“La terra està plena de ràbia” [Marina Porras sobre Faulkner a La llança]

Font: Marina Porras / La Llança d’El Nacional

 

La mansió. William Faulkner. Edicions de 1984. Traducció d’Esther Tallada. 

Van passar 34 anys des que Faulkner va idear la trilogia dels Snopes fins que va escriure’n l’última pàgina. Els tres volums sumen 1468 pàgines i són la millor porta d’entrada al seu univers sudista. La mansió és l’últim llibre de la trilogia, que començava amb El llogaret i seguia amb La ciutat. Edicions de 1984 completa així un dels millors projectes del panorama editorial català dels últims anys.

Encara no m’ha marxat del cap el vertigen que provoca començar a llegir El llogaret i intuir la capacitat que té Faulkner de transformar un univers en literatura. Aquesta trilogia és un artefacte perfecte. Lliga el temps – els canvis de generacions de personatges – amb l’espai – la sordidesa del camp es converteix en la duresa de la ciutat – i porta al límit les grans passions humanes.

La trilogia narra l’auge i caiguda dels Snopes; una família – un clan, una raça – de veritables malparits que tenen “cadascú com a fita vital aconseguir que el món sencer el reconegui com a fill de puta número u”.

Aquesta banda s’instal·la al Revolt del Francès, un poble al costat de Jefferson, que és una ciutat del nord-oest de Mississipí, al comtat de Yoknapatawpha. Instaurant un veritable règim de terror, els Snopes colonitzen primer el llogaret i després la ciutat, com una plaga que infecta d’odi i de maldat tot allò que toca.

El tema de la trilogia – i, de fet, el gran tema de Faulkner – és la lluita entre l’home i la terra. La història dels Snopes explica com la terra condiciona les persones que la trepitgen 

 

Faulkner desplega aquest univers en un escenari dur i implacable, on el clima i el paisatge salvatges sembla que enforteixin la manca d’escrúpols dels seus habitants. És un escenari on, com deixa clar l’escriptor, la sang és espessa i la terra està plena de ràbia.

El tema de la trilogia – i, de fet, el gran tema de Faulkner –: és la lluita entre l’home i la terra. La història dels Snopes explica com la terra condiciona les persones que la trepitgen. En Faulkner la terra és un imperatiu, una amenaça constant, un desafiament.

Si hi ha alguna cosa que tenen en comú tots els habitants de Yoknapatawpha és “la consciència de la horitzontalitat dura i espartana del terra que tenen enganxat a l’esquena”. Per això tots els personatges d’aquest univers acaben tornant a casa, perquè la terra els posseeix en el sentit més físic del terme: quan proven de marxar, hi ha alguna cosa – sigui el destí o la fatalitat – que els fa tornar.

L’escriptura faulkneriana és magistral per la capacitat d’explicar aquest gran perill; els seus personatges viuen en una terra que sempre està alerta, una terra on “quan t’ajeies pla, de seguida et començava a xuclar la força terrestre per tornar-se’t a endur cap a les seves profunditats”.

És un poder d’atracció que es posa en marxa des que naixem, i tots els esforços d’una vida seran dedicats precisament a trencar aquest mecanisme, per allunyar-te la seva influència i salvar-te.

Nosaltres tenim pressa, però la terra no en té cap. És una fatalitat que intueixen tots els habitants del comtat

 

Però el que exposa aquesta trilogia – i totes les històries que narra – és que la terra és antiga i pacient i pausada. Nosaltres tenim pressa, però ella no en té cap. És una fatalitat que intueixen tots els habitants del comtat. I tot i així – i aquesta és la grandesa de l’autor – segueixen vivint mentre aspiren a alguna cosa més que aquesta condemna fatídica.

“Nostro senyor es limita a castigar i prou, de bromes no en fa” va repetint un personatge. I amb la frase mira de trobar un sentit al fet de mantenir-se dret sobre la terra que empeny enlloc de rendir-s’hi. Faulkner fa que la terra a Yoknapatawpha empenyi tan fort justament per donar valor als qui continuen dempeus.

