«La memòria de Faulkner». Vicenç Pagès Jordà analitza a fons EL LLOGARET de Faulkner [L’Avenç]

Font: L’Avenç / Vicenç Pagès Jordà

Quan algú em pregunta què pot donar la literatura que no proporcioni qualsevol artefacte audiovisual el convido a llegir l’obra de William Faulkner, feta a partir de la memòria, de la religió i de la imaginació, però sobretot de la paraula.

Els seus llibres contenen unes quantes escenes que bé poden traduir-se al format cinematogràfic, però la majoria dels passatges resulten tossudament literaris. ¿Com es pot mostrar un “horror protuberant” o una “heterodòxia cerimoniosa”? ¿Són visibles uns branquillons que fan pensar en “els cabells esbullats pel corrent d’una dona adormida sobre el fons profund d’un mar sense vents ni marees”? ¿Com es pot filmar un home que “tenia pinta de director d’una escola metodista dominical que conduís un tren regular de passatgers durant la setmana, o al revés”? I, finalment, ¿és possible visualitzar en una pantalla un nas descrit de la manera següent? “Semblava que el creador o el primer terrissaire hagués descartat el nas original i algú d’una escola radicalment diferent hagués reprès l’obra inacabada, o potser un humorista despietat o bé algú que només havia tingut temps d’estampar al mig de la cara un avís frenètic i desesperat”.

La prosa de Faulkner és una mostra de llibertat absoluta. No se cenyeix a cap esquema ni a cap fórmula (ni tan sols a cap de seva). Cada pàgina de qualsevol dels seus llibres es pot orientar cap a una direcció que cap lector hauria gosat preveure. Aquesta característica, la comparteix amb Herman Melville (no m’imagino ningú capaç d’escriure un deliri tan rodó com Moby Dick tret d’un Faulkner que hagués estat mariner). Poques de les situacions que narren aquests dos pioners són extraordinàries, i no obstant són capaços de dotar-les de components èpics a còpia de talent i de recursos manllevats a Homer i a la Bíblia.

FM122_ElLlogaretUN MICROCOSMOS AUTOSUFICIENT. El llogaret, que arriba amb una excel·lent traducció de Maria Iniesta i Agulló, es va publicar amb el títol The Hamlet el 1940, un any després de Les palmeres salvatges. Com la majoria dels seus llibres, Faulkner el situa al comtat imaginari de Yoknapatawpha, al nord del Mississipí. En aquest cas, se centra en un conjunt de cases i masos anomenat El Revolt del Francès, que forma un microcosmos autosuficient: “Sufragaven les seves pròpies esglésies i escoles; es casaven entre ells, de tant en tant cometien adulteri, més sovint homicidi, i ells mateixos es jutjaven i executaven. Eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió.”

El subtítol del llibre és Una novel·la de la família Snopes. El primer capítol comença amb el terratinent Will Varner assegut en una cadira a l’antiga finca del Francès, ara abandonada, que és l’única propietat que ha comprat i no ha aconseguit vendre-la a ningú. Poques pàgines després apareix el primer dels Snopes, que no formen una família nuclear sinó més aviat una constel·lació de grimpaires. Vius, silenciosos i calculadors, de mica en mica es fan càrrec de la botiga de Will Varner, de la ferreria, fins i tot de l’escola. Una de les característiques de l’estil de Faulkner és que narra amb tot luxe de detalls escenes que no són rellevants per als protagonistes de la novel·la, que d’aquesta manera va formant meandres i afluents que al cap d’unes pàgines tornen al corrent principal. En el llibre primer d’aquesta novel·la hi trobem una llarga història de cavalls comprats, venuts i recomprats que, a part de delectar el lector que no té pressa, serveix tan sols per mostrar les causes de l’“avinagrament” del pare d’un dels protagonistes. Les germanes, magníficament descrites, no tornen a aparèixer en tot el llibre; entenc que tenen la funció d’introduir uns caràcters femenins que trobaran un eco més endavant. La protagonista del segon llibre, filla de Will Varner, és un dels personatges més immòbils de la història de la literatura: “Ja de ben petita sabia que no volia anar enlloc, que al final de qualsevol progressió no hi trobaria res de nou ni d’insòlit, que arreu i sempre un lloc era exactament igual que un altre”. Aquest personatge té la particularitat de despertar una atracció irrefrenable en els homes, que després dels meandres corresponents farà avançar la història. Per mostrar que aquest atractiu ja existia durant la primera adolescència, Faulkner relata com se n’enamora el mestre d’escola. Abans, però, descriu el funcionament de l’escola quan hi ensenyava el mestre anterior, que serveix per incorporar frases com la següent: “Les noies no tenien cap respecte ni per les seves idees i coneixements ni per la seva capacitat de transmetre’ls; els nois no tenien cap respecte per la seva capacitat no ja d’ensenyar-los res sinó de fer-los obeir i comportar-se o ni tan sols tractar-lo amb miraments –qüestió que feia molt que havia superat l’estadi del simple amotinament per convertir-se en un mena de circ romà bucòlic, com l’assetjament d’un ós desdentegat i sarnós.”

