«Guanya la banca». Alfred Mondria sobre «El banquer» de Núria Cadenes.

Font: Alfred Mondria / Privilegis de l’intrús

Una espiral d’històries fosques i jugades mestres giren al voltant de la vida de Joan March. Núria Cadenes projecta la seua aurèola misteriosa i amenaçadora a través del personatge de Miquel Lluc en “El banquer”, un retrat que fusiona tota una sèrie de peces d’un extens puzle.

FM108ElbanquerResignat i no del tot sorprés, Lampedusa admetia que a Sicília era ben bé impossible entendre l’entramat de lleis i de codis heretats que regien les vides de l’illa. En la Mallorca d’El banquer tot es mou i canvia de mans, vells oligarques es veuen desposseïts de les seues terres, uns contrabandistes són destronats per uns altres. Ara bé, enmig de traïcions, xantatges i amenaces, sembla com si el pàlpit del paisatge i el ritme dels seus habitants restaren inalterables, conscients que és inútil oposar-se a l’ambició depredadora del protagonista. Núria Cadenes ha novel·lat la biografia de Joan March a través del personatge de Miquel Lluc, tot fugint de la fascinació pels aspectes truculents i la manca d’escrúpols del fill d’un comerciant que aconseguí crear un dels grans imperis financers del món, però sense caure en cap moment en la temptació de la moralitat reparadora. En aquesta història es llancen els daus i s’accepta que regna l’atzar i la llei de la selva, guanya qui és capaç de combinar —sense descans— l’astúcia i la força.

El banquer és una mena de trencadís —arriscat, ben travat— més atent a mirades, gestos i petits diàlegs que no a la narració caudalosa. Una novel·la on s’acumulen fotografies i aquarel·les d’un àlbum, projeccions d’ínfimes seqüències. En aquest sentit, la tensió és efecte de les el·lipsis, el temps que es tarda a llevar una diapositiva per posar-ne una altra. Amb un llenguatge encastat amb minuciositat d’orfebreria, de col·leccionista de tresors, Núria Cadenes combina elements de drama rural de la literatura catalana —conflictes de sang i febre d’or—, enfrontaments entre dos clans familiars com si es tractara d’un western, a més de simbologia i qualificatius rodoredians i algun que altre llampec amb aires de Flannery O’Connor, com l’inspector que s’havia proposat aprendre de memòria fragments d’una Bíblia que havia trobat abandonada, com un senyal per a elegits. Reptes, odis i guerres obertes que només són temporalment suspesos davant l’opció de fer-se amb un bon feix de bitllets.

Tot convida a la mitificació i a l’heura de la llegenda en la vida de Joan March/Miquel Lluc. Pirata que controlava bona part del Mediterrani, contrabandista de tabac, subministrador clandestí de carbó i petroli en conflictes bèl·lics a qui pagara un preu més elevat, fidel a un ideari de corrupció gens classista: empresaris, polítics, revolucionaris, familiars, tots tard o d’hora passaven a formar part de la seua inacabable llista de donacions i, evidentment, de deutors. I és que en molts episodis d’El banquer l’acte de subornar —o d’extorsionar— no obeeix a grans maquinacions dissenyades per Miquel Lluc, sinó que és més aviat un costum mecànic, com encendre’s un bon havà o gratar-se el cap en una llarga reunió.

Indústries, diaris de diferents ideologies, l’apropiació d’una entitat financera, tot el que generara diners i poder atreia l’olfacte d’aquest personatge gris, escarransit, gens carismàtic d’aspecte, indeturable quan treia les urpes i descobria el costat vulnerable d’una presa. Per la seua comptabilitat implacable desfilaren el kàiser, socialistes i anarquistes, conservadors, republicans, emissaris del Reich i dels aliats, un Miquel Lluc que tampoc no tingué cap inconvenient a pagar les factures que li feia arribar Franco. Això sí, aquest “esperit de congre” sempre sabia com fer-s’ho per cobrar i sumar, fins i tot en els ambients més hostils. La consigna era obrir una porta del seu despatx als qui governaven i una altra —tant fa que fóra el mateix dia— als conspiradors.

