«Sense silencis». Xavier Farré sobre Whitman, Akhmàtova i Joseph Brodsky (i els seus traductors) [Blog Abcd]

Font: abcd Xavier Farré / Xavier Farré

Edicions de 1984 ja forma part, per propi dret, del grup selecte d’editorials que han ampliat el nostre llenguatge, aquelles editorials que s’han distingit per publicar grans autors estrangers en esplèndides traduccions. Només cal que mireu el seu catàleg per poder-vos-en convèncer. O només cal que observeu què està passant amb aquesta joia que és Walt Whitman en la traducció de Jaume C. Pons Alorda. Una fita en la nostra tradició. Però aquesta no és l’única pedra de toc sense la qual la literatura catalana no podria acabar de configurar-se, ja que Edicions de 1984 ha publicat també la poesia completa d’Anna Akhmàtova o una àmplia selecció del també poeta rus, deixeble o no deixeble d’aquesta darrera, Joseph Brodsky, que correspon a l’edició dels Collected Poems in English, que ha sortit sota el títol de Poemes escollits en la traducció de Judith Díaz Barneda.

1984PWhitman

I aquí volia arribar. La tasca de l’editorial és impecable, és per ser lloada arreu, però sembla com si el públic receptor o la crítica no li seguissin les passes tal com caldria. I el cas de Brodsky és potser aquí el més clar. Una obra que és del tot impressionant, que ens dóna la vàlua, la dimensió d’un dels poetes indispensables del segle XX, d’una consciència moral i poètica que es dóna molt poques vegades en una comunió semblant, i m’adono que no ha rebut el reconeixement necessari, el reconeixement que mereix. En una traducció que li fa plenament justícia, que en l’apartat lèxic és enlluernador, i que et retorna a les fonts del propi llenguatge. En llegir-ne molts poemes, em descobria a mi mateix aturant-me en el so d’una paraula, en el record d’aquella paraula, en l’evocació de tot un món que duia en mi. Si bé no reprodueix sempre la rima dels poemes, aspecte que ens duria a haver d’escriure quasi un tractat sobre les diferències entre les dues tradicions poètiques, en l’aspecte de com són les rimes i quines són acceptades i quines no, la traducció reflecteix el complex joc de relacions, de nivells, de registres, de Brodsky en aquests seus, i també nostres, Poemes escollits.

FP6Brodsky

Tant la qualitat de la traducció com la qualitat dels poemes de Brodsky haurien d’assegurar d’entrada una acollida ja no favorable sinó fervorosa, i si no vaig errat, no ha estat del tot així. I em pregunto quines en poden haver estat les causes. Les referències de Brodsky no són gens difícils de comprendre, i quan ho podrien ser, tenim l’explicació habitualment en una nota a peu de pàgina. Però Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. Potser l’exigència? Tal vegada. La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa. Potser aquesta densitat de pensament? Tal vegada. En el fons, hi ha pocs autors que s’hagin endinsat en aquest terreny, i no és una de les línies que predominen en la tradició catalana. Ens manca la concisió i la claredat de pensament de bona part de la lírica anglesa, el romanticisme ens pesa molt més que el barroc (però bé, en castellà tenen un barroc esplèndid i sembla que tampoc no hagi transcendit gaire). No parlo ara d’estil, sinó de pensament. Si tenim en compte que Brodsky és com una espècie de poeta dels metafísics anglesos passat pel sedàs de T. S. Eliot, en una tradició que tendia més al sentimentalisme, per molts Lermontov, Mandelstam que hi hagués, després dels horrors del segle XX i de l’experiència de ser desclassat, i exiliat, i si al còctel li acabem de posar la visió encara d’imperi i idees de Shestov en resultarà una veu tan única que reflectir-la en qualsevol llengua esdevé tot un repte. Fins i tot a l’anglès, quan es traduïa ell mateix.

Un llibre com aquest és un esdeveniment, la veu poètica hauria d’infiltrar-se en els poetes joves, i no tan joves. Joseph Brodsky, l’editorial Edicions de 1984 i Judith Díaz Barneda ens han fet un regal que no podem menystenir així com així amb el silenci.

La tria personal de Ricard Ripoll: «Poemes escollits», de Joseph Brodsky

Font: Serra d’Or / Ricard Ripoll

FP6BrodskyJoseph Brodsky
Poemes escollits
Traducció de Judit Díaz Barneda
Edicions de 1984, Barcelona, 2013.

