Les apostes d’Edicions de 1984 per aquest Sant Jordi i signatures dels nostres autors.

SIGNATURES DELS AUTORS D’EDICIONS DE 1984

Esdeveniments de la setmana: Silvana Vogt i Raül Garrigasait (per partida doble).

Avui dilluns a les 19.30 h,  es celebra un club de lectura de La mecànica de l’aigua a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144). Amb la presència de Silvana Vogt.

“Que hi ha més d’una Barcelona, ho sap tothom. Hi ha la Barcelona de la Vera, la del nouvingut que sobreviu a mercè dels cops de sort. Hi ha la Barcelona de l’Eliseu, l’editor prestigiós, que aparentment porta una vida còmoda i aburgesada. També ell, un dia, va decidir trencar amb el seu destí. Qui sap si és per aquest motiu que decideix atorgar una oportunitat a la Vera, vinguda de l’Argentina.”

Organitza Amics de La Bressola Escola Catalana

 

 

Dijous 9 de febrer, a la llibreria 22 de Girona:

 

Divendres 10 de febrer, a la llibreria La Tralla de Vic

«Buscant el mot exacte». Valèria Gaillard parla amb Silvana Vogt, autora de «La mecànica de l’aigua»

Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

La llibretera argentina Silvana Vogt debuta amb ‘La mecànica de l’aigua’, una novel·la sobre la relació entre mestre i deixeble escrita originàriament en català

“No volia fer cap autobiografia”, adverteix d’entrada Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969), “niun llibre sobre la immigració”. Aquesta llibretera argentina instal·lada a Barcelona des del 2002 debuta amb La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). Tot i que el 80% –segons l’autora– és ficció, els paral·lelismes són evidents. La protagonista, la Vera, és una jove argentina lletraferida que arriba a la capital catalana amb el seu gos Kantiano per fugir d’un país en descomposició. El corralito fa estralls i ja no pot comprar ni el darrer llibre del seu escriptor de capçalera.

Un cop a la capital catalana, i per una trobada fortuïta a la platja, es veu introduïda en el món de l’edició. Té l’oportunitat de treballar com a lectora per a una editorial prestigiosa dirigida per Eliseu Mussol. El relat de la vida de la Vera i la de l’Eliseu s’alternen en direccions oposades. L’Eliseu és un editor sacsejat per la transformació del món editorial, al mateix temps que pateix un daltabaix personal. “La Vera, en canvi, mira cap al futur.” Vogt no s’amaga que darrere de l’Eliseu Mussol hi ha el que va ser l’editor de Proa durant més de deu anys, Isidor Cònsul, mort el 2009, i és a ell a qui dedica la novel·la. La seva influència va ser crucial: “Em va ensenyar que Catalunya és un poble que estima la seva terra i la seva cultura i això em va xocar perquè jo venia d’un país que no estimava gens i que volia deixar enrere.” Va ser arran de la mort d’Isidor Cònsul que Silvana Vogt va sentir que la història de la novel·la, que planteja com una reflexió sobre com ens relatem i construïm la nostra memòria, li “sortia per les orelles”. I no sortia en argentí, sinó en català. “Era impossible escriure el llibre en una altra llengua perquè no lligava amb la manera de relatar argentina, amb moltes metàfores i frases subordinades.”

En canvi, el català es va presentar com el filtre ideal. “La literatura catalana busca el mot exacte i és molt estructurada, igual que la novel·la, que em va portar gairebé quatre anys de feina”, diu l’autora, que ha estudiat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Aquí és on la va marcar especialment el mestratge d’Eduard Màrquez. “Ell em va ensenyar a llegir, mentre que Rodrigo Fresán, a escriure.” I justament un altre dels desllorigadors del llibre és la relació mestre-deixeble: “La gran lliçó d’un mestre és aprendre a desobeir.”

Les presentacions de la setmana: Sanahuja i Vogt

Demà dimarts 29 de novembre, a les 19.00, a La Calders (Passatge Pere Calders, 9, Barcelona):

 

Dijous 1 de novembre, a les 19.00 h.,  a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès (Carrer Canuda, 6, Barcelona):

 

Yeats/Jaumà, Vogt, Esculies, i el Jordi Lara escalfant a la banda. Aquestes són les presentacions de la setmana.

