DIJOUS 27 D’OCTUBRE
A la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès
A la llibreria els Nou Rals de Viladecans:
A Sant Cugat:
DISSABTE 29 D’OCTUBRE
A Les Borges Blanques
BARCELONA
Avui dilluns, a les 19.00, homenatge al poeta, assagista i dramaturg Lluís Solà
VIC
Dijous, a les 20.00, tertúlia poètica amb J.M. Jaumà
Dimecres 29 de juny, a la llibreria Laie (Barcelona). Llegiu aquí un dels textos que conformen «El revers de l’arena», publicat a la revista cultural Catorze.
Dimecres 29 de juny, a la llibreria Mediterrània d’Eivissa:
Dijous 30 de juny, a la llibreria Pròleg (Barcelona)
DIMECRES 15 DE JUNY, VILAFRANCA DEL PENEDÈS
Aquest dimecres 15 de juny, de les 18.00 a les 19.00, al restaurant El taronjer de Vilafranca del Penedès, en Michael McGeary i en Jordi Llavina han organitzat una vesprada poètica anglo-nord-americana que no us podeu perdre: club de lectura íntegrament en anglès amb el traductor Josep M. Jaumà, autor d’esplèndides versions de Graves, Frost i Yeats.
Tot seguit, al mateix pati d’El Taronger, presentació de l’obra Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats, amb traducció de Jaumà (Edicions de 1984).
DIJOUS, 16 DE JUNY, A VILASSAR DE MAR
Font: Francesc Calafat / El Temps
Edicions de 1984 s’ha convertit en un referent de les traduccions d’obres completes de poesia i tries grosses de poetes rellevants de la poesia moderna. Fins ara el lector ha pogut gaudir d’Akhmàtova, Brodsky, Withman i Mandelstam. Ara li ha tocat el torn a W.B Yeats (1865-1939), de la mà de Josep M. Jaumà. El poeta irlandès ajudà a reconvertir la poesia romàntica en poesia moderna. Potser no té la grandesa d’Eliot, Valéry o Rilke, però s’hi acosta i ofereix un grapat d’al·licients.
La lectura de l’antologia ens aboca a una lírica que barreja d’una manera fabulosa vida i poesia, història i sacseig íntim. És un combinat, de vegades explosiu, de mitologia celta, ocultisme i simbolisme que no fan altra cosa que subratllar el seu romanticisme, el perfil d’un poeta oracular, que transmet “sabers vells, obscurs, pregons”. És una poesia plena de cares diferents que xoquen o s’integren segons el moment. Malgrat el seu esperit aristocràtic, és una figura desficiosa: acaba sent permeable a les precipitacions històriques d’Irlanda i gràcies als consells d’un jove Ezra Pound, segons confessió pròpia, alleugereix la retòrica i embasta un llenguatge més concret, més colpidor.
És una obra que amb el pas dels anys es destil·la, creix. Cada llibre nou delata les seues obsessions. Veiem la història com una torrentada imprevisible que ens mostra tot un seguit de rostres que cal escorcollar per apamar-la. Fixa presències i situacions que enfoca amb un sentit simbòlic. Així, veiem passar cases ancestrals, esdeveniments històrics, fets personals… on es percep com Yeats substitueix la mitologia celta per una nova cosmologia, fonamentada sobretot en personatges reals o inventats, que a algun lector actual pot resultar arbitrària, però és reblida de suc per la ironia i causticitat de les evocacions.
