«Com Amèrica s’acabà anomenant Amèrica». L’«Amerigo» de Zweig, a Serra D’Or

Font: Serra D’Or

amerigo

«Amerigo. La crónica d’un error històric», Stefan Zweig. Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol

Aquests darrers anys hem assistit a una fornada de novetats editorials en què es tracten diversos aspectes relacionats amb la descoberta del continent americà, moltes de les quals centrades a presentar visions i teories que s’allunyen (sovint d’una manera exagerada) d’allò que podríem anomenar la visió històrica majorment acceptada. Amerigo, però, no el podem pas inscriure dins d’aquesta categoria, ja que en cap cas no és un llibre que s’apunti a una moda (malgrat que aquesta en sigui la primera traducció catalana; originalment fou publicat en alemany l’any 1942) i que l’autor no necessita cercar teories estranyes per a construir un relat que sigui a la vegada rigorós i agradable de llegir.

Tot al contrari, Zweig és un mestre a l’hora de saber treure el màxim suc d’un grapat de dades històriques fredes i presentar-les de tal manera que el lector es vegi gairebé transportat al darrere d’una finestra des d’on assisteix, en un privilegiat seient de primera fila, al desenvolupament dels fets explicats. Així, Zweig es dedica a presentar una reconstrucció de tot allò que ens ha dut a anomenar el conjunt de les noves terres descobertes pels navegants europeus de finals del segle XV utilitzant un derivat del nom d’Amerigo Vespucci, quan aquest no va ser ni el primer a albirar terra, ni tampoc el primer a trepitjar el nou continent, i ni tan sols en cap moment es va voler atribuir cap mèrit amb el qual justificar el bateig d’un continent. Per què, doncs, Amèrica s’ha batejat a partir del nom d’Amerigo Vespucci? Segurament ell fou el primer europeu que va fer el pas necessari per a deixar enrere l’edat mitjana i endinsar-se de ple a l’edat moderna, encara que el fes d’una manera del tot involuntària i fruit d’un seguit d’errors i malentesos en què ell gairebé mai no prengué part. Ara bé, aquest pas ha estat tan transcendental per a tots nosaltres que ben bé justifica que fem servir el seu nom cada vegada que pensem en allò que per a ell era un món nou.— X.C.

«De com Amerigo esdevingué americà» Damià Alou, sobre Zweig. [Diari Ara]

Font: Damià Alou / Diari Ara

amerigoSeria llàstima que al mig dels gruixats i ostentosos volums de falsa literatura confessional i autèntica literatura inflada que decoren les llibreries ens passés per alt una col·lecció tan menuda, discreta i selecta com Incís, d’Edicions de 1984. Fa poc en comentàvem l’esplèndid llibre de Claudio Magris Il·lacions al voltant d’un sabre, i ara ens ofereix aquest apassionant Amerigo de Stefan Zweig, un exemple del que hauria de ser l’edició: magnífiques traduccions sense errates –la del mallorquí Gabriel de la S.T. Sampol n’és un exemple– amb un embolcall de tacte exquisit. També és de recomanar el llibre de Zweig, un autor de qui cada parell de mesos se’ns ofereix una nova troballa, i tot i que les seves novel·les, sempre llegidores, potser no passen el tall de modernitat que imposà Arthur Schnitzler a Història somiada (Quaderns Crema), els seus assaigs, entre els quals trobem llibres tan recomanables com Fouché i Moments estel·lars de la humanitat, es llegeixen com narracions. Perquè Zweig, sense ser un especialista en filosofia, crítica, medicina, història o psicologia, va saber escriure sempre sobre tot amb la mirada astorada i encuriosida del que vol aprendre i comunicar-ho.

Aquest Amerigo n’és un magnífic exemple. És la història d’Amerigo Vespucci, el florentí que acabà donant el seu nom al continent que Colom havia descobert per un embull fet de casualitats, errors i malentesos, algú que, per un viatge que no havia fet mai ni mai va afirmar que hagués fet, va assolir una glòria immensa i potser immerescuda. Però el llibre de Zweig no és una biografia –hi ha molt poc per contar de Vespucci ni una crònica dels seus viatges, sinó una anàlisi curosa, breu i apassionant de com el sobtat anhel europeu de viatjar del segle XV acabà transformant tot el món. Al primer capítol, Zweig ens dibuixa amb quatre pinzellades l’evolució d’Europa des de l’any 1000, un continent paralitzat que no vol saber res més del món, i que fins i tot ha oblidat allò que sabia. La creença que el món s’acabaria ha congelat el pensament, els afanys, les idees… Però el món no acaba, i per agrair-l’hi a Déu els cristians embarquen cap a Terra Santa, on es troben amb uns sarraïns amb un grau de civilització i de tècnica molt superiors. El 1298 arriben a Venècia dos homes vells que, segons diuen, han estat a Armènia, el Turquestan, la Xina. Un d’ells, Marco Polo, demostra que és possible arribar a l’Índia. I allà és on arriba –o creu que ha arribat– un tal Colón, Colom o Colombo, que el 1493 ja s’ha convertit en gran almirall de Sa Majestat i virrei de les províncies descobertes. Però Colom encara creu que ha estat a l’Índia, a prop del Ganges, i en cert moment, la humanitat vol saber què dimonis ha descobert.

