«Faulkner, llum i fúria». Alfred Mondria diserta sobre Faulkner i sobre «El llogaret» i «La ciutat» [Trapezi]

Font: Alfred Mondria / Trapezi

dos faulkners

William Faulkner somreia quan li preguntaven per la inspiració literària, i afirmava desafiant que havia sentit parlar de les muses, però que no havia tingut la sort de veure-les mai. Per a Faulkner l’únic manament que ha de seguir un escriptor és la insatisfacció, el desig impossible d’aconseguir l’obra tal com l’anhela. L’artista, per tant, es pot definir també com un ser amoral, posseït pels dimonis quan es posa davant el paper —militant de la vanitat suprema—, capaç d’admirar els vells autors però alhora decidit a superar-los. Twain, Dreiser i, sobretot, Sherwood Anderson eren influències i estímuls que no dubtava a reconéixer, encara que ben a gust en l’estudiada representació d’autor dur, provocatiu i desdenyós, Faulkner apuntava que en la seua literatura havia estat més determinant la companyia del tabac i del whisky. Per molt original que siga una proposta estètica, un novel·lista no pot defugir el dictat i les petjades de l’experiència, l’observació i la imaginació. És per això que quan li insistien que revelara com havia de ser la formació d’un escriptor, Faulkner recomanava com una bona escola literària l’opció de convertir-se en porter d’un bordell.

Sota la llum cegadora i la pols que inunda el comtat de Yoknapatawpha batega l’experimentalisme —les contorsions del llenguatge— de Joyce: l’Ulisses s’havia d’abordar, segons Faulkner, amb la mateixa intensitat que el predicador baptista ignorant llegia l’Antic Testament per transmetre la fe. Conflictes dostoievskians, la mirada jeràrquica i majestuosa de Tolstoi o la lluita de Melville amb el pecat travessen les seues pàgines, encara que en les narracions Faulkner llança un repte gens camuflat als capricis joycians, als períodes sinuosos i entremaliats de Proust i a l’examen inclement —enigmàtic— que Shakespeare realitzà de l’ànima humana. Ambició, luxúria, venjança, honor, coratge, tot un extens catàleg de passions guien les trames de Faulkner, sense descartar la gelosia, l’odi, l’incest, la impotència. Mentre agonitzo, Llum d’agost i Absalom, Absalom! estan tenyits pels conflictes de sang de les famílies shakespearianes, per la pugna permanent entre parelles, germans, pares i fills. Els personatges violents, dominadors i insaciables de Faulkner són fustigats una vegada i una altra pel sofriment, per la necessitat de sacrifici i la promesa efímera de recompensa. Els preceptes cristians del mal i la culpa —molt reelaborats en símbols i imatges— recorren també l’obra d’un autor que, de menut, el seu besavi obligava a aprendre’s de memòria uns versicles de la Bíblia abans de desdejunar.

En aquests arguments posseïts pel drama i el fatalisme, la tècnica —l’estil alambinat— s’ensenyoreix com a segell indefugible de Faulkner. Monòlegs desfermats, canvis continus de temps, d’espai i de punts de vista, fragments que enllacen sense pausa narració i descripció, tots aquests factors representen l’ideari d’un autor que exigeix del lector una atenció —una complicitat— extrema. Els diàlegs entretallats, esfilagarsats, acompanyen seqüències presidides per l’èpica i la farsa, amb rampells d’humor que esclaten en els moments més imprevisibles. El paisatge faulknerià tendeix al barroquisme pictòric, frases que no s’aturen i una sintaxi retorçada, amb qualificatius que emergeixen de les brases com una flama vibrant, magnètica. Una escriptura extasiada i de morbosa sensualitat presideix la trajectòria d’uns personatges que han de sobreposar-se a les lleis de la crueltat, l’orgull i la cobdícia, amb lleus intervals de pietat i de compassió.

Aquesta exigència constant i amb tants punts d’equilibri proporciona escenes fulgurants, retrats poderosos —de les millors pàgines de la història de la literatura—, però també passatges esgotadors i il·legibles. Com en El soroll i la fúria, un pols narratiu elaborat a partir de quatre dies joycians en què se’ns conta la decadència de la família Compson. Un deficient mental, a través d’un monòleg caòtic que no atén ni a la puntuació ni a la lògica, ens ofereix moltes dades llançades a raig que reconeixem més endavant, quan descobrim el sentit circular de les seues obsessions i imatges inquietants. La relació nociva entre germans oscil·la a través d’un temps que va endavant i endarrere, que es dissipa i torna enmig d’una contínua densitat de sensacions. El virtuosisme de Faulkner fa avançar l’acció fatídica i, amb una planificació minuciosa, descriu en paral·lel el recorregut del sol i el joc d’ombres segons l’hora del dia: la bellesa i l’angoixa van de la mà fins que es fusionen en un punt sense retorn, com diversos brots que s’apleguen en una branca nuosa.

