«L’ofici de ser fill». Marina Espasa sobre «Professió del pare» de Sorj Chalandon, al diari Ara.

Font: Marina Espasa / Ara

Gràcies a la perseverança d’Edicions de 1984, que ens serveixen la tercera novel·la en català de Sorj Chalandon, ens hem pogut fer una idea força aproximada del món d’aquest autor francès personalíssim, que escriu històries desolades amb la ràbia de qui dispara contra un objectiu invencible. La primera novel·la va ser Retorn a Killybegs, una inoblidable ficció sobre el conflicte irlandès escrita a partir de l’amistat entre l’autor i un dels caps de l’IRA. La segona, La quarta paret, ens traslladava a la guerra del Líban.

A Professió del pare li toca a la guerra d’independència d’Algèria, que fa de teló de fons d’una història familiar duríssima, com gairebé totes les que explica l’escriptor francès, que va ser corresponsal de guerra durant molts anys i que avui fa de periodista al setmanari satíric Le Canard Enchaîné, una publicació molt més seriosa que la majoria de les que pretenen ser-ho. Chalandon no fa concessions i fa servir una prosa que beu del millor periodisme: és eixuta i neta, i precisa com el tall d’una navalla. La tendresa, que és molta, la reserva per al fons de les històries que explica, i per a la construcció d’uns personatges que costen d’oblidar.

Un pare, una mare i un fill: aquesta és la unitat bàsica familiar a partir de la qual pot néixer qualsevol tragèdia. “Quina és la professió del teu pare?”, li pregunten al petit Émile tot sovint a l’escola. I el nen, de 10 anys, no sap com omplir la casella: el seu pare sempre és a casa, mai no veu ningú ni va a treballar enlloc, però li explica unes històries fabuloses sobre el seu passat de paracaigudista, agent secret, soldat, enviat especial o terrorista. Junts preparen missatges xifrats, parlen a través de walkie-talkies, envien cartes al president de la República, escriuen consignes revolucionàries amb guix a les parets o planifiquen conspiracions per matar De Gaulle: qui no voldria que no s’acabessin mai els jocs amb el pare? Però Chalandon no regala res: la història de debò és una altra, i és terrorífica. Gira al voltant de la malaltia mental, un tema delicat i perillosíssim a l’hora de fer-ne literatura, perquè és fàcil fer trucs i enganyar el lector. De trucs no n’hi ha gairebé cap (un de molt petit amb el metge de la família, però és del tot perdonable) i el que sí que hi ha és una capacitat d’humanitzar la qüestió, de fer-li sentir empatia al lector cap a una minusvalia que tenyeix una vida de manera definitiva, a partir de la descripció despullada d’un home que pateix profundament, a més de fer patir els que l’envolten. Un deu per a la sensibilitat amb què tracta el tema.

La història està narrada en primera persona, al principi amb la veu del nen innocent i després amb la de l’adult que malda per construir una vida estable. Les escenes entre el fill de 60 anys i uns pares ancians i indefensos, sobrevolades per uns silencis devastadors, són d’una tristesa i d’una finor extraordinàries: no es deixa mai de ser fill, i la feina es multiplica quan els pares no han sabut fer prou bé de progenitors. Però tampoc és possible odiar el pare, encara que fos brutal i s’ho mereixés. El personatge de la mare, observadora i víctima durant tota la vida, mereix un elogi a part: l’autor li regala un final com només es regala als millors. Com l’Émile, que és dibuixant, Chalandon comença fent un esbós sobre la fragilitat de la infantesa, aquell moment en què tot és creïble i possible, i acaba elaborant un retrat vívid i tendríssim, ple de foscor però també de calidesa, de les relacions entre pares i fills, velles i perdurables.

La llibreria La Central recomana, en la seva revista d’abril, «Professió del pare», de Sorj Chalandon

Font: Raquel Fernàndez Roura / La Central

De petits tots érem capaços de respondre la pregunta «A què es dedica el pare?», però en l’última novel·la de Sorj Chalandon, la professió paterna és el misteri a resoldre. L’André Choulans explica al seu fill Émile professions passades: futbolista, heroi de guerra, membre del grup de música Compagnon de la Chanson, assessor del president de Gaulle… però és arran de l’alçament d’Algèria el 1961 quan l’Émile descobreix que el seu pare és agent secret de l’OAS, una organització clandestina francesa. A partir d’aleshores s’explica una historia farcida de padrins espies, relats bèl·lics increïbles i americans amb llicència per matar. Però l’Èmile mai coneix cap dels protagonistes d’aquestes històries que el pare li explica. De totes maneres, l’Émile creu que forma part de l’organització que té l’objectiu de matar Charles de Gaulle, el president de la República Francesa.

