d’abans. És un plantejament esplèndid que fa venir ganes de llegir.

Per fermentar com cal, la ratafia ha de passar quaranta dies a sol i serena. Al llarg d’aquests quaranta dies, que van del moment de posar-la en ampolles fins a fer-ne el primer tast, es desenvolupa la segona part de la història que, com ja passava en la primera novel∙la de Pons Codina, Mars del Carib, és un retrat de la crisi: la precarietat del periodisme i els pisos buits. Els propietaris esperen que passi la maltempsada per vendre’ls a preu d’or i, mentrestant, Morell fa de guardià d’un bloc, un guardià que va omplint la casa de gent sense amo. Morell és un personatge que, en un entorn esqueixat, se sap construir un món propi, gràcies a la ratafia. La seva dèria no seria res sense la imaginació, sense la creació, sense la capacitat de formular un relat. En definitiva, sense la literatura. Els reportatges que escriu al diari El Popular se’ls inventa de cap a peus: una màfia romanesa que es dedica a destripar les burilles que cullen de terra i a fer-ne cigarrets de la marca El Fum de Timisoara; o un boxador, Joaquim Nogués, que recorda una mica el cas de Pere Roca Homs, que sempre perdia. En un món de triomfadors, perdre conscientment és una manera de manar sobre el teu destí.

Pons Codina té molta gràcia per descriure llocs i situacions. La mirada dels seus protagonistes els fa especials. Perquè se’n facin una idea: la descripció de la casa Bloc, al passeig de Torres i Bages. Construïda entre el 1932 i el 1936 per Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, és una de les icones de la modernitat a Barcelona. Diu Pons Codina-Morell: «En efecte, la casa Bloc era un exemple de funcionalitat i rectitud, com si algú hagués pensat en la millor manera de construir un edifici que no cridés l’atenció i, de tanta contenció, hagués engendrat un monstre de la moderació, que destacava pel fet de no destacar, i ressaltava de normalitat». Hi ha un altre tall, tan bo com aquest, dedicat a l’església de Sant Andreu del Palomar, salvada de mil incendis anarquistes. Menys espídica i plena d’històries que la novel∙la anterior, Dies de ratafia funciona. I de quina manera.

«Elogi del licor que no surt a les guies». Núria Juanico sobre «Dies de ratafia» de Sergi Pons Codina.

 

Font: Núria Juanico / El Punt Avui

400ratafiaQuan el vaig entrevistar després que publiqués Mars del Carib (2014), asseguts en un bar llòbrec de Sant Andreu entre cervesa i olives, Sergi Pons Codina em va recomanar llegir Joan Perucho. També em va dir que no es consideraria escriptor fins que no hagués tret el segon llibre: no estava segur si tindria res més a dir. Ho acaba de fer: Dies de ratafia.

Lluny de no dir res, Dies de ratafia està ple d’opinions sobre gairebé tot: sobre els turistes i els que es volen trobar ells mateixos, sobre la falsa autenticitat que tot ho acapara, sobre la Barcelona que vol ser moderna però també vol resistir-s’hi i resisteix en forma de colles que per Sant Joan compren petards i omplen de fogueres la Meridiana, unió de Sant Andreu amb la resta del món. Com a Mars del Carib, Sant Andreu (i a estones també el Poblenou, antic Manchester català redissenyat) continua sent l’escenari de Dies de ratafia, la història d’un home en la trentena que fa ratafia a la terrassa del seu pis ocupat.

El narrador protagonista, Xavier Morell, alter ego immediat de Pons Codina, ha crescut respecte al narrador de Mars del Carib. Morell és un alcohòlic bandarra però ha sabut sortir de l’estadi del Narcís Sala. El pànic de Pons Codina a haver de satisfer unes expectatives literàries el veiem reflectit en el Morell que entra a la redacció d’El Popular, diari al límit del naufragi on conrea una carrera periodística per la via de la inventiva, allò de “no deixar que la realitat espatlli un bon reportatge”.

Morell és un opinador sense escrúpols, gairebé un poeta. Alguns passatges i sentències del llibre són dignes d’aplaudiments, com ara “la pressa i la maternitat són incompatibles” i les descripcions del sol rabiós de Barcelona. Més madur, com la ratafia Comtal que Morell deixa macerar sota el sol, Pons Codina assaja una prosa igual d’estripada però més analítica, una mica més ambiciosa que la de l’obra anterior. Tot i l’evolució, la santa ironia de Mars del Carib i el seu ambient de bar com a àgora social, es conserven. Quintana, deixeble una mica curt de gambals de Xavier Morell, és un Sancho Panza en tota regla. La veu del protagonista de Mars del Carib és recognoscible a Dies de ratafia, però ha guanyat molts matisos i ha sabut retratar altres realitats més enllà d’ell mateix i del seu entorn estricte: a més del bar, ara parla de les vídues d’edat avançada, dels cosins tanoques, de les noies maques amb res al cap, dels periodistes sobreestressats malgrat tot, de les dones sàvies que escriuen llibres i resolen equacions…

