Lluís Calvo sobre «L’arrelament» de Simone Weil

Font: Lluís Calvo / Facebook

400ArrelamentSensacional Simone Weil. L’arrelament, publicat per l’editorial 1984, amb traducció de Rosina Ballester Figueras, és un text memorable.

És cert que és molt difícil seguir Weil al cent per cent. De vegades es mostra com una Maximila del montanisme (la secta radical del s. II dc) a la recerca del martiri. Com ens recorda Josefa Contijoch a l’epíleg, tot recollint el testimoni de Louis Closon, Weil tenia la «necessitat d’immolar-se». Tampoc la segueixo quan demana que es tanquin diaris —tot i que també cal entendre el context històric en què es mogué l’autora— o quan afirma que el corrent tomista del cristianisme contemporani és còmplice del nazisme per la defensa que el filòsof féu de l’esclavatge —tot seguint Aristòtil—, cosa que com a hipèrbole retòrica i simpàtica està bé, però que fet i fet no té cap consistència argumentativa més enllà de la ira d’una ploma de combat.

Tanmateix, Weil era profundament genial. I era de les que no callava. El seu mestre Alain l’anomenava «Simone la Marciana». I Steiner incideix, recentment —amb la seva misogínia habitual—, en una possible demència (de Steiner en parlaré aviat, no patiu). Però no, no era pas follia: era simplement vehemència coherent. Per Weil l’heroisme i la santedat són indiscernibles. I més enllà dels oripells de la història, la pensadora furga en la part «muda, anònima, desapareguda» de la història. En els autors i les idees silenciades pels poders. La dominació del talent literari, fet i fet, és també una dominació del talent polític en l’espai.

Tot el llibre és una joia, però per mi les últimes cinquanta pàgines, dins l’assaig L’arrelament, són una de les fites de la filosofia i la teologia contemporànies. Simone Weil i Teilhard de Chardin foren els grans teòlegs del segle XX, amb una capacitat visionària que només es confirmarà amb el pas dels segles. L’estil de Weil és a anys llum de la prosa mediocre de Joseph Ratzinger (si heu llegit el seu Jesús de Nazaret ja sabeu de què parlo). Quan Weil parla dels homes que es captenen com la matèria inerta, de la ciència com a forma de contemplació religiosa, de l’obediència perfecta (amb la matèria que obeeix l’amor) i del fet que la providència actua com un mecanisme, signa algunes de les pàgines més belles i lúcides de la història de la humanitat.

D’altra banda Weil no s’oblida de remarcar el lligam entre l’art i la fe que mostren els trobadors. I subratlla també la influència dels maniqueus i perses damunt els albigesos (Diether Rudloff, a Catalunya romànica, sosté que un dels fonaments de Catalunya és justament la influència persa i maniquea; parlar d’albigesos, al capdavall, també és parlar dels catalans).

Que Simone Weil no hagi estat canonitzada per l’església catòlica ja ho diu tot. No obstant això algú pot argüir que Weil no va fer cap miracle. I jo li responc: «tota la seva obra, ras i curt, és un gran miracle».

Anuncis

Tres presentacions per aquesta setmana: Serge Basso, W. B. Yeats i Simone Weil.

Dimecres 29 de juny, a la llibreria Laie (Barcelona). Llegiu aquí un dels textos que conformen «El revers de l’arena», publicat a la revista cultural Catorze.

basso barcelonaOKOK

 

Dimecres 29 de juny, a la llibreria Mediterrània d’Eivissa:

YEATS eivissa ok

 

Dijous 30 de juny, a la llibreria Pròleg (Barcelona)

weil proleg

«Simone Weil i la revolució espiritual de França». Anna Punsoda sobre Weil i el seu «L’arrelament» [Diari ARA]

Font: Anna Punsoda / Diari Ara

La victòria de la Primera Guerra Mundial i la possibilitat d’humiliar Alemanya van acabar d’emborratxar França, que ja posseïa tota l’Àfrica Occidental, Indoxina i part de la Polinèsia. Simone Weil havia nascut l’any 1909 en aquesta França tan superba, en una família jueva que havia fugit d’Alsàcia-Lorena quan l’havien annexionat els alemanys el 1871. El seu pare era metge a París i la seva mare ho hauria volgut ser. La filla, agombolada per l’amor familiar -tan culte i tan burgès-, va resultar un dels pensadors més lúcids i originals del segle XX, de qui no podem deslligar pensament i biografia, perquè Weil sempre creava basant-se en el que anava vivint.