Podem imaginar com acaba aquesta subtrama, però al llarg de les pàgines se’ns descriu un Émile que lluita per fer sentir orgullós el seu pare. Malauradament, l’únic que en treu és violència i càstig. En aquesta novel·la Chalandon ens mostra el mite del pare tirànic a través de la figura de l’André, un pare sever que maltracta i castiga el seu fill i la seva dona. Amb el pas dels anys l’Émile es converteixen restaurador de quadres i forma la seva pròpia família. No sap res de la seva família d’origen, tret de comptades visites, fins que el pare emmalalteix. Aquesta aproximació cap al pare el porta a descobrir la veritat sobre la seva infantesa.

Chalandon escriu una historia colpidora, plena de violència i guerra. Un relat sobre l’arrabassament de la infància feliç del nostre protagonista, l’Émile Choulains.

Ramona Pérez parla de «Professió del pare», de Sorj Chalandon, a l’Ara Balears.

Font: Ramona Pérez / Ara Balears

Trobem en aquesta novel·la la tragèdia amagada en un edifici de veïns. El dolor impensable forma part de la quotidianitat de la família que coneixem: l’infant segueix i comparteix els deliris del pare, la mare observa, passiva; tots dos són víctimes de la violència més brutal. L’infant s’ho creu, comparteix amb el pare les fantasies malaltisses. La mare és tot un enigma.

Ens situem al segle XX, en un entorn democràtic on les persones tenen uns drets i una estructura social que els serveix de suport… Malgrat tot, ells viuen la seva clandestinitat dins les quatre parets que els separen del món on la malaltia de l’adult pren protagonisme. L’editor ens diu a la contraportada que la història “està inspirada en la pròpia infantesa de l’autor”. Aquí quedem parats perquè ens costa de creure que es pugui sobreviure a tant de dolor. El nostre personatge es converteix en un adult equilibrat que forma una família. Ens demanem com va aprendre a estimar, si es va poder desfer de tot el dolor que havia acumulat o si el va saber transformar.

Els darrers anys va tenir forces per verbalitzar detalls de la seva infantesa, per salvar la mare, per ajudar els metges… Ens costa de creure que de tant de dolor pugui sorgir una actitud vital, intel·ligent, un home amb capacitat d’estimar. A les mans tenim un record que ha esdevingut literatura. Ens el fa arribar un autor que ja havíem conegut i admirat, per tant hem de creure que existeix la possibilitat que un individu se salvi contra tot pronòstic. Pensàvem que, d’aquests drames domèstics, no se’n podia sortir, però els infants són éssers que tenen una missió en el món, una missió que han de dur a terme i que les circumstàncies no trenquen, ans al contrari, fan créixer.

Tenim a les mans una literatura impecable, una crònica que ens duu a reflexionar sobre realitats que potser tenim a prop en diferents graus: els deliris en l’àmbit domèstic, tot allò que s’amaga per no posar en qüestió la figura dels progenitors, situats a un lloc on no es poden donar les imperfeccions, on s’amaga allò que els infants accepten –potser per la seva necessitat d’estimar– i amb els anys passen a considerar primer estrany i després vergonyós. El miracle consisteix a haver sobreviscut. Una reflexió necessària i literàriament impecable.

«Aproximació imprescindible». Òscar Montferrer sobre «La quarta paret» de Sorj Chalandon

Font: Òscar Montferrer / El Punt Avui

A ulls de l’Occident hi ha situacions a l’Orient que no són comprensibles. La del Líban, el país de la ribera mediterrània que va ser considerat la Suïssa de l’Orient Mitjà, és paradigmàtica: la confluència de factors van transformar la pàtria de nacions diferents en un polvorí en què la música quotidiana la posen les armes i els plors. A l’hora d’immergir-se en l’assaig d’una explicació d’aquest conflicte el periodista, corresponsal de guerra, autor de novel·les i membre de l’equip de la revista satírica Le Canard Enchaîné Sorj Chalandon fa un salt valent i compromès.