En la segona dècada del segle XX Irlanda esdevé somni i responsabilitat, i tot i que la mentalitat conservadora de Yeats xoca amb la realitat, el fascina l’heroisme, la càrrega emblemàtica dels personatges i dels fets: la Pasqua de 1916 els transfigura en herois: “han estat canviats, canviats totalment: / ens ha nascut una beutat terrible”. Amb l’aparició de la decrepitud, descobrirem un escriptor capficat a transcendir la realitat per tal de preservar la veritat i la bellesa. L’art els pot transportar “dins l’artifici de l’eternitat”, perquè l’obra realitzada purifica l’esperit. El desengany que carreguen els anys refreda els idealismes i entusiasmes íntims: “l’home no cessa / segle rere segle de rapinyar: / de rapinyar, enfurir-se i destruir per arribar / a la desolació de la realitat”. Amb tot, s’agafa amb fúria als rampells i els amolla amb la vehemència de la vitalitat mai conformada. Suren les contradiccions i els impulsos. D’aquesta manera, mentre en el poema “Meru” es deleix per l’espiritualitat més pura, en “La deserció dels animals de circ”, on repassa les constants de la seua obra, ens diu que no són mers productes de la ment, sinó irradiacions del “fastigós Cal Drapaire del cor”.
Irlanda indòmita és una radiografia d’un poeta convuls, contradictori: ara profètic, adés somniador; ara delirant en les especulacions, adés lúcid. Però sempre llegim un poeta que explora la música del vers per gratar-se una vegada i una altra i extraure batecs intensos que, a hores d’ara, encara atrauen.
Font: Manuel Castaño / El País
Edicions de 1984 està fent un admirable esforç per anostrar grans poetes del passat segle: en edicions completes, Anna Akhmàtova, Óssip Mandelstam, Walt Whitman; en àmplies seleccions, Joseph Brodsky i, ara, W. B. Yeats. És d’agrair també que la feina sigui encomanada a traductors amb la destresa suficient, ja que traduir poesia no és solament conèixer la llengua de partida i la llengua d’arribada; vol dir també saber construir, en la mesura del possible, un nou poema, i fer-lo plaent a l’oïda del lector.
Josep Maria Jaumà, traductor experimentat —ha traduït també Robert Graves i Robert Frost, entre altres—, presenta una selecció de 150 poemes de W. B. Yeats (1865-1939) amb l’original al costat, cosa que permet comprovar quant s’ha perdut en la traducció. Ha hagut de prescindir de les rimes i de subjectar els versos a la prosòdia catalana, deixant estar altres efectes sonors, però l’important és que tenim un text que funciona com a poema en català i que hi podem copsar bona part del que va dir Yeats.
El títol, Irlanda indòmita, és bo com a reclam comercial, però pot donar una falsa impressió, ja que sembla més adequat per a un recull de cançons de l’IRA que no pas per un dels més grans poetes de la modernitat, i arriba oportunament enguany que es commemora l’aixecament de Pasqua, l’inici del procés que culminà en la independència d’Irlanda —sobre aquest fet, en un dels seus poemes més coneguts, Easter 1916, Yeats va constatar, no sense una certa perplexitat: “Tot ha canviat, ha canviat totalment: / ens ha nascut una beutat terrible”.
Nascut a Dublín, en una família provinent d’Anglaterra i instal·lada a Irlanda des del XVII, es va convertir en un dels més grans poetes en llengua anglesa, i també en història viva d’Irlanda. Va rebre el premi Nobel el 1923, com un doble reconeixement: polític, perquè era just quan començava a funcionar l’Estat Lliure Irlandès, i literari, perquè el comitè dels Nobel deia explícitament que Yeats havia sabut expressar l’esperit de tota una nació; s’ha de dir que la part més perdurable de la seva obra va venir després de rebre el premi. Influït al començament, d’una banda, per la mitologia celta i, d’una altra, per la poesia simbolista, i al mateix temps interessant-se pel misticisme i l’ocultisme, va anar evolucionant cap a un llenguatge com més va més personal i més dens quant a pensament filosòfic. Es va mantenir fidel a la poètica tradicional, i no va experimentar noves formes d’expressió, com feien alguns contemporanis seus; més aviat es va tornar menys retòric i més incisiu.
La selecció que ara ens arriba, la més extensa de Yeats feta en català, és prou àmplia i abasta totes les etapes de la seva producció. Conté els poemes més significatius i més citats, com Navegant cap a Bizanci, una enigmàtica recerca del sentit de l’art i de l’eternitat; La torre, un repàs més o menys imaginari de la vida viscuda, davant la imminència de la mort, o Un diàleg de l’ànima i el jo, que va fer que el metge li prohibís escriure durant un any, com informa una nota del traductor —aquestes notes, relegades al final del llibre, són imprescindibles i mereixerien una extensió més gran.