És tot el sentit d’aquesta brutal i magnífica trilogia: saber que l’home pot guanyar alguna cosa en la lluita amb la terra fins i tot quan el camp de batalla és tan dur. L’esperança no és l’única cosa que tothom té, sinó l’única cosa que tothom necessita.

El que Faulkner explica a les seves pàgines és que sempre surt més a compte plantar batalla  que rendir-se, perquè “¿qui gosa negar que nosaltres, encara que les coses vagin tan mal dades com jo crec que aniran, també avancem ni que sigui a les palpentes cap a les estrelles?”.

Anuncis

William Faulkner per sempre [David Castillo a ElPuntAvui]

Font: David Castillo / ElPuntAvui

Edicions de 1984 presenta La mansió, final de la trilogia dels Snopes del premi Nobel del 1949, mestre de mestres

Podria semblar que fa una eternitat quan llegíem apassionadament William Faulkner al nostre país, però va haver-hi un moment que el novel·lista nord-americà estava de moda entre nosaltres. Era una referència, no tan sols per als reconeguts escriptors del boom sud-americà sinó per a tots els que preteníem convertir els nostres relats abarrocats en carn filològica. Al voltant de les traduccions i dels assajos, les discussions sobre aspectes de la seva obra podien arribar a les mans. Han passat dècades des de les traduccions de les novel·les per part d’Hortènsia Curell, Manuel de Pedrolo, Jordi Arbonès, Marta Pera, i Ramon Folch i Camarasa, que des del 1967 van acostar-nos les obres fonamentals del narrador del sud, com ara Rèquiem per a una monja, Absalom, Absalom!Intrús en la pols, SantuariLes palmeres salvatges Mentre agonitzo. També cal destacar els contes de L’arbre dels desitjos, traduït per Albert Fontich per a Edicions B el 1989. I des del 1991, a excepció de reedicions escadusseres, res.

Aquesta tendència es va trencar quan el 2014 Edicions de 1984 va publicar la primera part de la trilogia dels Snopes. Per aquest motiu parlem amb l’editor Josep Cots, flamant Premi Nacional, que està encetant aquestes traduccions de Faulkner, que han començat per la trilogia formada per El llogaretLa ciutat La mansió, les dues primeres traduïdes per Maria Iniesta, i la tercera per Esther Tallada. Cots, que reconeix la influència decisiva que ha tingut Faulkner en l’obra d’autors com García Márquez, però també en novel·listes d’aquí com Rodoreda, Porcel i l’esmentat Pedrolo, ens diu: “Considero que Faulkner és decisiu perquè és capaç de dibuixar el seu món del sud dels Estats Units, amb tots els mites, llegendes i altres circumstàncies. El vaig voler impulsar perquè tenia la sensació que havia quedat sepultat, oblidat totalment. A causa del gruix escarransit dels nostres lectors, deixem de banda autors clau de la literatura, que queden superats per les noves fornades, per les novetats, pel mercat efímer. Un escriptor de la vàlua de Faulkner ha de tenir noves traduccions i ser a les llibreries!”

Cots vol aplicar la política d’autor, que és una de les línies de la casa, malgrat les dificultats inherents al mercat català: “Tinc el pla de continuar costi el que costi. La nostra línia no és abandonar els autors, sinó mostrar el ventall màxim de la seva obra. El projecte passa per intentar donar relleu a una extensa edició de les obres de Faulkner, tant de les novel·les com dels contes. La pròxima serà Llum d’agost, de la qual hi havia una traducció de Manuel de Pedrolo, que volem actualitzar amb una versió per al lector actual.”

