La llibreria La Central recomana, en la seva revista d’abril, «Professió del pare», de Sorj Chalandon

Font: Raquel Fernàndez Roura / La Central

400professiopareDe petits tots érem capaços de respondre la pregunta «A què es dedica el pare?», però en l’última novel·la de Sorj Chalandon, la professió paterna és el misteri a resoldre. L’André Choulans explica al seu fill Émile professions passades: futbolista, heroi de guerra, membre del grup de música Compagnon de la Chanson, assessor del president de Gaulle… però és arran de l’alçament d’Algèria el 1961 quan l’Émile descobreix que el seu pare és agent secret de l’OAS, una organització clandestina francesa. A partir d’aleshores s’explica una historia farcida de padrins espies, relats bèl·lics increïbles i americans amb llicència per matar. Però l’Èmile mai coneix cap dels protagonistes d’aquestes històries que el pare li explica. De totes maneres, l’Émile creu que forma part de l’organització que té l’objectiu de matar Charles de Gaulle, el president de la República Francesa.

Podem imaginar com acaba aquesta subtrama, però al llarg de les pàgines se’ns descriu un Émile que lluita per fer sentir orgullós el seu pare. Malauradament, l’únic que en treu és violència i càstig. En aquesta novel·la Chalandon ens mostra el mite del pare tirànic a través de la figura de l’André, un pare sever que maltracta i castiga el seu fill i la seva dona. Amb el pas dels anys l’Émile es converteixen restaurador de quadres i forma la seva pròpia família. No sap res de la seva família d’origen, tret de comptades visites, fins que el pare emmalalteix. Aquesta aproximació cap al pare el porta a descobrir la veritat sobre la seva infantesa.

Chalandon escriu una historia colpidora, plena de violència i guerra. Un relat sobre l’arrabassament de la infància feliç del nostre protagonista, l’Émile Choulains.

Ramona Pérez parla de «Professió del pare», de Sorj Chalandon, a l’Ara Balears.

Font: Ramona Pérez / Ara Balears

400professiopareTrobem en aquesta novel·la la tragèdia amagada en un edifici de veïns. El dolor impensable forma part de la quotidianitat de la família que coneixem: l’infant segueix i comparteix els deliris del pare, la mare observa, passiva; tots dos són víctimes de la violència més brutal. L’infant s’ho creu, comparteix amb el pare les fantasies malaltisses. La mare és tot un enigma.

Ens situem al segle XX, en un entorn democràtic on les persones tenen uns drets i una estructura social que els serveix de suport… Malgrat tot, ells viuen la seva clandestinitat dins les quatre parets que els separen del món on la malaltia de l’adult pren protagonisme. L’editor ens diu a la contraportada que la història “està inspirada en la pròpia infantesa de l’autor”. Aquí quedem parats perquè ens costa de creure que es pugui sobreviure a tant de dolor. El nostre personatge es converteix en un adult equilibrat que forma una família. Ens demanem com va aprendre a estimar, si es va poder desfer de tot el dolor que havia acumulat o si el va saber transformar.

Els darrers anys va tenir forces per verbalitzar detalls de la seva infantesa, per salvar la mare, per ajudar els metges… Ens costa de creure que de tant de dolor pugui sorgir una actitud vital, intel·ligent, un home amb capacitat d’estimar. A les mans tenim un record que ha esdevingut literatura. Ens el fa arribar un autor que ja havíem conegut i admirat, per tant hem de creure que existeix la possibilitat que un individu se salvi contra tot pronòstic. Pensàvem que, d’aquests drames domèstics, no se’n podia sortir, però els infants són éssers que tenen una missió en el món, una missió que han de dur a terme i que les circumstàncies no trenquen, ans al contrari, fan créixer.

Tenim a les mans una literatura impecable, una crònica que ens duu a reflexionar sobre realitats que potser tenim a prop en diferents graus: els deliris en l’àmbit domèstic, tot allò que s’amaga per no posar en qüestió la figura dels progenitors, situats a un lloc on no es poden donar les imperfeccions, on s’amaga allò que els infants accepten –potser per la seva necessitat d’estimar– i amb els anys passen a considerar primer estrany i després vergonyós. El miracle consisteix a haver sobreviscut. Una reflexió necessària i literàriament impecable.