Després de llicenciar-se en filosofia a la Sorbona l’any 1931, van destinar-la a fer classes en un liceu femení d’Occitània. Aquí va combinar la feina a l’institut amb les visites als cercles obrers, que en aquell moment patien bestialment la crisi del 29 i que van ser sempre l’eix de les seves reflexions, perquè hi veia els esclaus del seu segle. Convençuda com estava que l’emancipació del proletariat vindria de la classe obrera teutona, se’n va anar a Alemanya, on va matar dos mites d’un tret: el del proletariat alemany, veient com es deixava seduir per Hitler, i el de Trotski, amb qui va reunir-se i barallar-se pels abusos i els desarrelaments que a l’URSS patien els individus en nom del col·lectiu. Quan va tornar a França, va deixar les classes de filosofia i es va passar un any treballant en diverses fàbriques com a embaladora i tornera, però es va posar malalta dels pulmons i la van acomiadar per baixa productivitat.

Weil veia en la guerra espanyola del 36 una nova oportunitat per a la classe obrera i va decidir incorporar-se a la columna Durruti. Molt miop, escardalenca i maldestra, volia lluitar al front contra els feixistes però va acabar cremant-se a la zona d’intendència amb una olla d’oli bullent. Entre el que va veure al front d’Aragó i a la rereguarda catalana, es va desencantar de la CNT. Els milicians mataven per matar. El que havia de ser una lluita de camperols contra propietaris va acabar sent una carnisseria sense honors ni sentit. Només l’home armat infonia respecte. Simone Weil es va desesperar: de la mateixa manera que l’avergonyia més el mal que pogués fer França que el que pogués patir, l’avergonyien més els crims dels propis que els dels feixistes. Era una dona molt sensible a l’abús de la força, i aquesta sensibilitat la situava sempre al costat del feble, fos dels seus o no.

Una obra sobretot pòstuma

Totes aquestes lluites li anaven servint per als seus articles en revistes obreres, que gairebé és tot el que va publicar en vida. Ara tenim els quaderns, editats pòstumament. També tenim els esborranys de les conferències. La correspondència. Antologies que la presenten parcialment, com La gravetat i la gràcia, que van confegir els catòlics Gustave Thibon i Joseph Marie Perrin espigolant els textos més cristians dels seus quaderns. I tenim dos assajos, Reflexions sobre les causes de la llibertat i l’opressió social, en el qual feia una crítica al marxisme per reduir l’opressió capitalista a una opressió econòmica, i hi exposava de quina manera la mecanització de la feina mecanitza el pensament i explica per què la millora dels obrers vindrà per la tècnica, i L’arrelament, publicat per primer cop en català a Edicions de 1984, que té una gènesi que parla per si sola.

L’any 1942 va haver d’exiliar-se amb la família a Nova York. Però aquí tot li pesava massa: el que havia patit a les fàbriques franceses, el que havia vist a Alemanya, el que sabia de l’URSS, el que havia viscut al front aragonès. Va buscar finançament per formar infermeres per al front, perquè llavors la seva prioritat era combatre el nazisme. Però ningú li feia ni cas i es va desesperar. Mig any més tard va trobar feina al Comitè Nacional de la França Lliure, a Londres. Aquí va escriure aquest text febrosament, sabent que no tenia salut i que se li acabava el temps. Albert Camus el va editar uns anys després, defensant-lo de les crítiques dels materialistes.