La quarta paret és una novel·la en què es percep la humanitat de l’autor com a narrador, la dels personatges que crea i la de les idees que són subjacents en tot allò que s’explica. El títol fa referència a la paret inexistent del teatre, la que tanca l’escenari i la que sempre ha de ser absent. Tibant el fil, no hi ha cap obstacle a l’hora de pensar que aquesta quarta paret és el públic, que tanca l’escenari si assumeix, si entén, si combrega, si comparteix allò que es representa, allò que s’explica.

Aquesta La quarta paret no té sentit sense la comprensió de qui la llegeix: no és un títol per al divertiment, és un títol que busca el cos a cos i que repta a la densitat intel·lectual i emocional a l’hora de interrogar els personatges i demanar-los els perquès de la seva conducta. La capacitat de transmetre idees, el tremp narratiu, la serenitat del discurs, l’èxit a l’hora d’evitar prendre partit per alguna de les idees petites i a la d’acostar-se sense reserves a la multiculturalitat ben entesa i la tendresa que sobrevola tot el text són els fonaments en què s’aixequen les tres parets que fan que La quarta paret de Sorj Chalandon sigui una chef d’œuvre imprescindible.

Magnífic apunt sobre «La quarta paret» de Sorj Chalandon al blog Tot és mentida.

Font: blog Tot és una mentida

Sorj Chalandon (Tunis, 1952) és periodista del setmanari satíric Le Canard Enchaîné, però durant vint anys va treballar per al diari Libération com a corresponsal de guerra. Chalandon afirma que la guerra et roba trossos de tu mateix, així que han d’haver-hi petites parts del seu cor escampades per diferents països com Iran, Iraq, Somàlia i Afganistan. Sobre la seva experiència a Irlanda del Nord ja va escriure la recomanable novel·la Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de la Novel·la de l’Acadèmia Francesa) i publicada per Edicions de 1984. A principis de 2015 l’editorial catalana ha repetit amb la seva última novel·la i ha inaugurat la traducció al castellà amb el segell Entre ambos. Es tracta de La quarta paret, traduïda del francès per Josep Alemany i Premi Goncourt dels Instituts 2013.

Samuel Akunis, el grec que va immigrar a França fugint de la Dictadura dels Coronels, és un assenyat i respectat militant d’extrema esquerra que es troba postrat al llit a les acaballes de la seva vida. És l’any 1982 i en Sam encarrega al jove Georges, el seu amic i company de militància, que dugui a terme el projecte teatral que ell va començar però que la mort imminent farà que ja no pugui acabar. Es tracte de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut. La capital del Líban és el centre d’una guerra civil que enfronta les diferents comunitats religioses del país. L’objectiu és que l’obra de teatre es representi amb actors de les diferents ètnies i religions del país: xiïtes, palestins, cristians, drusos i maronites. Es tracta d’un acte de pau i d’aturar el conflicte bèl·lic ni que sigui mentre dura la representació de la peça teatral.

Amb la publicació de La quarta paret, Chalandon ha aconseguit expressar el patiment, el crim, la mort, les llàgrimes i la ràbia que guardava dins seu des de que va cobrir la guerra del Líban a principis dels anys vuitanta. El periodista va ser testimoni de la massacre de Sabra i Xatila i segons afirma en aquesta entrevista a El Periódico encara ara té les imatges de l’horror presents. Una experiència colpidora que l’escriptor narra en el llibre de manera extraordinària. En la novel·la la cruesa, la impunitat i la bogeria guanyen per golejada a l’esperança, la noblesa i la humanitat. Una tragèdia en tota regla.

Chalandon reviu en el personatge de Georges i fa un repàs a la seva militància d’extrema esquerra. Durant els anys setanta va formar part d’un moviment revolucionari francès que es va armar, igual que les Brigades Roges a Itàlia o la Fracció de l’exèrcit Roig a Alemanya. Ho explica en aquesta entrevista al Diari Ara. En el fons, aquests dos fets, la militància política radical i la feina de corresponsal de guerra, articulen el motor de tota la novel·la: que és una profunda reflexió sobre l’home i la violència. Es pot legitimar l’ús de la violència com a mitjà per aconseguir objectius, siguin justos o no? És l’ésser humà intrínsecament violent? Quines alternatives tenim per defensar la justícia i la pau sense l’ús de la violència?