«Aproximació imprescindible». Òscar Montferrer sobre «La quarta paret» de Sorj Chalandon

Font: Òscar Montferrer / El Punt Avui

FM1304aParetA ulls de l’Occident hi ha situacions a l’Orient que no són comprensibles. La del Líban, el país de la ribera mediterrània que va ser considerat la Suïssa de l’Orient Mitjà, és paradigmàtica: la confluència de factors van transformar la pàtria de nacions diferents en un polvorí en què la música quotidiana la posen les armes i els plors. A l’hora d’immergir-se en l’assaig d’una explicació d’aquest conflicte el periodista, corresponsal de guerra, autor de novel·les i membre de l’equip de la revista satírica Le Canard Enchaîné Sorj Chalandon fa un salt valent i compromès.

La quarta paret és una novel·la en què es percep la humanitat de l’autor com a narrador, la dels personatges que crea i la de les idees que són subjacents en tot allò que s’explica. El títol fa referència a la paret inexistent del teatre, la que tanca l’escenari i la que sempre ha de ser absent. Tibant el fil, no hi ha cap obstacle a l’hora de pensar que aquesta quarta paret és el públic, que tanca l’escenari si assumeix, si entén, si combrega, si comparteix allò que es representa, allò que s’explica.

Aquesta La quarta paret no té sentit sense la comprensió de qui la llegeix: no és un títol per al divertiment, és un títol que busca el cos a cos i que repta a la densitat intel·lectual i emocional a l’hora de interrogar els personatges i demanar-los els perquès de la seva conducta. La capacitat de transmetre idees, el tremp narratiu, la serenitat del discurs, l’èxit a l’hora d’evitar prendre partit per alguna de les idees petites i a la d’acostar-se sense reserves a la multiculturalitat ben entesa i la tendresa que sobrevola tot el text són els fonaments en què s’aixequen les tres parets que fan que La quarta paret de Sorj Chalandon sigui una chef d’œuvre imprescindible.

Magnífic apunt sobre «La quarta paret» de Sorj Chalandon al blog Tot és mentida.

Font: blog Tot és una mentida

Sorj Chalandon (Tunis, 1952) és periodista del setmanari satíric Le Canard Enchaîné, però durant vint anys va treballar per al diari Libération com a corresponsal de guerra. Chalandon afirma que la guerra et roba trossos de tu mateix, així que han d’haver-hi petites parts del seu cor escampades per diferents països com Iran, Iraq, Somàlia i Afganistan. Sobre la seva experiència a Irlanda del Nord ja va escriure la recomanable novel·la Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de la Novel·la de l’Acadèmia Francesa) i publicada per Edicions de 1984. A principis de 2015 l’editorial catalana ha repetit amb la seva última novel·la i ha inaugurat la traducció al castellà amb el segell Entre ambos. Es tracta de La quarta paret, traduïda del francès per Josep Alemany i Premi Goncourt dels Instituts 2013.

Samuel Akunis, el grec que va immigrar a França fugint de la Dictadura dels Coronels, és un assenyat i respectat militant d’extrema esquerra que es troba postrat al llit a les acaballes de la seva vida. És l’any 1982 i en Sam encarrega al jove Georges, el seu amic i company de militància, que dugui a terme el projecte teatral que ell va començar però que la mort imminent farà que ja no pugui acabar. Es tracte de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut. La capital del Líban és el centre d’una guerra civil que enfronta les diferents comunitats religioses del país. L’objectiu és que l’obra de teatre es representi amb actors de les diferents ètnies i religions del país: xiïtes, palestins, cristians, drusos i maronites. Es tracta d’un acte de pau i d’aturar el conflicte bèl·lic ni que sigui mentre dura la representació de la peça teatral.

chal1

Amb la publicació de La quarta paret, Chalandon ha aconseguit expressar el patiment, el crim, la mort, les llàgrimes i la ràbia que guardava dins seu des de que va cobrir la guerra del Líban a principis dels anys vuitanta. El periodista va ser testimoni de la massacre de Sabra i Xatila i segons afirma en aquesta entrevista a El Periódico encara ara té les imatges de l’horror presents. Una experiència colpidora que l’escriptor narra en el llibre de manera extraordinària. En la novel·la la cruesa, la impunitat i la bogeria guanyen per golejada a l’esperança, la noblesa i la humanitat. Una tragèdia en tota regla.

