Lluís Solà, guardonat amb el premi Josep Maria Llompart

Font: Institució de les Lletres Catalanes

Lluís Solà ha estat guardonat amb el Premi Josep Maria Llompart per l’obra Poesia Completa (Edicions de 1984) com a millor llibre de poesia en català publicat el 2016.

 

400SOLA

 

PREMI JOSEP MARIA LLOMPART

Poesia Completa de Lluís Solà (Vic, 1940) desgrana amb poc més de mil pàgines la poesia de l’autor d’ençà de 1958 fins al 2015. A més, el volum publicat per Edicions de 1984 també aplega quaranta-dos llibres inèdits que fan de l’obra un minuciós repàs per la paraula més personal de l’escriptor i sobre la necessitat del mot per entendre el món i l’home. El llibre consta de dues parts principals. Per un costat, els poemes dels inicis de l’autor fins a l’any 1999, i una segona part de l’obra poètica posterior i que encara no havia estat publicada. En ell aprofundeix en la seva idea d’un poeta que parla de la persona “en el seu conjunt” a partir d’una base fonamental que defineix l’obra de Solà, com és la importància de la paraula per recollir-hi en ella els elements de la vida. El fet poètic, la importància de la poesia per “salvar els homes per esdevenir més dignes” forma part d’aquesta primera part del volum amb un Solà més reivindicatiu. Mentre que la segona part, més reflexiva segons apunta el propi autor, aprofundeix en la condició humana i el paisatge que ens conforma, sempre lligat al seu món més personal. És, en definitiva, i com apunta el propi autor “un llibre que va directe al cor de la poesia”.

VALORACIÓ DEL JURAT

Pel que fa a la Poesia completa de Lluís Solà, publicada per Edicions de 1984, destaquen que, juntament amb els 40 poemaris inèdits, converteix el volum “en un dels esdeveniments poètics i literaris més importants de la dècada”, fent honor a l’afirmació del propi Solà en el pròleg del llibre quan defineix el poeta com l’home de les paraules: “… És possible que l’home, i en primer lloc l’home de les paraules, el poeta, hagi confiat massa en el poder de les paraules. Ara bé, que després de tanta devastació i de tanta negació encara hi continuem confiant,… probablement és una prova conclusiva de la nostra necessitat de la paraula.” L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana també destaca que la celebració d’enguany tendrà lloc a Manacor ja que en aquesta edició l’escriptor homenatjat és Guillem d’Efak.

«Ocells eteris». Antoni Pladevall sobre «Llibertat i sentit», de Lluís Solà [El 9 Nou]

Font: Antoni Pladevall / El 9 Nou

400llibertatPoeta, dramaturg, traductor, crític literari i, ara també, assagista, tot en grau elevat. Lluís Solà acaba de publicar Llibertat i sentit (Edicions de 1984), un volum de reflexions de caient filosòfic sobre la condició humana que confirma, per si calia, que el seu autor és un magnífic exemplar d’homo cogitans, és a dir, “un home que pensa”. Ben mirat, no calia.

En tots els llenguatges utilitzats, del líric al dialogat, Solà ha vehiculat sempre les fluències del seu pensament a través de la paraula espurnejant i, així, ha acorralat i capturat la vida essencial amb fondària analítica i rigor formal, cosa que explica l’impuls que tenim els lectors de subratllar fragments o d’anotar comentaris personals als marges de les pàgines de les seves obres.

Un llapis de punta fina, nou volum, que se centra sobretot en la noció de llibertat, però que també aborda la justícia, l’amor, la vida i la mort. Escrit durant els últims 17 anys, el llibre intenta “continuar el diàleg que pensadors, poetes, artistes, científics, teòlegs, homes i dones de totes les èpoques han mantingut sobre les preocupacions principals que afecten la condició humana”. No ha partit de zero. L’emperador romà Marc Aureli és autor d’unes Meditacions, i Montaigne va inaugurar l’assaig modern dedicat als assumptes humans i divins. Solà es repenja en aquesta tradició meditativa i afegeix, doncs, una pedra més en la construcció del gran edifici del pensament universal.