El 1503 a París i Florència es publiquen uns fulls volanders amb el títol de Mundus Novus, escrits per un tal Albericus Vespucius o Vesputius, el qual, en forma de carta a Laurentius Petri Francisci de Medicis, narra un viatge a terres desconegudes. L’opuscle és el primer que relata un gran viatge i amb amenitat, el primer que comunica el terror dels navegants, els afanys i patiments, la trobada amb uns homes de pell colrada que habiten una mena de “paradís terrenal”, una qüestió important, perquè els teòlegs grecs creien que Déu, després de la caiguda d’Adam, no havia destruït el paradís. Albericus afirma una cosa encara més increïble: on ha arribat no és a l’Índia, sinó a una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa. És el primer que completa el descobriment de Colom, el primer que en reconeix el significat, a qui pertany el mèrit històric d’haver-ne trobat el sentit.

Diu Zweig que “mai cap escriptor no ha esdevingut tan famós havent deixat una obra tan breu”. Però les fames són enganyoses i efímeres, i les casualitats, malentesos, fets i omissions que se’ns relaten a partir de l’opuscle de Vespucci componen una intriga digna d’Umberto Eco. I en la trama, Vespucci, fill de notari, nascut a Florència el 1451, i un home sense ofici ni benefici quan emprèn el seu viatge a les Noves Índies, no serà més que el personatge passiu que farà néixer la sonora i vibrant paraula Amèrica

«La culpa va ser de l’editor». Vicenç Pagès Jordà sobre l’«Amerigo» de Zweig [El Punt Avui]

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui

amerigoQuan anava a escola em van explicar que Cristòfol Colom va descobrir Amèrica. Llavors no se’m va acudir posar-­ho en dubte. Amb el temps, però, m’he anat adonant que aquella afirmació era més aviat eurocèntrica, ja que els habitants d’aquell continent ja ho sabien, que hi eren, i no necessitaven que ningú els descobrís (més d’un hauria preferit no ser descobert). Amb el transcurs dels segles es va encunyar un terme més neutral, que va fer fortuna el 1992, trobada, com si americans i europeus haguessin coincidit per atzar al capvespre en un boulevard. Però és que Colom no ho va saber mai, que havia descobert Amèrica. No només ignorava que aquelles terres serien batejades amb aquest nom, sinó que ni tan sols sabia que havia topat amb un nou continent. Ell buscava una ruta alternativa per anar a les Índies, i va morir creient que les havia trobades, les Índies, i no pas un enorme tros de terra que s’interposava en el seu camí.

A l’escola també em van ensenyar que un tal Vespucio, de nom Américo (així, castellanitzat), navegant i geògraf florentí, s’havia apropiat de manera fraudulenta de la glòria del descobriment i havia tingut la barra de batejar el continent amb el seu nom. Edicions de 1984 acaba de publicar un llibret de Stefan Zweig que explica el que va succeir: Amerigo: la crónica d’un error històric. Després de capbussar­se en la documentació a la manera d’un Sherlock Holmes (o sigui, amb mèrit previ a Google), Zweig arriba a la conclusió que el continent es diu Amèrica per una sèrie d’errors i atzars, entre els quals destaca el paper d’editors, impressors, traductors i il·lustradors.

Tot i que la historiografia espanyola ha omplert Amerigo Vespucci d’improperis, la veritat és que ell i Colom eren amics. Zweig sosté que, si bé Colom va trobar el continent, Vespucci va ser qui es va adonar del que havia trobat: li va donar sentit i en va reconèixer la importància, és a dir, que va completar la feina. És important el que Colom va fer, però també el que Amerigo va escriure, en particular el llibret Mundus Novus. Segons Zweig, mai una obra tan breu (no arriba a les 50 pàgines) ha tingut conseqüències tan colossals: “Colom només havia descobert una illa, i Vespucci, tot un nou món.” També hi ha raons musicals o, si ho preferiu, fonètiques: la paraula Amèrica forma un bon equip amb els continents que ja s’havien descobert, Àsia i Àfrica. Columbia queda molt millor com a productora de cinema.