Chalandon reviu en el personatge de Georges i fa un repàs a la seva militància d’extrema esquerra. Durant els anys setanta va formar part d’un moviment revolucionari francès que es va armar, igual que les Brigades Roges a Itàlia o la Fracció de l’exèrcit Roig a Alemanya. Ho explica en aquesta entrevista al Diari Ara. En el fons, aquests dos fets, la militància política radical i la feina de corresponsal de guerra, articulen el motor de tota la novel·la: que és una profunda reflexió sobre l’home i la violència. Es pot legitimar l’ús de la violència com a mitjà per aconseguir objectius, siguin justos o no? És l’ésser humà intrínsecament violent? Quines alternatives tenim per defensar la justícia i la pau sense l’ús de la violència?

chal2

En els moviments socials d’extrema esquerra et trobes gent de tot tipus. Hi ha persones que aproven obertament l’ús de la violència i tenen tot un protocol per defensar-la i justificar-la. Les reflexions que tenen en Sam i en Georges sobre com encarar la lluita i la revolució formen part d’un etern debat. La fi justifica els mitjans? A vegades defensar aquesta famosa sentència atribuïda a Maquiavel té a veure amb l’edat i amb la maduresa. En el llibre en Sam, que ja és una persona gran i ha bregat en mil batalles ha deixat enrere la ingenuïtat política que representa en Georges. Una cosa és la militància armada i una altra és la guerra… Com es resisteix a la venjança quan t’han matat la família, quan t’ho han pres tot? La bèstia salvatge que tots portem dins és de la que ens parla en Sorj Chalandon en La quarta paret.

La quarta paret és un llibre absolutament recomanable. Quan el vaig acabar tenia la sensació d’haver llegit una novel·la boníssima però plena de desesperança i amb cap marge de confiança sobre l’ésser humà. Ha estat després, llegint les entrevistes a l’autor, com aquesta a Vilaweb que li he pogut donar la volta i entendre el que pretenia Chalandon: No he escrit aquest llibre perquè estigués trist, sinó per matar el que representa tot allò que hi ha de barbar dins meu. L’he escrit per comprendre quin hauria estat el meu avenir si m’hagués quedat allà. La meva part lluminosa és Sam i la fosca és Georges.

Sorj Chalandon ha escrit La quarta paret per aturar l’addició a la guerra. Per aturar la màquina de la injustícia, què fem? Recorda, tu ets el futur i el futur és ara. La gent té el poder

chal3

«La paret de Sorj Chalandon». Griselda Oliver parla de «La quarta paret» a Catalunya Cristiana

Font: Griselda Oliver / Catalunya Cristiana

FM1304aParetLa quarta paret és, en teatre, la barrera que suposadament existeix entre actors i espectadors, entre l’escenari i el públic. És un concepte que es va originar pels volts del segle XIX amb l’aparició del realisme teatral, moment en el qual els intèrprets actuaven com si realment hi hagués una paret invisible entre ells i els espectadors. Precisament aquesta és l’essència de la novel·la La quarta paret, editada en català per Edicions de 1984: representar la separació entre la vida i la mort, la pau i la guerra en una novel·la que difon les barreres identitàries.

«Va arribar un moment en què em vaig adonar que vaig estimar la guerra», confessava Sorj Chalandon, en un dels seus viatges a Barcelona. Sorj Chalandon (1952) és un periodista i escriptor francès que durant molts anys va ser corresponsal de guerra per al diari Libération i va cobrir confl ictes bèl·lics com els del Líban, l’Iran, l’Iraq, Somàlia i l’Afganistan. Com a novel·lista, ha escrit diverses novel·les, i ha guanyat premis com el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el Premi Goncourt amb Retorn a Killybegs, publicat en català per Edicions de 1984.

La quarta paret se situa a la dècada dels vuitanta a mig camí de París i el Líban. Georges, el protagonista, és un activista francès que resideix a París amb la seva dona, l’Aurore, i la seva filla, la Louise. Un dels seus millors amics i «germà» (p. 28), el grec Samuel Akunis, es troba al llit de mort a causa d’un càncer. És ell qui li demana que vagi a Beirut i porti per uns moments la pau enmig de la guerra: la comesa que té encomanada Georges és representar al cor del conflicte, a Beirut, l’Antígona de Jean Anouilh perquè durant unes hores combatents dels diversos fronts —palestins, cristians, drusos— deixin la guerra per fer la pau.