En els moviments socials d’extrema esquerra et trobes gent de tot tipus. Hi ha persones que aproven obertament l’ús de la violència i tenen tot un protocol per defensar-la i justificar-la. Les reflexions que tenen en Sam i en Georges sobre com encarar la lluita i la revolució formen part d’un etern debat. La fi justifica els mitjans? A vegades defensar aquesta famosa sentència atribuïda a Maquiavel té a veure amb l’edat i amb la maduresa. En el llibre en Sam, que ja és una persona gran i ha bregat en mil batalles ha deixat enrere la ingenuïtat política que representa en Georges. Una cosa és la militància armada i una altra és la guerra… Com es resisteix a la venjança quan t’han matat la família, quan t’ho han pres tot? La bèstia salvatge que tots portem dins és de la que ens parla en Sorj Chalandon en La quarta paret.

La quarta paret és un llibre absolutament recomanable. Quan el vaig acabar tenia la sensació d’haver llegit una novel·la boníssima però plena de desesperança i amb cap marge de confiança sobre l’ésser humà. Ha estat després, llegint les entrevistes a l’autor, com aquesta a Vilaweb que li he pogut donar la volta i entendre el que pretenia Chalandon: No he escrit aquest llibre perquè estigués trist, sinó per matar el que representa tot allò que hi ha de barbar dins meu. L’he escrit per comprendre quin hauria estat el meu avenir si m’hagués quedat allà. La meva part lluminosa és Sam i la fosca és Georges.

Sorj Chalandon ha escrit La quarta paret per aturar l’addició a la guerra. Per aturar la màquina de la injustícia, què fem? Recorda, tu ets el futur i el futur és ara. La gent té el poder

«La paret de Sorj Chalandon». Griselda Oliver parla de «La quarta paret» a Catalunya Cristiana

Font: Griselda Oliver / Catalunya Cristiana

La quarta paret és, en teatre, la barrera que suposadament existeix entre actors i espectadors, entre l’escenari i el públic. És un concepte que es va originar pels volts del segle XIX amb l’aparició del realisme teatral, moment en el qual els intèrprets actuaven com si realment hi hagués una paret invisible entre ells i els espectadors. Precisament aquesta és l’essència de la novel·la La quarta paret, editada en català per Edicions de 1984: representar la separació entre la vida i la mort, la pau i la guerra en una novel·la que difon les barreres identitàries.

«Va arribar un moment en què em vaig adonar que vaig estimar la guerra», confessava Sorj Chalandon, en un dels seus viatges a Barcelona. Sorj Chalandon (1952) és un periodista i escriptor francès que durant molts anys va ser corresponsal de guerra per al diari Libération i va cobrir confl ictes bèl·lics com els del Líban, l’Iran, l’Iraq, Somàlia i l’Afganistan. Com a novel·lista, ha escrit diverses novel·les, i ha guanyat premis com el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el Premi Goncourt amb Retorn a Killybegs, publicat en català per Edicions de 1984.

La quarta paret se situa a la dècada dels vuitanta a mig camí de París i el Líban. Georges, el protagonista, és un activista francès que resideix a París amb la seva dona, l’Aurore, i la seva filla, la Louise. Un dels seus millors amics i «germà» (p. 28), el grec Samuel Akunis, es troba al llit de mort a causa d’un càncer. És ell qui li demana que vagi a Beirut i porti per uns moments la pau enmig de la guerra: la comesa que té encomanada Georges és representar al cor del conflicte, a Beirut, l’Antígona de Jean Anouilh perquè durant unes hores combatents dels diversos fronts —palestins, cristians, drusos— deixin la guerra per fer la pau.

Prenent com a punt de partida el teatre, l’autor basteix un argument d’oposats a través del qual plasma la separació que existeix entre la pau i la guerra, l’amor i l’odi, la tragèdia i el drama: «Era de nit. Jo tremolava. Havien encès dos brasers a cada costat de l’escenari, dibuixat per les motxilles dels alumnes. De tant en tant, un tret llunyà feia malbé el text» (p. 124).
La quarta paret és, també, l’horror que va veure en primera persona Sorj Chalandon, quan cobria el confl icte bèl·lic del Líban, durant la dècada dels vuitanta. Chalandon va trepitjar la terra de Sabra i Xatila després de la matança. Va palpar l’horror. El que sent Georges és, doncs, el que va viure el mateix escriptor, cosa que fa que la novel·la, al final, prengui una dimensió molt més personal, més d’introspecció: «Jo no sentia res. Ni tristesa ni amargor. Ja no tenia cap regust a la boca, cap emoció. No tenia ni fred, ni calor, ni gana ni son. Ja no sentia el meu cor, ni els meus pensaments ni el rebombori creat pel silenci. No tenia por. Vaig girar el cap. Vaig mirar per última vegada la foto oval que deixava a casa. […]. La guerra havia convertit la meva dona en una mena de viuda. Havia fet de la nostra filla la meitat d’una nena. I ara em reclamava. La guerra m’exigia per a ella» (p. 272).
I així, amb la gesta d’Antígona, que simbolitza la llibertat i l’honor, al bell mig del text, Chalandon trenca la barrera invisible que separa el lector del narrador i l’aproxima en un món on la impotència, la desolació i el patiment es confonen sota l’estàndard de la guerra. Un relat colpidor.