El protagonista del tercer llibre és un Snopes que ja havia aparegut, i que serveix a l’autor per mostrar el punt de vista d’un retardat mental, com ja havia fet a la novel·la El soroll i la fúria. Com que aquest personatge s’enamora d’una vaca, Faulkner ens explica la vida de l’amo de l’animal: la infantesa al poble, la joventut fugint d’una noia que el perseguia en silenci, el retorn, el casament, la mort prematura de l’esposa, el dolor (davant aquestes pàgines, el lector té dues sensacions: no sap on va el llibre, no vol que s’acabi). En paral·lel, un personatge secundari va deixant de ser-ho –de secundari– i es mostra com l’habitant més intel·ligent del Revolt del Francès. El quart i últim llibre s’inicia amb una llarga i esplèndida escena en què un foraster pretén vendre uns ponis amb prou feines domats als vilatans. Aquestes pàgines serveixen per introduir un personatge nou, que es defineix justament quan l’escena dels ponis està a punt de concloure. A continuació, un doble judici acaba de dibuixar el personatge. El desplegament de recursos literaris d’El llogaret conflueix a les últimes pàgines: torna al primer pla la finca abandonada que apareixia al començament, que un dels Snopes aconsegueix endossar al personatge que semblava més llest del llibre.

UN JOVE DEL CAMP. Una de les claus d’El llogaret és que, tot i ser una novel·la sobre els Snopes, no accedim mai a les seves llars, als seus càlculs, als seus designis. Només els coneixem a través dels altres personatges, com ara la colla d’ociosos que passa les hores asseguts al porxo de la botiga, que sovint s’equivoquen en els judicis. D’aquesta manera es mantenen la confusió i la incertesa. Pel que fa a l’estil compositiu, a vegades Faulkner excel·leix més en la presentació dels personatges que en la narració, ja que li permeten incloure sentències. També és cert que resulta difícil escriure diàlegs memorables quan els protagonistes saben molt més del que diuen. Com Balzac a La comèdia humana, a cada llibre Faulkner afegeix una dimensió més al seu món, on apareixen personatges d’altres novel·les seves. A diferència de Balzac, però, no cau en la professionalitat del que ha d’escriure un nombre mínim de pàgines per dia i no aconsegueix dissimular-ho. La fatalitat i la violència transcendent fan pensar en el Borges dels gauchos destres i orgullosos, de les venjances i els duels, que arribaria molt després, el 1970, amb El informe de Brodie. Però en qui fa pensar més és en el mateix Faulkner: hi trobem la fúria del Popeye de Santuari, la tossuderia del protagonista de Sartoris.

William Cuthbert Faulkner (1897- 1962) va créixer a Oxford, un poblet de 2.000 habitants. Va estudiar fins als disset anys, no va viatjar gaire –i de fet els seus escassos trasllats no van afectar els millors llibres que va escriure–, era enemic de tertúlies literàries i de tot el que s’assemblés a la crítica o a la teoria. “Ets un jove del camp, tot el que coneixes és un petit indret del Mississipí on has nascut”, li va dir Sherwood Anderson, i no s’equivocava.

«Un granger anomenat William Faulkner». Pere Antoni Pons sobre EL LLOGARET, de Faulkner. [Diari Ara]

Font: Diari Ara / Pere Antoni Pons

FM122_ElLlogaretSi en comptes de néixer fa prop de tres mil anys al cor de la mar Mediterrània, Homer hagués viscut al sud dels Estats d’Units d’Amèrica durant la primera meitat del segle XX, qui sap si no hauria escrit les novel·les -formidables huracans del llenguatge- que va escriure William Faulkner.

Els personatges faulknerians són, en la seva majoria, grangers, comerciants de cavalls, militars, mestres rurals, pagesos, pastors d’església, esclaus o exesclaus negres, amos de plantacions, vagabunds, contrabandistes… I la majoria de les seves històries transcorren al comtat de Yoknapatawpha (estat del Mississipí) durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, és a dir, en un món encara preindustrial, poblat pels espectres d’una època extingida -anterior a la Guerra de Secessió- però encara present, ni que sigui d’una manera fantasmagòrica. Tenint en compte l’aparent poca sofisticació dels seus personatges i escenaris, Faulkner hauria d’haver estat, sobre el paper, un realista en la línia brutal d’Émile Zola. Va optar, però, per fer l’operació contrària. Sense caure en romanticismes, va donar als seus personatges -rudes, primaris, violents, poc cultivats- una dimensió èpica, i va conferir a les creences, la història i els costums del sud dels EUA una dimensió quasi bíblica.