Els intricats paràgrafs de Faulkner solen desembocar en comparacions que ressonen com una fuetada, cabaloses escenes interrompudes per un gir col·loquial o un capritx narratiu, dibuixos de personatges que es fixen en detalls quasi inapreciables, encastats a través d’una adjectivació refulgent, esmaltada. Els ulls d’alguns protagonistes són “de color d’aigua estancada”, i una cara emergeix en un primer pla “com una lluna biliosa”. Tot un caràcter queda comprimit en “els llavis fins de l’ambició secreta i implacable”, o bé un personatge és perfilat tènuement a llapis: “prim com un passamà i gairebé igual de llarg”. Així mateix, en l’horitzó faulknerià no és estrany trobar penjat “un sol tan pàl·lid com una galeta sense coure”. Alguna enumeració de qualificatius concentra la fermesa, la poesia i el to del millor Faulkner, com “una pols fina, una pols seca, àrida, del color mesquí del pecat i la vergonya, no pas esplèndid ni gloriós com la sang”.

Drames rurals, desconfiances, rumors maliciosos i rostres d’edat indefinida conflueixen en la sèrie de novel·les que s’inicia amb El llogaret, quan els Snopes —una família de petits delinqüents— arriben a Jefferson (Mississipí) i conquisten la població en pocs anys, un ascens que contrasta amb la davallada dels mítics cognoms del Sud confederat. Enmig de tripijocs en terres inhòspites —un desig permanent d’enganyar el veí per part de grangers abnegats i ressentits—, Flem Snops utilitza l’astúcia i la intimidació per usurpar el tron de la petita població. La por al foc —els Snopes tenen fama d’incendiar les possessions dels seus enemics— s’uneix a la seducció pel perill dels habitants, la necessitat nociva i narcòtica de sentir-se atemorits. L’altre focus de la narració se situa en Eula Varner, una dona que simbolitza l’atracció primitiva, la violència latent i tel·lúrica que sempre emergeix en les novel·les de Faulkner. Un esperit de possessió i de força que ens és relatat de forma indirecta —els protagonistes ocupen un paper secundari, quasi sense veu pròpia— pel xafarder Ratliff, un venedor de màquines de cosir que no pot refrenar la curiositat ni tampoc la seua xerrameca esponerosa, invasiva.

[CONTINUA LLEGINT A TRAPEZI]

Aquest dimecres a l’Ateneu Barcelonès, tot sobre William Faulkner. Club de lectura TresC sobre «La ciutat»

TOT SOBRE WILLIAM FAULKNER

FM141LaCiutatA càrrec de Teresa Requena, professora de Literatura dels Estats Units a la UB des del 1995.

Tot sobre… és un cicle de trobades literàries dedicades a descobrir figures de la literatura universal de tots els temps, de la mà d’especialitzats en el món editorial i periodístic. A partir d’un llibre en concret, analitzem la vida del personatge.
Llibre: La ciutat
Autor: William Faulkner
Lloc: 13 de gener, a les 19.00, a l’Ateneu Barcelonès

[MÉS INFORMACIÓ AQUÍ]

William Cuthbert Faulkner (1897 – 1962) fou un escriptor i guionista estadounidenc guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1949. Entre el 1919 i el 1921, inicià les seves col·laboracions en diferents revistes de l’estat de Mississipí, on publicà els seus primers poemes, que posteriorment recollí en el seu primer llibre, The Marble faun (1924).
Expulsat de l’oficina de correus on treballava, el 1925 anà a viure a Nova Orleans per fer-hi de periodista i escriure una part de la seva primera novel·la, A Soldier’s pay (1926). Aquesta obra va anar seguida, entre d’altres, de Mosquitoes (1927); The Sound and the Fury (1929), As I Lay Dying (1930); Light in August (1932); Absalom, Absalom! (1936); The Unvanquished (1938); A fable (1954), guardonada amb el Premi Pulitzer a la millor obra de ficció l’any 1955; The Town (1957); The Mansion (1959), i The Reivers (1962), premiada també amb el Pulitzer l’any 1963.
Així mateix, va destacar per la seva gran col·lecció d’històries curtes. Bona part de les seves obres estan ambientades en un territori fictici, el comtat de Yoknapatawpha, a Mississipi. Com altres autors prolífics, va patir enveges i va ser considerat el rival estilístic d’Ernest Hemingway. Es tracta, probablement, de l’únic modernista americà de la dècada del 1930, seguint la tradició experimental d’escriptors europeus com James Joyce, Virginia Woolf i Marcel Proust, i és conegut pel seu ús de tècniques literàries innovadores, com el monòleg interior, la inclusió de múltiples narradors o punts de vista i salts en el temps dins de la narració.

