Les apostes d’Edicions de 1984 per aquest Sant Jordi i signatures dels nostres autors.

sant jordi premsa 2017ok

sant jordi 17 poster2ok.jpg

SIGNATURES DELS AUTORS D’EDICIONS DE 1984

garrigasait sant jordi2017

jordi lara sant jordi2017

Pons Codina sant jordi2017

vogt sant jordi2017

alcantara sant jordi2017

Anuncis

Esdeveniments de la setmana: Silvana Vogt i Raül Garrigasait (per partida doble).

Avui dilluns a les 19.30 h,  es celebra un club de lectura de La mecànica de l’aigua a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144). Amb la presència de Silvana Vogt.

fm151mecanicaaigua

“Que hi ha més d’una Barcelona, ho sap tothom. Hi ha la Barcelona de la Vera, la del nouvingut que sobreviu a mercè dels cops de sort. Hi ha la Barcelona de l’Eliseu, l’editor prestigiós, que aparentment porta una vida còmoda i aburgesada. També ell, un dia, va decidir trencar amb el seu destí. Qui sap si és per aquest motiu que decideix atorgar una oportunitat a la Vera, vinguda de l’Argentina.”

Organitza Amics de La Bressola Escola Catalana

 

 

Dijous 9 de febrer, a la llibreria 22 de Girona:

estranys-girona1930

 

Divendres 10 de febrer, a la llibreria La Tralla de Vic

estranys-vicdef

«Buscant el mot exacte». Valèria Gaillard parla amb Silvana Vogt, autora de «La mecànica de l’aigua»

Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

La llibretera argentina Silvana Vogt debuta amb ‘La mecànica de l’aigua’, una novel·la sobre la relació entre mestre i deixeble escrita originàriament en català

fm151mecanicaaigua

“No volia fer cap autobiografia”, adverteix d’entrada Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969), “niun llibre sobre la immigració”. Aquesta llibretera argentina instal·lada a Barcelona des del 2002 debuta amb La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). Tot i que el 80% –segons l’autora– és ficció, els paral·lelismes són evidents. La protagonista, la Vera, és una jove argentina lletraferida que arriba a la capital catalana amb el seu gos Kantiano per fugir d’un país en descomposició. El corralito fa estralls i ja no pot comprar ni el darrer llibre del seu escriptor de capçalera.

Un cop a la capital catalana, i per una trobada fortuïta a la platja, es veu introduïda en el món de l’edició. Té l’oportunitat de treballar com a lectora per a una editorial prestigiosa dirigida per Eliseu Mussol. El relat de la vida de la Vera i la de l’Eliseu s’alternen en direccions oposades. L’Eliseu és un editor sacsejat per la transformació del món editorial, al mateix temps que pateix un daltabaix personal. “La Vera, en canvi, mira cap al futur.” Vogt no s’amaga que darrere de l’Eliseu Mussol hi ha el que va ser l’editor de Proa durant més de deu anys, Isidor Cònsul, mort el 2009, i és a ell a qui dedica la novel·la. La seva influència va ser crucial: “Em va ensenyar que Catalunya és un poble que estima la seva terra i la seva cultura i això em va xocar perquè jo venia d’un país que no estimava gens i que volia deixar enrere.” Va ser arran de la mort d’Isidor Cònsul que Silvana Vogt va sentir que la història de la novel·la, que planteja com una reflexió sobre com ens relatem i construïm la nostra memòria, li “sortia per les orelles”. I no sortia en argentí, sinó en català. “Era impossible escriure el llibre en una altra llengua perquè no lligava amb la manera de relatar argentina, amb moltes metàfores i frases subordinades.”

En canvi, el català es va presentar com el filtre ideal. “La literatura catalana busca el mot exacte i és molt estructurada, igual que la novel·la, que em va portar gairebé quatre anys de feina”, diu l’autora, que ha estudiat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Aquí és on la va marcar especialment el mestratge d’Eduard Màrquez. “Ell em va ensenyar a llegir, mentre que Rodrigo Fresán, a escriure.” I justament un altre dels desllorigadors del llibre és la relació mestre-deixeble: “La gran lliçó d’un mestre és aprendre a desobeir.”