Premi Nobel de literatura el 1987, el poeta i assagista rus Joseph Brodsky —de fet, Iósif Brodski en la seva llengua materna— va passar per moltes vicissituds abans de ser reconegut.
Empresonat quan tenia dinou i vint-i-un anys, condemnat a treballs forçats a vint-i-cinc, i exiliat de la Unió Soviètica el 1972, va estar un temps a Europa fins que es va instal·lar als Estats Units, on va acabar essent professor a les universitats de Michigan i Columbia; circumstància, aquesta última, prou meritòria si es té en compte la seva formació autodidàctica —només havia estudiat fins que tenia quinze anys. Mort a Nova York el 1996, la seva obra poètica és ingent i majoritàriament escrita en rus, si bé en alguns casos també en anglès, llengua a la qual va traduir-la tota o en va supervisar la traducció. És precisament l’edició dels Poemes escollits, en llengua anglesa i pensada per al públic nord-americà, la que ha traduït Judit Díaz Barneda, si bé ho ha fet directament del rus quan aquesta era la llengua original: en les seves paraules, «traduir de l’anglès un autor que es va definir com a “poeta rus” era èticament inacceptable»; i, en les de Brodsky mateix, «escriure rus és un procés orgànic, no un objecte d’elecció».

A la pràctica, aquests Poemes escollits suposen, malgrat el títol, la poesia completa de l’autor. S’hi recullen les seves composicions des dels anys seixanta fins als noranta, i s’hi poden apreciar els motius que va destacar-ne el seu admirat W.H. Auden: «encontres amb la naturalesa, […] reflexions sobre la condició humana, mort, i el sentit de l’existència», en una combinació d’«allò físic i allò metafísic». Versàtil, formalment virtuós, molt visual en les referències a la natura o a l’arquitectura urbana, amb un dramatisme de fons que de vegades es disfressa d’ironia o sarcasme, Joseph Brodsky no és un poeta de l’exili carregat de nostàlgia, sinó un ciutadà del món amb «la llengua sense embuts, delerosa del mot clar». Cal celebrar que ens arribi íntegre en la nostra llengua en una bona traducció, indicativa dels riscos que sovint assumeixen les editorials petites com Edicions de 1984 —que també ens havia ofert una completa antologia de poesia expressionista alemanya o la poesia completa d’Anna Akhmàtova, bona amiga de Brodsky. Tot un exemple a seguir.

«La posteritat de Joseph Brodsky», un article de Jordi Puntí [Revista L’Avenç]

Font: L’Avenç (setembre de 2013) / Jordi Puntí

Fa un parell d’anys, durant una estada a Nova York, vaig anar al cine a veure Una cambra i mitja, l’adaptació que el director Andrei Khrzhanovski va fer del text autobiogràfic de Joseph Brodsky. La sessió era al Film Forum, un cine petit del West Village, a mitja tarda, i a la sala devíem ser una dotzena de persones. La pel·lícula em va semblar un intent força reeixit de traslladar l’atmosfera del llibre a través de dues mirades paral·leles: els anys d’infantesa i adolescència que Brodsky va viure amb els seus pares, a Leningrad, i els anys de després, a partir del 1972, quan es va exiliar als Estats Units. Al seu text, Brodsky remarca més d’un cop que escriu sense nostàlgia, però en canvi l’adaptació reviu els records del poeta tot buscant un registre fantasiós i alhora elegíac, és a dir, inevitablement nostàlgic. Aquell tarda, al cine, quan feia deu minuts que havia començat la pel·lícula, de sobte vaig sentir al meu darrere un somiqueig somort. Poc després un altre somiqueig a les primeres files, i així tota l’estona. Al final, quan de nou es van obrir els llums, em vaig adonar que la majoria d’espectadors eren vells exiliats russos, homes i dones que es miraven els uns als altres i somreien amb els ulls plorosos. Qui sap si fins i tot havien conegut el Brodsky de debò!

Fa poc vaig recordar l’emoció a penes continguda d’aquelles persones, mentre llegia En una cambra i mitja, la traducció al català del cèlebre text de Brodsky, feta per Anna Torcal i Salvador Company (PUV, 2013), amb un bon pròleg d’Antoni Munné. Tot i que volen ser uns records personals, no és difícil imaginar-se que les paraules del poeta, escrites als 45 anys i ja des de l’exili forçós, desperten en els seus compatriotes un estat d’ànim en suspensió, aquella buidor intangible de tot allò que no es van poder endur quan finalment van marxar. No es tracta de grans eloqüències, sinó de la quotidianitat perduda que s’amaga en els detalls. Com aquest fragment: «tots nosaltres compartíem un wàter, una cambra de bany i una cuina. Però la cuina era bastant espaiosa i el wàter molt decent i acollidor. Pel que fa a la cambra de bany, els costums higiènics russos són tals que onze persones rarament coincidien mentre prenien un bany o feien la bugada bàsica. Aquesta penjava als dos passadissos que connectaven les cambres amb la cuina, i cadascú es coneixia de memòria la roba interior dels seus veïns».