Molts personatges d’El banquer tenen una presència fugissera, tan sols un peu de foto per explicar la relació amb el protagonista. Encara que en la teranyina vital de Miquel Lluc destaquen els llaços —i els combats— familiars, tot un seguit d’enemics que tard o d’hora passarien a ser rivals derrotats, a més de nombroses relacions i visites al bordell. La madrastra Joana, la seua dona Virgínia —d’una sexualitat voraç—, a més de l’amant valenciana Mercè figuren entre els personatges millor perfilats, un exèrcit femení que arriba a copsar alguns dels ressorts amagats de Miquel Lluc, i també a témer la seua absoluta falta de pietat. De fet, es troba a faltar que no s’haja estirat el fil d’episodis d’El banquer que anunciaven major rendiment narratiu, com si a certes escenes els faltaren algunes instantànies més sense trair per això el mecanisme d’aquesta novel·la. Si de cas, el major inconvenient d’aquesta prosa apamada i brunyida —sovint poderosa i magnètica— siga l’exhibicionisme lèxic, l’obsessió per desempolsegar solucions lingüístiques i rareses amb una reiteració que, de vegades, fatiga. L’encaix de les varietats dialectals segons la procedència dels personatges funciona, en canvi, amb fluïdesa i naturalitat, i algunes imatges tenen una textura quasi pictòrica, com les cases i la gent banyades per la pluja que “semblen com de plata abans de netejar”.

Hi ha un rerefons d’animalitat gens domesticada —tel·lúrica— en el Miquel Lluc d’El banquer, un instint i una adrenalina que no li permeten abaixar la guàrdia en la vigilància del seu immens entramat econòmic, en la determinació de triar quines seran les noves víctimes. Atret pel luxe i feliç per l’admiració atemorida que provocava, el personatge misteriós i ferotge que havia erigit quedava arraconat mentre es menjava les llesques d’una ceba crua tot sol al camp mallorquí, o quan li feia confidències entre esbufecs displicents a la valenciana Mercè en cruspir-se una espatlla de conill. Potser l’èxit de Miquel Lluc/Joan March consistira a haver entés com ben pocs, sense escarafalls ni remordiments, les veritables lleis —la indiferència— de la natura.

Anuncis

Núria Cadenes i «El banquer». Una entrevista molt especial i una presentació a Dénia

Avui dijous, les 20.00, a la Biblioteca Pública Municipal de Dénia…

BanquerDénia

Núria Cadenes : “El personatge de Joan March m’ha seduït”
Font: Diari Ara Balears / Margalida Bonnín

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha escrit El banquer (Edicions de 1984), una història inspirada en la vida de Joan March. Qui fou un dels homes més poderosos del món ha estat dins el seu cap des de 2005, quan li encomanaren un reportatge sobre la seva secretària i amant. Feim aquesta entrevista a Santa Margalida, poble on nasqué March i just després de fer una visita exclusiva a la casa on Verga visqué onze anys.

Acabam de sortir de la casa de Joan March. Quines són les vostres sensacions?

Ha estat molt emocionant, com si hagués tancat un cercle. El llibre no és la biografia de Joan March, sinó una novel·la. Per tant, hi ha moltes coses que me les he inventades. Els personatges que hi surten tenen entitat pròpia, fins i tot Santa Margalida no hi surt com a tal, ja que el poble es diu Sant Antoni. Però tot el que m’he imaginat tots aquests anys, tot el que he esbrinat i llegit sobre la seva vida, ara, de cop i volta, ha agafat forma. He tocat la fusta del primer banc que va obrir, per exemple i he vist els seus mobles tal com eren. A la novel·la, el protagonista, Miquel Lluc, té un lledoner a casa seva, que a mesura que avança la història es va fent molt gran. Doncs ara he arribat aquí i he vist que al corral hi ha un til·ler immens. Estic emocionada. Ho aniré paint, suposo.

Explicau-nos el procés de creació d’aquesta novel·la.

El primer contacte que vaig tenir amb Santa Margalida fou precisament una entrevista que vaig fer a Miquel Monjo -descendent de March, que ens ha mostrat la casa. Jo treballava al setmanari El Temps i em van encomanar un reportatge sobre la que anomenaven la secretària de March. Era Matilde Reig, una amant fixa que va tenir durant gairebé trenta anys i que era valenciana, de Burriana.

El banquer és la vida de Joan March?

Tant puc dir que sí com que no. Qui conegui la vida de Joan March hi trobarà alguns aspectes, clar que sí. De fet, hi surten fragments de documents reals reproduïts. Alguns estan en cursiva, ja que són tan bèsties que semblaria que me’ls he inventat. Miquel Lluc, el protagonista, és un personatge que té lligams amb March però és un altre. El llibre és un joc de miralls, que es miren els uns als altres i no saps gaire bé on acaben enfocant, on t’acaben duent.