La novel·la El llogaret, publicada originàriament el 1940 i que ara el lector pot llegir per primera vegada en català gràcies a una traducció sensacional de Maria Iniesta i Agulló, permet comprovar com Faulkner duu a terme aquesta operació mitologitzadora mitjançant un ús imaginatiu i barroc del llenguatge. En la prosa de Faulkner hi conviuen l’èpica homèrica, el to grandiloqüent i profètic de l’Antic Testament, la gràcia narrativa de Cervantes, la gosadia metafòrica de Shakespeare, la voluntat del realisme francès del XIX de retratar exhaustivament una societat concreta, i la llibertat tècnica i estructural del modernisme anglès. Un espectacle, sí. Però l’important és que aquest desplegament d’influències i recursos serveix ni més ni menys que per relatar les vides d’un grapat de grangers.

Per fer més explícit el parentesc entre el seu Sud i els grans relats fundacionals d’Occident, Faulkner no s’està de recórrer contínuament a comparacions i a referències diguem-ne sublimadores. Del “llogaret” del títol, el Revolt del Francès, en diu que és “un poblet recòndit […], abandonat, i on un cop, per casualitat i accident, l’ejaculació pròdiga de l’Olimp havia fet arrelar una llavor cega”. I tot això, segons el narrador, és el que hi ha sota la terra: “Helena de Troia i les nimfes i els bisbes amb mitra que ronquen, els salvadors i les víctimes i els reis”.

Explorar un microcosmos

A grans trets, El llogaret conta l’arribada de diversos membres de la misteriosa família Snopes al Revolt del Francès, i com Flem Snopes, el patriarca del clan -unit només en l’ambició i l’afany de supervivència- va usurpant cada cop més poder i més capacitat d’influència al capitost local, Will Varner. Una frase dita pel personatge més perspicaç de la novel·la, el Rattliff, un venedor de màquines de cosir, condensa la inquietant amoralitat de tota la família: “Hi ha coses que ni un Snopes no les faria. No sé ben bé quines, però segur que n’hi ha”.

Sigui com sigui, la peripècia dels Snopes li interessa menys, a Faulkner, que el retrat i l’exploració del microcosmos del Revolt del Francès. Per això l’estructura de la novel·la és desordenada i fa la impressió d’haver estat poc o gens planificada, i per això també sovint es recrea en episodis o se’n va darrere de personatges poc significatius per a la trama principal. En aquest sentit, són gloriosos els passatges dedicats a l’afer entre un idiota i una vaca (entre còmic i transcendent), a la subhasta i posterior estampida de cavalls salvatges, i a la fascinació que genera entre els mascles l’Eula Varner, barreja de monstre mandrós i de deessa pagana.

Les novel·les de Faulkner -i El llogaret n’és un exemple evident- són, més que no pas artefactes narratius, masses verbals denses i crepitants, plenes de sensorialitat, de visceralitat i intel·ligència. Torrencials, esquerpes, inspirades, semblen escrites a raig. O dictades pel passat i la terra.

«La sang és espessa i la terra està plena de ràbia. Benvinguts a Yoknapatawpha.» Marina Porras sobre EL LLOGARET, de Faulkner. [El Matí Digital]

Font: El Matí Digital / Marina Porras

williamfaulkner“Sento que aquest premi no m’ha estat atorgat a mi com a home sinó a la meva obra – una obra que és una vida de feina en l’agonia i l’esforç de l’esperit humà per crear a partir d’ell alguna cosa que abans no existia. (…) Crec que l’escriptor ha d’aprendre que la més vil de totes les coses és tenir por; i havent-ho après, oblidar-ho per sempre, i no deixar al seu escriptori res que no siguin les velles certeses i les veritats del cor, les velles veritats universals sense les quals qualsevol història és efímera i està condemnada al fracàs – l’amor i l’honor i la pietat i l’orgull i la compassió i el sacrifici. Fins que no ho faci d’aquesta manera l’escriptor treballa sota una maledicció. No escriu sobre l’amor sinó sobre la luxúria, sobre derrotes en les quals ningú no hi perd res de valuós, sobre victòries sense esperança i, encara pitjor, sense pietat ni compassió. Les seves afliccions no afligeixen els ossos de l’univers, no deixen cicatrius. No escriu des del cor, escriu des de les glàndules (…) Jo crec que l’home no tan sols resistirà sinó que perviurà. L’home és immortal no perquè tingui entre totes les criatures una veu inexhaurible, sinó perquè té ànima, un esperit capaç de compassió i sacrifici i perseverança. La tasca del poeta, de l’escriptor, és escriure sobre aquestes coses. L’escriptor té el privilegi d’ajudar l’home a resistir elevant-li el cor, recordant-li el coratge i l’honor i l’esperança i l’orgull i la compassió i la pietat i el sacrifici que han estat la glòria del seu passat. La veu del poeta pot ser el pilar que ajuda l’home a resistir i perseverar”.