DIJOUS 27 D’OCTUBRE

A la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès

A la llibreria els Nou Rals de Viladecans:

A Sant Cugat:

DISSABTE 29 D’OCTUBRE

A Les Borges Blanques

«El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te». Ada Castells entrevista Silvana Vogt, autor a de «La mecànica de l’aigua» [El Punt Avui]

Font: Ada Castells / El Punt Avui

He quedat amb la Silvana Vogt per parlar de la sorprenent La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). I abans que res, he de dir que he tingut la sort de llegir-la sense relacionar-la amb ningú. Ni amb el seu mentor, l’editor Isidor Cònsul, mort de càncer com l’editor fictici d’aquesta novel·la; ni amb Rodrigo Fresán, l’escriptor argentí pel qual ella va anar a parar a Barcelona; ni amb Jordi Carrión, l’escriptor català que l’ajuda… No m’ha calgut barrejar-hi cap d’aquests noms i ha estat una sort perquè m’haurien fet nosa per deixar-me segrestar lliurement pel personatge. La novel·la de Vogt és sorprenent perquè flueix i alhora deixa pòsit i perquè és molt bona i és una primera novel·la. Ai, sí, i perquè està escrita en català i l’ha escrita una argentina…

Com és?

Impossible fer-ho en una altra llengua. La mort de l’Isidor en va ser l’esclat i sempre va ser en català. Més que d’una falta de paraules, tenia por de no trobar el ritme. M’agrada molt que la novel·la soni. Per a mi, ha de ser musical, com una partitura.

El canvi de llengua també l’ha ajudat a desinhibir-se?

Ha estat un filtre important. La novel·la se m’imposa per tancar la ferida d’una mort. Jo sentia que se m’havia mort la literatura. Amb aquest dolor al damunt, necessitava filtres. En primer lloc, em calia una estructura. Quan escric en argentí no hi penso tant, en l’estructura. L’altre filtre era el de la llengua, que m’ha servit moltíssim. Volia que físicament també es notés l’evolució del personatge. La novel·la va cap a l’austeritat, perquè ella està cada cop més sola, més seca. En argentí m’hauria desbordat, però en català, no.

Ella utilitza la ficció com un escut davant del món.

Jo ho visc així. La literatura em va pescar de gran. Jo era ballarina clàssica i després vaig fer filosofia. Quan vaig acabar la carrera, vaig tornar a la ficció, però no era una gran lectora fins que la literatura em va caure al damunt, amb el corralito. Vaig llegir La velocidad de las cosas, de Rodrigo Fresán. Aquesta anècdota, sí que és real. Vaig anar a la llibreria Ateneo i em van dir que no tenien més llibres d’ell perquè no n’arribaven de l’estranger. Em vaig dir que no m’agradava el meu país. Què vaig fer? Seguir en la literatura. Barcelona era l’última paraula que sortia en el llibre i és on vaig anar a parar.

El llibre flueix molt. Pot semblar que hagi estat fàcil de fer.

Cinc anys de feina, sense parar! Jo no tinc fills, però les mares diuen que, després de tenir-los, t’oblides del dolor del part. Ara que el llibre ja va sol, he esborrat el procés d’escriptura i m’agradaria recordar-lo més. El més difícil va ser trobar la veu. Creia que havia de ser en primera persona, però alhora no ho volia. Vaig escriure’n tres versions, canviant-ne l’ordre, fins que, davant del mar, vaig trobar-ne l’estructura. Havia de ser com les onades.

Li va ser difícil d’acabar?

Me’l van haver d’arrencar de les mans perquè jo continuaria corregint-lo. El problema és que, amb un excés de correcció, pots deixar-lo sense ànima.

Li ha sortit una cosa mestissa.

Per mi la literatura són capes de ceba. No em vull quedar amb només explicar històries. A l’Argentina no seria escriptora perquè les coses que passen són tan inversemblants que la literatura ja és la vida i a ningú se li acut posar-la per escrit. Aquí no hi ha gossos al carrer, t’avisen de les tempestes, hi ha contenidors per a tot… Tot té un perquè. És un continent que funciona en causa i efecte.

I aquests contrastos són bons per a un escriptor.

Un gran tema de la novel·la és el fet d’haver-te de narrar. Jo era l’encarregada de la meva història i de transmetre-la a un altre. Ningú no em podia dir si estava mentint. El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te. Quan ningú no et fa de mirall ni et corregeix la història perquè estàs sol.

«A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt». Una sèrie espectacular de Joan Josep Isern.

Joan Josep Isern ha dedicat quatre posts del seu blog Totxos, totxanes i maons a analitzar La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt. Ens permeten enllaçar les quatre entrades, i us convidem amb fervor a llegir-vos-les.

Isern escriu que té l’esperança que aquest escrits siguin d’utilitat als nous lectors, i a fe de Déu que ho seran, però no només. Als que ja hem fruït la novel·la també ens han resultat útils a mode de perfecta exegesi, per arribar al cor de La mecànica de l’aigua.

