Magris a Barcelona, Alcàntara a Sant Just Desvern, Kremser i Adam a Girona. Actes d’avui d’Edicions de 1984

400Magris

Aquest vespre, a les set de la tarda, Claudio Magris llegirà el pregó de Sant Jordi de la ciutat de Barcelona, al Saló de Cent i conversarà amb Josep Ramoneda entorn al món del llibre. Per altra banda, durant la diada de Sant Jordi, signarà exemplars de la seva darrera novel·la No és procedent, a la llibreria Laie (11.30 a 12.30, Passeig de Gràcia / Casp) i a la llibreria La Central (13.00 a 14.00, Rambla Catalunya / Mallorca)

 

400Alcàntara

 

A les 20.00, a la flamant llibreria Cal Llibreter de Sant Just Desvern (C/ Bonavista, 81), Sílvia Alcàntara presenta Els dies sense glòria, acompanyada de Xavier Serrahima.

 

 

dos

De 18.00 a 20.00 a Girona, Stefanie Kremser i Miquel Adam, i una bona colla d’autors més (aquí la llista sencera) signaran El dia que vaig aprendre a volar i Torero d’hivern inaugurant d’aquesta manera el nou espai de la Llibreria 22.

 

 

 

 

 

La setmana comença avui!

AVUI, el poeta Lluís Solà presenta la seva Poesia completa a Vic. L’acompanyaran Francesc Codina i Pep Paré. A les 20.00 h al Temple Romà de Vic.

No us perdeu aquesta extensa entrevista que va mantenir Lluís Solà amb Jaume C. Pons Alorda a Núvol!

targetó vic

*

TAMBÉ AVUI, a la llibreria L’Altell de Banyoles, a les 20.00 h: Club de lectura d’El dia que vaig aprendre a volar, amb la seva autora Stefanie Kremser.

eldiaquevaigaprendre400

*

DEMÀ DIJOUS, a la Llibreria Laie (Barcelona), a les 19.30, Sam Abrams presenten la Poesia completa de Lluís Solà, amb la presència, naturalment, del mateix Solà.

lluis solà laie

*

DIJOUS, a Mataró, una presentació ben interessant que segur que derivarà en un bon debat. Joan Pere Le Bihan presenta Estat nou? Escola nova! A la seu d’Òmnium, a les 19.30

le bihanOK

*

També dijous, però aquest cop a  la sala d’actes del Museu Episcopal de Vic, a les 18.00 h, l’escriptor i traductor Ramon Monton, parlarà de l’obra que va guanyar el darrer Premi Ciutat de Barcelona de traducció: Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel.

 Bàrbara Virgil, llicenciada en filologia semítica i professora d’hebreu, impartirà després la conferència «Tresors d’Armènia»

400Musa

 

*

I finalment, dissabte a les 20.00 h a Girona, Stefanie Kremser, autora d’El dia que vaig aprendre a volar, conversarà amb Imma Monzó i Najat El Hachmi sobre «escriure mares», en el marc del Festival MOT. [Més informació aquí]

KREMSER GIRONA

Laura Basagaña sobre «El dia que vaig aprendre a volar» de Stefanie Kremser [Llavor cultural]

Font: Laura Basagaña / Llavor cultural

Stefanie Kremser (1967, Düsseldorf) ha publicat la seva tercera novel·la: El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984, 2016),  traduïda amb encert per Anna Punsoda.