Yeats representa mig segle d’intensa producció literària, no sols poètica, també narrativa i teatral. Les seves idees socials, filosòfiques i religioses ens interessaran ja només com a rerefons dels seus esplèndids poemes, i davant la seva preocupació pel més enllà només podem dir. com W. H Auden, que a la seva mort va convertir-se en els que l’admiraven.
El Govern ha acordat concedir la Creu de Sant Jordi a 27 personalitats i 13 entitats que s’han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural.
La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya. La distinció es va crear el 1981 amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s’atorgui aquest guardó a alguna persona, ja sigui física o jurídica.
Entre els guardonats, s’hi compta Josefa Contijoch, autora, entre d’altres, de la novel·la Sense alè i del poemari Baix continu.
El jurat de la 33a edició dels Premis Cavall Verd ha distingit Màrius Sampere per l’obra L’esfera insomne amb el Premi Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia en català publicat el 2015. Per la seva part, el Premi Rafel Jaume a la millor traducció poètica de l’any ha estat per a Josep M. Jaumà, per Irlanda indòmita, 150 poemes de W.B. Yeats, de l’escriptor irlandès William Butler Yeats. Els guardons es van lliurar el passat dissabte a Palma en el transcurs d’un sopar literari.
Font: Jordi Llavina / La Vanguardia
El deure de gratitud que els lectors de poesia tenim amb els bons traductors és enorme. Coneguem més o menys la llengua de partida, el benefici d’una traducció ben feta resulta sempre perdurable. Ja no es tracta de l’encert de traduir cottage com a masia o del de fer equivaldre el metall original de què estan fets els homes amb la més nostrada fusta. Una traducció rigorosa fa que no es perdi el to august del vers primigeni: «Només un cor adolorit / concep una immutable obra d’art».
Josep M. Jaumà és un excel·lent traductor de poesia. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, gràcies a les seves versions de Robert Graves, D’amor. Trenta poemes. D’aquell títol, en recordo la comparança entre la forma d’uns ullastres torts pel vent i la de l’ànima de dos amants, vinclat pel vent del dolor. Tretze anys més tard, Jaumà va donar-nos Gebre i sol, una antologia personal de l’obra de Robert Frost, i encara avui associo el nom del traductor català a aquell noiet que, a pagès —«fent feina d’home, si bé amb cor d’infant»—, perdia una mà (i, darrere la mà, la vida) per una distracció mecànica…
Doncs bé, com que una cosa bella és un goig perdurable, segons Keats, Jaumà ens acaba de regalar una «immutable obra d’art»: Irlanda indòmita, de W. B. yeats, tria de 150 poemes —tot commemorant els 150 anys del naixement del gran poeta irlandès—, en versió bilingüe i amb un valuós aparat de notes final. Ha publicat l’obra Edicions de 1984 (moltes gràcies, senyor Cots, per la seva feina d’editor —magnífica—).
El llibre trasllada molt bé el prodigi líric de Yeats, tan sovint reflex de la seva vida convulsa. Les seves lectures de Ronsard, el recurs als mites i personatges irlandesos per mirar d’entendre l’ànima complexa del seu poble. «Poso el meu cor en els meus versos», afirma en un poema. I l’hi posa del tot «bategant i escumejant», com assegura en un altre. Aquí diu que «la bellesa vivent és per als joves», i allà evoca que ha rimat molt «sobre el fet monstruós de l’amor». Quan sigui un vell pensionista com el del seu poema, miraré d’estudiar les profundes afinitats entre Yeats i Carner, el més gran poeta català de tots els temps. O entre l’irlandès i Vinyoli (el seu poema de la castanyada amb un mort recorda La Nit de Tosts Sants de Yeats). Llegiu aquest llibre: no us descuideu mai de la veritat ni de la bellesa.
El blog d'Edicions de 1984 