La quantitat de lectures que Solà ha fet de les millors obres de la poesia, el teatre, la filosofia i l’art europeus fa caure literalment d’esquena i recorda un altre gegant intel·lectual osonenc de volada europea com Segimon Serrallonga. En la taula de noms final del llibre hi desfilen un centenar de grans autors del món de la literatura(des d’Homer a Ramon Llull, Ausiàs Marc, Dant, Shakespeare, Goethe, Dostoievski, Verdaguer, Maragall i Sagarra), la música (Wagner, Beethoven), la pintura (Dalí, Van Gogh) i la filosofia(de Sòcrates a Descartes, Freud, Hegel, Kant, Marx i Nietzsche).

Lluís Solà va dir, en l’acte de presentació, que l’origen de les reflexions són les caminades tranquil·les que acostuma a fer cada dia fora ciutat i que li permeten copsar molts detalls de la natura, des del color del plomatge d’un ocell fins al fruit que penja a la branca d’un arbre; però també els ocells eteris –els pensaments– que es posen a voleiar de sobte entorn seu i que, abans no desapareguin, emparaula de seguida en una llibreta.

Novetat editorial: «Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016), de Lluís Solà

«La llibertat, sigui del signe que sigui, exterior o interior, és un país que cal guanyar. No la podem aconseguir sense lluita i sacrifici»

Lluís Solà, Llibertat i sentit

400llibertatLlibertat i sentit
Reflexions sobre la condició humana (1999-2016)
Lluís Solà
De bat a bat, 38
PVP: 22,90 €
Pàgines: 702

Aquest llibre es proposa de continuar el diàleg que pensadors, poetes, artistes, homes de ciència, religiosos, pares i mares, fills i filles, homes i dones de totes les èpoques i de tots els llocs, han mantingut i continuen mantenint sobre les qüestions i les preocupacions principals que afecten la condició humana.

L’autor, doncs, que ha anat elaborant aquest llibre durant més de quinze anys, no pretén fixar respostes. Més aviat es proposa de continuar la reflexió sobre el sentit i el valor d’elements que sempre han estat al cor, a la ment i a la boca de l’home. Sobre el sentit i el valor de la llibertat, de la justícia, de la paraula, de l’amor, de l’art, de la poesia, del pensament, de la ciència i, en definitiva, de la vida i de la mort.

No seria desencertat pensar que el centre gravitacional de les reflexions que conté el llibre és la idea o la noció de llibertat. De fet, no hauria de resultar estrany que en un país i en una llengua que mai no han pogut gaudir dels beneficis de la llibertat, el pensament al voltant d’aquesta virtut s’imposi com una necessitat peremptòria.

Lluís Solà (Vic, 1940) ha estat membre fundador i director de la revista de poesia Reduccions (1977). Ha fundat i dirigit el Centre d’Osona de l’Institut del Teatre i el Centre Dramàtic d’Osona. És autor i director de teatre. Ha dirigit obres de Brossa, Strindberg, Èsquil, Yusaki Zeami, etc. Ha presentat espectacles de poesia de Verdaguer, Bartra, Bauçà, Riba, Vinyoli i altres poetes. Ha estat professor als tres nivells de l’ensenyament, activitat que considera una experiència capital. Durant els anys setanta dirigí la implantació de l’assignatura de llengua catalana a tots els centres d’ensenyament de la comarca d’Osona.

Ha publicat La paraula i el món (2013), assaig sobre diversos autors catalans. Ha traduït textos de Kafka (El castell), Dürrenmatt (Grec busca grega), Beckett (Fi de partida), Handke (La cavalcada sobre el llac de Constança), Pound, Ungaretti, Rimbaud, Pessoa i altres poetes. Ha publicat els volums d’obra poètica De veu en veu I (2001), L’arbre constant II (2003), Al llindar de l’ara III (2010), Entre bellesa i dolor IV (2010) i Poesia completa (2016) i és Premi Nacional de la Crítica (2002).

