Ben sigilosament, Sebastian Barry va fent el seu camí en català!

Una nova ressenya sobre A la banda de Canaan, de Sebastian Barry, amb traducció de yannick Garcia, aquest cop aparegut al blog Els orfes del Senyor Foix, un blog ben recomanable. Ens permetem reproduir-lo aquí.

Font: Els orfes del Senyor Boix 

Sebastian Barry
A la banda de Canaan
Traducció de Yannick Garcia
Edicions de 1984, Barcelona, 2013

Una nina de porcellana cau de les mans d’una nena petita al terra d’una catedral i es trenca.

A la Lilly, una dona de 89 anys, se li ha mort el nét, en Bill, aquesta gran pena ja no la pot aguantar i decideix escriure la seva vida per acomiadar-se’n.

“¿Quin soroll fa un cor de vuitanta-nou anys quan es trenca? Potser és poc més que silenci. Deu ser un so petit, lleu, si més no.”

Escriurà que va néixer a una Irlanda encara britànica, que el seu pare vidu era cap de la policia del Regne Unit a Dublín i com aquest fet i algun altre la va situar en una banda de la vida que la va obligar a fugir de molt jove als USA amenaçada de mort.

Relatarà el segle XX a partir de les seves grans guerres, on en pràcticament en cada una hi va perdre part de la seva vida, germà, fill i nét, cada ú a la seva manera.

“Em capfico en tot el que estimo, encara que totes les coses duguin cosit un retall de tragèdia..”

Una vida construïda sense premeditació, a l’albir de les circumstàncies i de les pèrduees, de la voluntat dels altres, acceptant-la, pràcticament fins al final, amb resignació, amb humilitat, convivint amb els records sense permetre que l’enfonsessin.

“Podem ser immunes a la febre tifoide, al tètanus, a la pigota, a la diftèria, que a la memòria, mai. Contra això, no hi ha vacuna que valgui.”

Explicarà què és Canaan, per ella i per la resta de “fugitius” que hi van trobar una nova llar on recordar la seva terra, encara que no hi haguessin viscut mai, on construir noves vides, on ajudar-se els uns als altres, on alguns a part dels somnis també hi van portar els odis i també la mort.

«…la guerra oberta, la brusquedat, la totalitat, la manca colossal de generositat, l’odi etern i implacable de tot plegat, que no ens deixessin marxar, que no ens perdonessin els pecats…que ens seguissin a l’altra riba del riu i el matessin a la banda de Canaan…»

«I després es va endinsar en la distància, en el que ell creia que era la seva vida més correcta, en la riuada de la gent, el torrent confús de la gent, Canaan mateix»

Explicarà la complexitat del ser humà, les contradiccions, les pors, les angoixes, els silencis, les fugides, l’esforç, el treball, les il·lusions, l’amistat, l’amor, l’odi. Sense criticar ni posicionar-se explícitament denunciarà els conflictes polítics, racials, les guerres com a mecanismes estroncadors de la llibertat, del lliure desenvolupament personal i social, el sense sentit que suposa que un ser humà pugui manllevar-li la vida a un altre.

«No sé què se li va trencar per dins. Potser van ser moltes coses. Se li van socarrimar uns cables i la ràdio del seu interior va deixar de rebre cobertura. Tampoc emetia cap senyal. El meu Ed.»

És un llibre escrit i traduït amb gran delicadesa, trist i bonic, com un lliri *, com la seva protagonista.

*lliri en anglès és Lily.

Una altra gran recomanació d’en Quim de La Cultural

«Travessar el Jordà», Pere Calonge sobre «A la banda de Canaan», de Sebastian Barry

Font: Ex Libris / Pere Calonge

Sebastian Barry
A la banda de Canaan
Traducció de Yannick Garcia
Edicions de 1984, Barcelona, 2013

 

 

Lilly Bere pensa que totes les coses duen cosit un retall de tragèdia, si se’n sap resseguir el fil. I la seua vida en té uns quants pedaços; com la mort d’un nét, per exemple: “En Bill ja no hi és. ¿Quin soroll fa un cor de vuitanta-nou anys quan es trenca? Potser és poc més que silenci”. És el contundent inici de la novel·la, unes poques paraules de la protagonista i narradora per lamentar aquesta mort i, al mateix temps, situar el lector davant del motiu del relat que llegirà a continuació: la necessitat de reconstruir per escrit la història de la seua vida, d’entendre aquesta història per entendre’s ella mateixa. A la banda de Canaan és, bàsicament, la narració del seu passat: un extens llegat escrit, una confessió, un testimoni que —indirectament— suposa també un repàs a la història del segle XX elaborat per una supervivent. Un relat que alterna amb la vida que viu en present mentre dura la tasca d’escriptura, els dèsset dies posteriors a la mort que la desencadena. Una obra que indaga en temes eterns, servida amb un lirisme sorprenent i amb uns personatges que deixen pòsit —molt especialment la protagonista.