400ArrelamentL’arrelament és una barreja genial de lliçons d’història, teoria política i pensament religiós. Comença amb una declaració universal de les obligacions cap a l’ésser humà -Weil estava convençuda que haver-nos centrat en els drets, sempre delicats perquè cal que primer te’ls reconeguin els altres, només ha portat problemes-. Per a ella el que és fonamental són les obligacions que tenim cap als altres, que han de cobrir les seves necessitats espirituals. En aquest punt és molt clara: la necessitat principal de l’ànima és l’arrelament, formar part d’un col·lectiu amb història i amb capacitat de projectar-se en el temps. Tots tenim el deure de procurar als altres una vida arrelada. Weil glossa el desarrelament dels obrers, de la pagesia i de les nacions, i proposa eines per revertir-los, com humanitzar l’aprenentatge i el treball, donant unitat a la vida laboral i afectiva de les persones. L’obra és també una crítica a la França superba i colonial, a l’assimilació de nacions barroera, a les lluites territorials amb Alemanya. És una proposta política ambiciosa, que suposa una revolució espiritual, potser incompatible amb la set de riquesa dels homes.

Weil va morir als trenta-quatre anys -de tuberculosi i d’anorèxia mística-, amb el text incomplet.

Quatre pensadors que han rebut l’empremta de Weil

Sol presentar-se Simone Weil com una llum que es va encendre i apagar sense deixar rastre i sense il·luminar res posteriorment. No és cert. Els seus pensaments han marcat molts autors -i autores, com s’explica a l’antologiaLectoras de Simone Weil, que han coordinat Fina Birulés i Rosa Rius Gatell-. D’entrada deixa petja en Hannah Arendt (1906-1975). Al seu assaig La condició humana (1958), l’alemanya esmenta els relats que Weil va escriure sobre el seu pas per la fàbrica, publicats pòstumament amb el títol La condició obrera. Per Arendt, Weil és l’única que s’acosta a la qüestió obrera honestament. La francesa feia una anàlisi materialista de la història però considerava utòpic aquest estadi final on s’acabaria amb el treball opressiu si els mitjans de producció canviaven de propietat. Per a Weil la lluita i la força són part constitutiva de la història i només poden compensar-se per mitjà de la gràcia, l’amor gratuït que ens eleva.

Simone Weil deixa empremta en l’escriptora i filòsofa alemanya Ingeborg Bachmann (1926-1973), que també buscava el dolor i anava al fons de les coses. Als ulls de Bachmann, Weil era una mística que escrivia per a ella mateixa. Creu que Weil sempre posava el focus en l’absència de Déu i en el patiment perquè només la derrota ens ofereix un estat d’ànim òptim per comprendre el món i perquè només des de la derrota pot donar-se testimoni. En una conferència que va fer sobre ella, Bachmann explicava que Weil havia sentit compassió pels jueus perseguits. Això és fals i és un dels punts més foscos i incomprensibles de Simone Weil. Com va passar amb bona part de l’esquerra occidental, veia en els jueus la imatge del burgès. El fet de morir l’any 1943, quan tot just es començaven a saber detalls dels camps de concentració, és determinant. Però Weil coneixia les lleis que privaven als jueus l’accés als llocs públics -ella mateixa va haver de fugir de França- i no va alçar mai la veu.

La filòsofa espanyola María Zambrano (1904-1991) deia que va conèixer Simone Weil en algun moment de la Guerra Civil del 1936. A part del compromís polític i de la vida d’exili, compartien un gran interès per la tradició mística -especialment per Sant Joan de la Creu-. Totes dues van tenir la mateixa intuïció: creien que calia girar els ulls cap a l’Orient. Estaven convençudes que Occident no es podia desentendre del que va quedar fora de la història de la filosofia quan es va decidir que la seva font havia de ser només Grècia. Tant per a Weil com per a Zambrano Déu no és un ésser personal exclusiu d’un llenguatge doctrinal. És un camí que va mostrar-se amb més força que mai al segle VI aC, quan van coincidir Buda, Lao Tse, els Set Savis i Pitàgores. Per això hi ha un substrat compartit en les diverses tradicions religioses. I per aquest mateix motiu Simone Weil va interessar-se pel catarisme, marcat pel maniqueisme d’origen persa i perseguit pel vaticanisme encotillat.