Aquestes frases són fragments del discurs pronunciat per Faulkner a Estocolm quan recollia el premi Nobel de Literatura l’any 1949. Escriure a partir d’aquell moment com si Faulkner no hagués existit em sembla que és, com a mínim, deshonest. Faulkner amb la seva obra torna a centrar el focus d’atenció en allò essencial: l’home i les seves veritats universals. Escriure alguna cosa que no aspiri acostar-se això senzillament no té cap sentit.

FM122_ElLlogaret

[El llogaret. William Faulkner. Edicions de 1984. Traducció de Maria Iniesta i Agulló]

El llogaret és la primera part d’una trilogia que narra l’auge i la caiguda d’en Flem Snopes. En aquesta novel·la ens trobem com de costum entre la misèria i la pols del fictici comtat de Yoknapatawpha, al sud dels Estats Units. La novel·la transcorre al Revolt del Francès, un poblet habitat per la pobresa i l’escassetat, colpejat per hiverns implacables i estius secs que no s’acaben mai. La família Snopes es trasllada al Revolt i amb ells arriben els xantatges, els odis i els jocs tramposos que permetran a l’home sense escrúpols que és Flem Snopes fer-se l’amo del poble. Si Flem és el protagonista, en Ratliff, un venedor de màquines de cosir, és el personatge que teixeix tota la narració – un tafaner que gràcies a la feina de comerciant se’n va i torna del Revolt del Francès i permet a Faulkner les el·lipsis, els canvi de focalització i de registre i fa que ‘El llogaret’ encaixi com un tot sense que ens n’adonem que en realitat està format per quatre contes independents.

En aquesta novel·la Faulkner ens ensenya com domina com cap altre escriptor la part fosca dels homes. Al Revolt del Francès no és que els homes siguin dolents per naturalesa, és que “s’han avinagrat”. Aquesta degradació moral que infecta tot el poble s’anirà estenent al llarg de la narració entre els personatges. La cobdícia i l’afany pels diners aniran empenyent els habitants del poble cap a un mecanisme obscur en el que tan sols se salva qui té més traça en l’art de l’engany. Hi ha també en tots els seus homes, i és per això que Faulkner és tan brutal, una veritable desgana davant la vida, un desencant irremeiable davant el pas del temps, “un esgotament indòmit i implacable”. Els personatges no tenen cap esperança, cap il·lusió, viuen tot veient passar el temps, anant cap a enlloc, i aquesta resistència estoica que els permet viure en l’absència de sentit és en molts casos l’origen de la seva maldat: “aquella exasperació encesa que no era ràbia sinó menyspreu salvatge i llàstima per tota la carn cega capaç de sentir pena i esperança”.

Aquesta resistència en l’absència de sentit fa que la violència creixi de manera inevitable. En una cèlebre entrevista, a Faulkner li comenten: “es diu que com a escriptor vostè està obsessionat amb la violència”. Ell respon: “això és com dir que el fuster està obsessionat amb el seu martell”. Però efectivament hi ha a ‘El llogaret’ una violència implacable, instintiva, de la qual ningú se’n pot desfer. Això és en part perquè tots aquells homes comparteixen la impressió que cal sentir alguna cosa. És preferible sentir alguna cosa dolenta a no sentir res de res: “Ara de vegades ni tan sols desitjava fer-li l’amor sinó fer-li mal, veure brollar i córrer la seva sang, veure com aquella cara serena es contreia sota la seva fins a dur la marca indeleble del terror i del turment; deixar-hi alguna marca indeleble i després contemplar com deixava fins i tot de ser una cara”. El Revolt del Francès és un ambient dur perquè aquesta necessitat de sentir esdevé aquí molt salvatge: en un lloc on res té sentit s’extremen tan la bondat com la maldat, el paradís i l’infern, i Faulkner duu aquesta dicotomia tan lluny com pot.

Dins la novel·la hi ha una figura que per si sola mereixeria l’entrega del Nobel: l’Eula Varner. L’Eula, la filla petita de setze germans, és com un element mitològic i encara no té tretze anys quan ens la presenten: “semblava un ésser que no visqués integrat en el seu món contemporani, sinó que més aviat existís en un buit ple de vida en el qual els dies se succeïen els uns als altres com esmorteïts rere una pantalla de vidre insonoritzada on ella parava l’orella, amb un desconcert sorrut, amb una saviesa cansada, heretada de tota la maduresa mamífera, al creixement dels seus òrgans (…) ja de ben petita, sabia que no volia anar enlloc, que al final de qualsevol progressió no hi trobaria res de nou ni d’insòlit, que arreu i sempre un lloc era exactament igual que un altre”. Aquesta figura dionisíaca, repulsiva i atractiva alhora, és un dels pols de poder de l’imaginari de la narració: “Tan bon punt passa pel costat de qualsevol cosa que dugui pantalons llargs comença a deixar anar un no sé què! Olora-ho, si se sent! Se sent a més de tres metres! (…) ja als nou, deu i onze anys era massa noia – massa cama, massa pit, massa natja, massa carn de femella mamífera que, en conjunció amb l’horrorosa senalla d’hule que li feia de cartera d’escola, es convertia en un esperpent i una paradoxa de la idea d’educació (…) emanant aquell halo insultant d’ésser viu, d’existència, que sobresortia de la roba que duia sense poder fer-hi res, ni tan sols preocupar-se’n”.