L’al·lusió a Canaan —i, de fet, al títol complet de la novel·la— apareix ja en el fragment d’un salm americà que l’encapçala: “Visc a la banda de Canaan, d’Egipte vaig fugir, vaig travessar el Jordà, per ser feliç”. I el lector comprova ben aviat fins a quin punt aquesta cita s’adiu amb els fets que s’hi narren. Perquè la de Lilly és una de tantes històries de l’emigració; en aquest cas concret, la d’una jove que marxa d’Irlanda als EUA per raons polítiques. Una història que va de la mà de la d’aquestes dues nacions en formació: d’una banda, la Irlanda que s’independitza d’Anglaterra i comença a construir-se un camí propi no exempt de dolor; i, de l’altra, els EUA que es nodreixen dels arribats des de diferents parts del món. A la terra dels refugiats per excel·lència, hi busca un Canaan on començar de zero, on ser fins i tot —i de manera obligada— una altra persona. Hi busca la terra promesa, però la majoria dels emigrants saben que això no és més que un miratge. Perquè l’odi i la pena també poden seguir-la fins a l’altra riba.

El domini de Barry sobre la veu narrativa i sobre el tempo del relat atorguen a l’obra una intensa sensació de confessió íntima, de veritat revelada en veu baixa. I versemblança a un discurs que es presenta com el d’una dona sàvia, d’una saviesa acumulada al llarg de noranta anys de vida plena d’esgarrapades —moltes d’aquestes, mortals—, però també d’il·lusions i de modestes victòries. El personatge creix a mesura que el lector s’endinsa en el seu relat, s’humanitza, fins a esdevenir un dels elements més destacats de l’obra. L’altre és un llenguatge que voreja el lirisme, en moltes ocasions: una voluntat poètica que es fa explícita sobretot en la bellesa de la prosa i en la singularitat de les imatges. En l’essència de la novel·la hi ha la memòria, la capacitat i les limitacions de la memòria; la impossibilitat de vacunar-s’hi, de ser-hi immune; i la vinculació d’aquesta amb l’escriptura: “Ara ho escric això, ho escric això, i m’ho escampo tot a la falda com si fossin monedes, riqueses, lluny dels somnis dels mesquins”. Lilly Bere es pregunta quin és el mecanisme que provoca que el passat, en escriure’l, esdevinga present, i que la gent estimada puga tornar a la vida. O com el record pot fer reviure la pena inicialment, però també la pot conjurar una vegada s’ha superat per mitjà de l’escriptura. Arriba un moment, però, que també és conscient que l’oblit repinta de blanc les antigues imatges del record; que ha de reconèixer que en sap ja ben poc, d’Irlanda; i que en la seua ment no és sinó un cementiri grandiós on estan enterrats el pare i les germanes.

En A la banda de Canaan es combinen, encara, molts altres elements: la segregació racial, els abusos de poder i la lluita per la supervivència; les identitats —individuals i col·lectives— i les màscares, els secrets i les mentides, les fugides exteriors i les interiors. I la veritat, surant per damunt de tot, com una substància esquiva, però decisiva: “La veritat ho és tot. No la coneixem, no sabem com arribar-hi, no la posseïm, Déu ens la passarà per la cara com una ordre d’escorcoll quan fem cap a l’entrada esbufegant, és absolutament fora del nostre abast, la veritat, la maleïda veritat, però ho és tot”. En la novel·la de Barry, la veritat és —entre moltes altres coses— un colp de puny mortal per a rematar una gran obra, sorprendre el lector, deixar-lo atuït.

Xavier Serrahima ressenya «A la banda de Canaan», de Sebastian Barry [blog El racó de la paraula]

Us deixem aquí aquesta bona ressenya de Xavier Serrahima sobre A la banda de Canaan, que ha aparegut avui al seu més que recomanable blog El racó de la paraula.

