Les apostes d’Edicions de 1984 per aquest Sant Jordi i signatures dels nostres autors.

SIGNATURES DELS AUTORS D’EDICIONS DE 1984

Edicions de 1984 a La Setmana del Llibre en Català

Com cada any, ens trobareu amb tot el nostre catàleg a la Setmana del Llibre en Català, que comença avui. Ens agradarà molt si ens veniu a visitar!

La nostra paradeta és la 34-35.

 

Les activitats que us proposem són:

DIUMENGE DIA 4 DE SETEMBRE:

–>A partir de les 11.00, Sílvia Alcàntara signarà els seus llibres a la nostra parada (34-35)

 

–> A les 18.30:

 

DISSABTE DIA 10 DE SETEMBRE

–> a les 12.00

«Acte de fe». Ponç Puigdevall sobre «Els dies sense glòria» de Sílvia Alcàntara [Quadern, El País]

Font: Ponç Puigdevall. Quadern. El País. 30/06/2016

 

Assegut en una cadira de l’hospital, envoltat de parets blanques, l’Enric contempla la seva dona, la Glòria, estirada entremig d’uns llençols del mateix color, i es pregunta si és possible reviure la felicitat mentre es recorden els moments en què s’ha sigut feliç, i, tot seguit, li ve «al cap el racó de la bauma on de menut guardava les joguines velles mentre empaitava el gat que empaitava sargantanes, i es veia banyant-se al rierol ben nu. O ja de gran, amb ella a prop, mentre sentia el vent esmolat de la nit com feia espetegar les branques de la prunera a la finestra de casa. Aquest vent que simulava anar-se’n i reapareixia de seguida, per tornar-los tot allò que creien que s’havia endut»…

La cita potser és llarga, però serveix per concentrar en unes poques frases totes les virtuts narratives que conté Els dies sense glòria, la tercera i rotunda novel·la de Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) després de l’exitosa Olor de colònia i de La casa cantonera: hi ha, en primer lloc, el caràcter fonamentalment plàstic i visual d’una prosa treballadíssima; hi ha el talent d’extreure el màxim del mínim —llegeixi’s el breu episodi de la Guerra Civil—, per convertir els detalls en cendra o pols significativa, com si fossin esborranys d’alguna cosa inacabada, o com si s’esvaïssin de seguida després que algú els pronunciés en veu baixa, amb un to volgudament deslluït i d’aparent intranscendència que acaba regirant-se i omplint l’obra d’un sentit i un valor extraordinaris; i hi ha, en fi, el salt mortal d’apel·lar a unes veritats sempre madures i persuasives perquè, en el fons, són les de sempre, el que algú molt savi anomenava les velles veritats del cor.

L’atmosfera moral que Alcàntara crea a la novel·la també pot fer recordar el lema que Walter Benjamin va encunyar per a la seva vida: «La glòria sense fama, la grandesa sense brillantor, la dignitat sense sou». Al capdavall, tots els personatges d’Els dies sense glòria —una novel·la d’alt voltatge psicològic, que no té cap concomitància amb el ruralisme ni el costumisme a pesar de ser una novel·la rural de costums—, tot i les debilitats i les corrosions de la convivència quotidiana, dels buits anímics que es poden dir mesquinesa i gelosia —per exemple—, tot i que el patiment de la gent a conseqüència de les circumstàncies, del deteriorament de les relacions, aconsegueixen estar, de manera natural, a l’altura de les circumstàncies: Alcàntara atrapa el to immaterial de la tristesa que contagia i acoloreix el teixit i el moviment atzarós que tracen les històries familiars, i dóna un sentit a les vicissituds i a les insatisfaccions i al desgast emocional que el pas del temps, dia a dia, va desplegant sobre l’existència passiva d’uns protagonistes que s’entossudeixen a esquivar la dissipació destructiva dels dies i els fets, contra l’advertència de la metaficció i el minimalisme, contra la innovació formal, com si escrivís una bona novel·la del XIX, a Els dies sense glòria Alcàntara no prescindeix dels personatges i la psicologia, de les descripcions i el paisatge, i aconsegueix que el lector confongui ficció i realitat.

Com un acte de fe en la ficció sustentada per la realitat, l’autora fa un ús ben competent de les convencions narratives per servir la credibilitat i no per desacreditar-la. I així el lector es troba immers en els avatars de la Miquela i en Ton, del seu fill Enric i la seva dona, la Glòria, i d’en Miquel i l’Eva, els fills del matrimoni, i veu de quina manera —i és un dels grans prodigis de la novel·la— la realitat de l’economia domèstica afecta i modifica les relacions sentimentals, com es passa de la vinya en una aldea del Berguedà a un bloc de pisos en una ciutat mitjana i a les noves tecnologies.