Igualment poderosa és la figura de l’idiota, un personatge que Faulkner domina a la perfecció. Apareix a l’inici d’un capítol i triguem unes quantes pàgines a endevinar que el que semblen les impressions d’un cavall ajagut al camp és en realitat el relat dels moviments d’un deficient mental que està enamorat d’una vaca i la persegueix pel camp i el riu per posseir-la. De fet, l’amor és tractat com un lligam d’esclavatge, un sentiment de possessió i d’assimilació, no tan sols de la dona cap a l’home sinó en totes dues direccions, com si fossin una espècie incapaç d’assumir l’afecte de manera natural. Hi ha a la novel·la històries entre un cavall i el seu amo que expressen més amor que cap relació entre humans.

‘El llogaret’ tampoc funcionaria sense l’espai mític que és Yoknapatawpha. L’aire és calent, és dur, és irrespirable, i aquest ambient permet a Faulkner la creació de paisatges bíblics on l’autor es recrea en cada moment del dia: anota la transformació del capvespre en nit o de l’albada en matí en frases llarguíssimes on controla al detall la respiració del lector. També les estacions marquen el ritme no tan sols temporal sinó moral de tots els personatges, i és que el lloc on viuen, la terra, no és una circumstància sinó una condició. Casa és allò inevitable: és un imperatiu. Es narra la història d’alguns personatges que intenten fugir del Revolt del Francès i hi acaben tornant. No perquè ho decideixin sinó perquè no tenen cap altra opció: “aquella terra l’havia engendrat per convertir-lo en el seu servent fins que es morís”. Es nota en aquest component mític de la terra la lectura atenta que Faulkner feia de la Bíblia, fins al punt que dins del relat s’hi inscriu un conte mític que explica la història d’un príncep que té el poder de donar el paradís o l’infern, com a metàfora del bé i del mal tractats com a elements fora de l’abast dels homes.

Però els habitants del Revolt del Francès estan sobretot marcats per la resignació davant allò que ve. El seu cansament implacable és fruit d’haver assumit un destí inevitable. Tots tenen la consciència que no hi ha força per enfrontar-se al que els ha de succeir, que ja és escrit en alguna banda. Hi ha un personatge que és condemnat a presó i Faulkner l’aprofita per traçar en una frase la moral de tota l’obra: “cap al final del primer dia la fe va començar a esborrar-se-li de la cara i només hi va quedar l’esperança, i al matí del segon dia l’esperança també va esfumar-se i només va quedar l’expectació”.

La dels habitants del Revolt del Francès és una història dura, densa, i ho és bàsicament perquè com Faulkner fa dir a un personatge a les primeres pàgines de la novel·la, “la sang és espessa”. La sang és espessa i la terra està plena de ràbia. I “el que es dóna a la terra, la terra ho guarda fins que està preparada per revelar-ho”. Benvinguts a Yoknapatwpha!

Martí Sales parla d’«El llogaret» de Faulkner (i el valora amb 5/5 estrelletes) [Time Out]

Font: Time Out / Martí Sales

FM122_ElLlogaretEn una entrevista li comenten que, tot i haver-los llegit dos i tres cops, hi h a gent que no entén els seus llibres. Li pregunten què els diria. Ell respón: «que els llegeixin quatre cops». L’exigència de William Faulkner no és gratuïta: era la que s’aplicava a si mateix. Estava totalment dedicat a la seva professió, obsessionat a fer avançar històries que parlessin de la veritat i del cor dels homes. Cada any rellegia El Quixot, la Bíblia, Dickens, Flaubert, Shakespeare, Dostoievski… S’abeurava a les fonts de la novel·la moderna i va aconseguir inserir-s’hi: va solcar el seu propi món —el comptat de Yoknapatawpha— i va furgar-hi fins al centre de la terra. D’aquell magma creatiu van sortir-ne vint novel·les, una de les quals aquesta, primera part de la trilogia dels Snopes.

Una família de jornalers miserables, els Snopes, arriben a la petita població rural d’una gran finca, el Revolt del Francès. Els Varner són els amos de la majoria de les terres i dels negocis de la zona. El llibre és el relat de l’ascens dels Snopes, que acabaran apoderant-se del llogaret i dels topants fent servir l’enginy, la perfídia i una infatigable capacitat d’introduir-se al moll de l’os dels mecanismes de poder.