***

Segurament els seguidors de l’incombustible Paul Auster, sovint acusats d’ésser massa benvolents amb les contínues i gairebé inversemblants coincidències atzaroses que poblen les seves obres, somriuran amb satisfacció i alleujament en constatar com la fada de la casualitat ha determinat que s’hagin publicat de manera quasi simultània al nostre país dues grans novel·les protagonitzades per dones velles —l’una de vuitanta, l’altra de vuitanta-nou anys— que rememoren literàriament la seva existència. I, encara més sorprenent, que ambdues fossin escrites el mateix any, el 2011.

Fer-ho resultaria recomanable en qualsevol cas, però llegir A la banda de Canaan (On Canaaan’s Side), de Sebastian Barry, Edicions de 1984, 2013, després de La dona a 1000° de Hallgrímur Helgason (o a la inversa) resulta doblement estimulant i enriquidor. Per més que són dues novel·les completament diferents —lírica, malenconiosa, optimista malgrat la seva cruesa, la de l’irlandès; sarcàstica, agra, combativa, irreverent, gairebé incendiària, la de l’islandès—, totes dues ofereixen el testimoni (quasi en podríem dir, testamental) de dues supervivents del llarg i severíssim combat existencial que suposà el segle XX i el seu epíleg de la primera dècada del XXI.

L’inici de l’esplèndida obra de Barry no pot ésser més explícit; en una sola frase —“En Bill ja no hi és”, (pàg. 13)—, ens situa tant en la seva raó motriu com en la seva gènesi: la sobtada mort del nét, convertida en la tràgica culminació d’una història personal cosida a trets de sang i desesperació —“no trobo consol enlloc. El meu crani conté una mena d’esfera fosa per cervell, i allà en consumeixo, amb terror i desolació”, (pàg. 14)— convenç Lilly Bere de la necessitat —“No puc marxar sense fer l’intent d’explicar aquest desconsol”, (pàg. 17)— de deixar el seu llegat en una mena de Carta dels Romans: “M’imagino que quan sant Pau va escriure la carta devia tenir moltes coses a dir […]. ¿I la Carta de la Lilly? ¿Però adreçada a qui?”, (pàg. 93).

Una carta emotiva i commovedora, redactada un estil ràpid, àgil i llegidor —“M’agraden les històries que t’expliquen els altres, tal com els ragen de la boca (o del «pap», com deien a Irlanda). Anècdotes lleugeres, improvisades, divertides. No aquelles gestes històriques tan carregoses.”, (pàg. 19) —tot i que tenyit d’una delicada força poètica, esdevinguda en realitat més una confessió —quan no una purga o catarsi final ineludible— que no pas una explicació; una confessió davant de déu —“Ara ja m’he confessar en aquests fulls, que Déu ho valori i decideixi què n’ha de fer, de mi”, (pàg. 250), però també —i sobretot— davant dels homes.

Una immersió abissal que furga en el bagul tan aviat fèrtil com esmunyedís de la memòria, que li permet a aquesta dona que es defineix a ella mateixa com “una vella bruixa de vuitanta-nou anys amb un nus a la gola”, (pàg. 94), no tan sols dur a terme un escrupolós inventari del seu passat —una revisió que és, alhora, una revisitació: “A mesura que ho escric ho torno a veure, torno a ser aquella nena, […] abans que passés tot, en el meu regne […] de nena petita”, (pàg. 30)— sinó de tractar d’entendre’l i, encara més, d’entendre’s (o millor dit, de descobrir-se) a ella mateixa: “de mica en mica jo també vaig anar entenent-me millor”, (pàg. 52).

Quan Llilly —una irlandesa emigrada per raons polítiques als Estats Units, la seva Canaan o (teòrica) Terra de les Noves Oportunitats— sent que “tot el que construïm s’acaba esfondrant”, (pàg. 202), pren un “llibrot de comptabilitat” i comença a fer-hi “gargots”, (pàg. 126), amb el propòsit d’anar aplegant “tots els fragments d’història de la meva vida”, (pàg. 228), de recompondre l’esberlat trencaclosques de la seva castigada existència, de recobrar, peça a peça, el que ha estat. Comença a deconstruir —i que em disculpi Derrida— el seu passat per construir-lo de nou; per construir-ne una imatge on pugui veure-s’hi, més o menys, reflectida —una imatge que la reconstrueix en reconstruir-se.