«En la pell del traïdor». Retorn a Killybegs, de Sorj Chaladon, segons el blog Especulacions d’un Neanderthal

Font: Especulacions d’un Neanderthal

 

Què passa quan aquella persona en qui més confies, a qui més aprecies, et traeix? Quan el món sembla que estigui caient a trossos al teu voltant a causa d’una gran decepció com és la traïció per part d’aquell que menys t’esperaves. I què passa quan aquell que traeix és precisament el qui ens narra la història? Quan ens posem en la pell del traïdor per conèixer les raons, les motivacions darrera la seva punyalada per l’esquena a una gent i a uns ideals que eren els seus? Doncs que ens abromarà una barreja de sensacions, de la sorpresa a la ràbia, de la comprensió a la llàstima, de l’estupor a la tristesa. Tots aquests sentiments, i molts més, tenen cabuda dins d’aquest llibre, que no ha fet més que rebre crítiques entusiastes per part de lectors i crítics des de que va ser publicat ara fa més d’un any.

Permeteu-me, però, començar pel final ja que abans de res voldria agrair sincerament a aquells que m’han recomanat aquesta magnífica novel·la. Gràcies!

Retorn a Killybegs és una novel·la apassionant, dura, escrita amb una prosa excel·lent, que es pot obrir per qualsevol pàgina, a l’atzar, i trobar-hi alguna frase torbadora, magníficament escrita i que, amés amés, deixa una profunda petja al lector i ens provoca la necessitat de donar unes quantes voltes al que acabem de llegir. No perquè sigui difícil d’entendre, sinó perquè pàgina rera pàgina anem trobant multitud de frases lapidàries, amb un enorme valor literari per sí mateixes i que ens fan reflexionar sobre conceptes com l’amistat, la confiança, la lleialtat, el poder de la ideologia, la violència com a mitjà per aconseguir els objectius marcats per qualsevol col·lectiu, els sacrificis i el preu que s’ha de pagar, a vegades, per aconseguir la pau.

I el que fa més intensa la lectura d’aquesta novel·la és saber que tot el que ens diu està basat en fets reals. Sorj Chalandon (1952) periodista francès del Libération, fou enviat a Irlanda i Irlanda del Nord a mitjans dels anys 70 per cobrir el conflicte de l’Ulster. Allà hi conegué a Denis Donaldson (1950-2006), important membre de l’IRA i del Sinn Féin, que actuà com el seu mentor, el seu guia, qui l’ajudà a conèixer i a estimar el país, i a entendre el conflicte, a fer-se’l seu. Entre ells dos s’establí una estreta relació i col·laboració que portà a Chalandon a convertir-se en un dels principals experts estrangers sobre el conflicte de l’Ulster i en un dels periodistes francesos més destacats i premiats.

Però això no va evitar que el desembre de 2005, set anys després dels Acords de Divendres Sant (pels quals l’IRA Provisional abandonava la lluita armada), Chalandon, igual que la societat nord-irlandesa, irlandesa i britànica, quedés estupefacte davant la roda de premsa de Denis Donaldson en la qual confessava que els darrers vint anys havia estat treballant per l’MI5, infiltrat a les cúpules de l’IRA i del Sinn Féin. La confessió d’aquesta gran traïció i el posterior assassinat de Donaldson (just un any després, sol, aïllat i repudiat per tots els seus) portà a Chalandon la necessitat d’intentar posar per escrit la història de Donaldson, que també havia de ser la del conflicte de l’Ulster, i la seva pròpia.