Kremser elabora un íntim tapís de nostàlgies i adversitats, a la vegada que ens condueix als braços de la vitalitat del joc de viure, ens fa recórrer el laberint de les relacions humanes i ens fa tastar la recerca de la pròpia identitat.

eldiaquevaigaprendre400Amb una prosa vitalista i que recull els relleus del joc de la vida, Stefanie Kremser acoloreix els paisatges del Brasil i ens els acosta amb tota la seva esplendorositat: la mateixa amb què s’acaren els reptes nous, els mils camins a on ens porta la vida. Kremser retrata els sentiments de nostàlgia, amor pels temps de joventut -vida de pis d’estudiants amb tasses de tots colors, converses barrejades i l’alegria de la no-rutina- a través de les paraules melodioses que conformen El dia que vaig aprendre a volar, la singular història de la descoberta de la vida narrada a través dels ulls d’una nena. Una nena que és diferent, perquè creix sense mare. Té un pare, però, que se l’estima amb bogeria i ella aprèn el que és l’amor i l’amistat per boca i gestos dels entranyables companys de pis del seu progenitor.

La dolçor de la descoberta no es troba gens llunyana de sentiments com la por, que és reflex del que suposa evolucionar, canviar, mudar paisatges i maneres d’entendre la vida. En el vaivé de l’estratègia d’adaptació, recomposició d’esquemes i sorpreses de l’entorn, hi ha lloc per a tot: per a entomar el canvi amb alegria, per buscar en el viatge un motiu de lluita, d’autosuperació, de reconciliacions amb el passat -de vegades certament incomprensible-.

L’autora juga amb la idea de gratar la terra, furgar en el passat per contemplar i interpretar els fruits de l’avui. Allò que nosaltres som ara, ve de molt enrere. Té una prehistòria, té uns parents llunyans, té unes llegendes que no podem esquivar. Si escriure vol dir això -interpretar-se un mateix, interpretar els misteris del viure, interpretar el món- Stefanie Kremser ens ensenya que per fer-ho, cal furgar-se les ferides i només d’aquesta forma -potser- arribaran a cicatritzar.

La recerca dels orígens, tenir el cor dividit, ser una mica de tot arreu, tenir amics escampats pel món, sentir-se alegre i trist alhora, amb aquella meravellosa paraula que el portuguès té: saudade, són només uns quants ingredients del múltiple tapís que Kremser dibuixa. I la melodia de tot plegat ens arriba traduïda elegantment per Anna Punsoda.

No us explicaré l’argument de El dia que vaig aprendre a volar, perquè és molt millor que us hi tireu de cap sense preàmbuls. Només us diré que la frescor i la gentilesa amb què Kremser narra l’adversitat és digna d’elogi. Llegint-la, Kremser ens recorda que els paisatges són multicolor, plens de relleu i poesia, malgrat el dolor. En cap cas hi trobem fotografies en blanc i negre, figures maniqueistes, personatges sense matisos, arquetips fàcils. Kremser ens mostra un mosaic històric, vital, ple d’humanitat i esbossa secrets acabats en bogeria, destins plens d’infortuni, amistats transoceàniques, l’amor i la responsabilitat vers els regals inesperats.

L’abraçada alemanya -amb aromes de cervesa fresca i la calidesa de la flonjor dels reencontres- es fusiona amb els perills tropicals, amb l’adrenalina de la novetat, amb els estímuls i la bellesa exuberant del canvi. Pot ser que el lector també es retrobi amb ell mateix, tal com ho fan els personatges kremserians.

Avui, presentacions arreu!

A la Llibreria 22 de Girona, a les 20.00 h, Jaume Sobrequés i Jaume Rodri conversaran sobre «Jesús busca a Jesús»:

jesus22.jpg

A l’Ateneu Barcelonès, a les 19.00, Sílvia Alcàntara i Andreu Ayats presentaran «Els dies sense glòria»:

ateneu alcantara

I a la llibreria L’Espolsada de Les Franqueses del Vallès, a les 20.00h., (segur que espectacular) club de lectura sobre «El dia que vaig aprendre a volar», amb la companyia de Stefanie Kremser:

stefi espolsada

Stefanie Kremser: «Vull que vegis un drama però que el puguis acceptar, sense prejudicis». Anna Ballbona entrevista Stefanie Kremser [El Temps]

 