Joseph Brodsky viu una bona posteritat. He became his admirers, podríem dir. D’ençà de la seva mort, el 1996, la seva obra no ha perdut gaire presència en el cercle d’influències que es renova constantment dins la tradició poètica occidental, i cada nova generació hi acaba trobant un lligam que li permet acostar-s’hi. Un bon exemple d’aquesta vitalitat són les edicions recents en català. El 2011, Cercle de Viena va publicar Marca d’aigua, traduït per Marcel Riera, un recull d’apunts sorgits d’una estada a Venècia i que toquen diversos aspectes de la creació literària, la bellesa, l’art, el contingut de la felicitat…

FP6BrodskyI abans de l’estiu es va editar Poemes escollits (Edicions de 1984), una antologia important, traduïda per Judit Díaz Barneda, que ofereix una perspectiva de les diferents etapes del poeta, tant de l’obra en rus com en anglès.

N’hi ha prou de llegir uns quants poemes de Brodsky per adonar-se de l’actualitat del que escriu. O potser és millor dir-ne atemporalitat. Com el seu mestre W.H. Auden, a qui venerava, Brodsky troba sempre l’equilibri entre la tradició clàssica pel que fa als temes i una veu pròpia que vol escurçar la distància amb el lector. «La poesia», deia en una entrevista, «ve a ser com l’acció del temps sobre l’home. T’esculpeix, o et desfigura, o et resseca la pell».

El punt de partida, doncs, sol ser intuïtiu i funciona com un diàleg amb si mateix, sense gaire previsió, com una conseqüència directa de la connexió que s’estableix entre ell i el seu entorn. L’element principal que pot alterar aquest procés –aquesta «acció del temps», que ell deia– és el pes de la memòria.

La biografia de Brodsky conté prou arestes per fer-lo un poeta interessant. Els arrestos, la farsa del judici, la presó, l’hospital psiquiàtric, l’exili forçat… Tot plegat apareix destil·lat en els seus versos, però allò que el fa especial –com en Auden, també– és una relació particular amb les paraules, una confiança en les possibilitats expressives del llenguatge, sense renunciar a la bellesa. Vet aquí, per mostra, una estrofa de «La papallona», un poema de 1972 en què, segons explicava el mateix autor, volia combinar Beckett i Mozart, una barreja de lleugeresa i gravetat: «Sense adonar-te’n | no vius prou per tenir por, | i t’eleves lleu com la cendra | sobre les flors, fora | del panteix opressiu | del present i del futur | que t’empresonen, | i per això, | quan voles pel prat | buscant aliment, | l’aire que t’envolta | pren forma».

[Si voleu veure i escoltar en Josep Pedrals recitant un dels Poemes escollits de Joseph Brodsky, aneu al minut 9:40 del Via llibres de la setamana passada, aquí]

«Josep Pedrals recita a Joseph Brodsky a La Setmana», crònica de Griselda Oliver per a Núvol

Font: El Núvol / Griselda Oliver

Joseph Brodsky, poeta i assagista rus, nascut a Leningrad l’any 1940, en plena efervescència comunista, és una de les referències literàries del segle XX. El seu caràcter i la seva poca simpatia envers el règim stalinista li va costar l’acusació de paràsit social, i va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats. El 1972 va ser expulsat del seu país, i, després d’una estada per Europa, va passar a residir als Estats Units, on va donar classes a les Universitats de Michigan, Yale i Cambridge. Brodsky mateix assegurava que a Rússia et poden condemnar per ser poeta. L’any 1987 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

Recitant-Joseph-Brodsky

En el marc de La Setmana, els espectadors van poder assaborir el passat divendres 13 de setembre alguns dels seus «Poemes escollits» que enguany Edicions de 1984 ha publicat amb la traducció de Judit Díaz Barneda i amb pròleg a càrrec de David Castillo. En aquesta ocasió, Josep Pedrals va donar veu als poemes.

David Castillo va encetar l’acte. Va definir Brodsky no només com el «mestre indiscutible», sinó també com un gran poeta. Malgrat la seva mort -moriria prematurament a causa d’un atac de cor, en part provocat per la seva afició a l’alcohol i al tabac-, «amb cinquanta-sis anys ho va fer tot», destacant, sobretot, la seva magistral producció poètica, tal com va puntualitzar Castillo.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

Brodsky recitat, avui a les 20.15 a La Setmana del Llibre en Català!

FP6BrodskyBenvolguts amics i amigues, aquest vespre, a les 20.15, teniu l’oportunitat d’escoltar un Lletra d’Or recitant un Nobel. O un Josep recitant un Joseph. És a dir, Josep Pedrals recitant Joseph Brodsky.

La traductora Judit Díaz (traductora de Poemes escollits i David Castillo (periodista i escriptor) introduiran l’acte.

A ON? A La Setmana del Llibre en Català (Plaça de l’Escriptura, a la Plaça de la Catedral) QUAN? A les 20.15.