Entrevista d’Anna Ballbona a Lluís Solà [El Temps]

Font: Anna Ballbona / El Temps
Lluís Solà: «La inconsciència d’Occident envers la paraula és molt important i molt perillosa»
ANNA BALLBONA 08/08/2016
400SOLAUna conversa amb Lluís Solà (Vic, 1940) és un regal. Mèdium de la tradició, pausat, profund, humil, triant sempre les paraules justes, d’una precisió deliciosa, aquest poeta i pensador, autor i director de teatre ha aplegat tota la seva obra poètica en ‘Poesia completa‘, un nou volumàs dels imprescindibles de 1984. Hi ha tots els llibres publicats i 42 d’inèdits, amb dos períodes creatius marcats: del 1954 al 1994 i del 1999 al 2015. Hi ha totes les seves reflexions sobre la condició humana i les possibilitats de la paraula. Els silencis s’expliquen, en part, per la seva tasca ingent com a activista (va entrar pel PSAN al primer ajuntament democràtic de Vic), home de teatre i agitador cultural. La seva producció prolífica, molt marcada els últims disset anys, segurament també s’alimenta de les seves caminades diàries -una o dues hores pel cap baix- amb una llibreta a sobre: les pàgines de l’inici, d’esquerra a dreta, són per a la poesia; les del final, de dreta a esquerra, pensament. L’any que ve publicarà un llibre aplec de l’assaig.

Per què ha triat aquest moment per recollir la poesia completa?

-Tinc una edat que ja comences a pensar a recopilar les coses. La meva intenció era publicar un altre volum de poesia com el que anava publicant, un volum de volums. I en un moment determinat em va semblar que potser era més interessant per als editors i per a mi mateix i, sobretot, per als lectors, un volum de poesia de tot el que tenia i considerava mínimament editable. Vaig trobar un editor que va obrir de seguida les orelles, al qual agraeixo molt tant l’atenció com la cura que ha posat en el llibre. He tingut una manera d’editar rara.

-Per què, rara?

-No m’he presentat mai a cap concurs literari. Això fa que en aquest país hi hagi més dificultats. He editat gairebé sempre més d’un llibre, no un sol llibre. Ja Laves, escumes era un llibre de llibres. He editat tard. No he anat a darrere de l’edició. Això fa que el trajecte comenci d’una manera especial i probablement acaba ja d’una manera també una mica particular.

-En el llibre marca dues grans etapes. Com explica els anys de silenci?

-No és que volgudament no escriguis. Senzillament, no pots, la qual cosa manifesta que la poesia no la fas quan tu vols sinó quan ella vol. Però també hi ha fets polítics, socials, fets del país que em van afectar profundament i que van afectar d’altra gent. A partir de l’any 60 cada vegada estava més desesperat amb aquest país. Te n’adones perfectament, si vols obrir els ulls, que vius amb una coacció de la llibertat personal i col·lectiva en unes dosis impressionants. T’adones que t’han ensenyat la llengua que no és la teva, que els mitjans de comunicació són totalment coaccionats, que hi ha una voluntat objectiva, un mètode de liquidar la llengua catalana al País Valencià, Catalunya i les Illes. En aquells moments feien servir la línia dura, és a dir, fer-la desaparèixer de tot arreu, practicar el monolingüisme en castellà en totes les situacions públiques. L’altra línia, la negociada, és la del bilingüisme, que porta al mateix però més a poc a poc. Però el projecte continua intocable: l’extermini.

-I aquests darrers disset anys, com és que són tan prolífics?

-Conscientment vaig anar deixant coses, l’ajuntament, l’Institut del Teatre, l’any passat vaig deixar Reduccions [la revista], em vaig jubilar… Vaig anar concentrant-me en el que m’interessava més, que era la poesia, la paraula, si bé continuo fent conferències, presentacions, etc. Això és una part. Ara, jo no m’explico, per exemple, que em trobés amb dinou llibres de cants, una forma poètica relativament més col·lectiva, amb poemes llargs, que s’adrecen més a tothom… És que quan els vaig recopilar per fer la poesia completa i vaig veure que n’hi havia dinou jo mateix em vaig trasbalsar. Algú m’ha dit mig en broma que això ja ho tenia escrit al cap. A partir dels 58 o 59 anys és quan potser pots fer coses mínimament interessants, perquè saps què vols, què esperes, et dediques a una cosa plenament, erres menys els cops.

-Del 1999 ençà veu una poesia diferent?