«La terra segueix plena de ràbia». Marina Porras signa una excel·lent crítica de «La ciutat» de Faulkner [Diari Ara]. I avui, Glòria Farrès el presenta a La Calders!

Font: Marina Porras / Diari Ara

FM141LaCiutatQuan li preguntaven sobre el futur de la literatura, Faulkner sempre responia més o menys el mateix: “La literatura haurà de dir les mateixes coses que la gent ha hagut de dir i ha dit des que l’home va trobar una manera de pintar quadres a les parets d’una cova: els eterns problemes del cor de l’home, que no tenen res a veure amb bombes atòmiques ni amb sindicats, ni amb el preu dels cotxes, ni amb la segregació ni amb la integració. Es tracta de l’home lluitant amb les eternes veritats de l’ànima. El jove escriptor avui ha de resistir la pressió de pertànyer a un grup. Ha d’escriure sobre les mateixes passions i esperances i aspiracions i angoixes que els homes han escrit des que qui sigui va escriure l’Antic Testament”. I això és el que Faulkner va intentar a cada línia.

La seva obra és un intent d’explicar per què no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament, un intent d’explicar per què les grans passions dels homes són sempre les mateixes. Per a aquestes històries no hi ha millor escenari que una terra dura, despietada, una terra per a uns personatges per als quals la vida és una lluita contra la fatalitat. I aquest escenari és Yoknapatawpha, un comtat imaginari que Faulkner va situar al nord-oest de Mississipí. Una de les ciutats del comtat és Jefferson, la veritable protagonista d’aquesta novel·la.

La ciutat és la història de la desgràcia provocada per un secret que Jefferson ha guardat durant divuit anys. Un secret fosc i vergonyós, que ha destruït la reputació d’una família i de la ciutat sencera. A Jefferson s’ha comès adulteri, i tothom n’ha estat còmplice perquè han preferit conviure-hi que explicar-ho: “Va ser com si haguéssim tingut una cosa a Jefferson durant divuit anys i no tenia cap mena d’importància si estava bé o no perquè era nostra, hi havíem conviscut”. Però en una ciutat del Sud un secret com aquest -que ha ferit els principis morals de la ciutat- no fa de bon guardar. Perquè com escriu Faulkner, “el que es dóna a la terra, la terra ho guarda fins que està preparada per revelar-ho”. Tothom a Jefferson sap que aquest secret serà revelat, perquè si hi ha alguna cosa segura en Faulkner és que el destí està escrit, és irrevocable i ens condemna a tots.

Aquesta novel·la és la segona part d’una trilogia que narra l’auge i la caiguda de Flem Snopes, un home que encarna el mal absolut. A Yoknapatawpha, Snopes no és només un cognom, és una amenaça i un càstig diví. Els Snopes són gent sense escrúpols que destrossen tot el que troben per obtenir el poder, mentre la resta de ciutadans fan el que els personatges de Faulkner saben fer molt bé: resignar-se. Tot i que el Flem és un dels protagonistes, no sentim gairebé mai la seva veu. Aquesta tragèdia ens l’expliquen tres narradors que descriuen els mateixos fets: on no arriben els ulls d’un arriben els de l’altre. Són una veu que tracta d’esbrinar què pot suportar la ciutat.

Però la ciutat no està preparada per tolerar el pecat, l’adulteri comès per l’Eula, la dona del Flem, amb l’alcalde De Spain. L’Eula Snopes és un dels millors personatges faulknerians, i és massa dona per ser descrita. Amb la seva simple existència afirma més poder del que els homes poden suportar. L’Eula és un ésser gairebé mitològic: “Massa blancor, massa femella […] només de veure-la al primer moment senties una mena de xoc de gratitud pel sol fet d’estar viu i de ser un mascle que coincidia amb ella en el temps i en l’espai”.

