Aquest text és, com tot text, arbitrari. S’arma com a construcció amb una sèrie de mots que neixen de la passió que sento cap a dos escriptors que adoro: Walt Whitman i Blai Bonet (o sigui, WW i BB a partir d’ara). És molt difícil a la vida trobar elements que no siguin germans, tot està farcit de casualitats, de serendípies anòmales però evidents, connexions constants i desenfrenades. És inevitable. Com diu BB: “En el regne de la Presència Total, no hi haurà mascles ni femelles: tots seran energies davant del Rostre de la Vida.” Com diu WW: “Vosaltres, lleis invisibles que penetreu totes les coses! / Tu, en totes les coses i per damunt de totes les coses, i a través i a sota de totes les coses, incessant! / Tu! Tu! La força vital, universal, gegantina, irresistible, insomne, calmada (…)” O sigui, tot amb tot, unit per sempre a través de les passions i de les paraules.
Llegint WW i BB te n’adones que la Presència Total adquireix la seva exacta carta de naturalesa en els escrits, o sigui, en l’Escrit. Per això comparar WW i BB obeeix no a arguments científics però sí demostrables a partir d’un entusiasme ferotge en la lectura del que ens han deixat, i és que quan durant quatre anys vaig estar traduint WW (Fulles d’herba, Edicions de 1984, 2014) hi notava constantment la veu de BB en acompanyament, una germanor secreta i invisible, però latent. Aquestes semblances o punts de contacte que he anat trobant, i que aquí exposo de forma ràpida i fins i tot superficial tan sols per donar una primera ullada primigènia, es corresponen a la meva visió humil però real. O sigui, neixen d’una mirada que potser troba uns ulls bessons.
Ja des de bon principi trobem una sèrie de fets similars en les seves respectives vides. Ambdós foren criats en entorns rurals allunyats dels centres urbans que haurien de marcar les seves vides a posteriori (Manhattan per a WW, Barcelona per a BB). Gaudiren de fama i de reconeixement durant la joventut, cosa estranya en aquella època en què sols es reivindicaven genis de més edat, però al final diferents fets els allunyaren del centre i tornaren a la perifèria de la perifèria (WW a Camden, BB a Santanyí). Allà, en l’isolament, tingueren relacions molt intenses i properes amb les seves mares, a les que adoraven de forma incommensurable, i per això foren esmentades en algunes de les seves obres. I, després d’un temps de silenci, foren recuperats per les generacions més joves, que trobaren en ells dos mestres a qui seguir, abraçar i estimar. Els joves, o sigui, El Jove, figura adorada per ambdós autors per la seva força i vigor i pel seu coratge sense fissures, els visitaren i els llegiren com mai abans havien estat visitats i llegits, i foren recuperats al final de les seves existències.
I més detalls. Tots dos varen viure una guerra civil (la nord-americana en el cas de WW, l’espanyola en BB) i les seves conseqüències. D’alguna manera, l’escriptura en aquests dos autors es pot entendre com a síntesi de les possibles salvacions redemptores de l’home en temps de misèria i de dolor: un anhel de saviesa escrita en un acte ferm de generositat envers l’altre. Qui sap si els conflictes bèl·lics varen despertar en ells una humanitat desfermada. El cas és que els seus textos no només són treballs estètics, també estan amarats d’una moral pròpia per defensar els drets més bàsics de l’ésser humà. I la guerra apareix, sempre, com a negre teló de fons: llindar de superació.
I si això no fos poc, a més de les guerres, ambdós varen viure sotracs de salut: WW va patir dos ictus que el deixaren paralitzat de mig cos, BB va viure els atacs d’una tuberculosi (que l’acosta, en aquest cas, a una altra figura literària, la de Thomas Bernhard: de fet alguns crítics asseguren que el ritme de la prosa i dels poemes de Bernhard es correspon al ritme de la seva respiració de malalt, amb coves als pulmons; moltes vegades m’he demanat si el ritme estrany, inquietant i cavernari de la novel·la El mar de BB no és també la de l’alenar fosc del jove tuberculós il·luminat). Potser pel fet d’haver contemplat la mort tan a prop, WW i BB varen aferrar-se a una religiositat fonda i activa, un aprofundiment místic en l’ésser humà: “Llegeixen la Bíblia, la creuen perquè la senten pròpia, no necessiten teòlegs; la terra, que és la promesa i és la seva, és en ells la Necessitat mentre reconeixen i nosaltres reconeixem amb ells que la Necessitat és la Personalitat. Com més Necessitat, més Personalitat” (BB, Pere Pau, dins Diaris, pàgina 178) i en llegir això és com si parlés de WW i la seva pertinença als quàquers, un grup religiós que defensa una lectura profunda, individual i sense intermediaris de la Bíblia per tal que cadascú trobi el seu propi camí a Déu. De fet, WW considerava les seves Fulles d’herba un “volum diví” que ajudaria a la raça humana a entendre’s millor, una Nova Bíblia més semblant a una persona que no pas a un sol grapat de papers: “Amic meu, això no és un llibre, / Qui toca això toca un home” (WW, “Fins aviat!” dins Fulles d’herba, pàgina 506). Tots dos autors dediquen poemes a parlar dels seus coits amb Déu.
