«Una novel·la amb un poder atemporal i magnètic.» Anna Carreras sobre «Vida de casa», de Marilynne Robinson [Time Out]

Font: Anna Carreras / Time Out

vida de casa time outGràcies a la brillant traducció d’Esther Tallada, entrem en l’univers dolç, magnètic i intel·ligent de Marilynne Robinson (Idaho, 1943). Vida de casa és la història de tres nissagues de dones empeltades de paisatge, hàbit i tradició. La veu Sue parla és Ruth, germana de Lucille, dues òrfenes enclaustrades al poblet peregrí de Fingerbone, enmig de l’Oest americà i veí d’un llac pertorbador que sega la vida de l’avi Edmund per accident de tren i de la seva mare, Helen, que se suïcida fent volar el cotxe pel caire del precipici.

Després de viure cinc anys amb la seva àvia, una dona religiosa, imperativa i rutinària, vénen les seves cunyades, les negades Nona i Lily, que porten els cabells blau cel i tenen un pitram esplèndid. Amb l’arribada de la jove tieta Sylvie, les dues nenes creen la il·lusió de mobilitat. Excèntrica i fugissera, la Sylvie s’enfronta amb el convencionalisme del llogarret. Els personatges tenen presència física, com si l’autora els conegués de tota la vida, com si se li apareguessin dins del cap i se li confessessin. A través dels diàlegs i de les reflexions de la narradora es fila aquesta història sense sobresalts ni estridències. La tensió argumental ve d’allò que no es diu, de la intrahistòria que remou la consciència del lector, com si llegís el llibre submergit en les aigües fondes i fredes del llac crític. Assistim al flux dels vincles familiars enmig del no-res, i presenciem les constants lluites de poder.

El llibre medita sobre l’estigmatització de la raresa per part d’una societat rural avesada a un immobilisme forjat en llenguatges especials entre els membres de cada família i en maneres d’estimar. Al poble es respecten els rituals del curs normal de les coses com si fos un acte de fe. Potser per això l’estil narratiu de l’autora es deixata, s’esllangueix, com un opiaci, com el patinar de les nenes sobre el llac congelat de Fingerbone. La solitud com a experiència d’individuació en una narració introspectiva on aparentment no passa res però que es va enrarint fins a un final espaterrant. Cuidar mainada no és fàcil per a ningú. Escriure amb el detallisme, la senzillesa i la saviesa de la Robinson, tampoc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s