És probable que l’únic que sobri a Els dies sense glòria sigui la voluntat de convertir-se també en una crònica social de l’època, i tant els episodis relatius a la lluita antifranquista com l’avortament a Londres semblen el peatge que paga l’autora pels remordiments d’haver narrat tan feliçment la vida d’una família normal i corrent que pensa dia rere dia en la difícil i llarga vida que encara els queda per recórrer, plena de coses que encara no han après. Més enllà d’aquest retret, el que queda d’Els dies sense glòria és la intuïció d’un aire de tristesa, d’una malenconia suscitada per les trampes vulgars que paren els dies, d’una malenconia covada perquè sí.

Jordi Vilarrodà entrevista Sílvia Alcàntara, autora d’«Els dies sense glòria», a El 9 Nou

Font: Jordi Vilarrodà / El 9 Nou

 

Li agrada que no es parli només de vostè com l’autora d’Olor de colònia?
La casa cantonera ja va agradar a molta gent. Vaig a clubs de lectura on em diuen que a la gent jove els agrada més que Olor de colònia. I amb aquesta també em passa. L’èxit d’Olor de colònia va ser aquella sacsejada de la memòria… sobre les colònies s’havien escrit llibres tècnics i d’història, però no la història de gent que ho vivia i ho patia. La història també entra a través de la ficció.

A Dies sense glòria també n’hi ha, d’història, però queda en segon terme…
Faig un repàs a la història que tots coneixem… però és un fons, com aquella música que no molesta. Perquè es tracta de sentir les veus de les persones.
El moment clau és el 1963, quan l’Enric i la Glòria és casen, però recula abans i s’allarga fins molt després… Sí, faig un flaixbac fins als seus pares, buscant les arrels. Agafo la guerra, la postguerra, la dictadura, la transició… però és com un subtext. Jo no vull parlar d’això sinó de com ho ha viscut aquesta família, de com els ha afectat. Com que sabia que hi passarien molts anys i moltes coses, fins i tot vaig decidir que posaria el títol al final. És la primera novel·la que he escrit sense títol! Quan la vaig acabar, encara no en tenia. M’hi va ajudar l’editor, la veritat, i el vaig trobar idoni!

Els personatges centrals, l’Enric i la Glòria, qui són?
L’Enric és pagès, dels que estima la terra. La mare vol que tingui un altre ofici, però ell vol treballar la terra com el seu pare. Quan es casa veu que no té futur, i han de marxar a la ciutat. L’Enric té també una mare que es creu la millor mare del món. Coneix i es casa amb la Glòria, que no en té, de mare. El contrast. Tots dos viuen uns conflictes que, amb els anys, els desgasten.

La novel·la és també la història d’aquest procés?
Sí, és la història del deteriorament de les relacions humanes. Sense fer-ho expressament, potser. No cal. Si entres dins dels personatges, és inevitable que surti.

En petits detalls, sense grans escarafalls: silencis, malestars…
Hi ha un detall que sembla insignificant però que diu moltes coses. L’Enric i la Glòria tornen del viatge de noces. Ell li ha arreglat un vàter i un plat de dutxa en un racó de la casa de pagès. La Glòria s’està dutxant i entra la Miquela, la sogra, perquè li convé anar al vàter. Només les separa una cortina de plàstic florejada… però quina incomoditat per a totes dues, quina incomoditat tan gran!

La Miquela és un personatge de pedra picada, una mare coratge?
Lluita per tenir un fill, perquè els perdia… va a buscar “el fruit del meu arbre”, com diu ella. Amb beuratges, amb novenes… es queda al llit i no es mou fins que neix la criatura. Aquell fill, l’Enric, serà tan extraordinari per a ella que tot li sembla poc. El fill separa la Miquela del seu home, allò que dèiem de les relacions humanes: ell s’adona que la mare i el fill parlen, i que no el troba a faltar ningú, cada vegada plega més tard del camp. Quan es posa malalt, el cuiden… però té la sensació que ha quedat marginat. La Miquela té un amor de mare tan gran que el perjudica, al seu fill, però no n’és conscient.