Les dificultats venen de la migradesa dels tiratges actuals, però el fet de tirar endavant una iniciativa com aquesta només és comparable al que va fer en castellà Alfaguara, amb el repte de les vendes encara més reduïdes en català: “Amb Faulkner ens hem mogut en els dos primers llibres de la trilogia amb unes xifres pírriques, entre 1.200 i 1.400 exemplars. Crec, però, que La mansió, que forma part de les novel·les sobre l’ascens i caiguda de la família Snopes, té un atractiu especial. És una introducció perfecta a un dels grans mons narratius de la història de la literatura, que s’ha de conservar.”

Nascut al sud profund del Mississipí el 1897, Faulkner pertanyia a una família aristocràtica en decadència des de la guerra de Secessió que va destruir el sud. L’atmosfera llegendària del sud agrícola, pobre i feudal és un dels punts recurrents de la seva obra, que s’engrandeix amb els anys per l’estructura sòlida i la grandesa de les situacions descrites, sovint detalls que actuen com una lupa en la sensibilitat del lector. Amb una formació mínima, Faulkner va començar amb la poesia. Sota el mestratge de Sherwood Anderson, Eliot i Joyce se suma a la revolució de la novel·la, oferint narracions corals, que poden evocar nissagues familiars, el retorn dels soldats o acostar-se a la literatura policíaca gairebé gòtica en obres com Santuari. L’èpica, la llegenda i la mort sempre latent conformen l’aventura del llenguatge que sedueix el lector.

El 6 de setembre arribarà a les llibreries La mansió

L’editor Josep Cots s’entusiasma parlant de Faulkner: “Quan va començar a escriure la trilogia feia més de mig segle que havia acabat la guerra de Secessió. El que fa és mostrar-nos la decadència del sud, de la concepció aristocràtica esclavista. El mateix pas de la trilogia al llarg dels anys mostra com l’antic sud va morint i el nou neix. És un periple de gairebé un segle, la cronologia vital d’una transformació i de les seves parts fosques. La va escriure durant més de trenta anys. Feia broma dient que coneixia més els personatges que els mateixos lectors. Això es reflecteix en aquesta tercera obra, en què alguns dels protagonistes creixen. És una obra autònoma, però fa de compendi i els personatges tenen més dimensió que en les anteriors. Resulta molt agradable perquè no té unes trames complicades i és una bona entrada. Amb això, vull manllevar les afirmacions de la llibretera Marina Porras quan deia que havia estat un encert començar a recuperar Faulkner a partir dels Snopes. Faulkner té molt sarcasme i La mansió alterna personatges i narradors diferents, però és senzilla de llegir”.

«Faulkner, llum i fúria». Alfred Mondria diserta sobre Faulkner i sobre «El llogaret» i «La ciutat» [Trapezi]

Font: Alfred Mondria / Trapezi

dos faulkners

William Faulkner somreia quan li preguntaven per la inspiració literària, i afirmava desafiant que havia sentit parlar de les muses, però que no havia tingut la sort de veure-les mai. Per a Faulkner l’únic manament que ha de seguir un escriptor és la insatisfacció, el desig impossible d’aconseguir l’obra tal com l’anhela. L’artista, per tant, es pot definir també com un ser amoral, posseït pels dimonis quan es posa davant el paper —militant de la vanitat suprema—, capaç d’admirar els vells autors però alhora decidit a superar-los. Twain, Dreiser i, sobretot, Sherwood Anderson eren influències i estímuls que no dubtava a reconéixer, encara que ben a gust en l’estudiada representació d’autor dur, provocatiu i desdenyós, Faulkner apuntava que en la seua literatura havia estat més determinant la companyia del tabac i del whisky. Per molt original que siga una proposta estètica, un novel·lista no pot defugir el dictat i les petjades de l’experiència, l’observació i la imaginació. És per això que quan li insistien que revelara com havia de ser la formació d’un escriptor, Faulkner recomanava com una bona escola literària l’opció de convertir-se en porter d’un bordell.