Assistim a la construcció d’un petit imperi que, al capdavall, podria ser el país sencer: els totpoderosos Estats Units i els seus ciutadans que poden grimpar com l’escuma gràcies a una ambició sense sostre i unes regles que encara s’estan forjant. El relat de Faulkner, amb el·lipsis, flashbacks, canvis de registre i punt de vista, és la millor manera d’explicar-ho. Un relat objectiu i mastegat, amb pretensions historicistes, no hauria de copsat ni una unça de la veritat que trobem aquí a cada plana. Les tergiversacions de l’oralitat, les mentides, els oblits i les digressions aixequen el país i la seva identitat. Així, a llampegades, coneixem grans personatges, com l’esquiu Flem Snopes o l’Eula Warner, la rodanxona lànguida que fa anar els homes de corcoll; vivim històries d’amor tan intenses com la de l’Ike, i, empesos pel torrent d’aquesta prosa envescada, acabem combregant amb assassins, mestres o venedors de màquines de cosir.

 

«Faulkner en català». Glòria Farrés sobre «El llogaret», de William Faulkner. [El Punt Avui]

Edicions de 1984, que enguany celebra el trentè aniversari, comença un ambiciós projecte de recuperació de l’obra de Faulkner traduïda al català

FM122_ElLlogaretEdicions de 1984 acaba de publicar El llogaret, de William Faulkner, en traducció de Maria Iniesta i Agulló. Amb aquesta publicació, la sòlida editorial de Josep Cots, que enguany celebra el trentè aniversari, comença un ambiciós projecte de recuperació de l’obra de Faulkner en català. L’any que ve, publicaran La ciutat, i l’any següent, La mansió, i així amb El llogaret i amb aquestes dues obres quedarà completada la trilogia de la família Snopes en llengua catalana. Els Snopes és una de les famílies més pernicioses de tota l’obra de Faulkner, apareixen ja subsidiàriament a Santuari i a Absalom, Absalom, però és en la trilogia que s’inicia amb El llogaret on podem veure l’abast de la força i la cobdícia de Flem Snopes. L’obra de Faulkner recrea el món de les grans famílies meridionals (els Bundren, els Compson, els Stupen, els Snopes) després de la Guerra de Secessió, un univers de decadència immens expressat en els mínims detalls: “Mai no viuré prou per esgotar les petites escenes quotidianes de la meva terra natal.”

Faulkner va néixer a New Albany, Mississipí, el 1897. No va acabar cap carrera, però sota la tutela de l’escriptor Sherwood Anderson va completar una sòlida formació autodidacta. Tenia un caràcter esquerp: se sentia més feliç caçant animals que en el confort del cercle familiar. Era un home taciturn, li agradava beure. Va viatjar força. Durant la dècada del 1920, va viure una temporada a París, però no va relacionar-se gaire amb l’anomenada generació perduda de la qual formava part i que també vivia a París: Hemingway, Fitzgerald, Dos Passos, Pound. Deien que li agradava mirar Joyce de lluny prenent cafè, encara que mai no va gosar acostar-s’hi. El seu món no acabava de ser aquella modernitat parisenca, sinó el sec i àrid paisatge del sud que bullia dins seu. Tanmateix, dels anys de París va agafar el gust per l’experimentació. Té novel·les estilísticament molt agosarades.

L’obra de Faulkner fa sempre un cert respecte. El seu estil és enrevessat i innovador, de frases llargues amb moltes subordinades, que avança a batzegades temporals, endavant i enrere, amb molts monòlegs interiors i un gran barroquisme. Però per poc que se li faci confiança, la seva potència expressiva crea una gran fascinació. És una escriptura obsessiva i gairebé hipnòtica, plena d’èpica i de religiositat. El tema és el deep south nord-americà. Les històries se situen en l’imaginari comptat de Yoknapatwpha, ben arrelat al Mississipí. El sud dels Estats Units ha jugat sempre un paper essencial en la història de la nació i Faulkner el reivindica. És des d’aquest arrelament, que la seva escriptura esdevé universal, pouant en el seu origen: “Vaig aprendre que per ser escriptor, calia ser primer aquell que era en néixer. Havia de recordar aquell qui era.”

Justament El llogaret és una novel·la ideal per entrar en el món de Yoknapatawpha. Quan el redacta, Faulkner ja ha deixat enrere els experiments literaris i arriscats d’El brogit i la fúria i la seva escriptura és de tall més clàssic. Hi narra l’ascensió social de Flem Snopes a través de la família Varner que domina la regió. Amb coaccions velades i amenaces, Flem li prendrà el negoci al fill i es casarà amb la filla. Flem és un home enigmàtic, fred i sense escrúpols, que es confronta a un altre personatge central, V.K. Ratliff, un comerciant de ciutat, amo i senyor de les tafaneries, astut i clarivident. Aquest Ratliff és un dels personatges més agradables de Faulkner, amb sentit de l’humor, prudent i raonable, un representant de les virtuts positives de la gent de Yoknapatawpha.