Prenent com a punt de partida el teatre, l’autor basteix un argument d’oposats a través del qual plasma la separació que existeix entre la pau i la guerra, l’amor i l’odi, la tragèdia i el drama: «Era de nit. Jo tremolava. Havien encès dos brasers a cada costat de l’escenari, dibuixat per les motxilles dels alumnes. De tant en tant, un tret llunyà feia malbé el text» (p. 124).
La quarta paret és, també, l’horror que va veure en primera persona Sorj Chalandon, quan cobria el confl icte bèl·lic del Líban, durant la dècada dels vuitanta. Chalandon va trepitjar la terra de Sabra i Xatila després de la matança. Va palpar l’horror. El que sent Georges és, doncs, el que va viure el mateix escriptor, cosa que fa que la novel·la, al final, prengui una dimensió molt més personal, més d’introspecció: «Jo no sentia res. Ni tristesa ni amargor. Ja no tenia cap regust a la boca, cap emoció. No tenia ni fred, ni calor, ni gana ni son. Ja no sentia el meu cor, ni els meus pensaments ni el rebombori creat pel silenci. No tenia por. Vaig girar el cap. Vaig mirar per última vegada la foto oval que deixava a casa. […]. La guerra havia convertit la meva dona en una mena de viuda. Havia fet de la nostra filla la meitat d’una nena. I ara em reclamava. La guerra m’exigia per a ella» (p. 272).
I així, amb la gesta d’Antígona, que simbolitza la llibertat i l’honor, al bell mig del text, Chalandon trenca la barrera invisible que separa el lector del narrador i l’aproxima en un món on la impotència, la desolació i el patiment es confonen sota l’estàndard de la guerra. Un relat colpidor.

«En la pell del traïdor». Retorn a Killybegs, de Sorj Chaladon, segons el blog Especulacions d’un Neanderthal

Font: Especulacions d’un Neanderthal

 

FM118KillybegsQuè passa quan aquella persona en qui més confies, a qui més aprecies, et traeix? Quan el món sembla que estigui caient a trossos al teu voltant a causa d’una gran decepció com és la traïció per part d’aquell que menys t’esperaves. I què passa quan aquell que traeix és precisament el qui ens narra la història? Quan ens posem en la pell del traïdor per conèixer les raons, les motivacions darrera la seva punyalada per l’esquena a una gent i a uns ideals que eren els seus? Doncs que ens abromarà una barreja de sensacions, de la sorpresa a la ràbia, de la comprensió a la llàstima, de l’estupor a la tristesa. Tots aquests sentiments, i molts més, tenen cabuda dins d’aquest llibre, que no ha fet més que rebre crítiques entusiastes per part de lectors i crítics des de que va ser publicat ara fa més d’un any.

Permeteu-me, però, començar pel final ja que abans de res voldria agrair sincerament a aquells que m’han recomanat aquesta magnífica novel·la. Gràcies!

Retorn a Killybegs és una novel·la apassionant, dura, escrita amb una prosa excel·lent, que es pot obrir per qualsevol pàgina, a l’atzar, i trobar-hi alguna frase torbadora, magníficament escrita i que, amés amés, deixa una profunda petja al lector i ens provoca la necessitat de donar unes quantes voltes al que acabem de llegir. No perquè sigui difícil d’entendre, sinó perquè pàgina rera pàgina anem trobant multitud de frases lapidàries, amb un enorme valor literari per sí mateixes i que ens fan reflexionar sobre conceptes com l’amistat, la confiança, la lleialtat, el poder de la ideologia, la violència com a mitjà per aconseguir els objectius marcats per qualsevol col·lectiu, els sacrificis i el preu que s’ha de pagar, a vegades, per aconseguir la pau.

I el que fa més intensa la lectura d’aquesta novel·la és saber que tot el que ens diu està basat en fets reals. Sorj Chalandon (1952) periodista francès del Libération, fou enviat a Irlanda i Irlanda del Nord a mitjans dels anys 70 per cobrir el conflicte de l’Ulster. Allà hi conegué a Denis Donaldson (1950-2006), important membre de l’IRA i del Sinn Féin, que actuà com el seu mentor, el seu guia, qui l’ajudà a conèixer i a estimar el país, i a entendre el conflicte, a fer-se’l seu. Entre ells dos s’establí una estreta relació i col·laboració que portà a Chalandon a convertir-se en un dels principals experts estrangers sobre el conflicte de l’Ulster i en un dels periodistes francesos més destacats i premiats.