Sota la llum cegadora i la pols que inunda el comtat de Yoknapatawpha batega l’experimentalisme —les contorsions del llenguatge— de Joyce: l’Ulisses s’havia d’abordar, segons Faulkner, amb la mateixa intensitat que el predicador baptista ignorant llegia l’Antic Testament per transmetre la fe. Conflictes dostoievskians, la mirada jeràrquica i majestuosa de Tolstoi o la lluita de Melville amb el pecat travessen les seues pàgines, encara que en les narracions Faulkner llança un repte gens camuflat als capricis joycians, als períodes sinuosos i entremaliats de Proust i a l’examen inclement —enigmàtic— que Shakespeare realitzà de l’ànima humana. Ambició, luxúria, venjança, honor, coratge, tot un extens catàleg de passions guien les trames de Faulkner, sense descartar la gelosia, l’odi, l’incest, la impotència. Mentre agonitzo, Llum d’agost i Absalom, Absalom! estan tenyits pels conflictes de sang de les famílies shakespearianes, per la pugna permanent entre parelles, germans, pares i fills. Els personatges violents, dominadors i insaciables de Faulkner són fustigats una vegada i una altra pel sofriment, per la necessitat de sacrifici i la promesa efímera de recompensa. Els preceptes cristians del mal i la culpa —molt reelaborats en símbols i imatges— recorren també l’obra d’un autor que, de menut, el seu besavi obligava a aprendre’s de memòria uns versicles de la Bíblia abans de desdejunar.

En aquests arguments posseïts pel drama i el fatalisme, la tècnica —l’estil alambinat— s’ensenyoreix com a segell indefugible de Faulkner. Monòlegs desfermats, canvis continus de temps, d’espai i de punts de vista, fragments que enllacen sense pausa narració i descripció, tots aquests factors representen l’ideari d’un autor que exigeix del lector una atenció —una complicitat— extrema. Els diàlegs entretallats, esfilagarsats, acompanyen seqüències presidides per l’èpica i la farsa, amb rampells d’humor que esclaten en els moments més imprevisibles. El paisatge faulknerià tendeix al barroquisme pictòric, frases que no s’aturen i una sintaxi retorçada, amb qualificatius que emergeixen de les brases com una flama vibrant, magnètica. Una escriptura extasiada i de morbosa sensualitat presideix la trajectòria d’uns personatges que han de sobreposar-se a les lleis de la crueltat, l’orgull i la cobdícia, amb lleus intervals de pietat i de compassió.

Aquesta exigència constant i amb tants punts d’equilibri proporciona escenes fulgurants, retrats poderosos —de les millors pàgines de la història de la literatura—, però també passatges esgotadors i il·legibles. Com en El soroll i la fúria, un pols narratiu elaborat a partir de quatre dies joycians en què se’ns conta la decadència de la família Compson. Un deficient mental, a través d’un monòleg caòtic que no atén ni a la puntuació ni a la lògica, ens ofereix moltes dades llançades a raig que reconeixem més endavant, quan descobrim el sentit circular de les seues obsessions i imatges inquietants. La relació nociva entre germans oscil·la a través d’un temps que va endavant i endarrere, que es dissipa i torna enmig d’una contínua densitat de sensacions. El virtuosisme de Faulkner fa avançar l’acció fatídica i, amb una planificació minuciosa, descriu en paral·lel el recorregut del sol i el joc d’ombres segons l’hora del dia: la bellesa i l’angoixa van de la mà fins que es fusionen en un punt sense retorn, com diversos brots que s’apleguen en una branca nuosa.

Els intricats paràgrafs de Faulkner solen desembocar en comparacions que ressonen com una fuetada, cabaloses escenes interrompudes per un gir col·loquial o un capritx narratiu, dibuixos de personatges que es fixen en detalls quasi inapreciables, encastats a través d’una adjectivació refulgent, esmaltada. Els ulls d’alguns protagonistes són “de color d’aigua estancada”, i una cara emergeix en un primer pla “com una lluna biliosa”. Tot un caràcter queda comprimit en “els llavis fins de l’ambició secreta i implacable”, o bé un personatge és perfilat tènuement a llapis: “prim com un passamà i gairebé igual de llarg”. Així mateix, en l’horitzó faulknerià no és estrany trobar penjat “un sol tan pàl·lid com una galeta sense coure”. Alguna enumeració de qualificatius concentra la fermesa, la poesia i el to del millor Faulkner, com “una pols fina, una pols seca, àrida, del color mesquí del pecat i la vergonya, no pas esplèndid ni gloriós com la sang”.

