Yannick Garcia: “Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa”

Font: Yannick Garcia, traductor / Vilaweb

«Un dels personatges més entranyables i reeixits de George Saunders és la tieta Bernie de ‘Roure Marí’, relat inclòs al llibre Pastoràlia. Els lectors potser recordaran aquella senyora venerable que, després de morta, surt de la tomba i torna al pis que compartia amb els tres nebots per mirar d’endreçar-los la vida mentre el seu cadàver es descompon. Llegint aquell relat, semblava evident que l’autor havia fet una gran troballa amb la Bernie i que la visió de la mort que li permetia explorar aquell tros de cos podrit reclamava un espai molt més extens.

 Lincoln al bardo, de George Saunders, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Yannick Garcia.

Anys després Saunders ha sabut trobar una excusa històrica carregada de sentiment per obrir les portes d’aquest univers de bat a bat: la reticència d’Abraham Lincoln a amollar el seu fill difunt, Willie, i la necessitat d’anar-lo a veure cada nit al cementiri quan ja és al taüt. Poc que és conscient, ell, del rebombori que aquestes visites provoquen: tots els esperits que fan el ronso pel recinte perquè encara no han ascendit ‒i que habiten aquest estadi intermedi que la tradició budista anomena el bardo‒ veuen com s’altera el seu microcosmos amb l’arribada d’un nou integrant jove i el seu poderós pare. Som ben bé a la cançó de Mecano ‘No es serio este cementerio’: les ànimes volen, ballen, debaten, s’insulten, s’exciten, es barallen, reciten, rememoren, entren en bucle i conformen una polifonia emborratxadora que sembla no tenir final. Per respirar enmig d’aquesta espiral infinita de veus, Saunders documenta els dies de dol de Lincoln amb una corrua també inacabable de citacions d’assajos i obres de referència ‒la majoria, ficticis‒, amb la qual cosa hi suma encara una altra capa de veus que es complementen, es contradiuen i, per sobre de tot, bateguen plenes de vida. Al seu món, tot es mou, tot pensa i tot parla, fins i tot quan no queda ningú viu.

Saunders ha estat sempre un irreverent: no ha volgut respectar mai regles, ni estils, ni convencions literàries. I, amb tot, ha forjat un estil caracteritzat per aquesta ruptura formal. Els seus relats són fàcils de reconèixer, encara que mai sàpigues quina barrabassada s’hi perpetrarà, quina injustícia s’hi cometrà i qui en sortirà més mal parat. Lincoln al bardo naix d’aquí i t’obliga a fer un salt sense saber ben bé on caurem. Saunders s’havia d’empescar una manera de fer novel·la que el divertís i que convingués al seu múscul conegut del relat breu. Aquests trencaments constants i la coralitat de registres i d’idiolectes resulten uns mecanismes molt ben estudiats, perquè fan que la història sembli sempre fresca.

Documentant-me per traduir la novel·la, he descobert que alguns dels testimonis són reals, algunes de les rèpliques i dels textos són autèntics, algunes de les obres citades existeixen… i moltíssimes més sorgeixen de la immensa recerca que ha fet l’autor sobre els fonaments històrics del seu país. Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa. Traduir-lo exigeix sempre suar fel reversionant i recreant, però l’entrega que demanava aquesta novel·la era en cos i ànima. Per a mi ha valgut la pena, aviam què hi diuen els lectors. Us garanteixo que entre tanta mortaldat, Saunders sap fer-hi créixer sempre carretades de flors.»

“Lincoln al bardo”, la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació

Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.

A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.

Lincoln al bardo és la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació. Una obra formidablement atrevida i generosa d’esperit que també és un testimoni del poder de la ficció per parlar amb honestedat i tendresa de les coses que realment importen.

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, l’any 1958. És professor d’escriptura creativa a la Universitat de Syracuse i escriu per al The New Yorker i per a altres revistes de prestigi. És autor de vuit llibres, entre els quals destaquen els reculls de relats Secessiolàndia pel pedregar, Pastoràlia i Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. La qualitat de la seva literatura és reconeguda internacionalment i ha rebut diversos guardons de prestigi, com ara els premis PEN/Malamud 2013 i Man Booker 2017, que ha obtingut per Lincoln al bardo.

---

Un tast de Lincoln al bardo 

La mort havia ocorregut feia tan sols uns instants. El cadàver descansava sobre el llit amb la vànova oberta. Duia el pijama blau clar. Tenia els braços als flancs. Les galtes encara estaven enceses. A terra hi havien amuntegat tres coixins. La tauleta lateral estava torta, com si l’haguessin apartat d’un cop.

