El progrés és un vaixell de vapor [Valèria Gaillard ressenya “Els treballadors de la mar” de Victor Hugo]

1984 treu per primer cop en català ‘Els treballadors de la mar’, una obra poc coneguda de Victor Hugo

Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

Més enllà d’Els miserables i Nostra senyora de París, Victor Hugo (1802-1885) és autor d’una quantitat ingent d’obres, tant de narrativa com de teatre i poesia, que han quedat eclipsades per aquests grans títols de la literatura universal. Ara arriba, per primer cop en català, Els treballadors de la mar de la mà d’Edicions de 1984 i traduïda amb mestria per Anna-Maria Corredor. La novel·la, publicada el 1866 simultàniament a París i a Brussel·les, té un origen força excepcional, ja que Hugo la va escriure des de l’exili a les illes anglonormandes. Recordem que, arran del cop d’estat de Lluís Napoleó Bonaparte (el 2 de desembre del 1851), el novel·lista va haver de marxar de França i es va instal·lar, primer, a Brussel·les i, després de passar per Jersey, va establir-se finalment a Guernesey. No va tornar a França fins al 1870, convertit, això sí, en un símbol de la resistència republicana i en un dels autors més respectats pel poble de França. Els seus funerals, multitudinaris com mai s’havia vist abans, van marcar un abans i un després en la història dels intel·lectuals a França. Un equivalent a Catalunya en fama i admiració populars seria un Mossèn Cinto Verdaguer.

Foto: Arxiu El Punt Avui

“Victor Hugo era un escriptor compromès que va ser diputat i els seus discursos tenien molt de ressò. Quan va tornar a França després de l’exili, va ser reconegut com un gran defensor de la República, gairebé un heroi. Els treballadors de la mar s’ha d’entendre en aquest context històric i, per exemple, el vaixell de vapor que hi apareix, la Durande –avarat precisament un 14 de juliol i que naufraga per culpa d’un capità traïdor– simbolitza el progrés que ell tant defensava”, comenta Corredor. La traductora adverteix que no es tracta de cap retrat social de la classe treballadora, tot i que, evidentment, hi apareixen mariners, contrabandistes, duaners, etc., sinó d’una novel·la d’intriga amb un ritme trepidant i addictiu. “La primera part, en què descriu l’arxipèlag, és més avorrida, però quan comença l’acció no pots parar de llegir i és interessant sobretot com està travada la intriga, amb personatges potents, com ara el malvat Cluvin, i escenes d’una gran intensitat, com ara la lluita del protagonista, en Gilliatt, contra el pop gegantí.”

Una de les principals dificultats d’aquesta complexa traducció és el lèxic marítim marí antic. En aquest sentit, Corredor explica que la feina ha estat tan àrdua que, per moments, es va plantejar llançar la tovallola. “Em podia passar tota una tarda per resoldre dues paraules, però la veritat és que he après molt.” A més, la traductora tenia l’ajut d’uns amics normands, però que sovint desconeixien les “expressions rebuscades” d’Hugo.

Per acabar, assenyala la volada poètica d’Els treballadors: “Hugo era un gran poeta, i això es nota en les seves descripcions del paisatge, així com el passatge del suïcidi final.” Actualment Corredor està treballant en la traducció de La bruixa de Michelet, també per a 1984, un assaig publicat el 1862 i que presenta una imatge romàntica de les bruixes.