A través d’ell coneixerem una mica l’ànima amagada dels Snopes, d’aquests homes blancs pobres del sud que van perdre la guerra, forjats en una terra aspra i seca, i que tenen l’ànima tan resguardada que Faulkner ha de laminar totes les capes d’animalitat per arribar-hi, i ens les va passant per la cara, sense pietat, una rere l’altra.

Hi trobem sobretot un instint bàsic, la sang, allò que uneix un pare i un fill encara que s’odiïn a mort; el desig, allò que crida un home a llançar-se impetuosament sobre el cos d’una dona; i, sobretot, la violència, una violència innata per desfogar el fatalisme de la vida sòrdida del sud. Al costat d’aquesta potència de la carn, d’aquesta essència terrenal, hi ha una resistència estoica i deslliurada de qualsevol esperança: és el sofriment passiu de què són víctimes els homes blancs pobres del camp. Amb Faulkner, totes les coses del món del sud reculen a les arrels, ens en mostra el nucli, poua en el caràcter primigeni d’aquest home fracassat que treballa la terra infatigablement “ajupint-se i aixecant-se sempre igual, com un metrònom, i es va enterrant a si mateix en aquella terra que l’ha engendrat per convertir-lo en el seu servent fins que es mor”.

Aquests elements primaris, lligats a la terra i als animals que els ajuden a treballar-la, emergeixen en primer pla. Un dels capítols d’El llogaret se centra en la subhasta d’uns cavalls texans embogits, amb els quals els homes hauran de lluitar cos a cos inútilment per agafar-los. Un altre capítol narra l’amor que sent Ike Snopes, un idiota, per una vaca, una perversió sexual plena de detalls grotescos i repulsius. En un altre capítol, Mink Snopes, cosí de Flem, lluitarà sense cap arma, a la nit, completament a les fosques, amb el gos enfurismat de l’home que acaba de matar.

Grans descripcions de paisatges

I, al costat d’aquest món violent, despullat, físic, natural, fent-li de contrapunt, Faulkner ens deleix amb grans descripcions dels paisatges diürns i nocturns, de les grans plantacions de panís i dels camins que les voregen, i sobretot de la seva llum, una llum esblaimada, una llum de coure o de plata. Ens mostra la comunió amb el camp i el ritme regular de la vida camperola, de la calor asfixiant de l’estiu, del fred terrible de l’hivern. Són narracions líriques, plenes de detalls preciosos, com quan descriu com queda el paisatge després de la pluja: “Es va acabar i va fugir cap al nord i cap a l’est, més enllà de l’arc cromàtic del seu fràgil armistici, deixant escampat al darrere el confeti del seu carnaval perquè s’acumulés i regalimés fulla per fulla, branquilló per branquilló i després bri per bri, perquè s’acumulés als xaragalls i repetís en mil mirallets caiguts el cel que, llambreig per llambreig de daurat i de blau, les gotes havien empresonat en caure.”

En aquest món primigeni, buidat de qualsevol element intel·lectual, hi ha tanmateix un lloc per l’espai místic. En aquesta novel·la, a través d’Eula Vaner, Faulkner aconsegueix crear una mena d’Arcàdia salvatge. Eula és la filla del cacic, té un cos generós: “Massa cama, massa pit, massa natja, massa carn de femella mamífera.” La seva sola presència desperta un halo insultant d’ésser viu, de desig irreprimible en els homes que l’envolten, “evoca la natura desfermada de les autèntiques deesses d’Homer i de Tucídides: alhora corruptes i immaculades, alhora verges i mares de guerrers i d’homes fets”. Amb aquest etern femení crea una figura amb tots els trets de la mare terra i apel·la a les grans tradicions: “Ella recordava un símbol qualsevol de l’antic culte dionisíac, mel a la claror del sol i fruits carnosos, una nissaga torturada de raïms trepitjats.”

En aquest espai místic trobem la gran força de Faulkner. Tot allò que s’ha esdevingut al sud perdura en la memòria inesgotable de l’autor, que ho rememora amb tal força èpica que no oblida res: ni un nom, ni un acte brutal, ni un tret, ni una bogeria, ni una violació. És com si tot fos present encara, com si no s’hi pogués concebre un futur, no hi ha progrés, només hi ha aquest món etern, sense origen, en què tot va enfonsant-se a poc a poc, no para d’enfonsar-se, i que Faulkner recupera detall a detall i ens el presenta com una epifania. A la manera de la Comèdia humana de Balzac, els personatges de les narracions faulknerianes estan interrelacionats, cada novel·la descriu un mateix món vist des d’un altre prisma, il·luminant-ne altres parts. El mèrit veritable de Faulkner és traçar aquest teixit viu, que lliga els llibres entre ells i els organitza en un tot orgànic que creix.