Per donar-li forma, Chalandon utilitza Tyrone Meehan com a alter ego de Donaldson, per intentar comprendre els motius de la traïció del seu amic a través de la reconstrucció de la vida d’aquest personatge de ficció. Així, coneixem la dura infantesa de Tyrone al petit poble de Killybegs, al comtat de Donegal; la mort del seu pare, home brutal i convençut militant republicà; el trasllat a Belfast amb la seva mare i germans, on visqué els bombardeigs alemanys durant la Segona Guerra Mundial i també les escenes d’odi visceral entre els catòlics republicans i els unionistes protestants, fets que el portaran a començar la seva militància amb l’IRA. Les activitats clandestines, els atemptats, la repressió, les tortures, la vida a les presons angleses, les vagues de fam, els homenatges als caiguts de la causa, la coneixença amb Antoine (alter ego del propi Sorj Chalandon) i, finalment, la seva captació per part dels serveis secrets britànics.

Retorn a Killybegs ens ofereix un impecable relat i crònica del conflicte a Irlanda i Irlanda del Nord, des dels anys 30 fins al present, des del punt de vista dels militants, però també ens permet veure els efectes sobre la societat civil, a nivell psicològic, de fets com els greus disturbis de Derry (Battle of the Bogside, 1969), la mort de varis vaguistes de fam, entre ells Bobby Sands, el 1981 o les implicacions de l’abandó de la lluita armada de l’IRA i l’aparició de grups dissidents.

Sorj Chalandon aconsegueix elaborar una novel·la colpidora, allunyada de sentimentalismes, per mirar d’entendre les motivacions d’un conflicte i d’unes decisions preses per una persona que ho va sacrificar tot per uns ideals, primer, i per a la pau, després. Potser el més interessant i lloable de l’obra de Chalandon és el no emetre judicis de valor, explicant-nos aquesta història sense maniqueismes, sense lloar ni condemnar les actuacions de Meehan (Donaldson). Posant-nos en la pell del traïdor podem arribar a entendre que en conflictes com aquests no existeixen veritats absolutes i que, sovint, els sacrificis més grans fets per a la pròpia societat no seran reconeguts.

Per acabar, no puc fer més que recomanar ferventment aquesta novel·la a tothom que estigui una mica interessat en el conflicte a Irlanda del Nord, en política, en processos de lluites socials i nacionals i, sobretot, a tothom a qui li agradi la literatura de qualitat.

Dijous i divendres, dos esdeveniments d’alçada!

Benvolguts, demà dijous a les 19.30, a la llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramanet (c/ Major, 13), presentem Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel, amb uns convidats de luxe: la important comunitat armènia que viu a Santa Coloma.

Presentaran el llibre el periodista Antoni Trobat, el traductor al català de l’obra de Werfel Ramon Monton i, en representació de la comunitat armènia, Sarkis Hakobyan, de l’associació Ararat.

L’endemà divendres, a Girona, en el marc del Festival MOT, Sorj Chalandon conversarà amb Tomàs Alcoverro sobre una ciutat ferida que els dos coneixen molt bé, Beirut, escenari de la novel·la de Chalandon La quarta paret. Carme Arenes conduirà l’acte.

L’acte tindrà lloc a les 22.00 h a la Biblioteca Carles Rahola (Carrer Emili Grahit, 4, Girona). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.

Jordi Nopca entrevista Sorj Chalandon, autor de «La quarta paret» [Diari Ara]

Font: jordi Nopca / Ara

Les experiències com a corresponsal de guerra de Sorj Chalandon s’han quedat clavades dins seu, germinant anys després en forma de novel·les. Compromeses, incòmodes, honestes. ‘La quarta paret’ arriba coincidint amb els atemptats de ‘Charlie Hebdo

Per a Sorj Chalandon aquest any ha començat de la pitjor manera: amb l’atemptat “impossible de comprendre” del dia 7 de gener contra Charlie Hebdo. Chalandon, que des del 1974 i fins al 2007 va treballar per a Libération, forma part de l’equip del setmanari satíric Le Canard Enchaîné, i era molt amic de tres de les víctimes. Encara ara, quan recorda aquell dia, la veu se li trenca i el seu discurs queda interromput pels sanglots. “El dia 7 de gener la meva filla de cinc anys havia fet un dibuix amb motiu de l’aniversari de la seva germana –recorda per telèfon des de París–. Quan va veure que a la tele només parlaven dels assassinats, va deixar de pintar i em va preguntar: «Pare, per què els han matat?» I jo li vaig respondre: «Perquè dibuixaven». La meva filla em va mirar i em va dir: «I jo, pare, puc continuar dibuixant? Hi tinc dret?» Tinc una còlera enorme contra els que han fet que la meva filla m’arribés a preguntar això”.