En la seva novel·la hi ha també un triangle amorós, subtil però important. Del qual no podem donar detalls sense explicar una de les claus del relat.
El primer triangle és el de l’Enric, el seu pare i la seva mare. Després es troba entre la mare i la dona, i finalment, entre la dona i la filla. Sempre al mig. I hi ha un altre triangle, una història potent, encara que sigui curta. Dos homes, l’Enric i en Llorenç, que estimen la mateixa dona i lluiten per ella. Que en un moment donat s’adonen que han d’estar units.

Quan parla de les escenes, és com si les tingués molt presents. S’ho imagina tot abans d’escriure, fins al detall?
No m’ho imagino, ho veig! Quan escric, ho veig… per això hi poso els detalls, l’atmosfera. I el lector ho veu perquè jo ho he vist abans. I si s’ha de plorar, ploro…

Tot i que l’Enric i la Glòria s’han casat, se’n van a viure a la ciutat. Això va passar a molta gent d’aquest país…
És la primera idea que vaig tenir per escriure aquesta novel·la. D’aquí surt tot. S’ha parlat molt de la immigració que va venir d’altres llocs, i poc de la immigració de casa nostra, de la dels nostres avis. Ells van patir igual, perquè van haver de deixar la casa i les terres per anar a la ciutat, i van marxar amb poca cosa perquè en aquell moment la terra no tenia cap valor. Però com diu un dels personatges, deixen “la casa de pedra massissa per anar a viure en un pis de totxos i de renda limitada”.

I per a ells és un gran trasbals…
És un sacrifici que fan pels fills, perquè veuen que a pagès no hi ha futur per als fills. Imagini’s! Persones com la Miquela, que en un moment donat ens adonem que no sap ni llegir ni escriure. Un dia es posa a l’ascensor per anar a estendre al terrat i acaba al soterrani de la casa… Però per al seu fill, l’Enric, també hi ha una adaptació: fa de carreter quan ja no hi ha carros per adobar. Quan se’n va a la ciutat, munta un negoci petit que se’l mengen les grans superfícies. Ha de veure dues vegades com tot el que ha muntat amb tant d’esforç se li’n va a l’aigua. I amb tot i això, ell i la Glòria són lluitadors i sobreviuen.

A les seves novel·les té predilecció per explicar vides de personatges petits, gairebé anònims?
En alguna ocasió m’han dit que agafo una carnissera i la converteixo en una heroïna, i m’agrada que em diguin això. Una carnissera o un pagès són els herois de les històries que explico!

No té pressa: entre una novel·la i una altra poden passar cinc anys, com ara…
Però com que m’emporto els personatges amb mi i els trobo a faltar, perquè no em passi això quan acabo una novel·la en començo una altra. Ara ja l’estic escrivint.

Aquest dimecres, a Vilafranca, W. B. Yeats. Aquest dijous, a Vilassar de Mar, Sílvia Alcàntara.

DIMECRES 15 DE JUNY, VILAFRANCA DEL PENEDÈS
Aquest dimecres 15 de juny, de les 18.00 a les 19.00, al restaurant El taronjer de Vilafranca del Penedès, en Michael McGeary i en Jordi Llavina han organitzat una vesprada poètica anglo-nord-americana que no us podeu perdre: club de lectura íntegrament en anglès amb el traductor Josep M. Jaumà, autor d’esplèndides versions de Graves, Frost i Yeats.

Tot seguit, al mateix pati d’El Taronger, presentació de l’obra Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats, amb traducció de Jaumà (Edicions de 1984).

 

DIJOUS, 16 DE JUNY, A VILASSAR DE MAR

 

 

Magris a Barcelona, Alcàntara a Sant Just Desvern, Kremser i Adam a Girona. Actes d’avui d’Edicions de 1984

Aquest vespre, a les set de la tarda, Claudio Magris llegirà el pregó de Sant Jordi de la ciutat de Barcelona, al Saló de Cent i conversarà amb Josep Ramoneda entorn al món del llibre. Per altra banda, durant la diada de Sant Jordi, signarà exemplars de la seva darrera novel·la No és procedent, a la llibreria Laie (11.30 a 12.30, Passeig de Gràcia / Casp) i a la llibreria La Central (13.00 a 14.00, Rambla Catalunya / Mallorca)

 

 

A les 20.00, a la flamant llibreria Cal Llibreter de Sant Just Desvern (C/ Bonavista, 81), Sílvia Alcàntara presenta Els dies sense glòria, acompanyada de Xavier Serrahima.

 

 

De 18.00 a 20.00 a Girona, Stefanie Kremser i Miquel Adam, i una bona colla d’autors més (aquí la llista sencera) signaran El dia que vaig aprendre a volar i Torero d’hivern inaugurant d’aquesta manera el nou espai de la Llibreria 22.