Molts personatges els coneixem per la recreació que se n’ha fet; no per la seva història “oficial”, sinó per com ens els han explicat.

Sí. Però en aquest cas, el personatge té una potència tan gran, és tan immens, que ja s’ha fet a ell mateix. Arribà a dominar mig món! Si fos americà el tindríem a la sopa, però ens és tan proper que sembla que el menystenim. No necessita de cap novel·la i Miquel Lluc no és Joan March. No tenen el mateix nom perquè no són el mateix. Perquè en el llibre hi ha un lledoner, i no un til·ler.

Quin és l’objectiu del llibre?

Transcendir la història i parlar de la condició humana. Fer un retrat d’un personatge i potser d’una època.

Un personatge que, ideològicament, és allunyat de vós…

M’interessava parlar d’un personatge que és a les antípodes del que jo penso. Quan t’hi comences a endinsar intentes no caure en estereotips. El personatge té molts matisos. Una lectora em deia l’altre dia: “És que no li puc agafar mania!”. Doncs bé, és que jo no vull que n’hi agafis. De vegades, Lluc em fa pena, a cops trobo que és un malparit. Però aquesta és una de les intencions de la novel·la. Per això he resseguit la vida del personatge en escenes curtes.

És per això que heu organitzat la novel·la en petits fragments, com un mosaic? Demanau un esforç al lector.

Exacte. Un valencià que és crític em deia l’altre dia que és un llibre fet de silencis. Té raó. A mi personalment, quan llegeixo, de vegades em molesta una mica que m’ho donin tot excessivament mastegat. Sí que és cert que al lector se li demana un esforç. Cadascú omple els silencis.

Us ha seduït el personatge?

Clar que sí. Finalment acabo intentant que cadascú decideixi. Els personatges te’ls inventes però els veus. Lluc m’ha fet pena, m’ha fet ràbia o m’ha fet plorar. Ni el salvo ni el condemno. No és això. Que cadascú ho decideixi.

En els diàlegs feis ús dels trets dialectals de cada personatge. Us heu assessorat?

Jo sóc barcelonina i fa quinze anys que visc a València. La veu narrativa és el meu català, principatí però amb alguns trets valencians. També hi ha personatges valencians, i els mallorquins.

Aquí anava.

Com a barcelonina estic poc acostumada als altres catalans. Escoltava Biel Majoral o Maria del Mar Bonet, per exemple. Llavors, l’editorial va tenir la bona pensada de cercar un corrector mallorquí. Ell ha desencarcarat el llenguatge. Ell m’ha donat la seguretat que jo no hauria tingut. Jo ho havia intentat fer al màxim de bé, però és que sou complicats, eh? No saleu sempre.

És un tema especialment sensible.

Sí. Em trobo molta gent del Principat que em diu que és molt difícil el mallorquí. No ho entenc. Jo, quan trobo una paraula que no sé, la subratllo i la busco en el diccionari. Ja està bé fer ús d’un català planer i entenedor, però no tots els llibres han d’estar escrits igual. Pots fer la llengua una mica més complexa. Es tracta de trobar l’equilibri.

Si March llegís el llibre, què creis que en pensaria?

Vull pensar que no li desagradaria. D’alguna manera, ell tenia la voluntat de perdurar. Un dia va dir: “Que els meus hereus guardin perenne la meva memòria”.

«El banquer» de Núria Cadenes torna a València! Aquest vespre a les 19.00, a la llibreria 3i4!

Aquest vespre a les 19.00, a la llibreria 3i4 de la ciutat de València! (Carrer de Sant Ferran, 12)

Ens fa molta il•lusió poder-vos convidar a aquesta presentació. O diàleg. O entrevista.
I ens fa molta il•lusió també que l’escriptora i periodista (flamant redactora del setmanari El Temps) Esperança Camps ens acompanye en aquest experiment.

FM108ElbanquerL’excusa per a la trobada (i per a tastar algun pastisset de sobrassada, fins i tot), és El banquer (Edicions de 1984), de la Núria Cadenes, una novel•la que narra “la vida d’un home sense escrúpols que ha tallat i tenallat a la seva mida tota una societat; i que ha esdevingut llegenda”.

Diuen que va passar per València, en els temps en què es menjava el món com si fóra una carxofa. Aquí hi van matar el seu soci. Ara hi torna. Dins d’un llibre. Inofensiu, per tant. Aparentment.

