«El contenidor dels miserables». Xavier Coromina sobre «Carrer de pas», d’Octavi Monsonís, al Punt Avui.

Font: El Punt Avui / Xavier Coromina

FM103CarrerdepasCada cop tinc més clar que la salvació ens vindrà de València; entenguin-me, de la resistència del català que es parla en qualsevol espai lingüístic que podria anomenar perifèric si ningú no s’ho prengués a la valenta. Perquè passa que la metròpoli i les seves zones immediates han deixat de viure en el país i el tenen com la vitrina d’un museu etnològic. Tenim mala peça al teler quan la cultura i la llengua que la sustenta s’urbanitza tant que cau en l’especulació de l’amuntegament majoritari. D’aquí que l’única salvació possible hagi de provenir d’aquells qui estan bregats en la resistència.

Tot plegat ve a tomb de la grata novel·la d’Octavi Monsonís, que ja recomano d’entrada per estalviar a l’àgil lector de ressenyes el cop d’ull a les darreres ratlles. Llegeixin Carrer de pas, i ja me’n tornaran contesta. I que quedi clar que al senyor Monsonís no el conec de res ni dec cap favor a l’editorial que s’hi arrisca. Perquè és un risc, aquesta novel·la. Per començar, entra en competència directa amb els narradors valencians que fan de la capital del Túria l’escenari de les ficcions amb què ens recorden que aquella ciutat, com la Ciutat Comtal, no pot abandonar-se al menyspreu de qui fins i tot gosa anomenar-les d’aquestes maneres.

Són narradors –i poetes– que agafen la realitat que els envolta per fer-ne literatura i exportar-la allí on hi ha lectors –pocs per mantenir-se en l’ofici–, que no és sinó Barcelona i la seva zona d’influència. I en aquests verals, amb una mostra ja sembla que n’hi hagi d’haver prou per cobrir la quota d’exotisme o de mala consciència. A més a més, la veu narrativa d’aquesta novel·la trenca esquemes sense estridències. A vegades s’adreça al lector, a vegades als personatges, i, fins i tot, arriba a avançar esdeveniments que els protagonistes ni imaginen. I aclarim-ho, ho fa seguint els nostres clàssics, que no pas per abandonats deixen de tenir escola, com es veu.

El lector perspicaç ja haurà endevinat que entre aquests, els narradors valencians medievals i el cronista de Peralada posats al dia. Encara més: Monsonís, seguint aquells mestratges, no té manies tampoc a l’hora de prendre la llengua com un element viu i descriptiu i, a pesar d’algunes, poques, decisions discutibles (les comes en alguns hipèrbatons, per exemple), com qualsevol bon escriptor, no fa escarafalls ni al nou ni al vell –quin gust, llegir pronominalitzacions ben fetes!– i l’ajusta al registre que li cal, tant per descriure la burgesia de la indústria i la fatxenderia especuladora valenciana com els fenòmens que porten a un dels seus membres a perdre la memòria i a convertir-se en un d’aquests captaires –els sense sostre, que dirien els cosmopolites provincians– que sobreviu amb les mateixes armes del negoci brut i rude enmig de la jungla dels contenidors dels miserables.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s