Qui sap si per aquest fervor de viure, aquest misticisme quasi exasperant i desesperat a voltes, ambdós autors expressen el món amb imatges noves, amb paisatges vius on la natura cobra una vigència, una existència i una brutalitat extraordinàries. No són territoris, són criatures vives dins dels seus poemes. Respiren i, fins i tot, parlen a vegades. A aquest furor s’hi afegeix un sexe vibrant, estremit en constància, amb múltiples referències a un desig cap al masculí que es desencadena a través d’imatges de gran força però també quasi de violació del cos, un esventrament espiritual: “No puc parlar, que tinc la meva boca / -urna de sol ponent, flors de safrà- / inflada de tant glopejar la deixa / de l’Amat: blanca lluna del seu cel…” (BB, “Parasceve” dins Quatre poemes de setmana santa, dins Poesia completa, pàgina 74) i “Com inclinares el teu cap sobre les meves cuixes i et vares girar dolçament cap a mi, / Com esbudellares la tela que cobria el meu tòrax i endinsares la llengua fins a tocar el meu cor nu (…)” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 41). Però la còpula dels amants WW i BB no sols recauen en cossos concrets dels éssers que adoren, sinó que van més enllà i arriben a dissoldre’s, fins i tot, amb el mar i la terra, o sigui, assoleixen una constant fornicació amb el món a través d’una sensualitat quasi blasfema, radiant. No es tracta només d’homoerotisme o d’heteroerotisme, sinó d’un pansexualisme frenesíac que en ambdós amadors arriba a límits quasi incommensurables.
També és curiós comprovar com tots dos al·lucinen amb la mateixa imatge, una imatge que també podem llegir a Antes que anochezca, l’autobiografia de Reinaldo Arenas, com és l’espectacle dels homes nus banyant-se: “La novetat: els homes es desvestien, els homes llançaven la camisa, els pantalons, damunt la penya, els homes van quedar en pèl, i anaven nus a l’altra banda del caló, cinc metres enfront d’on jo seia, i la penya de l’altra vorera era més alta, i s’hi podien llançar de cap a l’aigua” (BB, Els ulls dins Els ulls/La mirada, pàgina 62) i “Vint-i-vuit joves neden a la platja, / Vint-i-vuit joves i tots tan amics; / Vint-i-vuit anys de vida efeminada i tots tan solitaris (…) // Les barbes dels joves resplendeixen humides, s’escorren regalims pels seus llargs cabells, / Rierols microscòpics travessen tots els seus cossos (…) // Una mà invisible també ha travessat els seus cossos, / Ha baixat estremida des de les temples i les costelles (…)” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 47).
Tots dos porten la llengua a unes latituds extraordinàries. Amb ells hi ha un daltabaix, un abans i un després inevitables, que deixen marca. Mai, en les seves respectives literatures, ningú no havia arribat tan lluny amb l’elasticitat dels seus llenguatges, explosius i reveladors i malabarístics. D’una sinceritat quasi cruel, i d’un afecte quasi impossible vers els desheretats de la Terra, en paraules de Frantz Fanon. Varen obrir camins nous per destruir-los després: camins intransitables després d’ells, com si més que poetes fossin els peus d’Àtila. Qui segueix les seves carreteres verbals i visionàries només és una còpia barata, un mal plagi. Varen inaugurar nous territoris i arribaren fins als límits d’aquests territoris. Impossible seguir-los.
La lliçó que ens ensenyen WW i BB, doncs, és que hem de desafiar-nos, hem de trobar camins de llibertat, no tenir por a innovar. I no tenir por de la incoherència, perquè l’ésser humà és polifacètic. “Em contradic? / Doncs molt bé, em contradic / (Jo sóc immens, continc multituds).” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 98) i “Hi ha, tanmateix, una altra mena de lectura: la de qui es disposa a deixar-se copejar pel text, la de qui aguanta les seves estrebades, la de qui ha de córrer per seguir les fues d’un pensament escàpol, la de qui reconeix la deriva no com una pèrdua sinó com una forma de generació. Potser aquesta lectura és menys enlluernadora. Potser, també, més real. Blai Bonet va dir en una ocasió que el seu pensament era una continuïtat des del principi fins al final. La seva aspiració manifesta és construir una mirada completa, capaç de percebre la totalitat del jo que la genera, però també d’assumir la seva radical incoherència.” (Margalida Pons, “El misteri és el visible: una poètica del fragment” dins Els ulls/La mirada, pàgina 14). Tots dos entenen, com es pot comprovar, el caràcter polièdric, múltiple, de les persones i de les obres, habitants de l’art de la mutació i del canvi.
Dir que WW i BB són cosins siamesos separats per un cordó umbilical de temps vol dir que entre ells hi ha associacions i connexions, tradició viva, com el seu llenguatge, com els seus llibres, com la seva mística carnal. La conclusió que en podem treure és que, ja sigui per circumstàncies vitals, per lectures i encaraments amb la Vida, WW i BB foren dos éssers que tingueren dues sensibilitats exacerbades que troben punts comuns i fins i tot arriben a conclusions semblants, igual d’enlluernadores. En el fons això no és res més que una excusa tan bona com qualsevol altra per seguir-los llegint amb pupil·les fresques que segueixin trobant nous sentits i noves possibilitats dins dos autors enllà de l’ordinari que segueixen vius, entre nosaltres, emocionant i escrivint a través de les nostres revivificacions.
Bibliografia essencial:
BONET, Blai. Els ulls/La mirada. El Gall Editor. Pollença: 2013.
BONET, Blai. Diaris (La motivació i el film, Pere Pau, La vida i els meus instants). El Gall Editor. Pollença: 2014.
BONET, Blai. Poesia completa. Edicions de 1984. Barcelona: 2014.
WHITMAN, Walt. Habla Walt Whitman. Pre-Textos. València. 2008.
WHITMAN, Walt. Fulles d’herba. Edicions de 1984. Barcelona: 2014
El blog d'Edicions de 1984 