 

 

 

 

 

«Pols de papallona». Gran crítica de Julià Guillamon de «Els dies sense glòria» de Sílvia Alcàntara [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: La Vanguardia / Julià Guillamon

Després de l’èxit d’Olor de colònia, la gran novel∙la sobre les colònies
tèxtils del Llobregat, Sílvia Alcàntara torna per explicar la història d’una
família catalana del segle XX: de l’economia de subsistència a la informàtica.

Al final d’un dels capítols de la segona part d’Els dies sense glòria, Sílvia Alcàntara (Puigreig, 1944) descriu un tronc que, esquerdat i transformat en brasa, es desfà dins la llar. “A la mestressa de cal Noi Xic, els ulls negats li van impedir de veure com un tronc, roent pel foc, s’esberlava entremig d’espetecs provocant una esllavissada”. Vostès són lectors de literatura en català? Els repto que trobin un final de capítol d’un autor (dels més grans als més petits) que tingui la precisió, la plasticitat i la força simbòlica d’aquest final. El tronc s’engruna enmig d’espurnes i, abans, s’ha desfet la il∙lusió de ser una família feliç: la Miquela acaba d’explicar al fill les enraonies que corren al voltant de la seva xicota. Aquest tronc, que és brasa enmig d’un ball d’espurnes que espeteguen, aviat serà cendra. Un altre final de capítol esplendorós. Ara és la jove, la Glòria, qui ocupa l’escena: “Mentrestant, des dels fogons, la Glòria deixava anar l’aigua ensabonada de rentar els plats aigüera avall. Observava com l’escuma amb petites bombolles desapareixia pel forat tot fent un remolí. Aigua i bombolles desapareixien sense deixar rastre”. És la vida que passa, el món antic que queda enrere, quan els joves decideixen marxar del poble, agafar un local, en uns pisos acabats de fer, en un barri als afores de la ciutat, per començar una nova vida. En aquesta nova vida la Miquela, la mare de l’Enric, acabarà en una residència.

Vull dir que Sílvia Alcàntara no és autora d’un sol llibre. I que amb Olor de colònia (2009), la gran novel∙la de les colònies tèxtils del Llobregat, no ha esgotat tot el que havia de dir, ni ha gastat tots els cartutxos d’una solvència literària inesperada i tardana. Hi ha pocs llibres publicats aquest any que es puguin comparar amb Els dies sense glòria, per la qualitat de la prosa —una qualitat essencialment visual— i per la densitat psicològica dels personatges, sobretot del matrimoni gran, la Miquela i el Ton, el fill Enric i la seva xicota la Glòria, i la gent d’Els Marxants on la noia treballa amb un tracte d’esclau. La relació mare-fill-jove està molt ben contada, amb els canvis d’actitud de la mare, que vol estar al costat del fill, però no sempre hi sap estar. La combinació d’economia i psicologia dóna un resultat espectacular.

Alcàntara sap transmetre les sensacions de la gent senzilla per la manca de diners, els projectes i les il∙lusions de millorar. De la vinya al taller del carreter, a la botiga de barri i al negoci d’informàtica. Si de cas, la novel∙la té un tall massa llarg. No calia que a més de ser una gran història de personatges (amb un marro mig incestuós de fons), fos un retrat sociològic d’una època. Les referències a la lluita clandestina antifranquista o l’episodi de l’avortament a Londres són un postís, que dilata excessivament l’acompliment dels fets i desvia l’atenció del nervi de la història.

En canvi, quina emoció quan segueix els moviments de la Miquela jove que va a collir herba pels conills o copsa el gest de triar les mongetes que han de servir de llavor l’any que ve. I quina solidesa quan ha d’ explicar l’atac de feridura del Ton. Un gran relat de vides menudes.

La setmana de Sílvia Alcàntara

A les llistes de més venuts de La Vanguardia i de l’Ara, amb una ressenya extraordinària que va dedicar-li Julià Guillamon aquest dissabte, i amb la mà de presentacions que té aquesta setmana i la que ve, bé podríem dir que aquesta és la setmana d’«Els dies sense glòria» de Sílvia Alcàntara.

Però anem a pams. De moment, us deixem amb l’agenda de presentacions del llibre que celebrarem arreu del territori. Agenda!