«El banquer», de Núria Cadenes, a L’Eco de Sitges [Teresa Costa-Gramunt]

Font: L’Eco de Sitges / Teresa Costa-Gramunt

FM108ElbanquerEls banquers que coneixem, de tant mediocres, a penes pugen tres pams de l’arquetip del banquer. Corruptes sí que ho són, però nans, ja que ens han dut a la ruïna. Salvant les excepcions (hi ha banquers honorables i banques solidàries), ens afigurem aquest banquer de pel.lícula americana com un ésser àvid de diners i de poder, sense escrúpols, autosuficient i mafiós en alguns casos. Aquest banquer no està mancat d’intel.ligència, ans al contrari, és un superdotat.

Joan March, de malnom en Verga, fill d’un comerciant de la població mallorquina de Santa Margalida, encaixa a la perfecció amb aquest arquetip de banquer àvid i amb ment de cacic, amb una intel.ligència privilegiada per als negocis, amb una gran habilitat per a relacionar-se amb els poders amics i enemics, amb un instint fabulós per descobrir les febleses i les passions humanes (això li va permetre comprar qui fos), així com amb un cor fred com el marbre que el va facultar per actuar contra les lleis humanes i divines sense remordiments. Com explica Pere Ferrer Guasp al seu llibre Joan March. Els inicis d’un imperi financer (Edicions Cort), a March se li atribueix la mort de Rafel Garau, fill d’un soci seu. El motiu: haver tingut relacions amb la seva esposa, Elionor Servera. No l’estimava, però era la seva dona. De caràcter compulsiu i sexualitat vigorosa, Joan March va tenir una vida amorosa turbulenta, però fora de la seva llar.

Santa Margalida va donar dos fills d’intel.ligència superior: Joan March i Joan Mascaró, el savi orientalista i d’espiritualitat profunda que va traduir del sànscrit a l’anglès les Upanishads. A partir de 1939 Joan Mascaró va instal.lar-se a Cambridge. De molt jovenet havia estat requerit com a intèrpret per Joan March pels seus coneixements d’anglès i d’alemany, ja que March comerciava amb totes dues potències europees. Joan March i Joan Mascaró són exemple d’una intel.ligència centellejant aplicada a valors contraposats: l’un material, l’altre espiritual.

L’arquetip del banquer Joan March, l’home de finances creador de la Banca March, es dibuixa amb gran exactitud a El banquer (Edicions de 1984), de Núria Cadenes. Miquel Lluc encarna el personatge literari d’aquest banquer llegendari que va tenir prou visió de futur com per crear també la Fundació March, protectora de l’art en tots els seus àmbits. Una filantropia que havia de redimir la posteritat d’un home que no va tenir escrúpols de cap mena, que va fer anar el seu entorn com va voler. Gana la partida a sus compatriotas porque en él convergen el capitalista moderno y el aventurero de la Edad Media, va escriure Antonio Ramos a El capitalismo español al desnudo.

I el pirata. En March també hi havia un pirata. Amb una gran habilitat psicològica, a la seva novel.la El banquer Núria Cadenes hi recrea l’ànima d’aquest personatge de ment privilegiada i de caràcter convuls, ambiciós, amb una ànsia desmesurada per fer diners, utilitari i pirata audaç i combatiu que vivia la vida com un repte constant. Basada en un seguit de quadres escrits amb una prosa intensa, incisiva i amb unes imatges poderoses (en alguns moments el text s’acosta a la prosa poètica), la novel.la avança pels viaranys d’una trajectòria que ens mostra la interioritat d’aquest capitalista arquetípic (avui en diríem capitalista salvatge).

Cada dia neix un beneit, el que cal és saber trobar-lo. És una frase de Joan March, reportada per Joan Francesc March, un familiar seu. A El banquer estan traçades a la perfecció aquestes relacions de superioritat amb la resta dels altres mortals per part d’un home que en algun moment devia experimentar el sentiment d’una soledat còsmica. Admirat ho podia ser, estimat, ho podem dubtar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 de setembre de 2013)

«La llegenda del cacic inescrutable». Joan Garí sobre «El banquer» de Núria Cadenes [El Temps]

[Font: El Temps / blog Ofici de lector, Joan Garí]