«El traductor Sampol, Amerigo, fortuna i glòria». Pere Antoni Pons, sobre AMERIGO de Stefan Zweig [Diari Ara Balears]

Font: Pere Antoni Pons / Ara Balears

IN3Amerigo

TRADUCTORS

Una literatura sense un gruix dens de traduccions és una literatura coixa. En el cas de la literatura catalana, aquesta convicció sempre ha estat una constant, una idea compartida per la majoria del món literari. Això explica que haguem tingut, i continuem tenint, una nòmina de traductors de gran nivell i un catàleg de traduccions francament envejable, d’unes quantitats i una pluralitat que diuen molt a favor de la nostra voluntat de formar part amb normalitat i plenament del gran món. També és cert que, molt sovint, la bona feina d’un traductor no és recompensada, ni quant a doblers ni quant a rèdits de prestigi, tal com es mereixeria. És una deficiència que s’ha de corregir; una manera de començar a corregir-ho és deixant ben clar que és molt més valuós -més important, més meritori, més digne de ser elogiat- ser el traductor d’una magnífica obra aliena que ser el creador d’una obra pròpia mediocre.

G. DE LA S.T. SAMPOL

Un dels traductors destacats de l’actual literatura catalana és el mallorquí Gabriel de la S. T. Sampol, que llueix una polivalència atordidora: ha traduït obres de poesia, d’assaig i de narrativa, i de llengües tan diferents com el portuguès, el francès, el llatí, l’anglès i, ara, l’alemany. S’hi deu sentir una simfonia plurilingüe la mar d’entretinguda i vibrant, dins el cap d’en Sampol.

ZWEIG

De l’alemany, Sampol n’acaba de traduir -en un gustós català de Mallorca, ple de color i de ritme- un llibre breu i curiós que és una veritable delícia, Amerigo. La crònica d’un error històric, de Stefan Zweig, publicat per Edicions de 1984 en una nova col·lecció, ‘Incís’, que aplega títols d’extensió mínima i qualitat màxima. Amerigo és un assaig historiogràfic ple de l’energia narrativa que Zweig demostra en un dels seus llibres més estimats, el mític Moments estel·lars de la humanitat. També permet al lector confirmar que és un dels escriptors que més bé combina un estil de prosa viva i personal, habilitat divulgativa i envergadura intel·lectual. Un luxe.

Amb aquest llibret-llibrot, Zweig es proposa respondre la següent pregunta: per què Amèrica no es diu Colúmbia sinó Amèrica, si qui la va descobrir va ser en Cristòfol Colom i no Amerigo Vespucci? D’aquesta pregunta, en deriven dues més: 1) qui era el tal Vespucci; i 2) com és possible que, si no va ser un gran navegant, el seu nom acabàs servint per batejar el Nou Món? La manera com Zweig planteja les preguntes i emprèn un recorregut històric i historiogràfic per mirar de respondre-les fa pensar en un detectiu intel·lectual esmoladíssim, amant dels malentesos, curiositats, asimetries, paral·lelismes i equivalències que conformen la història. En aquest sentit, és una lectura ideal per als lectors joves, perquè, gràcies a un humanisme empàtic que s’encomana, Zweig presenta el món com un cúmul de meravelles, i estimula i incita a abraçar-lo i explorar-lo. “Per conquerir el món, cal aprendre”.

FORTUNA I GLÒRIA

Convençut que “la Història és una dramaturga extraordinària” i que l’època que va del 1450 al 1550 va ser molt propícia per als homes que, en paraules del gran Indiana Jones, estaven assedegats de “fortuna i glòria”, Zweig munta un relat apassionat sobre la cursa entre portuguesos i castellans per trobar noves rutes cap a les Índies Orientals. Abans, però, en una demostració de destresa narrativa, fa una síntesi impressionant del trànsit entre l’obscurantisme medieval, quan “els savis s’han convertit en mòmies teològiques” i la por fa que Europa visqui tancada en si mateixa, i el moment en què s’espolsaren les neures constrenyidores de la religió i s’abocaren cap enfora, enrampats per l’ambició d’amplificar el món. Una de les tesis de Zweig és que la gran gosadia no va ser atrevir-se a navegar mar enllà sinó sobreposar-se al terror d’allò que era desconegut o semblava irrealitzable.