 

 

«Heretaràs la meva vida». Marina Espasa sobre «Els dies sense glòria», de Sílvia Alcàntara [Diari Ara]

Font: Marina Espasa / Diari Ara

“Feia més de vint anys que eren casats i era la primera vegada que se separaven”: aquesta frase podria resumir el nou llibre de Sílvia Alcàntara. És una construcció senzilla i clara, i el que diu és a la vegada bonic i trist, quotidià i excepcional, com tot el que passa a la novel·la, que és de factura clàssica, està ben escrita i convida el lector a abocar-se en un pou profund al fons del qual batega la vida. Com totes les bones novel·les, és un viatge -més interior que exterior- que arriba ben endins de les entranyes d’almenys tres grans personatges: la Glòria, al voltant de la qual tot gira, el seu marit, l’Enric, i la mare d’ell, la Miquela, que té una presència fortíssima, magnètica, en la primera meitat de la novel·la i després perviu dins del cap del fill i es prolonga fins a una de les nétes, l’Eva, que n’hereta una càrrega ben feixuga.

L’arc temporal que cobreix la novel·la és ampli: comença l’any 1930 i acaba el 2003, poca broma. Veiem com creix una família a mesura que passen les dècades, assistim a transformacions històriques i sociològiques profundes, reflectides en canvis de costums i de maneres de fer com l’aparició dels primers supermercats, dels aparells de televisió o de les cadires de plàstic. Quatre pinzellades històriques s’endevinen al fons de la tramoia narrativa: una guerra civil viscuda des dels marges, una migració cap a les poblacions del tèxtil, reunions secretes, un viatge a Londres per avortar, la mort del general Franco. La història comença amb l’enamorament de la Miquela i el Ton, que viuen una història d’amor una mica tardà que és una delícia. Són personatges arrelats a un tros de terra i aquest amor per cultivar-la l’heretarà el seu únic fill, l’Enric, un noi enyoradís que viurà sempre apocat sota l’ombra d’una mare totterreny. Quan es casi amb la Glòria, la dependenta de la carnisseria del poble, i la faci entrar a casa de la Miquela, es posarà en marxa una competició entre les dues dones que tenyirà tota la vida del matrimoni. La manera delicada com es parla de la transformació de l’amor entre dues persones al llarg de més que quaranta anys és un dels punts forts de la novel·la.

Es podria discutir si l’autora fa servir un truc d’estratègia narrativa molt clàssic, perquè amaga una informació vital d’una escena de la primera part i no la revela fins gairebé al final, però no seria just. En primer lloc perquè hi ha prou pistes perquè intuïm aquest secret tan fonamental de la vida de la Glòria, i en segon lloc perquè el que es descobreix és una cosa que és al cor del que vol explicar Alcàntara, que vol parlar de la inextricabilitat dels lligams familiars, de les herències enverinades que rebem com a fills i donem com a pares. És una novel·la que també es podria titular Els dies sense mare perquè aquesta és la característica que marca per sempre la vida de la Glòria, que és una nàufraga que mai no va tenir-ne, i que en canvi es casa amb un noi que viu tota la vida ofegat per un excés d’amor de la seva. De quina manera l’instint de protecció dels cadells -dels fills- els pot destruir la vida: aquesta és la biga mestra que sustenta l’edifici, o potser hauríem de dir el bloc de pisos, que ha bastit Alcàntara, perquè aquesta també és una novel·la sobre com es fa de petita la vida quan es trasllada del camp a un pis barat, on les estretors físiques alimenten les de l’ànima.

Sílvia Alcàntara és l’autora d’ Olor de Colònia (2009), un dels debuts més sonats de la literatura catalana recent, un relat espaordidor sobre les interioritats de les colònies tèxtils que va connectar amb molts lectors àvids de novel·les robustes, riques i sòlides. Els dies sense glòria és una esplèndida confirmació que allò no va ser una casualitat, i que Alcàntara té una veu pròpia amb moltes coses a dir. Que fa el que fan els escriptors: narrar la vida d’una dependenta de carnisseria com si fos la de la persona més important del món, el centre on convergeixen totes les mirades i d’on divergeix la força que ens ha de dur lluny de “la presó de la realitat, la renúncia dels somnis, la basarda del camí desconegut”.

Demà, Sílvia Alcàntara i Stefanie Kremser, al Premi Borni 2016!

Demà dimecres a les 19.00 h a la Sala Moragues del Born Centre de Cultura i Memòria, Sílvia Alcàntara (Els dies sense glòria) i Stefanie Kremser (El dia que vaig aprendre a volar) us faran ballar el cap en els III Premi Borni. Hi sou tots convidats!