Drames rurals, desconfiances, rumors maliciosos i rostres d’edat indefinida conflueixen en la sèrie de novel·les que s’inicia amb El llogaret, quan els Snopes —una família de petits delinqüents— arriben a Jefferson (Mississipí) i conquisten la població en pocs anys, un ascens que contrasta amb la davallada dels mítics cognoms del Sud confederat. Enmig de tripijocs en terres inhòspites —un desig permanent d’enganyar el veí per part de grangers abnegats i ressentits—, Flem Snops utilitza l’astúcia i la intimidació per usurpar el tron de la petita població. La por al foc —els Snopes tenen fama d’incendiar les possessions dels seus enemics— s’uneix a la seducció pel perill dels habitants, la necessitat nociva i narcòtica de sentir-se atemorits. L’altre focus de la narració se situa en Eula Varner, una dona que simbolitza l’atracció primitiva, la violència latent i tel·lúrica que sempre emergeix en les novel·les de Faulkner. Un esperit de possessió i de força que ens és relatat de forma indirecta —els protagonistes ocupen un paper secundari, quasi sense veu pròpia— pel xafarder Ratliff, un venedor de màquines de cosir que no pot refrenar la curiositat ni tampoc la seua xerrameca esponerosa, invasiva.

[CONTINUA LLEGINT A TRAPEZI]

Aquest dimecres a l’Ateneu Barcelonès, tot sobre William Faulkner. Club de lectura TresC sobre «La ciutat»

TOT SOBRE WILLIAM FAULKNER

FM141LaCiutatA càrrec de Teresa Requena, professora de Literatura dels Estats Units a la UB des del 1995.

Tot sobre… és un cicle de trobades literàries dedicades a descobrir figures de la literatura universal de tots els temps, de la mà d’especialitzats en el món editorial i periodístic. A partir d’un llibre en concret, analitzem la vida del personatge.
Llibre: La ciutat
Autor: William Faulkner
Lloc: 13 de gener, a les 19.00, a l’Ateneu Barcelonès

[MÉS INFORMACIÓ AQUÍ]

William Cuthbert Faulkner (1897 – 1962) fou un escriptor i guionista estadounidenc guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1949. Entre el 1919 i el 1921, inicià les seves col·laboracions en diferents revistes de l’estat de Mississipí, on publicà els seus primers poemes, que posteriorment recollí en el seu primer llibre, The Marble faun (1924).
Expulsat de l’oficina de correus on treballava, el 1925 anà a viure a Nova Orleans per fer-hi de periodista i escriure una part de la seva primera novel·la, A Soldier’s pay (1926). Aquesta obra va anar seguida, entre d’altres, de Mosquitoes (1927); The Sound and the Fury (1929), As I Lay Dying (1930); Light in August (1932); Absalom, Absalom! (1936); The Unvanquished (1938); A fable (1954), guardonada amb el Premi Pulitzer a la millor obra de ficció l’any 1955; The Town (1957); The Mansion (1959), i The Reivers (1962), premiada també amb el Pulitzer l’any 1963.
Així mateix, va destacar per la seva gran col·lecció d’històries curtes. Bona part de les seves obres estan ambientades en un territori fictici, el comtat de Yoknapatawpha, a Mississipi. Com altres autors prolífics, va patir enveges i va ser considerat el rival estilístic d’Ernest Hemingway. Es tracta, probablement, de l’únic modernista americà de la dècada del 1930, seguint la tradició experimental d’escriptors europeus com James Joyce, Virginia Woolf i Marcel Proust, i és conegut pel seu ús de tècniques literàries innovadores, com el monòleg interior, la inclusió de múltiples narradors o punts de vista i salts en el temps dins de la narració.