A Testimoni històric: la Casa Blanca de
Lincoln, editat per Stone Hilyard, crònica
de Sophie Lenox, minyona.

Jo vaig ajudar a l’hora de rentar-lo i vestir-lo, i encabat el vaig estirar al llit, que és quan va entrar el senyor Lincoln. No havia vist mai un home tan compungit de dolor. Es va acostar al llit, va aixecar el llençol que tapava el rostre del seu infant, el va esguardar detingudament amb efecte i, amb posat seriós, va murmurar: «Pobre fillet meu, era massa bo per a aquest món. Déu se l’ha endut amb ell. Sé que està molt millor al cel, però és que ens l’estimàvem tant… Que dur, que dur que és veure’l morir!».

Keckley, ibíd

---

Altres títols de Saunders publicats a Edicions de 1984:

Deu de desembre (Mirmanda, 115. Traducció: Yannick Garcia)

Pastoràlia (Mirmanda, 124. Traducció: Yannick Garcia)

Secessiolàndia pel pedregar (Mirmanda, 140. Traducció: Yannick Garcia)

 

«Defectuosos». Núria Cadenes sobre Saunders i el vergonyós drama dels refugiats

Font: Núria Cadenes / La Veu del País Valèncià

Les coses bèsties, ja ho sabem, les fan els altres.
Ells. Lluny. Poca-soltes. O, encara millor: bàrbars.

Fer viure persones adultes dins d’un parc temàtic, disfressades de qualsevol galindaina, de ratolí o de princesa o de llegenda del far-west. Convertir les immigrants filipines en decoració per al jardí. Humiliar aquell pobre infeliç gras i lleig i perdudament enamorat. Matar un adolescent davant del seu germà petit. Dividir-se el món entre Normals i Defectuosos, saber que els uns manen i que els altres… no.

George Saunders és un escriptor salvatge, d’una imaginació despietada, capaç de crear universos absolutament demencials i, alhora, tan coherents, tan versemblants, que tard o d’hora ho instal·len tot dins de la seva lògica de paper.

Perquè no s’inventa res.

I per això la lectura crea tant de desassossec.

Ben mirat, comences un d’aquests relats on ell, l’autor, ja s’ha encarregat d’esporgar qualsevol referència o mínima contextualització (hi va haver una guerra, una crisi, ara vivim d’aquesta manera, fastiguejats a la feina, preocupats només per aconseguir llums i ponts i dallonses per al jardí), i no saps si t’has de situar en un futur proper, en un univers paral·lel o en una altra galàxia.

I no importa.

Perquè, al capdavall, és de nosaltres, que escriu, en Saunders. Del nostre reflex al mirall distorsionat d’aquesta literatura sense concessions.

Per això connecta. Perquè de seguida hi reconeixes l’estafa emmascarada (vendre filtres d’aigua que no ho són, una mort digna per als teixons, experiències úniques dins d’un parc de plastilina), les vides tristes, la brutal civilitat. Perquè aquell allà saps que és aquí. Perquè de vegades (només de vegades), ens hi permet un esclat de tendresa i encara és pitjor: com un flaix que et nua la gola i sense que et retorni, però, la confiança en la humanitat.

Hi ha 10.000 infants desapareguts. Avui. A Europa. Fugien de la guerra i ara no se sap on són, si vius o morts o en quines condicions.

10.000 infants.

I no és ficció.

10.000 infants. Aquí. En aquesta nostra realitat. On som tots tan normals.

Òscar Bermell sobre el «Secessiolàndia pel pedregar» de George Saunders, a La Finestra Digital

Font: Òscar Bermell / La Finestra Digital

Els particulars contes de George Saunders inicien la seva vinculació pública amb Secessiolàndia pel pedregar, el seu primer llibre publicat l’any 1996. Amb l’acurada traducció de Yannick Garcia arriba en català a les nostres llibreries de la mà d’Edicions de 1984.

La transgressió i l’èxit no són ingredients que es paeixin tot d’una. La dificultat per obrir-se camí en una societat tan competitiva i absent d’autenticitat copeja fort. I així ho explicita Saunders en un preàmbul que hauria de servir de guia i acompanyament per a tots aquells escriptors novells. En ell, Saunders desgrana les dificultats, contradiccions, equivocacions i dubtes que van estar a punt de fer-lo abandonar definitivament l’escriptura. D’una manera clara i entenedora desprèn un univers particular i un foc de motivacions i d’exhalacions vitals que ajuden a entendre la seva obra.