Una ànima molt pròxima a Simone Weil va ser Rachel Bespaloff (1895-1949), la filòsofa d’origen ucraïnès crescuda entre Ginebra i París. Jueva com Weil, també va exiliar-se a Nova York, on va publicar la seva obra principal,De la Ilíada. Bespaloff havia anat treballant el poema homèric quan s’amagava a la Provença, aprofitant que la seva filla no podia anar a l’escola i la instruïa ella a casa llegint-li i comentant-li els clàssics. Al cap d’un temps d’estudiar el poema va saber que Weil havia publicat l’article La Ilíada o el poema de la força, que va servir-li per discutir-hi i perfilar el seu propi text. Més enllà de les lectures diferents que fan de l’epopeia, és interessant que les dues anessin a buscar aquella guerra mítica per comprendre la que patien aleshores. Dona lúcida i de caràcter, però emocionalment molt trencadissa, va suïcidar-se el 1949.

«Una veritable radical». Eva Muñoz sobre «L’arrelament», de Simone Weil [La Vanguardia]

Font: Eva Muñoz, Cultura/s, La Vanguardia

400ArrelamentEdicions de 1984 publica L’arrelament, de Simone Weil (París 1909-Ashford, 1943) [traducció de Rosina Ballester], un llibre fonamental, radicalment original, com la seva autora, una de les pensadores europees més importants del segle XX i malgrat això una gran desconeguda. Probablement la seva condició de dona, jove —va morir amb 33 anys—, la seva independència, el seu indagar oblic i personal, i la seva heterodòxia —era de filiació marxista però no comunista, cristiana encara que nascuda en el si d’una família jueva laica i crítica amb el cristianisme procedent de l’Església romana, era una mística!; combatent en la guerra civil espanyola; humanista però detractora de la idea de progrés comunament entesa— expliquin la ignorància d’un llegat que és d’una lucidesa, ambició i originalitat poc comunes. És oportú recuperar-la i reivindicar-la, tant pel contingut de la seva reflexió com per la seva manera singular de pensar i procedir.

El punt de partida d’aquest Preludi a una declaració dels deures envers l’ésser humà, tal com han subtitulat aquesta edició catalana de L’arrelament, ja suposa un elemental canvi de punt de vista respecte al pensament polític que arrenca amb la Declaració dels drets de l’home i dels ciutadà del 1789. I és que l’autora situa en el centre de la qüestió no els drets, sinó les obligacions d’un ésser humà envers els altres éssers humans. Un dret, és cert, no és eficaç per ell mateix, sinó tan sols per l’obligació a la qual correspon.

Els drets, doncs, són factuals, en tant que les obligacions són incondicionades i, per tant, universals i perdurables. Un home que estigués sol a l’univers no tindria cap dret, assegura l’autora, i, no obstant això, tindria obligacions, en primer lloc, envers si mateix com a ésser humà. Aquest canvi de punt de vista, amb el qual comença el seu assaig i que apareix en la primera frase del discurs, no resulta gens sorprenent per l’abast de les sense conseqüències i anuncia una pensadora d’intel·ligència extraordinària.

L’assaig, concebut i escrit el 1943, a Londres, en plena Segona Guerra Mundial, amb la voluntat de servir de fonament per a la refundació política d’Europa si aquesta aconseguia derrotar Hitler i el feixisme, és realment una proposta, per moments al·lucinada però sempre lluminosa, de refundació de la civilització europea, ni més ni menys, sobre la base de la seva espiritualitat anterior a Roma. És una proposta ètica però també un assaig polític i filosòfic amb vocació d’esdevenir real, d’una ambició intel·lectual, espiritual, i una metodologia que la porten a revisar tota la nostra cultura: la història, però també les manifestacions artístiques i literàries, no amb ànim exhaustiu sinó perquè la realitat s’expressa de manera multiforme i Weil, a diferència dels seus contemporanis, no compartimenta el coneixement i la seva cultura i la seva curiositat són vastes,

També és sorprenent i gran perquè parla de política amb un fervor i un compromís amb la veritat que no és sinó “l’esclat de la realitat”, que només trobem en els poetes. Perquè és de fet una poeta, encara que escrigui en prosa. Parla amb fe, que no amb ingenuïtat, amb autèntica i imprescindible fe en el bé i en la capacitat de l’ésser humà de comprometre’s amb la seva millor possibilitat. “La fe és més realista que la política realista”, escrivia amb convicció i sense ànim de provocar però resultant tremendament provocadora.