A Dies de ratafia el licor apareix com a símbol de la tradició barística, de la catalanitat i del barcelonisme de barriada en estat pur. Morell aconsegueix el seu elixir únicament i exclusiva a partir de les herbes barcelonines, les que hi ha al parc de la Pegaso i a Montjuïc. En diu l’“essència de la terra”, l’essència de la ciutat que no surt a les guies. Mars del Carib va inspirar-se en un bar de nom Cinca a tocar de la biblioteca de Sant Andreu i Dies de ratafia té lloc al carrer Segre que, tal com passa a la novel·la, va estar més d’un lustre ocupat. Igual que els reportatges de Morell a El Popular, tot el que s’explica a Dies de ratafia és cert i impossible de demostrar a parts iguals i és, a més, un gran homenatge al barri que l’inspira. El protagonista fins i tot s’enamora, i emergeix una altra mena de figura femenina, menys estrictament carnal, definitivament intel·ligent i lleugerament metafísica.

Novetat editorial: «Dies de ratafia», la nova novel·la de Sergi Pons Codina

400ratafia

Dies de ratafia
Sergi Pons Codina
Mirmanda, 158
288 pàgines
18,00 euros

En Morell i el seu deixeble Quintana són dos joves intel·lectuals de barra de bar amb inclinacions de jubilat. Buiden ampolles de ratafia mentre l’un dicta a l’altre tot un seguit d’afinades observacions sobre l’actualitat que, amb sort, formaran part de la secció d’opinió del diari El Popular.

Per guanyar-se la vida, en Morell destil·la i posa en circulació clandestinament la seva pròpia ratafia. La seva base d’operacions és un immoble buit que ocupa a condició de custodiar-lo fins que la crisi passi i els preus de l’habitatge tornin a recuperar la indecència.

Sergi Pons Codina posa la picaresca de barri, la postveritat dels diaris, l’alcohol de garrafa, l’humor pel broc gros, la ironia més fina i fins i tot —¿per què no?— una història d’amor al servei de la supervivència d’en Xavier Morell, un pobre diable elevat a la categoria d’heroi del nostre temps.

Sergi-pons-CodinaSergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Fill de Parets del Vallès, on viu i persisteix. Ja de ben jove destaca pel seu amor per la tinta. Viatger incansable: Granollers, el Poble Nou, Santa Coloma, Sant Andreu, Torí… El 2007, coincidint amb el naixement del seu primer fill, dóna un tomb a la seva vida i es concentra en la vida familiar. Lector voraç de les obres de Calders, Fante i Pedro Juan Gutiérrez, entre molts d’altres, l’any 2012 comença a escriure, i no para. Mars del Carib va ser la seva primera novel·la, celebrada per la crítica i el públic. Dies de ratafia n’és la segona.

Va de llistes!

Aquests dies de l’any és inevitable referir-se a les diverses llistes de llibres memorables que ens ha deixat l’any. Tot són opinions, naturalment, però no volem deixar de fer-nos ressó dels llibres del nostre segell que han aparegut entre els diversos mitjans, periodistes literaris i blogs culturals.

Obra completa, Blai Bonet

BlaiBonet400

Anna Carreras, La Vanguardia, Cultura/s
Jordi Nopca, Ara
Marina Espasa (blog)
Valèria Gallard, El Punt Avui
Ada Castells, La Vanguardia, Cultura/s
El Periódico
Llegir en cas d’incendi (blog)
Màrius Serra (Lecturàlia), Catalunya Ràdio)

 

Mars del Carib, Sergi Pons Codina

FM119MarsCarib

Julià Guillamon, La Vanguardia, Cultura/s
Jordi NopcaAra
Marina Espasa (blog)
Valèria Gaillard, El Punt Avui
Els de dalt (blog)

 

.
Fulles d’herba, Walt Whitman

1984PWhitmanJosep Massot, La Vanguardia, Cultura/s
Ada Castells, La Vanguardia, Cultura/s
Marina Espasa (blog)
Fe Fernàndez, Llibres de L’Espolsada, Lecturàlia de Catalunya Ràdio.

 

 

Retorn a Killybegs, Sorj Chalandon

FM118Killybegs Marina Espasa (blog)
Cesc Guimerà (El destilador cultural)
Fe Fernàndez, Llibres de L’Espolsada, Lecturàlia, Catalunya Ràdio
.

 

Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, Sherman Alexie

PP1DiariIndi Núria Joanico, Ara. (Lectura recomanada per a lectors de 14 anys)

 

 

 

.

Pastoràlia, George Saunders

FM124Pastoràlia Màrius Serra, Lecturàlia, Catalunya Ràdio

 

 

.

 

Segona persona del singular, Sayed Kashua

FM121SegonaPersonaSingular Fe Fernàndez, Lecturàlia, Catalunya Ràdio