ANNA BALLBONA / El Temps 10/03/2016

‘El dia que vaig aprendre a volar’ llança una mirada vitalista i de tendresa sobre el fet de l’abandó d’una nena per la seva mare. És una novel·la travessada per les migracions, per contextos dispars -d’Alemanya al Brasil; del moment actual al segle XIX- que condensa un munt d’històries sorprenents.

kremser200

Filla de mare alemanya i de pare bolivià, Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) fa 13 anys que viu a Barcelona. Els mateixos anys que ha viscut a Munic i a São Paulo. Parla perfectament alemany, portuguès, anglès, català i castellà. Guionista de cine i televisió a Alemanya, aquesta és la seva tercera novel·la.

-Per què va voler descriure un cert desarrelament amb alegria i joia?

-D’aquests temes de la filla que creix sense la mare en volia parlar d’una manera alegre, perquè en realitat són durs. Volia fer-ho d’una manera que vegis el drama però el puguis acceptar, sense prejudicis. I sense prejudicis és només possible amb una veu infantil o pseudo-infantil [la Luisa] perquè un nen no té experiències vitals, encara, i va veient les coses pas a pas.

-Diria que hi ha una reivindicació d’altres models familiars, que no sols són possibles sinó que funcionen?

-Sí. Hi ha tota mena de possibilitats de famílies i de maneres. És una realitat. El tema de l’adopció, també… La nostra herència biològica és un fet però no és el més important. L’important és amb qui creixes i com creixes i què decideixes tu, en realitat, de fer amb la teva vida.

-És curiós, això, en un moment en què el cientifisme sembla la resposta a tot…

-Hi ha una moda, que vaig veure a Nova York, que és enviar una prova de saliva i et miren d’on véns o quin percentatge tens d’arrels fenícies o eslaves. És absurd. Això què et diu, de tu? No gaire, perquè tots som aus migratòries. Hi ha molts moviments migratoris a la novel·la. Per la meva biografia, tota la meva família som així. Però crec que a Europa molta gent té família que ve d’un altre lloc o que va marxar o catalans a Cuba. I a vegades ni ho sabem. I pensava: què passa si de cop es retroben? Quins lligams tindran? Hi haurà alguna cosa, encara?

-Potser la resposta és l’afecte, la tendresa?

-A la seva manera, la Luisa és feliç. Sap d’absències però ella no n’és conscient. Com que és un tabú, no ho sap. Aquesta família improvisada, que són els nois del pis compartit, ja li donen això que necessita. I això és bonic i crec que és possible. Aquests estudiants estan entre l’adolescència i la joventut i la maduresa, i han de fer aquest salt. M’interessava també aquest moment de quan s’acaba la ingenuïtat.

-Una lectura de la novel·la seria que la Luisa escapa d’allò per a la qual podria estar programada?

-Sí, és l’essència. Jo crec amb això. Aquesta idea que som lliures, no ho sabem, però ho som. La tradició, la família, el lloc on neixes, la teva cultura… Tot això et forma, però no vol dir que hagis de ser això. No et limita. Et dóna coses. A partir d’aquí, et pots alliberar, jo crec, si vols.

-Al mateix temps, hi ha moltes històries dins la història… 

-Com que vaig créixer a Hispanoamèrica, la meva àvia boliviana era d’aquestes que respirava totalment el do de la història oral, d’explicar coses fantàstiques… I a més a més, cada vegada canviava una mica i hi posava altres detalls, fins i tot contradiccions. Són països d’emigrants i hi ha molta gent diferent i moltes històries diferents, van donant voltes, una cosa porta a l’altra. També m’agrada com a lectora. En contrast amb l’oralitat que vaig mamar a Amèrica Llatina hi ha la incapacitat d’explicar històries a Alemanya, perquè allà tot és tabú. Com que hi hagué la Segona Guerra Mundial i les atrocitats i cada família té un avi o besavi que feia coses horribles, d’això no hi ha històries. No se’n parla.