A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (1)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (2)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (3)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (i 4)

«Una mirada convincent». Vicenç Pagès sobre «La mecànica de l’aigua» de Silvana Vogt. [El Periódico]

Font: Vicenç Pagès / El Periódico

Una mirada convincent

La mecànica de l’aigua destaca entre les obres de la rentrée

 

El perill d’escriure en català després d’haver nascut i viscut la major part de la vida a l’Argentina és haver de conformar-se amb el paper, meritori però limitat, de documentar amb una llengua próxima una realitat llunyana (la novel·la comença amb la instauració del corralito). Una sortida més digna és la de permetre als nadius accedir a la mirada de l’altre (al tercer caopítol la protagonista arriba a Catalunya i s’hi queda fins al final del llibre). Però el que ha aconseguit amb La mecànica del’aigua Silvana Vogt (Morteros, 1969) és encara més difícil: escriure una novel·la convincent en una llengua convincent i amb aquest ingredient indefinible que per resumir anomenem gràcia.

La mecànica de l’aigua s’inicia amb capítols que alternen el protagonisme de Vera, immigrant amb futur, i el d’Eliseu, editor amb passat. Ella arriba a Barcelona i topa amb la burocràcia, mentre que ell sofreix els plans dels amos de l’editorial. La immigrant animosa i el triomfador trist acaben coincidint i «la solitud de tots dos es fa més petita», tot i que ens estalvien el tràngol d’enamorar-se. El que tenen en comú tots dos són uns quants morts i la febre de la literatura.

Més que la història d’algú que emigra, la novel·la explica la història d’algú que llegeix. El detonant del viatge és més literari que econòmic, igual com són literàries les relacions que Vera estableix a Barcelona, les paraules que pronuncia i les feines que realitza.

La Maga que Cortázar no va retratar.

De fet, l’odi que sent per Rayuela ens pot servir a l’hora de buscar referències, ja que Vera presenta el que Cortázar ens va escatimar: el punt de vista d’una dona més creativa que pràctica, que viu a l’estranger igual com viuria a casa seva, i que se sent atreta per homes destinats a abandonar-la; o sigui, una Maga dels nostres dies. Vera és tan abstracta —el seu gos es diu Kantiano— que encomana alguna característica al narrador, el qual es descuida de dir-nos l’edat dels personatges, potser perquè així ens sentim tan desorientats com ella.

La mecànica de l’aigua té dos protagonistes, però el femení està costruiït d’una manera més sòlida. No resulta rellevant el percentatge autobiogràfic, com tampoc si som davant un roman à clef o una autoficció. El que importa és que, entre l’allau de novetats de la rentrée, aquest llibre ens ofereix una mirada neta.

«Els abismes del cor». J.A. Masoliver Ródenas sobre «La mecànica de l’aigua», de Silvana Vogt [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: J. A. Masoliver Ródenas / La Vanguardia, Cultura/s

Diferents personatges representen la veu autobiogràfica d’aquesta autora argentina, que s’aventura a escriure la seva primera novel·la en català en honor a la ciutat que l’ha rebut com a llibretera i professora d’escriptura

La política argentina pot tenir tant de farsa com de tragèdia, però és sabut que la tragèdia deixa poc espai per a la farsa. El 2001 va ser l’any del corralito, imposat pel govern radical de Fernando de la Rúa, i maquinat pel ministre d’Economia, Domingo Cavallo. En dos anys, marcats per les manifestacions de carrer i la repressió, el país va conèixer conc presidents.

Nascuda el 1969 a Morteros, Argentina, Silvana Vogt decideix canviar d’aires per buscar noves oportunitats i s’instal·la a Barcelona, on fa de llibretera i professora de creació literària. La mecànica de l’aigua, escrita en català, és la seva primera novel·la. I parla, amb to fortament autobiogràfic, d’aquestes experiències viscudes per ella. Tot i això, la intensitat narrativa és la pròpia de la ficció o, almenys, del que és purament narratiu. Una cosa s’aguditza amb l’estructura, en què cada secció del llibre, significativament anomenades escull —d’aquí el títol del llibre—, se centra en els diferents personatges que van teixint el relat. La peculiar alternança entre paràgrafs relativament llargs amb altres que es limiten a una sola frase, breu i impactant, expressa molt més vivament la densitat emocional, un dels aspectes més poderosos del llibre.