«El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te». Ada Castells entrevista Silvana Vogt, autor a de «La mecànica de l’aigua» [El Punt Avui]

Font: Ada Castells / El Punt Avui

fm151mecanicaaiguaHe quedat amb la Silvana Vogt per parlar de la sorprenent La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). I abans que res, he de dir que he tingut la sort de llegir-la sense relacionar-la amb ningú. Ni amb el seu mentor, l’editor Isidor Cònsul, mort de càncer com l’editor fictici d’aquesta novel·la; ni amb Rodrigo Fresán, l’escriptor argentí pel qual ella va anar a parar a Barcelona; ni amb Jordi Carrión, l’escriptor català que l’ajuda… No m’ha calgut barrejar-hi cap d’aquests noms i ha estat una sort perquè m’haurien fet nosa per deixar-me segrestar lliurement pel personatge. La novel·la de Vogt és sorprenent perquè flueix i alhora deixa pòsit i perquè és molt bona i és una primera novel·la. Ai, sí, i perquè està escrita en català i l’ha escrita una argentina…

Com és?

Impossible fer-ho en una altra llengua. La mort de l’Isidor en va ser l’esclat i sempre va ser en català. Més que d’una falta de paraules, tenia por de no trobar el ritme. M’agrada molt que la novel·la soni. Per a mi, ha de ser musical, com una partitura.

El canvi de llengua també l’ha ajudat a desinhibir-se?

Ha estat un filtre important. La novel·la se m’imposa per tancar la ferida d’una mort. Jo sentia que se m’havia mort la literatura. Amb aquest dolor al damunt, necessitava filtres. En primer lloc, em calia una estructura. Quan escric en argentí no hi penso tant, en l’estructura. L’altre filtre era el de la llengua, que m’ha servit moltíssim. Volia que físicament també es notés l’evolució del personatge. La novel·la va cap a l’austeritat, perquè ella està cada cop més sola, més seca. En argentí m’hauria desbordat, però en català, no.

Ella utilitza la ficció com un escut davant del món.

Jo ho visc així. La literatura em va pescar de gran. Jo era ballarina clàssica i després vaig fer filosofia. Quan vaig acabar la carrera, vaig tornar a la ficció, però no era una gran lectora fins que la literatura em va caure al damunt, amb el corralito. Vaig llegir La velocidad de las cosas, de Rodrigo Fresán. Aquesta anècdota, sí que és real. Vaig anar a la llibreria Ateneo i em van dir que no tenien més llibres d’ell perquè no n’arribaven de l’estranger. Em vaig dir que no m’agradava el meu país. Què vaig fer? Seguir en la literatura. Barcelona era l’última paraula que sortia en el llibre i és on vaig anar a parar.

El llibre flueix molt. Pot semblar que hagi estat fàcil de fer.

Cinc anys de feina, sense parar! Jo no tinc fills, però les mares diuen que, després de tenir-los, t’oblides del dolor del part. Ara que el llibre ja va sol, he esborrat el procés d’escriptura i m’agradaria recordar-lo més. El més difícil va ser trobar la veu. Creia que havia de ser en primera persona, però alhora no ho volia. Vaig escriure’n tres versions, canviant-ne l’ordre, fins que, davant del mar, vaig trobar-ne l’estructura. Havia de ser com les onades.

Li va ser difícil d’acabar?

Me’l van haver d’arrencar de les mans perquè jo continuaria corregint-lo. El problema és que, amb un excés de correcció, pots deixar-lo sense ànima.

Li ha sortit una cosa mestissa.

Per mi la literatura són capes de ceba. No em vull quedar amb només explicar històries. A l’Argentina no seria escriptora perquè les coses que passen són tan inversemblants que la literatura ja és la vida i a ningú se li acut posar-la per escrit. Aquí no hi ha gossos al carrer, t’avisen de les tempestes, hi ha contenidors per a tot… Tot té un perquè. És un continent que funciona en causa i efecte.

I aquests contrastos són bons per a un escriptor.

Un gran tema de la novel·la és el fet d’haver-te de narrar. Jo era l’encarregada de la meva història i de transmetre-la a un altre. Ningú no em podia dir si estava mentint. El buit més gran d’un exili és haver de narrar-te. Quan ningú no et fa de mirall ni et corregeix la història perquè estàs sol.

«A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt». Una sèrie espectacular de Joan Josep Isern.

Joan Josep Isern ha dedicat quatre posts del seu blog Totxos, totxanes i maons a analitzar La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt. Ens permeten enllaçar les quatre entrades, i us convidem amb fervor a llegir-vos-les.

Isern escriu que té l’esperança que aquest escrits siguin d’utilitat als nous lectors, i a fe de Déu que ho seran, però no només. Als que ja hem fruït la novel·la també ens han resultat útils a mode de perfecta exegesi, per arribar al cor de La mecànica de l’aigua.

fm151mecanicaaigua

A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (1)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (2)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (3)
A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (i 4)

ateneu silvana.jpg