-He intentat no fer trencaments amb mi mateix, però sí que hi ha hagut evolucions. Jo començo amb formes que en dic “poemes llampec”, que són formes molt breus, on intento incloure amb molt poques paraules molt de contingut. La condensació em porta a necessitar obrir-me per escoltar més territoris. I així com el primer llibre, Finisterre, és això, el segon ja conté més obertura. Tot em sembla interessant per entrar en contacte amb el món, amb els éssers… És un cicle, un clima. A vegades això va com el tigre que fa una urpada, o com el pescador que s’està estones i estones. Finisterre es refereix als caps, els punts extrems de la costa més enllà dels quals hi ha l’oceà. Aquesta és la posició de la paraula en la poesia. Estàs on ja la terra s’ha acabat i al teu davant hi ha els onatges dels oceans. I intentes obrir cada vegada més els ulls, tirar la canya i posar la pota més segura, com el tigre, en els oceans, que estan més enllà d’allò que la paraula permet de dir. La paraula és un tresor absolutament inconcebible. Si no servís la paraula, no seríem humans.

-En la seva consciència musical de la paraula, la relació amb el teatre l’hi ha ajudat?

-El teatre és la forma exterior de la poesia, i no únicament el text teatral, sinó també la part gestual del teatre. La música té un element molt proper que és la dansa, és la gestualitat que emana de la música. Doncs bé, la poesia també té una gestualitat. Entenc que els meus poemes -i d’altres- tenen i demanen una manera determinada de posar el cos, el cos físic i el cos psíquic… La poesia sempre ha demanat una cosa: “torna’m a l’oralitat”, i això vol dir “digue’m”, “fes-me ressonar”, “fes-me sortir l’aire de la boca”, “fes-me fer els ritmes”, però no únicament això, sinó també “sigues la presència que jo vull”, i amb la presència aleshores es fa la paraula i la gestualitat que jo vull.

-Diria que en la poesia catalana que avui es fa i es diu s’ha perdut aquest sentit oral?

-Aquest és un fenomen com a mínim europeu, més enllà no l’he pogut constatar…

-Al país de Shakespeare també passa, això?

-Sí, jo he sentit poetes bons que diuen bastant malament la poesia. No forçosament aquestes dues coses han d’anar equiparades. Probablement Beethoven no era qui tocava més bé el piano, però les seves sonates de piano són excepcionals. En canvi, Mozart era un instrumentista i compositor excepcional. Ara, pensem que en aquest país tenim la llengua cada vegada més assetjada, també fonèticament, i que aquest setge fonètic arriba a causar-hi estralls importants, potser irreparables. Hi ha poca consciència, per part de sectors amplis, de la fonètica. Estem en una conjuntura perillosa.

-En la seva poesia vostè ha barallat totes les possibilitats de la paraula. A quina conclusió arriba?

-La inconsciència d’Occident envers la paraula és molt important i molt perillosa. El fet que es pugui anunciar una cosa tan simple i que sembla ridícula com “aprengui anglès en quinze dies”, revela una cosa d’una inconsciència esfereïdora. Com es pot dir, això? Hi ha gent que s’ho creu, però una llengua no s’aprèn mai, perquè és una comunitat que a cada moment va renovant l’herència del passat. Cada paraula conté llesques i llesques de sentits, segons els llocs, els autors… És inacabable. L’home ha de fer servir-ho tot, però centralment l’home és llengua. És un diàleg amb ell mateix i és un diàleg amb els altres. Sense això, probablement, hem de deixar de parlar de condició humana. El poeta, si és mínimament lúcid, sap que la llengua que fa servir no és seva sinó que és la llengua d’una comunitat determinada. Hi ha una indústria i tot un seguit d’elements que cada vegada fan servir més la llengua com un accessori, com un instrument… La llengua no és com un cotxe, que té una caducitat, és precisament la no caducitat, l’herència que ens ve del passat, i que ens diu com eren els homes del passat.

-La poesia es menysté perquè és víctima d’aquest sentit utilitari?

-[Pausa llarga] Jo diria que sí, perquè paradoxalment en els segles XX i XXI, en què la gent ha passat per universitats i escoles, i tothom sap llegir i escriure i sembla que coneix més les llengües, doncs les universitats -i depèn de quines- ja no són el lloc adequat per aprendre llengües. En una època en què hi ha tantes possibilitats, que aquelles esferes en què la llengua ha de ser i s’ha de fer servir amb el màxim de rigor i reflexió, siguin desateses i poc llegides, això indica alguna malaltia perillosa de la mateixa societat. Ara bé, la filosofia, el pensament, l’assaig, la poesia, mai no han estat, probablement, multitudinàries. Això de les multituds no escau ni al pensament, ni a l’assaig, ni a la poesia, ni a l’art en general, perquè no compta així, sinó que compta en les persones. En canvi, les indústries s’adrecen a col·lectius. L’art s’adreça a persones. I aquest fet vol dir que hi ha una altra manera de relacionar-se, però al segle XX i al XXI només compten les multituds. La música industrial ha substituït la música popular.