«La terra segueix plena de ràbia». Marina Porras signa una excel·lent crítica de «La ciutat» de Faulkner [Diari Ara]. I avui, Glòria Farrès el presenta a La Calders!

Font: Marina Porras / Diari Ara

FM141LaCiutatQuan li preguntaven sobre el futur de la literatura, Faulkner sempre responia més o menys el mateix: “La literatura haurà de dir les mateixes coses que la gent ha hagut de dir i ha dit des que l’home va trobar una manera de pintar quadres a les parets d’una cova: els eterns problemes del cor de l’home, que no tenen res a veure amb bombes atòmiques ni amb sindicats, ni amb el preu dels cotxes, ni amb la segregació ni amb la integració. Es tracta de l’home lluitant amb les eternes veritats de l’ànima. El jove escriptor avui ha de resistir la pressió de pertànyer a un grup. Ha d’escriure sobre les mateixes passions i esperances i aspiracions i angoixes que els homes han escrit des que qui sigui va escriure l’Antic Testament”. I això és el que Faulkner va intentar a cada línia.

La seva obra és un intent d’explicar per què no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament, un intent d’explicar per què les grans passions dels homes són sempre les mateixes. Per a aquestes històries no hi ha millor escenari que una terra dura, despietada, una terra per a uns personatges per als quals la vida és una lluita contra la fatalitat. I aquest escenari és Yoknapatawpha, un comtat imaginari que Faulkner va situar al nord-oest de Mississipí. Una de les ciutats del comtat és Jefferson, la veritable protagonista d’aquesta novel·la.

La ciutat és la història de la desgràcia provocada per un secret que Jefferson ha guardat durant divuit anys. Un secret fosc i vergonyós, que ha destruït la reputació d’una família i de la ciutat sencera. A Jefferson s’ha comès adulteri, i tothom n’ha estat còmplice perquè han preferit conviure-hi que explicar-ho: “Va ser com si haguéssim tingut una cosa a Jefferson durant divuit anys i no tenia cap mena d’importància si estava bé o no perquè era nostra, hi havíem conviscut”. Però en una ciutat del Sud un secret com aquest -que ha ferit els principis morals de la ciutat- no fa de bon guardar. Perquè com escriu Faulkner, “el que es dóna a la terra, la terra ho guarda fins que està preparada per revelar-ho”. Tothom a Jefferson sap que aquest secret serà revelat, perquè si hi ha alguna cosa segura en Faulkner és que el destí està escrit, és irrevocable i ens condemna a tots.

Aquesta novel·la és la segona part d’una trilogia que narra l’auge i la caiguda de Flem Snopes, un home que encarna el mal absolut. A Yoknapatawpha, Snopes no és només un cognom, és una amenaça i un càstig diví. Els Snopes són gent sense escrúpols que destrossen tot el que troben per obtenir el poder, mentre la resta de ciutadans fan el que els personatges de Faulkner saben fer molt bé: resignar-se. Tot i que el Flem és un dels protagonistes, no sentim gairebé mai la seva veu. Aquesta tragèdia ens l’expliquen tres narradors que descriuen els mateixos fets: on no arriben els ulls d’un arriben els de l’altre. Són una veu que tracta d’esbrinar què pot suportar la ciutat.

Però la ciutat no està preparada per tolerar el pecat, l’adulteri comès per l’Eula, la dona del Flem, amb l’alcalde De Spain. L’Eula Snopes és un dels millors personatges faulknerians, i és massa dona per ser descrita. Amb la seva simple existència afirma més poder del que els homes poden suportar. L’Eula és un ésser gairebé mitològic: “Massa blancor, massa femella […] només de veure-la al primer moment senties una mena de xoc de gratitud pel sol fet d’estar viu i de ser un mascle que coincidia amb ella en el temps i en l’espai”.