FM108ElbanquerFa alguns anys vaig rebre una vesprada la trucada d’una periodista de la revista El Temps. Es va identificar com Núria Cadenes. Ja la coneixia d’abans: ens havíem saludat a la redacció de la revista (un dels llocs on feia i faig crítica de llibres) i sabia, a més, la seua peculiar història relatada en l’opuscle Cartes de la presó. La Núria, en efecte, va passar alguns anys engarjolada per l’únic delicte de ser independentista (quan encara no estava de moda ser-ho, a Catalunya!). El seu relat té curiosos paral·lelismes amb el de l’Èric Bertran, l’adolescent que va ser jutjat a l’Audiència Nacional per enviar un correu electrònic a una coneguda xarxa de supermercats per a demanar-hi l’etiquetatge en català. La pel·lícula Fènix 11*23, de Joel Joan i Sergi Lara, ens conta visualment aquests fets; és indicatiu, en aquest sentit, que en una de les escenes del film la mare de Núria Cadenes visite la de l’Èric per a aconsellar i consolar la família.

No us he convocat ací, però, per a parlar de les idees polítiques de la Núria. Aquella trucada, una vesprada de fa més o menys un lustre. La periodista volia que l’acompanyara a la casa de Matilde Reig, situada en un cèntric carrer de Borriana. Matilde Reig va ser la secretària i amant de Joan March, l’ambiciós banquer mallorquí. March va premiar els servicis de la Reig (com se la coneixia a Borriana) deixant-li en herència una mansió fabulosa, d’aires modernistes i interiors sumptuosos, que ara és el Gran Casino de la Caixa Rural. A la Núria li havien encarregat un reportatge sobre la dona i la casa, i així ho va fer. En aquell moment, però, degué nàixer la idea de bastir-hi alguna cosa més. En la figura de March hi havia una novel·la possible. Aquesta novel·la, amb el títol de El banquer, és la que acaba de publicar Cadenes en el segell Edicions de 1984.

El banquer conta les diferents fases de la vida de Miquel Lluch (March en la ficció), començant per la infància sota l’hègira d’un pare terrible, els inicis en el contraban de tabac (orígens de la seua fabulosa fortuna) o el matrimoni amb una noieta evanescent.

Cadenes dedica especialment atenció a les dones que van poblar la vida de Lluch/March. Tenint en compte que era un puter expert i constant, ja podem comprendre la idea que degué tenir de l’univers femení. Amb Matilde Reig, però, va trobar una mena d’ànima bessona. En la novel·la, Reig és anomenada Mercè Norai i Borriana hi apareix com Benirana. Potser algun lector es preguntarà per què cal canviar els noms reals de persones i llocs quan se’n fa una novel·la. Al capdavall, preguntar-se i fabular sobre què hi ha de realitat en tota ficció és un dels motors de la curiositat infatigable de tot lector de novel·les: si don Quixot veia gegants en lloc de molins, els lectors a tothora solen fer el procés contrari…

Destra orquestrant ficcions, Núria Cadenes es demostra com una consumada mestra a l’hora de manejar el llenguatge. El banquer, en aquest sentit, és un edifici lingüístic superbament construït (on els personatges mallorquins parlen versemblantment en mallorquí i els valencians en valencià), articulat en petites estampes formant un calidoscopi on cada color està cisellat a consciència.

“Tothom té un preu i qui no el té és que no el val”, és la divisa de Miquel Lluch. Aquest banquer de ficció és alhora un personatge odiós però també desperta en nosaltres una tendresa amargant. No hi cerqueu una moralitat en blanc i negre: la complexitat de la literatura ens hi retorna un cacic a l’altura de la seua contradictòria llegenda.

Tres presentacions d’agost.

Benvolguts, nosaltres tanquem la paradeta fins el dia 1 de setembre. Fa de mal dir, però una part de nosaltres vol que s’acabin ràpid les vacances per poder presentar-vos els llibres que anem cuinant a foc lent i que podreu llegir en la represa, al setembre.

De moment, però, us suggerim tres presentacions per aquest agost:

3 d’AGOST, Carles Terès i el seu Licantropia, a Mont-roig (20.00h, Saló d’actes de l’ajuntament)

terès presentacio agost

8 d’AGOST, Núria Cadenes i el seu El banquer, a les 20.30 a la llibreria Cucut de Torroella de Montgrí.

cadenes cucut

17 d’AGOST, Carles Terès i el seu Licantropia, a ALCAMPELL

FM102Licantropia2aA les 22.30, al Parc de Santa Margarita. Tertúlia: «Licantropia: L’autèntica història de l’home llop a les nostres terres»

 

 

 

Bones vacances a tothom! Fins setembre!