Jefferson és l’escenari d’una fatalitat que es va preparant tota la novel·la per acabar esclatant, però no és només una ciutat: no és simplement un lloc on viure. Com passa sempre amb Faulkner, la terra no és una circumstància: és un imperatiu. La ciutat és “una miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes […] totes entrellaçades, en equilibri precari i atrotinat”. I aquest paisatge marca el caràcter dels seus habitants: és un paisatge moral. Jefferson és una ciutat condemnada i la seva història és la història d’uns homes que tracten, sense èxit, de lluitar contra una cosa que els sobrepassa: el seu destí. Perquè com deia Faulkner al primer volum de la trilogia [El llogaret], “la sang és espessa i la terra està plena de ràbia”. I és així precisament perquè no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament.

I avui, a les 19.30, a la llibreria La Calders:

faulknercalders

Les presentacions d’Edicions de 1984 per aquesta setmana que comença

DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA LAIE

macià laie targetó

 

DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA 22 DE GIRONA

YeatsGirona

DIMECRES 16 A LA LLIBRERIA LA CALDERS

faulknercalders

 

DIJOUS 17 A LA LLIBRERIA CALDERS

Jordi Nopca (Puja a casa), Víctor Garcia Tur (Twistanschauung) i Miquel Adam (Torero d’hivern) parlen dels seus llibres de relats i dels mestres del gènere. A les 19.30 a la llibreria La Calders

Novetat editorial: «La ciutat», de William Faulkner. Traducció de Maria Iniesta

Segona entrega de la famosa trilogia dels Snopes.

FM141LaCiutatLa ciutat
William Faulkner
Traducció de Maria Iniesta
isbn 978-84-15835-66-0
Mirmanda, 141
448 pàgines
22,90 euros

Aquest llibre és el segon volum de la trilogia de Faulkner sobre la família Snopes, símbol dels elements avariciosos i destructius que veia en el Sud de la postguerra nord-americana. Com la seva predecessora, El llogaret, i la seva successora, La mansió, La ciutat és una novel·la que es pot llegir com una unitat en si mateixa, del tot independent. L’autor hi explica la lluita despietada que en Flem Snopes sosté per conquerir la ciutat de Jefferson, Mississipí, amb episodis típicament faulknerians de gran profunditat i d’altres amb una bona dosi d’humor. «El que jo pretenc és explicar la veritat essencial d’aquelles persones i dels seus fets, aquest és l’objectiu; els fets en si no són gaire importants.»

Faulkner mostra la història des d’angles diversos i punts de vista diferents, sovint «recuperant» material literari propi, fet que li permet revisar i alhora renovar constantment fets, personatges, llocs i objectes, i crear així uns efectes hipnòtics, extravagants, impactants. Convida els lectors a implicar-se en allò que llegeixen, a experimentar-ho amb intensitat. La substància que lliga la trilogia dels Snopes és, sobretot, aquest costum de retornar a històries ja contades i recuperar-les amb una mirada nova. Perquè, si bé el temps avança i la realitat canvia visiblement, el passat persisteix i es troba sempre modificat pels records i els mites, per les conjectures i la curiositat insaciable dels personatges centrals, que al seu torn fan avançar la narració de la història.

William Faulkner va néixer a New Albany, Mississipí, el 25 de setembre de 1897. Va publicar el primer recull de poemes, The Marble Faun (El faune de marbre), l’any 1924, i la primera novel·la, Soldier’s Pay (La paga del soldat), el 1926. El 1949, després d’haver publicat obres com Absalom, Absalom!, Mentre agonitzo o Llum d’agost, entre d’altres, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. També va obtenir el Premi Pulitzer per A Fable (Una faula, 1954) i The Reivers (Els lladregots, 1962). Va morir el 6 de juliol de 1962 a Byhalia, Mississipí.

Iñaki Barco parla d’EL LLOGARET, de Faulkner, a la revista Butxaca

Font: Butxaca / Iñaki Barco

FM122_ElLlogaretDe tan reputats, alguns autors, més que respecte fan por. Faulkner, per exemple. Escriptura en espiral, frases llarguíssimes, barroquisme i experimentació són una targeta de presentació que l’ha convertit per molts en un etern postergat a la llista d’autors que “cal” llegir. Editorial amb punteria, gust i trajectòria, l’any del seu trentè aniversari, Edicions de 1984 inicia l’ambiciós projecte de recuperar l’obra d’aquest autor en català. I comença amb El llogaret. Una tria estratègica per diverses raons. D’entrada, perquè l’estil més aviat clàssic i no tan experimental com el d’algunes de les obres més conegudes, és una porta d’entrada amable a l’obra de l’autor del deep south. A més, és el primer llibre d’una trilogia al voltant d’una de les grans famílies meridionals, els Snope, i al comtat imaginari de Yoknapatwpha, que encarna el bo i el dolent del Mississipí. Aquí coneixem els orígens miserables de la família i assistim a la seva ascensió. Quan l’any vinent publiquin La ciutat, i l’altre, La mansió, es tancarà el cercle.