L’opressió de la classe obrera nord-americana apareix com a un penell sense rumb. Com si el vent viciat que el fes girar només fos capaç de clavar-nos la punta de la fletxa, per esgarrar-nos els budells. Set relats (vuit si en contem el preàmbul) amb diferents extensions però amb la mateixa intensitat commovedora. Que seccionen les nostres vides i les del nostre entorn. D’alguna manera, divaguem per un carrer d’històries comunes dins d’un univers d’hipèrboles tètriques que ens sacsegen l’ànima. Tot i això, ens aproxima, sorprenentment, cap a una realitat dolorosa. Cap aquells aspectes amagats de la nostra existència. Cap aquella roba bruta que amaguem al fons de l’armari i de la que no ens podem desprendre. Potser, per aquest motiu, quan ens submergim en les paraules de Saunders les arnes ens ceguen la mirada i la pols concentrada ens entorpeix la respiració.

Secessiolàndia pel pedregar presenta un món tèrbol de cinisme dolorós i ironia colpidora. Ho fa amb un predomini de frases curtes i contundents. Amb un llenguatge senzill i acurat, Saunders se serveix de la primera persona per a aproximar-nos emocionalment cap als protagonistes dels seus relats. Són éssers desvalguts, on la desgràcia els impulsa cap a atzucac de perdició, on un sentit de l’humor ben negre els espera. L’acció impulsa els protagonistes de les diferents històries. I a través d’elles emergeixen sensacions i emocions que ens permeten completar un trencaclosques en el qual el que es mostra i el que no arrodoneixen un sentit profund, no gaire esperançador, de la societat actual.

Tot i que la seva obra més lloada, Deu de desembre, va ser designada pel The New York Times com a llibre imprescindible de l’any 2013, Secessiolàndia pel pedregar inicia el camí que permet endinsar-nos en una original mirada, d’excel·lència literària. Saunders s’instal·la a les sabates d’aquells a qui el capitalisme margina. Ho fa amb una barreja de compassió, cruesa i humor que ens allunya del cinisme amb què són tractats els desvalguts pel cinema o per la literatura més comercials. Sota la influència de Txékhov i, més encara, de Raymond Carver, Saunders fa un pas més enllà del realisme social de Mark Twain o del futurisme de George Orwell. Burxant una mica més sobre l’explotació.

«Secessiolàndia pel pedregar» de George Saunders, llegit per Joan Flores [Je dis ce que j’en sens]

Font: Joan Flores / Je dis ce que j’en sens

Secessiolàndia pel pedregar. George Saunders. Edicions de 1984, 2015
Traducció de Yannick Garcia

«[L’autor] va enviar el gos ensinistrat que és el seu talent a buscar un faisà grossot i esplendorós, i va ell i li porta la part de sota d’una barbie. És el que hi ha. Val més això que quedar-se encallat tota la vida. Col·leccionarà parts de sota de moltes barbies i en dirà “llibre”».

Passat l’efecte sorpresa que va suposar l’edició de Deu de desembre i la posterior Pastoràlia, traduïr el que va ser el primer llibre de relats de George Saunders pot semblar un empeny inútil i desaconsellat, una brandada de l’editor, un compromís sense sentit, un desafiament buit… ¿A quin editor amb dos dits de front se li acut publicar els reculls d’un autor de relats a l’inrevés de com es van escriure? Una de dues: o l’editor s’ha begut l’enteniment o se n’ha adonat que aquest retrorunning pot arribar a tenir sentit; com si ens digués: “Què, us ha sorprés Deu de desembre, oi? I què tal l’esborrajament de Pastoràlia, us ho heu passat bé? Doncs prepareu-vos, nanos, perquè ara ve en Saunders original, el primer Saunders, hehe, que no us passi res!”. Realment -li podriem dir a l’editor, més que res per no deixar-li dir la darrera paraula-, el Saunders de Secessiolàndia… no és ni millor ni pitjor que el posterior, però sí que és més pur; aquesta és una raó excel·lent per llegir-lo. Una altra, per fer-ho en català, la increïble i saunderiana traducció de l’ebrenc Yannick Garcia, un paio al que l’autor li deu molt més que el que pugen els drets que hagi cobrat per la traducció; i si no us ho creieu, intenteu -va, vinga, lletraferits- trobar una traducció que superi la del títol.