No vivia a cap torre d’ivori. Va voler comprometre’s amb la realitat i es va comprometre. Les coses de què parlava les va voler conèixer en primera persona. Per això va deixar l’Acadèmia i es va fer obrera, gairebé fins a perdre la salut. Perquè la humiliació, el grau màxim de desarrelament que, afirmava, juntament amb les prostitutes, patien els obrers, una condició que no era només material sinó també espiritual, no són sentiments ni vivències que puguin comprendre’s des de la teoria. Per això, per tot això, descobrir Simone Weil, llegir-la, esdevé fascinant.

Escriu Weil: “Es pot estimar França per la glòria que sembla assegurar-li una existència prolongada al llarg del temps i de l’espai. O bé se la pot estimar com una cosa que, essent terrenal, pot ser destruïda, i, per tant, el seu valor és molt més gran.“ Substitueixin França per Europa. La reflexió em sembla del tot pertinent. Ella la feia l’any 1943, quan va escriure en un estat literalment febril —fervorosament ho feia sempre— aquestes pàgines en l’exili londinenc, desitjant tornar a la França ocupada i exposar-se, com s’havia exposat a la vida obrera perquè entenia que era l’única manera honesta de conèixer-la.

Per descomptat els terroristes que atempten avui contra tots nosaltres, els seus veïns, destrueixen Europa, però també els que suposadament la defensen ho fan quan aprofundeixen, doblegant-se als diners i la força bruta, en el progressiu desarrelament que dels que l’habitem. I els desarrelament genera idolatria i nihilisme. Ja ho hem vist. Tot i que ara es presenti amb els rostres més diversos i només aparentment antitètics.

Novetat editorial: «L’arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l’ésser humà», de Simone Weil. Traducció de Rosina Ballester i pròleg de Josefa Contijoch

400ArrelamentL’arrelament
Simone Weil
Traducció de Rosina Ballester
Pròleg de Josefa Contijoch
De Bat a Bat, 36
336 pàgines
18,50 €

Simone Weil va escriure febrosament, en sentit literal, en els darrers mesos de la seva vida per, quan acabés la guerra, poder iniciar una nova França lliure. Aquest és el text que va preparar, sense el consentiment dels seus caps. L’arrelament és un contracte social, una carta magna, una constitució rara avis, que posa la reflexió en una nova civilització. És un text viu i fibrós que ens segueix interpel·lant, proposant-nos un futur utòpic i al·lucinant.

«Em sembla impossible […] imaginar per a Europa una renaixença que no tingui en compte les exigències que Simone Weil ha definit a L’arrelament. És tota la importància d’aquest llibre.»
ALBERT CAMUS

«En aquestes pàgines […] es troben les proposicions fonamentals d’una de les reflexions filosòfico-polítiques més notables, interessants i significatives del segle XX.»
JUAN RAMÓN CAPELLA

«Una de les obres polítiques més difícils de suportar pel sentit comú.»
MANUEL SACRISTÁN

«Per a ella, el sofriment i la renúncia són de l’ordre de l’existència gairebé de la mateixa manera que la demostració matemàtica és de l’ordre del pensament.»
FINA BIRULÉS

weil200Desconcertant Simone Weil (1909-1943), discordant, franctiradora, cantelluda, prístina en les anàlisis, implacable, sempre al costat dels desgraciats i els perdedors, adscrita voluntàriament a la humiliació, sense cap acomodació amb el poder, cap pacte. La seva obra refusa qualsevol assimilació: ni l’Església —tot i el seu misticisme— ni cap ideologia no se n’han pogut aprofitar. L’arrelament s’estavella contra una realitat social allunyada del consol i s’hauria de llegir i repensar per motius d’urgència política.

Entre les obres de Simone Weil, cal destacar, a part de L’arrelament, diversos llibres escrits durant la seva curta vida (va morir als 33 anys i mig): En espera de Déu, Pensaments desordenats, La pesantor i la gràcia, Autobiografia espiritual, Escrits polítics i La Ilíada o el poema de la força, entre d’altres.