En principi la novel·la està narrada en tercera persona: «La veig. Puc veure-la», com un leitmotiv que es va repetint fins a la sorpresa final, que afegeix una nova dimensió més punxant. La protagonista, Vera, viu  experiències molt semblants a les que ha viscut Silvana Vogt. La seva visió de l’Argentina està allunyada de qualsevol tòpic, i agraïm que eviti els «che, vos», «macanudo» o «pibe». El fet d’haver escrit en català li ha permès evitar tots aquests comodins. Tot just al principi del llibre entrem en l’aberració del corralito, veritable hecatombe. El país a la deriva, optant per l’autodestrucció coma forma de vida i canviant de president com si fos un reality show, ens diu la narradora. Vera optarà, doncs, per viatjar a Barcelona. D’on ha tret els diners del viatge, quan tot està congelat, és un misteri per al que l’envolten, però no per al lector. Deixa el país amb una brúixola que li va regalar el Fierita «perquè no et perdis mai», el gos, Kantiano (Kant és el filòsof més admirat i coherentment defensat per Vera), i un llibre de Federico Esperanto que li va regalar l’autor. Entre les moltes coses que només s’insinuen a la novel·la (valor afegit) hi ha el possible homenatge de Vogt a la primera novel·la de Rodrigo Fresán, Esperanto, entorn d’un turmentat músic.

A partir d’aquí carregarà amb un passat que no l’abandonarà: el Fierita, mort per sobredosi; Darío, que malgrat les promeses d’amor no gosa deixar la seva dona, una circumstància que ha afectat tant Vera Com Laura; la necessitat d’aconseguir un salconduit per anar a Espanya, el tatuatge 365, que són les pàgines de la novel·la de Federico Esperanto; o el pescador que va vendre l’empresa just abans del corralito. I haurà d’enfrontar-se amb un present ple de sobresalts, començant per la necessitat de legalitzar la seva residència, la dificultat per trobar una feina i els diferents amors que representaran una lesió darrera l’altra i que culmina amb la seva relació especial amb Eliseu Mussol, potser la figura més dramàtica del llibre, que estima altres dones però que en totes veu la difunta Lila. El final del llibre confirma el triomf de l’autobiografia, en un relat absorbent, dramàticament pessimista.

«L’ariet i la fortalesa». Elena Hevia sobre «La mecànica de l’aigua» i Silvana Vogt. [El Periódico]

Font: Elena Hevia / El Periódico

Es muy probable que en todo relato se esconda una herida, un daño. No es un regla para todo el mundo, pero para la argentina Silvana Vogt fue así. Un directivo de un importante grupo editorial le espetó a su suegro, el editor Isidor Cònsul -que pedía tiempo ante el que quizá iba a ser su mayor reto profesional- que no le podían dar ese tiempo porque él mismo ya no lo tenía. Cònsul, es sabido, padecía ya el cáncer que acabaría con él. Para Vogt, debutante en la ficción, ese fue el detonante, el núcleo duro de la novela que acaba de publicar y que ahora se presenta en la Setmana del Llibre en Català. ‘La mecánica de l’aigua‘ (Edicions de 1984) está escrita en catalán porque fue vivida y sentida en esa lengua, la que más lee ahora esta librera de Sant Just Desvern, nacida en plena Pampa, que hace casi 15 años, en los días del corralito, decidió cambiar de país, con todas sus consecuencias, y venirse a Barcelona.

Recalca Vogt, que fue periodista radiofónica –algo que se aprecia en sus torrenciales y a la vez precisas explicaciones -, que su novela no es en absoluto una historia sobre la emigración y sí sobre la manera en que nos enfrentamos a lo ajeno, a la alteridad. “No es fácil adaptarte a una cultura, dominar sus claves, empezando por su sentido del humor”. El choque (que no el enfrentamiento) está en la base de una historia concebida dualmente. Por un lado, Vera, la protagonista decidida a moverse incansable, a golpear el agua hasta que se mueva, para salir adelante toda costa. Frente a ella, su maestro, Eliseu, el maduro editor enfrentado a su hundimiento personal y profesional porque las antiguas formas del oficio están cambiando. “Una amiga lectora me dijo que el personaje de Vera le parecía un ariete y el de Eliseu, una fortaleza”.

ALGUNAS CLAVES

La novela contiene también algunas figuras no excesivamente ocultas, como los escritores Rodrigo Fresán (Federico Esperanto), Jorge Carrión (Nil) y Roberto Bolaño (Benno), en un juego que tiene mucho que ver con los que hacía el escritor chileno. “Se podría leer como un retrato del mundo editorial, pero mientras lo escribía me di cuenta de que, en realidad, eso no era importante. Quería hablar de un paradigma de cambio y eso lo hubiera podido hacer en cualquier otro ámbito”.

Respecto a los resultados literarios -lo que realmente le interesa a la autora, más allá de la historia- resulta obvio hablar de mestizaje. De cómo las formas argentinas más libres, según Vogt, se han hibridado con las catalanas, obsesionadas por las estructuras. De ahí que no todo lo que ocurre en la novela quede explicado y que, por otra parte, la voz de Vogt no sea impostada, sino exactamente la suya: “Mi voz argentina absolutamente salvaje y metaliteraria”.