«El poeta sarcàstic». Anna Carreras sobre «Poemes escollits», de Joseph Brodsky, al Cultura/s de La Vanguardia

Font: La Vanguardia / Cultura/s / Anna Carreras

FP6BrodskyPremi Nobel el 1987, Joseph Brodsky (Leningrad, 1940-Nova York, 1996) deia amb sarcasme però no sense raó que al seu país et podien matar per escriure poesia. El prologuista David Castillo declara que els poemes de Brodsky són a vida o mort. Som davant d’un poeta dels bons. Amb vint-i-tres anys i amb un tarannà rebel, fou arrestat per les autoritats soviètiques acusat d’escampar estats d’ànim decadents. Després, l’exili a Nova York, una nostàlgia dels origens bizantins de la cultura russa i l’enamorament envers Venècia, ciutat on és enterrat.

La seva originalitat rau a combinar formes tradicionals russes, el metre i la rima, amb la ironia de la lírica anglosaxona més metafísica d’Auden, Eliot, Lowel i Frost. De formació autodidacta, la seva literatura és hereva de Dostoievski i de la millor poesia russa de l’Edat de Plata (Akhmàtova, Tsvetàieva, Madelstam) i, en conseqüència, de l’acmeisme. És justament l’amiga i mestra Anna Akhmàtova qui batejà Brodsky i un parell de joves poetes més (Naiman i Rein) com “el cor màgic”, perquè ja intuïa que revifarien la tradició després de la foscúria del règim de Stalin.

A partir dels anys seixanta, la seva poesia dansa sobre uns motius recurrents: l’acaparament del llenguatge amb el temps, el poeta com a instrument de la poesia i la seva capacitat de connectar l’home amb l’eternitat. Brodsky escriu elegies a John Done, a Eliot o a Frost, i juga amb els contrastos entre viu/inert, animat/inanimat. Del seu admirat Eliot, n’adopta la distorsió objectiva i el correlat objectiu. L’experiència intel•lectual té lloc des de la sensualitat: “El món està format per nuesa i replecs”. El romanticisme de la queixa no té sentit per expresar l’ànima de l’home modern: cal objectivar l’home i fer-lo anatòmic, matèric, isolat enmig de la massa. Per contra, el carácter inmaterial de la paraula es fa quasi magmàtic en la poesia de Joseph Brodsky.

La visió d’un genoll

Brodsky parla les seves amants pel sedàs del vers: “La visió d’un genoll mai no és suficient”. El garbellat no està exempt d’aquesta ironia tan personal, com s’observa al poema Brise marine: “Flirtejaves amb mi: però et vas embolicar amb un enginyer / químic i, si hem de jutjar per les cartes, et vas tornar / bastant estúpida”.
Les seves cançons d’amor són intenses i passionals, de lliurament total a l’amant. Brodsky medita sobre la memòria però, lluny del seu referent Marcel Proust, el rus tenyeix la memòria amb la mateixa crítica amb què mira el món. Gràcies al record, “el temps s’adona de la seva impotència” i la poesia sumeix el subjecte que la practica en un estat narcòtic meravellós que frega l’absolut. Les cinc-centes pàgines del llibre destil•len vitalisme d’inspiració clàssica, timbre metafísic d’arrel inglesa i realisme polonés contemporani. El buit assumit com a punt de partida del camí i l’eternitat com a destí del no-res només es concreten gràcies al llenguatge, font de llibertat: “Només pel so, l’espai és un destrob: / l’ull mai es queixa de la falta d’eco”. El poeta allargassa l’existència de la llengua i fa una excel•lent operació de filología externa al llenguatge. S’expressa amb sarcasme, però també de manera espontània, sense floritures ni enfarfecs, amb una musicalitat homogènia i una lectura pendular. I sobretot comunica sense reserves la seva obsessió per captar la bellesa d’alguns instants fugaços: “Només el cristal•lí brilla, i la blancor lletosa / del cos atapeït de pigues és amagada pel vestit”.
La selecció s’ha fet a partir dels Collected Poems [de fet, Poemes escollits és la traducció completa dels Collected Poems] que Brodsky va fixar en l’edició nord-americana. Molts són poemes extensos dividits en seccions, a la manera d’una suite. D’altres demanen una prosa poètica fluïda i entretinguda, plena d’aforismes inquietants. La poesia de Brodsky és, en conjunt, una invitació al diàleg. És un plaer llegir la ironia sobre el donjoanisme dels poetes, la sátira contra la sordidesa de la guerra freda, la intensitat i l’atreviment, els jocs de paraules i la invenció de ritmes, les respostes extravagants. En definitiva, un geni amb exigència intel•lectual i sentit de l’humor que pensaba que l’únic que tenien en comú la poesia i la política eren la pe i la o.