Jefferson és l’escenari d’una fatalitat que es va preparant tota la novel·la per acabar esclatant, però no és només una ciutat: no és simplement un lloc on viure. Com passa sempre amb Faulkner, la terra no és una circumstància: és un imperatiu. La ciutat és “una miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes […] totes entrellaçades, en equilibri precari i atrotinat”. I aquest paisatge marca el caràcter dels seus habitants: és un paisatge moral. Jefferson és una ciutat condemnada i la seva història és la història d’uns homes que tracten, sense èxit, de lluitar contra una cosa que els sobrepassa: el seu destí. Perquè com deia Faulkner al primer volum de la trilogia [El llogaret], “la sang és espessa i la terra està plena de ràbia”. I és així precisament perquè no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament.

I avui, a les 19.30, a la llibreria La Calders:

faulknercalders

Les presentacions d’Edicions de 1984 per aquesta setmana que comença

DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA LAIE

macià laie targetó

 

DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA 22 DE GIRONA

YeatsGirona

DIMECRES 16 A LA LLIBRERIA LA CALDERS

faulknercalders

 

DIJOUS 17 A LA LLIBRERIA CALDERS

Jordi Nopca (Puja a casa), Víctor Garcia Tur (Twistanschauung) i Miquel Adam (Torero d’hivern) parlen dels seus llibres de relats i dels mestres del gènere. A les 19.30 a la llibreria La Calders

Novetat editorial: «La ciutat», de William Faulkner. Traducció de Maria Iniesta

Segona entrega de la famosa trilogia dels Snopes.

FM141LaCiutatLa ciutat
William Faulkner
Traducció de Maria Iniesta
isbn 978-84-15835-66-0
Mirmanda, 141
448 pàgines
22,90 euros

Aquest llibre és el segon volum de la trilogia de Faulkner sobre la família Snopes, símbol dels elements avariciosos i destructius que veia en el Sud de la postguerra nord-americana. Com la seva predecessora, El llogaret, i la seva successora, La mansió, La ciutat és una novel·la que es pot llegir com una unitat en si mateixa, del tot independent. L’autor hi explica la lluita despietada que en Flem Snopes sosté per conquerir la ciutat de Jefferson, Mississipí, amb episodis típicament faulknerians de gran profunditat i d’altres amb una bona dosi d’humor. «El que jo pretenc és explicar la veritat essencial d’aquelles persones i dels seus fets, aquest és l’objectiu; els fets en si no són gaire importants.»

Faulkner mostra la història des d’angles diversos i punts de vista diferents, sovint «recuperant» material literari propi, fet que li permet revisar i alhora renovar constantment fets, personatges, llocs i objectes, i crear així uns efectes hipnòtics, extravagants, impactants. Convida els lectors a implicar-se en allò que llegeixen, a experimentar-ho amb intensitat. La substància que lliga la trilogia dels Snopes és, sobretot, aquest costum de retornar a històries ja contades i recuperar-les amb una mirada nova. Perquè, si bé el temps avança i la realitat canvia visiblement, el passat persisteix i es troba sempre modificat pels records i els mites, per les conjectures i la curiositat insaciable dels personatges centrals, que al seu torn fan avançar la narració de la història.

William Faulkner va néixer a New Albany, Mississipí, el 25 de setembre de 1897. Va publicar el primer recull de poemes, The Marble Faun (El faune de marbre), l’any 1924, i la primera novel·la, Soldier’s Pay (La paga del soldat), el 1926. El 1949, després d’haver publicat obres com Absalom, Absalom!, Mentre agonitzo o Llum d’agost, entre d’altres, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. També va obtenir el Premi Pulitzer per A Fable (Una faula, 1954) i The Reivers (Els lladregots, 1962). Va morir el 6 de juliol de 1962 a Byhalia, Mississipí.