Chalandon ha sabut traslladar l’angúnia i la indignació que ha viscut com a reporter de guerra i corresponsal al terreny literari. Va debutar com a novel·lista el 2005 –quan tenia 53 anys– amb Le petit Bonzi, en què traslladava a la ficció el seu propi procés per superar el tartamudeig de petit. Després de Une promesse (2006) la seva narrativa va virar cap a la dimensió política amb el díptic Mi traidor (2008) i Retorn a Killybegs (2011), en què s’apropava a la complexa realitat d’Irlanda del Nord a partir de l’experiència personal d’amistat amb Denis Donaldson, que deprés d’anys de vinculació amb l’IRA i el Sinn Féin va admetre que havia sigut un agent britànic del MI5. Ara presenta nova novel·la, La quarta paret (Edicions de 1984 / Entre Ambos). Una vegada més, la pròpia vida de Chalandon nodreix la ficció.

El seu nou llibre arrenca a la dècada dels 70, amb dos personatges que viuen el compromís polític des de punts de vista molt diferents. Tots dos viuen a París. Un és el Georges.

Parlo d’una realitat que vaig viure en primera persona. A la dècada dels 70, igual que el Georges, jo formava part d’un moviment d’extrema esquerra maoista: volíem fer la revolució, i per això ens vam començar a armar. Igual que les Brigades Roges a Itàlia i la Fracció de l’Exèrcit Roig a Alemanya, els nostres mètodes tenien en compte la violència. Per tant, l’exercíem. L’any 1972 un dels nostres militants, Pierre Overney, va ser abatut per un guàrdia de seguretat de Renault. En aquest moment vam prendre consciència que el nostre combat podia tenir víctimes.

Aquesta militància violenta contrasta amb la de Samuel Akunis, un dels millors amics del Georges, que a la novel·la el posa en dubte en diverses ocasions.

A l’època vaig tenir un amic grec com el Samuel. Es deia Iannis, i havia sigut torturat i empresonat al seu país, durant la Dictadura dels Coronels. Es va instal·lar a França buscant asil polític. A La quarta paret em desdoblo en els dos personatges: el Sam és la meva part lluminosa i el Georges és la meva part ombrívola. En el primer hi predomina la reflexió. En el segon hi abunden la duresa i la violència.

El Georges està convençut que coneix l’horror a través de la lluita, però no és fins que va al Líban l’any 1982 –una experiència que comparteix amb vostè– que no s’adona que estava equivocat. L’autèntic infern és la guerra.

El Georges marxa al Líban per fer realitat el somni del Sam. Per poder escriure sobre la massacre de Sabra i Xatila –que vaig viure com a reporter– havia de passar el temps: el setembre del 1982 vaig veure pobles devastats i vaig plorar la mort de dones i de criatures. Jo no volia que el Georges fos periodista com jo. Ni tampoc que fos militar. El vaig fer artista, i compartia el repte del Sam: aconseguir representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut, amb actors xiïtes, palestins, cristians, drusos i maronites.

Un dels reptes era mantenir l’esperança del lector: muntar l’Antígona havia de ser possible.

La primera entrevista que em van fer per La quarta paret va ser per al diari L’Orient-Le Jour. El periodista em va dir que quan va llegir sobre la voluntat del Sam i el Georges de representar l’Antígona va estar punt de deixar córrer la novel·la: ho trobava inversemblant. Així i tot, com més avançava –i cada vegada el muntatge es feia més impossible– més desitjava que la utopia es fes realitat. Si el projecte fracassava, era com el Beirut del 1982.

Per què va triar l’Antígona de Jean Anouilh?

A l’Antígona de Sòfocles Déu determina el destí. En la d’Anouilh la desobediència no és de la llei divina, sinó de la llei humana. L’Antígona d’Anouilh és molt moderna per aquest motiu, però també perquè l’autèntica resistent no és el rei Creont, sinó Antígona.

El llibre arriba en un moment en què el món àrab torna a bullir.