«Bona entrada a Yoknapatawpha», Pere Guixà sobre EL LLOGARET de Faulkner [Quadern, El País]

Font: Quadern, El País / Pere Guixà

FM122_ElLlogaretQuan el nord-americà William Faulkner (New Albany, 1897 – Byhalia, 1962) va publicar el 1939 El llogaret, l’obra dels seus companys de generació (Francis Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, John Dos Passos, Ezra Pound…) ja semblava força esgotada. Les novel·les que havia escrit fins llavors (els clàssics, entre d’altres, Mentre agonitzo, El soroll i la fúria, Santuari i Llum d’agost) havien desplegat les seves obsessions temàtiques i de renovació formal. Però a Faulkner encara li quedava un llarg camí per fressar, en el qual va seguir eixamplant i poblant Yoknapatawpha, el comtat del sud que havia creat.

El llogaret és la primera part de la trilogia de la família Snopes. Flem Snopes, un grimpador perseverant i inclement, mogut per forces més fosques que la mera possessió material, és una de les grans creacions de Faulkner. Veurem els seus antecessors -el clan dels Snopes- arribar al Revolt del Francès, un llogaret de cases disseminades, deshabitat després de la Guerra de Secessió, que és el punt històric basilar de totes les històries de Yoknapatawpha.

Flem Snopes -ja som pels volts de la Gran Depressió- vol apropiar-se de les cases i terres dels camperols empobrits, sobretot cremant les cases i graners, d’on el contracten com a peó i pagès primer i com a administrador després. L’afany de poder és el propòsit al voltant del qual tot s’articula, i això l’enfrontarà al vell Will Varner (tan bon punt Flem es casi amb la precoç Eula, filla de Varner, dona cobejada per tota la comunitat), i també al granger Houston, i al seu pare Ap i a l’oncle Monk, i al comerciant de màquines de cosir Rattliff (individu més distès que els altres). La vida personal i familiar d’aquests personatges atrabiliaris sembla un apòsit per a la lluita glandular, clapejada de ressons bíblics i sovint onirisme, que duen a terme. Faulkner ens parla, com sempre als seus llibres, d’un moment magmàtic: una classe en decadència (que va perdre diners, esclaus i plantacions a la guerra civil; una classe que es creia dipositària a la Terra d’una virtut i un orgull transcendents) es veu empesa, sovint amb violència, a adaptar-se a la nova situació.

Faulkner no coneixia directament aquell passat, però el portava a la sang, n’hi havien parlat força, i va explicar-lo fins a l’extenuació, amb tots els seus tornaveus projectats fins a dècades més tard. Com molts grans autors, ens obliga a pujar a la muntanya més alta (sense un mapa argumental definit, per un camí que de vegades sembla capritxós, ple de digressions, monòlegs extensos i giragonses temporals), i aquest esforç rebrà la recompensa d’un paisatge ample i òptim.

Hi ha hagut sempre una prevenció cap a l’obra de Faulkner, però la lectura d’aquesta novel·la -bona entrada a Yoknapatawpha- l’ha d’esvair. Les nostres lletres no han sabut trobar l’encaix a aquest clàssic. Si bé Juan Carlos Onetti o Juan Benet van predicar amb èxit la febre sudista que sentien, aquí alguns autors afins -penso ara en Baltasar Porcel, Blai Bonet o Ponç Puigdevall- no han tingut per a la seva obra el suport d’un model de prosa literària que vingués de les traduccions de Faulkner, les quals se’ns fan avui incòmodes.

Aquesta edició, amb la bona versió de Maria Iniesta i Agulló, que ha aconseguit aliar els gestos retòrics elaborats juntament amb la respiració neta de la sintaxi, ens rescabala d’això. El llogaret aviat tindrà la companyia de les altres dues novel·les de la trilogia dels Snopes, La ciutat i La mansió. I cal alegrar-se’n.