Però això no va evitar que el desembre de 2005, set anys després dels Acords de Divendres Sant (pels quals l’IRA Provisional abandonava la lluita armada), Chalandon, igual que la societat nord-irlandesa, irlandesa i britànica, quedés estupefacte davant la roda de premsa de Denis Donaldson en la qual confessava que els darrers vint anys havia estat treballant per l’MI5, infiltrat a les cúpules de l’IRA i del Sinn Féin. La confessió d’aquesta gran traïció i el posterior assassinat de Donaldson (just un any després, sol, aïllat i repudiat per tots els seus) portà a Chalandon la necessitat d’intentar posar per escrit la història de Donaldson, que també havia de ser la del conflicte de l’Ulster, i la seva pròpia.

Per donar-li forma, Chalandon utilitza Tyrone Meehan com a alter ego de Donaldson, per intentar comprendre els motius de la traïció del seu amic a través de la reconstrucció de la vida d’aquest personatge de ficció. Així, coneixem la dura infantesa de Tyrone al petit poble de Killybegs, al comtat de Donegal; la mort del seu pare, home brutal i convençut militant republicà; el trasllat a Belfast amb la seva mare i germans, on visqué els bombardeigs alemanys durant la Segona Guerra Mundial i també les escenes d’odi visceral entre els catòlics republicans i els unionistes protestants, fets que el portaran a començar la seva militància amb l’IRA. Les activitats clandestines, els atemptats, la repressió, les tortures, la vida a les presons angleses, les vagues de fam, els homenatges als caiguts de la causa, la coneixença amb Antoine (alter ego del propi Sorj Chalandon) i, finalment, la seva captació per part dels serveis secrets britànics.

Retorn a Killybegs ens ofereix un impecable relat i crònica del conflicte a Irlanda i Irlanda del Nord, des dels anys 30 fins al present, des del punt de vista dels militants, però també ens permet veure els efectes sobre la societat civil, a nivell psicològic, de fets com els greus disturbis de Derry (Battle of the Bogside, 1969), la mort de varis vaguistes de fam, entre ells Bobby Sands, el 1981 o les implicacions de l’abandó de la lluita armada de l’IRA i l’aparició de grups dissidents.

Sorj Chalandon aconsegueix elaborar una novel·la colpidora, allunyada de sentimentalismes, per mirar d’entendre les motivacions d’un conflicte i d’unes decisions preses per una persona que ho va sacrificar tot per uns ideals, primer, i per a la pau, després. Potser el més interessant i lloable de l’obra de Chalandon és el no emetre judicis de valor, explicant-nos aquesta història sense maniqueismes, sense lloar ni condemnar les actuacions de Meehan (Donaldson). Posant-nos en la pell del traïdor podem arribar a entendre que en conflictes com aquests no existeixen veritats absolutes i que, sovint, els sacrificis més grans fets per a la pròpia societat no seran reconeguts.

Per acabar, no puc fer més que recomanar ferventment aquesta novel·la a tothom que estigui una mica interessat en el conflicte a Irlanda del Nord, en política, en processos de lluites socials i nacionals i, sobretot, a tothom a qui li agradi la literatura de qualitat.

Dijous i divendres, dos esdeveniments d’alçada!

Benvolguts, demà dijous a les 19.30, a la llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramanet (c/ Major, 13), presentem Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel, amb uns convidats de luxe: la important comunitat armènia que viu a Santa Coloma.

Presentaran el llibre el periodista Antoni Trobat, el traductor al català de l’obra de Werfel Ramon Monton i, en representació de la comunitat armènia, Sarkis Hakobyan, de l’associació Ararat.

targetó bo musa dagh santa coloma

L’endemà divendres, a Girona, en el marc del Festival MOT, Sorj Chalandon conversarà amb Tomàs Alcoverro sobre una ciutat ferida que els dos coneixen molt bé, Beirut, escenari de la novel·la de Chalandon La quarta paret. Carme Arenes conduirà l’acte.

chalandon girona

L’acte tindrà lloc a les 22.00 h a la Biblioteca Carles Rahola (Carrer Emili Grahit, 4, Girona). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.