En aquell panorama, Colom va jugar-hi el paper determinant que tots coneixem, mentre que, a Vespucci, li va tocar un paper curiós, inesperat, estrany, amb unes gotetes d’ironia, entre l’absurd i la justícia poètica. No entraré en els detalls de la resposta que Zweig dóna a la pregunta que es planteja -com que hem dit que el llibre funciona com una investigació detectivesca, no seria just revelar-ne els cops d’efecte ni el final-, però sí que consignaré la paradoxa central que articula tot el llibre: “la paradoxa que Colom va descobrir Amèrica, però no la va conèixer, i que Vespucci no la va descobrir, però va ser el primer a reconèixer-la com a nou continent”. Que Zweig, instructiu, brillant, conti i explori aquesta paradoxa amb una prosa plàstica i una mirada plena d’humanitat fa que Amerigo sigui un llibre molt recomanable.

«Amerigo, el fals impostor». Carles Ribera sobre l’«Amerigo» de Zweig [El Punt Avui]

Font: Carles Ribera / El Punt Avui

amerigoStefan Zweig (1881-1942) és un escriptor d’aquells considerats una aposta segura per al lector. Ja fa una bona colla d’anys que de tant en tant ens arriben a casa nostra, traduïdes al català, algunes joies del senyor Zweig recuperades de l’oblit. L’últim cas és el d’Amerigo. La crònica d’un error històric (Edicions de 1984), traduïda per Gabriel de la S.T. Sampol. És un divertimento del savi vienès que relata amb un to entre jocós i detectivesc la monumental confusió que va portar el món a denominar Amèrica el continent descobert a fi- nals del segle XIV per Colom, que no va saber que havia descobert un continent que rebé el nom d’un senyor que va saber que allò que havia descobert Colom era un continent però que no se sap si ell mai va arribar a posar-hi els peus. Complicat? Complicat. Zweig desgrana la inconeguda història de l’infortunat en vida més afortunat del planeta a títol pòstum, el florentí Amerigo Vespucci, 1454-1512, una “ascensió a la immortalitat, per ventura la més grotesca que ha conegut la història de la fama”. Amb la fluïdesa narrativa habitual, l’autor basteix un extens reportatge amb profusió de proves documentals que mostren com tot plegat va ser culpa d’uns quants refregits editorials temeraris fets a partir de la poca documentació escrita que va deixar Vespucci (“mai cap escriptor no ha esdevingut tan famós havent deixat una obra tan breu”). El text està amenitzat amb una bona contextualització, referències històriques detallades i algun anacronisme clamorós, com ara parlar indistintament de regne d’Espanya i de Castella i, per tant, de rei de Castella quan, en realitat, el regne d’Espanya no existia com a tal en l’època del descobriment i el rei de Castella d’aquella època era una reina, la Catòlica.

Un error que no resta ni un gram d’interès ni de versemblança a un relat recosit amb l’estil deliciós de sempre per recrear una vida que “no és la biografia d’un heroi ni la d’un impostor, sinó una comèdia de la casualitat, en què ell es va veure enredat sense saber-ho” i que conté el to major habitual del mestre Zweig amb delícies com aquesta: “Quan la humanitat coneix alguna cosa nova, li vol donar nom. Quan sent entusiasme, vol que la seva boca proclami el seu goig amb un crit de joia. Va ser un dia afortunat que el vent de l’atzar de sobte li llançà un nom, i sense mirar si era a dret o a tort, va agafar amb impa- ciència aquell mot sonor i vibrant, i va saludar el seu nou món amb aquell nom nou, amb aquell nom ja per sempre seu d’Amèrica.”

Novetat editorial: «Amerigo. La crònica d’un error històric» de Stefan Zweig (Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol)

¿Us heu preguntat mai per què Amèrica es diu Amèrica? Stefan Zweig sí. Amerigo investiga i descobreix tota la sèrie d’atzars, enigmes, mentides, errates tipogràfiques, incompetències, oblits i fins i tot amistat que s’amaga darrere la sonora i vibrant paraula «Amèrica».

IN3AmerigoAmerigo
La crònica d’un error històric
Stefan Zweig
Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol
Incís, 3
128 pàgines
11 euros

Amèrica es diu «Amèrica» per culpa d’un embull de mil dimonis fet de casualitats, errors i malentesos: la història d’un home, Amerigo Vespucci, qui, per un viatge que no havia fet mai ni mai va afirmar que hagués fet, va assolir la immensa glòria que el seu nom arribés a ser el d’un continent. Alguns han absolt Vespucci d’haver usurpat aquest honor, d’altres l’han condemnat a la vergonya eterna. En quin dels dos camps hi ha la veritat o, diguem-ho amb més cautela, la màxima versemblança?

Stefan Zweig, poeta, dramaturg, novel·lista, assagista i biògraf nascut a Viena el 1881. És un dels més grans escriptors del segle xx. Exiliat al Brasil, va morir a Petrópolis el 1942. De la seva extensa obra, a Edicions de 1984 hem publicat El viatge al passat i Els prodigis de la vida.