[LLEGIU AQUÍ LES ALTRES LECTURES DE JOAN FLORES D’AQUEST MES DE NOVEMBRE]

«Variacions sobre el parc temàtic». Vicenç Pagès Jordà sobre «Secessiolàndia pel pedregar», de George Saunders

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui

La passió cau amb els anys, com les galtes. Els llibres que llegíem fa dècades, ¿eren tan bons com ens pensàvem o és que llavors estàvem predisposats a l’entusiasme? Fa de mal dir. En els últims anys, només dos autors m’han fet aixecar de la butaca i posar-me a aplaudir, com fèiem al cinema quan els bons arribaven al galop. Em refereixo a David Foster Wallace i George Saunders. Quan els llegeixo, em torno un lector enfurismat i em sento temptat d’escriure, per exemple, que AQUEST PARELL SÓN UNS AUTORS MAJÚSCULS.

Després de dues seleccions de contes de Saunders, ara podem llegir a Secessiolància pel pedregar els que va rebutjar, que resulta que són molt millors que la majoria dels que publiquen altres autors. Han aparegut, com és habitual, a Edicions de 1984 traduïts per Yannick Garcia, i precedits per un preàmbul del mateix autor on podem llegir frases com aquesta: “No em va fer aquella cara típica de taller d’escriptura, la que fem la gent quan busquem desesperadament alguna cosa maca a dir sobre una cosa que ens ha deixat indiferents.”

George Saunders no només no ens deixa indiferents, sinó que ens proporciona la sensació que estem llegint alguna cosa radicalment nova. Com ara el seu interès per situar els contes en parcs temàtics, no com a metàfora de com es torna el món (que també) sinó com un espai on els problemes sentimentals, laborals i econòmics adquireixen característiques grotesques. Hi trobem arbres sintètics, vaques transparents, clients retractilats. Hi trobem bandes juvenils, fantasmes, corruptes, assassins i calçasses. Hi trobem misèria, simulació, psicopatia, explotació, resistència i compassió, però situades en un nivell on l’horror frega la comicitat.

L’últim text del llibre, «Recompensa», combina els deliris de Brautigan, la velocitat narrativa de Francisco Ibáñez, la distopia de Mad Max i la violència gratuïta d’Itchy & Scratchy. En un món dividit entre Normals i Defectuosos, els eufemismes manen: els esclaus són anomenats Associats Laborals Involuntaris, si resulten repulsius són Costosos de Suportar Visualment, i si es dediquen a la prostitució s’anomenen Tècnics de Plaer Personal.

En el preàmbul, Saunders escriu: “Va enviar el gos ensinistrat que és el seu talent a buscar un faisà grossot i esplendorós, i va ell i li porta la part de sota d’una barbie.” Però en el seu cas no és cert, ja que ens porta caixes senceres de Barbies defectuoses, de Bratz milicianes, de Madelman fanàtics, nines i ninots preparats per sobreviure en un parc temàtic sorgit del pitjor malson.

«Com no triomfar a la vida». Albert Forns sobre «Secessiolàndia pel pedregar», de George Saunders [Diari Ara]

Font: Albert Forns / Diari Ara

A George Saunders la vida no el tractava bé. Tenia estudis d’enginyeria i un màster en literatura, però li costava déu i ajuda mantenir la família. A més, se li va espatllar el cotxe, de manera que havia de recórrer cada dia en bicicleta els 11 quilòmetres de casa a la feina, sovint sota un temporal de neu. Durant aquells anys, la venjança de Saunders va ser la literatura: estafava l’empresa on treballava i en lloc de redactar informes ambientals, escrivia els relats de Secessiolàndia pel pedregar. “I nosaltres encara -pensava ell, pedalant de tornada-, però com deuen ser les vides d’aquells a qui la vida ha fet misto de debò?” Des de llavors, els relats de Saunders són sempre respostes a aquesta pregunta, a la revelació que a la vida és possible fracassar. I preguntant-se com és que el sistema és tan cruel amb els més desemparats, George Saunders va desenvolupar una connexió especial amb els altres, l’extraordinària empatia que emana de tots els seus relats.

Els protagonistes de Secessiolàndia pel pedregar són el més pobre del barri o el més obès de l’oficina, perdedors de manual. En Llavi Partit, el policia més despietat de la ciutat, només viu pendent de la Senseossos, la seva filla discapacitada. De dia ja pot haver pelat un nano innocent, que a la nit correrà cap a casa per fer riure la reineta del seu cor. El treballador d’un parc aquàtic passa les nits xerrant amb el fantasma del nen que va trinxar a la piscina d’onades, mentre la dona li demana sexe i ell, ocupat amb la conversa interminable, accepta resignat que li acabi fent el salt.