Anuncis

Vint mil llegües de literatura submarina [Marina Espasa sobre “Els treballadors de la mar”]

Font: Marina Espasa / Ara Llegim

Vint mil llegües 
 De literatura submarina

L’escriptor romàntic francès Victor Hugo va fer una d’aquelles evolucions que contradiuen els tòpics: va ser un jove conservador i un home gran revolucionari, o si més no prou rebel contra Napoleó III per haver de passar vint anys a l’exili, a les illes anglonormandes de Jersey i Guernsey. En aquesta última és on va residir més temps i és on es devia enamorar del mar, o de la mar, com ha encertat a traduir Anna-Maria Corredor. Va treure ploma i pinzell (també era dibuixant) i va deixar testimoni d’aquest enamorament en un volum il·lustrat que Edicions de 1984 ha inclòs en la seva col·lecció de clàssics. Hi ha vida més enllà d’Els miserables : Hugo escriu com vol, i tan aviat ens regala passatges que podrien pertànyer a les millors novel·les marítimes de Jules Verne com atmosferes quasi fantàstiques que podrien ser tretes de Charles Nodier i de Guy de Maupassant. Si se’n vol fer una lectura política també es pot, i de fet aquesta en va ser la interpretació contemporània: que Hugo, dolgut per l’exili i alarmat pel conservadorisme que s’havia imposat al Segon Imperi, s’havia empescat una història sobre un vaixell de vapor que era un símbol de la República que només la força del poble podria restaurar. No en va Hugo és un dels símbols de l’escriptor compromès amb la política en un país on això es valora positivament.

Els treballadors de la mar s’obre amb un pòrtic d’unes vuitanta pàgines que ens presenta el que avui anomenaríem una visió “viquipedista” de les illes anglonormandes: un compendi d’informació aclaparador sobre costums, història, geografia, lingüística i antropologia de les illes del canal de la Mànega, entre França i Anglaterra, i que sempre han servit de refugi per a criminals: lladres del nord d’Espanya com els que descriu Victor Hugo i advocats de les fortunes més milionàries d’aquest nostre món tan ple de contrastos. A continuació comença la novel·la pròpiament dita. I quina novel·la! Quin festí per al bon gust! De seguida coneixem Gilliatt, un noi misteriós i solitari, a qui s’acusa de ser fill d’una dona i potser un diable, i que té mil habilitats: és pescador, és ferrer, és fuster i és calafatador. A vegades surt de nit a pescar i no torna fins al cap d’un mes, potser dorm dins el mar, acotxat per les ones. O això diuen les males llengües, que en els pobles petits són moltes, i llargues. El seu veí és el senyor Lethierry, un devot de Voltaire i del progrés, que es desviu només per dues coses: la seva neboda Déruchette i la seva barca de vapor, la Durande, no necessàriament en aquest ordre. Per culpa d’una sèrie de coses que ara no venen al cas, la Durande embarranca entremig de les roques més perilloses de tot el canal de la Mànega, i el senyor Lethierry cau en una depressió total. Serà Gilliatt qui, tot sol, recuperarà la maquinària intacta de la barca de vapor i la remolcarà fins al port, en un acte d’heroisme que no tindrà la recompensa que ell s’esperava.

LC9Treballadors

LA INFLUÈNCIA DEL POP FRANCÈS

Hi ha llibres que s’allargassen, i potser no totes les 567 pàgines d’aquest volum tenen el mateix nivell d’interès. Però és que n’hi unes quantes, les que descriuen l’enfrontament entre l’heroi i una tempesta i la lluita contra un pop gegantí, que si no són entre les millors pàgines que es poden llegir a la vida, no són res. Com si acabéssim de pujar a dalt d’una muntanya esbufegant i moríssim d’un atac d’èxtasi estètic en arribar a dalt, així és com ens fa sentir l’enorme poeta que era Victor Hugo quan comença a descriure el fons del mar i la foscor de la nit, l’angoixa de l’home sol davant els elements: “Els peixos són llengües de foc i fragments de llampec que serpentegen en un fons blanquinós”.

A vegades un llibre no passa a la història de la literatura en majúscules, com aquest, però un detall dona la mesura de la seva influència: Hugo va decidir anomenar pieuvre el pop, la paraula d’origen normand que es feia servir a les illes i, a partir d’ell, tots els francesos en van adoptar el terme. No és poca cosa. Un plat de résistance per a gurmets literaris.