La trilogia

En el cas concret de la trilogia dels Snopes, trobem una gradació en els títols. El llogaret és la més propera al camp. Per això, com dèiem, està poblada de vaques, de ponis i de gossos. Està composta de nou capítols, però el nucli narratiu, de fet, el componen quatre relats publicats entre el 1930 i el 1935: Boig per un cavall, Llangardaixos al pati de Jamshyd, El gos i Cavalls tacats, adaptats convenientment i reescrits per formar part del relat principal, que narra l’ascens de Flem Snopes, el personatge que potser és la millor creació de Faulkner.

La segona novel·la de la trilogia, La ciutat, ja es desenvoluparà en el món urbà i trobarem Flem Snopes continuant el seu ascens cap a la riquesa i l’autoritat burgesa. Arribarà a ser president del banc de Jefferson i propietari d’una de les mansions més grans i valuoses de la ciutat. I La mansió serà el final de Flem Snopes, la caiguda després de l’ascens fulminant. Aquesta part final és una autèntica meravella, perquè tanca de forma lapidària cadascun dels temes que havien quedat oberts.

Cal aprofitar l’oportunitat de poder disposar d’aquest primer volum de la trilogia en una molt bona traducció de Maria Iniesta. És ideal per entrar i recuperar l’obra de Faulkner, per anar-lo seguint al llarg de la trilogia i descobrir o redescobrir un autor essencial del segle XX que ha influït Cormac McCarthy o Flannery O’Connor, i també Rulfo, García Márquez i Vargas Llosa. Mercè Rodoreda el llegia amb devoció, i Pedrolo, Porcel i Blai Bonet també n’eren fervents seguidors. Com diu Albert Camus: “A parer meu, és l’escriptor més gran, l’únic, em sembla, que se subjecta a la gran tradició del segle XIX, un dels pocs grans talents creadors occidentals”.

Coses extraordinàries que passaran a partir de demà [AGENDA]

Demà dijous, a la Llibreria La Impossible, Sam Abrams i Laura Borràs presentaran respectivament Fulles d’herba (Walt Whitman) i El llogaret (William Faulkner). Una porta d’entrada excepcional a dues obres monumentals!

ImpossibleLlogaretWhitman

Divendres, a la Biblioteca de Falset, Pere Audí, autor de Malanyet, presenta una de les obres finalistes al Premi Crexells d’enguany, Licantropia, de Carles Terès.

LicantropiaFalset (2)

El dissabte, a les 18.30, no us perdeu Jaume C. Pons Alorda presentant i recitant la seva traducció de Fulles d’herba, de Walt Whitman. Serà a la llibreria de Poblenou No llegiu. No us ho perdeu!

WaltWhitmanNOLLEGIU

I diumenge, pels volts de les 22.30 i per acabar la setmana, us recomanem molt fort que no us perdeu la llarga entrevista que els companys de Via Llibre (Canal 33) van fer-li a Sorj Chalandon, autor de Retorn a Killybegs, aprofitant la seva estada a Barcelona. 12 minuts que prometen ser memorables!

sorjtv3

EL LLOGARET, de William Faulkner (traducció de Maria Iniesta i Agulló)

El llogaret, de William Faulkner
El primer llibre de la famosa trilogia dels Snopes —fins ara inèdita en català.
*
Amb El llogaret, Edicions de 1984 comença un ambiciós projecte de recuperació de l’obra de William Faulkner en català.

FM122_ElLlogaretEl llogaret
William Faulkner
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
isbn 978-84-15835-29-5
Mirmanda, 122
464 pàgines
22,90 euros

El llogaret, la primera novel•la de la trilogia Els Snopes, seguida per La ciutat i La mansió, explica l’arribada i l’ascens de la família Snopes al Revolt del Francès, un poblet de quatre cases sorgit sobre les ruïnes d’una antiga plantació. Encapçalats per en Flem Snopes —un home astut, enèrgic i de passat fosc—, ben aviat arriben a dominar el poble i els seus habitants, impotents davant els paranys, les jugades i els estratagemes que els aboquen a l’esfondrament moral.

Considerada com una de les obres més importants de Faulkner, en la qual ens mostra el seu extraordinari ventall de recursos literaris, El llogaret és alhora una reconstrucció irònica de la tragèdia clàssica i una crònica mordaç sobre les grans pretensions amb què es vivia al sud dels Estats Units abans de la Guerra de Secessió i la profunda decadència que es va produir durant la postguerra i la reconstrucció posterior.

William Faulkner va néixer a New Albany, Mississipí, el 25 de setembre de 1897. Va publicar el primer recull de poemes, The Marble Faun (El faune de marbre), l’any 1924, i la primera novel•la, Soldier’s Pay (La paga del soldat), el 1926. El 1949, després d’haver publicat obres com Absalom, Absalom!, Mentre agonitzo o Llum d’agost, entre d’altres, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. També va obtenir el Premi Pulitzer per A Fable (Una faula, 1954) i The Reivers (Els lladregots, 1962). Va morir el 6 de juliol de 1962 a Byhalia, Mississipí.