Malgrat que se sent culpable d’ésser una supervivent, quan tants d’altres molt més joves han mort —“¿Per què sóc viva, quan ell és mort?”, (pàg. 19); “al festí de la vida hi sóc una intrusa, gasto el menjar i la beguda que li havia estat destinada a ell”, (pàg. 94)—, des de la talaia privilegiada d’una vellesa on es produeix el miracle de confluir el present i el passat —“Quan invoco les coses, tot passa en el present, llis i ras. De tal manera que, per a sorpresa meva, la gent que he estimat poden tornar a la vida”, (pàg. 217); “Encara el sento. I, escoltant-lo, també sento en Bill, que s’hi apunta. Tots dos canten a l’uníson al meu cap de vella”, (pàg. 223)— assaja de fer llum “en la penombra”, (pàg. 234).

D’aportar “un minúscul gra de sorra a la balança de la història”, (pàg. 206), per impedir que no “se’m mor[i] la història als llavis”, (pàg. 233); per evitar que es compleixin els seus pitjors pronòstics: “ens aniríem esborrant i ens tornaríem una anècdota mig desendreçada entre el milió d’històries endutes pel vent a Amèrica, innombrables com les estrelles”, (pàg. 97).

D’oferir-se, doncs, com a darrer i definitiu present abans de deixar el món, la possibilitat de reveure’s i de retrobar-se, tot capbussant-se de ple en les aigües del seu mirall interior, que conserven encara, el reflex desordenat d’una successió d’imatges “[d’]instant[s] de fa segles d’una vida que també va passar fa segles”, (pàg. 30).

En síntesi, A la banda de Canaan —traduïda amb cura per Yannick Garcia—, és una obra d’un tan gran com indubtable valor literari que, alhora que presenta amb encert, precisió i elegància el testament vital, personal i familiar d’una Llilly Bere antològica, esdevé una fantàstica i apassionant anàlisi i reflexió sobre el sentit (o la manca de sentit) i l’abast de l’existència humana; una reflexió feta des de ben endins, no pas assertiva o categòrica, ans oberta i dialogant, que s’interroga i ens interroga —o, per dir-ho amb major exactitud, que ens interroga bo i interrogant-se.

diumenge, 14 de juliol del mmxiii

Lluís A. Baules recomana «A la banda de Canaan», de Sebastian Barry, per aquest estiu! [diari Ara]

Amics i amigues, si el dissabte la Marta Ramoneda de La Central recomanava llegir en John Fante, el mateix dia en Lluís A. Baulenas escrivia el següent, també al diari Ara:

«[…] i, finalment, “A la banda de Canaan” (Edicions de 1984), de l’escriptor i dramaturg irlandès Sebastian Barry (traduït per Yannick Garcia), un relat èpic de la diàspora irlandesa, prou conegut però sempre nou gràcies a la recreació de les històries singulars, cadascuna un relat en ella mateixa. Amics, amigues, bon estiu, bona lectura (me’n descuidava: el llibre de paper, obert, també serveix de barret protector contra el sol!).

«Aquarel·la de la immigració irlandesa», Montse Virgili sobre «A la banda de Canaan», de Sebastian Barry [diari Ara]

Font: Diari Ara / Montse Virgili

A la banda de Canaan és el segon llibre de l’irlandès Sebastian Barry traduït al català. Fa quatre anys, Edicions de 1984 publicava L’escriptura secreta, una de les obres més conegudes de l’escriptor i dramaturg irlandès Sebastian Barry. En el món anglosaxó és un autor de referència. Finalista del Man Booker i guanyador de prestigiosos premis literaris, ocupa una posició envejable en el panorama literari occidental. Tots els seus llibres, aquest és el cinquè, han relatat, d’una manera o d’una altra, la immigració irlandesa i el que ha estat una part de la vida de la família de l’escriptor. A The Steward of Christendom, una de les seves obres de teatre més conegudes, explica la història del seu besavi, un cap de la policia irlandesa a la dècada dels 30. Justament, Lilly Bere, la protagonista d’A la banda de Canaan, és la filla d’aquest policia, ara ja una àvia de 89 anys. A partir de la notícia del suïcidi del seu nét, en tornar de la Guerra del Golf, la dona decideix escriure un diari que funciona com un monòleg intern amb salts temporals entre la seva vida actual i el passat.