Riure per no plorar

Deia Woody Allen que una comèdia és una tragèdia vista amb la perspectiva del temps, i aquesta ha sigut sempre la fórmula de Saunders: retratar els drames més bèsties des de la comicitat. Una riallada enmig de la situació més macabra funciona com a vàlvula d’escapament, i sovint és l’única manera de continuar llegint, de mantenir el tipus davant l’allau d’ultrarealitat. Tots els llibres de Saunders són divertidíssims tractats dels mecanismes d’abús i dominació en les relacions humanes, i Secessiolàndia pel pedregar no és una excepció: el llibre es podria analitzar perfectament a les facultats de psicologia, perquè cada personatge amaga una neurosi de recepta. Abusananos impenitents i, a l’altra banda, porucs perennes que somien tenir el valor de plantar cara però que mai gosaran agafar el toro per les banyes.

També podem llegir Secessiolàndia pel pedregar com un catàleg de personatges trepitjats que, per sobreviure, es veuen obligats a trepitjar. Els relats són allò de “el pare pega a la mare, la mare pega al fill i el fill pega al burro” en dues localitzacions molt clares: la família, grau zero de la ignomínia quotidiana, i l’entorn laboral i les seves xarxes de dominacions, vexacions i jerarquies. Perquè per a Saunders la feina sempre és un parc d’atraccions. Ho vam veure a Deu de desembre o Pastoràlia [tots ells traduïts per Yannick Garcia], el parc temàtic com la metàfora perfecta: vist des de fora tot és de pel·lícula, felicitat a dojo, però totes les realitats sintètiques amaguen submons més foscos, de relacions malsanes i condicions laborals infectes.

Avui W. B. Yeats. Demà Saunders. Demà passat «Torero d’hivern», i dissabte tornem-hi amb en Yeats! Presentacions de la setmana.

AVUI DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

DISSABTE

 

Una petita nota a El Periódico carregada d’informació útil sobre «Secessiolàndia pel pedregar», de Saunders.

Font: Ernest Alós / El Periódico de Catalunya

Edicions de 1984 s’ha convertit amb entusiasme a la secta del saunderisme. Després de Deu de desembre i Pastoràlia [tots traduïts per Yannick Garcia] segueix el primer llibre de l’excèntric escriptor d’Amarillo (Texas). Un pròleg de l’autor explica com desembridar el seu sentit crític i el seu sarcasme imaginatiu sobre la societat americana el va salvar del fracàs dels seus primers intents com a escriptor, entestat com estava en emular Hemingway després del seu pas per un màster d’escriptura creativa. De nou, un parc temàtic (aquest, dedicat a la guerra civil) funciona com a gran metàfora de la vida moderna: potser això explica la bona recepció de la seva obra a Barcelona. Diuen que Ben Stiller va comprar els drets de Secessiolàndia pel pedregar però que no s’anima a rodar-la. Sisplau, Ben, fes-ho.

Novetat editorial: «Secessiolàndia pel pedregar», de George Saunders. Traducció de Yannick Garcia

Després de Deu de desembre i Pastoràlia, arribem al punt d’origen de la narrativa de George Saunders.  

El singularíssim univers de George Saunders té un Big Bang que es diu Secessiolàndia pel pedregar, el primer llibre que va publicar. Serà el mateix autor qui ens obrirà el camí de la lectura amb un preàmbul memorable que va escriure sis anys després de la primera publicació de l’obra, quan Saunders ja era considerat una de les veus més influents de la narrativa nord-americana actual. Aquest preàmbul no només hauria de ser de lectura obligatòria per als escriptors que comencen, sinó que il·lumina amb una llum empeltada d’optimisme les veritats despietades que contenen els relats i la nouvelle que el segueixen.

Amb Secessiolàndia pel pedregar, Saunders posa les cartes sobre la taula i ens confessa que no són bones, però també ens diu que, malgrat aquesta mala mà, cal continuar jugant la partida perquè conèixer la veritat, per crua i feixuga que ens sembli, és condició necessària per afrontar amb dignitat la nostra existència.

George Saunders (Amarillo, Texas, 1958) va escriure Secessiolàndia pel pedregar a la feina, a les oficines que la Radian Corporation té a Rochester, Nova York, entre el 1989 i el 1996. Abans havia escrit una novel·la fallida i va estar a punt d’abandonar l’escriptura, però amb Secessiolàndia va trobar la seva veu, una veu poderosa i irresistible que ha seduït els crítics més exigents i els millors narradors nord-americans de la seva generació, de Pynchon a Franzen o Foster Wallace. El seu reconeixement internacional, però, va esclatar amb Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. Entre les seves obres més destacades, també hi figura Pastoràlia, publicada, igual que Deu de desembre, en aquesta mateixa col·lecció.