Vaig començar La quarta paret fa més de quatre anys, abans de la guerra de Síria, de l’aixecament contra Gaddafi a Líbia i de la revolució egípcia. Si no l’hagués publicat en francès el 2013, m’hauria aturat. Els lectors dirien que he fet una novel·la de periodista, i no era la meva intenció: jo pensava que estava escrivint una ficció sobre el passat… Vaig ser a la guerra del Líban, i als conflictes de Somàlia, l’Afganistan i la Guerra del Golf. També a Irlanda. La guerra et roba trossos sencers de tu mateix. La guerra viu en tu encara que en tornis. Fa onze anys, quan va néixer la meva primera filla, vaig decidir no marxar mai més, i he complert la meva paraula. Quan vaig deixar la guerra la gent lluitava per un tros de territori o per una identitat. Ara et maten per dibuixar: és horrible.

«La guerra, tragèdia o drama». Gran ressenya de Carles Ribera sobre «La quarta paret», de Chalandon [El Punt Avui]

Font: Carles Ribera / El Punt Avui

El francès Sorj Chalandon (Tunis, 1952), corresponsal de guerra amb una llarga i arriscada carrera al Libération i avui enrolat en el no menys perillós periodisme satíric com a redactor del mític Le canard enchaîné, es va donar a conèixer al lector català el 2014 quan, gràcies a l’habitual bon criteri d’Edicions de 1984, es va publicar Retorn a Killybegs, novel·la que retrata de manera colpidora el conflicte a l’enverinat vesper nord-irlandès de la segona meitat del segle XX. Un any després, també de l’editorial capitanejada per Josep Cots, arriba La quarta paret, traduït per Josep Alemany, retrat escruixidor del conflicte libanès que supera la visió regional per explorar els efectes devastadors de la violència tant a nivell físic com psicològic en cultures enfrontades.

El llibre narra l’obsessió idealista d’un vell director teatral, Samuel Akunis, i el seu amic i deixeble Georges, per aconseguir representar la versió d’Antígona de Jean Anouilh enmig del caos bèl·lic libanès dels anys vuitanta. Una posada en escena que finalment ha d’assumir el segon, per la malaltia terminal de Sam, i que pretén fer amb actors procedents de totes les parts enfrontades, palestins, xiïtes, drusos, cristians, maronites… Aquest punt de partida serveix Chalandon per desgranar, des de la comprensió lacònica de l’arrel dels conflictes postcolonials (“L’antinacionalisme és el luxe de l’home que té una nació”) una història que toca des de la pura misèria de la guerra fins la no menys miserable ideologia recreativa d’una societat occidental postseixantavuitista que converteix la violència en una coreografia ideològica tan perillosa com perversa i buida.

La presentació de tots els personatges, un a un, capítol a capítol, és especialment brillant. El relat resulta emotiu, colpidor i brutalment creïble. El veterà corresponsal no recrea pas, sinó que reviu en la ficció l’experiència pròpia als camps de batalla de l’Iraq, Afganistan i al mateix Líban on transcorre aquest relat. A La quarta paret el lector assisteix a una tragèdia sense pal·liatius redactada en un crescendo pausat però inexorable. Tenint en compte que utilitza el teatre com a metàfora, podria fàcilment incórrer en la llagrimeta histriònica, en l’idealisme grandiloqüent. Lluny d’això, la història és servida amb cruesa eixuta, amb un desapassionament que, tanmateix, no defuig l’empatia, aportant una visió de l’absurditat inevitable de la confrontació armada.

Chalandon escriu amb precisió de crònica periodística, en una mixtura d’indignació continguda, resignació inconformista i un to de fatalisme gens condescendent, inspirat en una idea que travessa la novel·la de cap a cap, extreta de la reflexió del protagonista sobre l’Antígona amb què es vol reviure la sensació que Anouilh devia haver tingut quan va estrenar la peça al París ocupat del 1942: “A mi m’agrada la lliçó de tragèdia que dóna aquesta obra, la distància que adopta amb la banalitat del drama […] La tragèdia és neta, tranquil·litzadora, còmoda. En el drama, amb els innocents, els traïdors, els personatges assedegats de venjança, morir esdevé complicadíssim.” En aquesta novel·la, que resulta commovedora sense afectació, Chalandon porta a la màxima expressió aquell convenciment emocional que Milan Kundera ens va servir a La immortalitat: “Ningú no és més insensible que les persones sentimentals.” La quarta paret és una tragèdia que manté el sentimentalisme a ratlla des d’una profunda sensibilitat, des d’una vivència profunda, la del protagonista, que acaba desembocant en el deliri que comporta l’excés de lucidesa.