Barry, per mitjà d’aquest personatge i aprofitant el joc de miralls del parentiu, escriu el paisatge interior dels immigrants irlandesos durant el segle XX, i en conseqüència la vida dels que per força han de marxar del lloc que els va veure néixer. L’existència de la Lilly es converteix en el resum vital de milions de persones que van arribar a l’Amèrica de la Gran Depressió, van conviure amb els que lluitaven pels drets civils, van veure morir els fills o embogir a la Guerra del Vietnam i van sobreviure a la tragèdia d’uns néts que es topaven amb el nou infern de la Guerra del Golf.

Sebastian Barry ha manllevat el títol d’un himne popular americà i l’ha submergit en el seu terreny preferit, la metàfora. En un text sobre l’assassinat de Martin Luther King, el novel·lista va llegir que la mort del líder afroamericà s’agreujava per haver-se produït “a la banda de Canaan”. Canaan és la terra promesa, símbol de refugi i seguretat. A la novel·la pren un sentit ambivalent. Representa l’esperança a l’altra banda del Pacífic i el sentiment de fracàs dels immigrants que un cop allà es van sentir atrapats i perduts, enmig de la cruesa d’una vida que lluïa només per a uns.

Consumida pel dol però amb la placidesa d’haver arribat al final d’una vida on gairebé tot queda lluny, l’àvia Lilly Bere repassa una existència plena de fugides. Des de molt jove es veu obligada a marxar d’Irlanda per haver-se promès amb un membre de la policia reial britànica a l’època de la lluita per la independència d’Irlanda. Els que consideren la parella com a traïdors seran capaços de perseguir-los fins al nou continent. De Nova York a Chicago fins a Cleveland, treballant de minyona, casada amb homes que moren o desapareixen, la Lilly creix en les pàgines d’aquest llibre entre l’orgull de l’immigrant que ha vingut a menjar-se el món i la por que es tradueix en un respecte reverencial cap als amos. I encara que la narració de la dona no coneix la ironia, Barry deixa anar una frase que evoca un personatge més savi que no pas sarcàstic: “A la gent li agrada Irlanda perquè mai no l’arribaran a conèixer, com la teva parella si el matrimoni té sort”. Els pensaments de la Lilly són plens d’imatges preciosistes, al·legories que poden resultar, en algun moment, un pèl feixugues. En aquests trams agraeixo infinitament la bona feina del traductor Yannick Garcia, capaç de fer visibles els matisos lleugers d’una aquarel·la literària que perd la vivesa quan se sobrecarrega.

«A la banda de Canaan», de Sebastian Barry

Quan llegir un llibre no és només llegir, sinó sentir,
cal creuar A la banda de Canaan
Un relat èpic, íntim i inesborrable.

A la banda de Canaan
Sebastian Barry
Traducció de Yannick Garcia
isbn 978-84-15835-09-7
Mirmanda, 111
254 pàgines
19,00 euros

Que la vida es tanca com un cercle, ho sap bé la Lilly Bere. El dolor que la Lilly sent per la pèrdua del seu nét podria ser el mateix que va sentir quan va haver de fugir de Dublín cap als Estats Units, sota l’ombra de la condemna de l’Exèrcit Republicà Irlandès, o quan les guerres van començar a arrabassar-li tots els qui ella estimava. El destí de la Lilly Bere es veu inexorablement lligat als conflictes i les desgràcies que sacsegen el segle XX de dalt a baix. Tot li roba una engruna de la seva ànima senzilla i valenta d’irlandesa.

A la banda de Canaan la vida es tanca com un cercle fet de tristesa, lleialtat, solidaritat i tragèdia. Sebastian Barry posa el seu talent narratiu al servei del relat èpic i íntim d’una dona i dels homes que han vingut i se n’han anat, un relat a estones terrible, a estones sorprenent. Tal i com ho ha estat la història del segle XX.

Sebastian Barry va néixer a Dublín l’any 1955. És autor de nombroses novel•les, entre les quals destaquen The whereabouts of Eneas McNulty (1998) i Annie Dunne (2002). Ha guanyat diversos premis literaris de prestigi i ha estat tres vegades finalista del premi Man Booker per les seves novel•les A long long way (2005), L’escriptura secreta (2008) —publicada també en aquesta col•lecció i guardonada amb els premis Costa Book of the Year i James Tait Black Memorial— i A la banda de Canaan (2011). També és autor de relats curts, d’obres de teatre i de poemaris.