-En el pròleg remarca que el jo del poeta ha de dialogar amb els altres. De vegades el poeta queda massa entotsolat en ell mateix?

-El poeta i qualsevol persona ha de dialogar amb els altres. I ha de dialogar fonamentalment amb ell mateix. Vull dir: nosaltres -i ho fem, amb més o menys persistència i lucidesa- hem de saber qui som. Ens demanem a cada moment “has de fer això”, “no has de fer això”, segons si som més o menys conscients, més o menys reflexius, evidentment. I el diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos és molt superior en quantitat que el diàleg que fem amb els altres. La qüestió del lirisme de la poesia i de vegades l’excés de jo no és un excés de jo, és un excés de jo impostat.

-O buit de contingut?

-Exactament. És una impostura molt sovint. És el pitjor que es pot fer. Fa un mal terrible a la paraula, a la poesia i als lectors. Però el poeta i la persona que se saben auscultar i que saben explicar-ho, això és una cosa necessària i indispensable. Si hi ha algú que ho sap fer, i el poeta hauria de saber-ho fer, és un dels elements, no l’únic. I un altre dels elements és el diàleg amb els altres però amb tot. Amb les pedres, amb l’aire, amb els rius, amb tot el que ens envolta. Diàleg vol dir molt sovint preguntes. És amb les paraules que tenim les interrogacions. Aleshores, això és una herència que ve dels poetes del passat, de la llengua del passat que ha anat passant de família en família, de persona en persona, aquell fuster, aquell mariner, aquella minyona, aquella senyora que ho va passar al fill… I que en un moment determinat t’ha arribat a tu. És a dir, que el poeta rep una herència i ha de ser-ne conscient i ser conscient que ha d’intentar enriquir, ni que sigui amb un matís o una espurna de color, més aquella herència.

-En el pròleg comenta que aquesta poesia completa és una certa biografia. Què diria que ensenya aquesta biografia?

-Jo entenc que no és aquesta poesia sinó que tota poesia que aspiri a dir alguna cosa als altres i a un mateix és una biografia profunda. Ens interessa relativament poc a cadascú de nosaltres i als altres els elements anecdòtics. El que ens interessa a cadascú de nosaltres és saber per què vivim d’aquesta manera, què significa que de vegades estiguis trist i de vegades estiguis content, què significa que puguis tenir un patiment a la mà, a la cama, que et trobis amb un altre que no t’entens o que t’hi entens, que hi hagi violència. Això és la biografia profunda. I aleshores és l’única manera que tenim de parlar. Tenim una altra manera de parlar i és la xerrameca, evidentment, que és una cosa que abunda, és a dir, parlar de tot sense posar-hi gaire atenció, ni en les paraules, ni en el que dius. És una manera de fer, jo no la condemnaria pas. En la vida de qualsevol persona hi ha moments més delicats, més seriosos i moments que no ho són tant.

-Expliqui una mica el sentit que dóna a la idea de pietat. Per què és important en la seva poesia?

-No és fàcil una definició de pietat, però la pietat inclou el dolor. Inclou un context en què hi ha patiment, de les persones, dels animals, de tot allò que és sensible.Pietas és una paraula romana central, per tant, precristiana. La pietat es referia a una actitud de respecte als altres, davant de situacions fortes. Tinc un cant en què intento revelar-ho amb imatges, això. En la Ilíada hi ha un moment en què Aquil·les mata Hèctor. Aquil·les és al camp grec, hi ha la gran guerra de Troia; Hèctor és el cap de Troia i això vol dir que els troians han perdut la guerra. Aquil·les s’endú el cadàver cap al camp grec. I al camp de Troia tot són plors. I el pare d’Hèctor, en un moment determinat, diu als troians: agafeu els cavalls, un carro i acompanyeu-me al camp grec. L’acompanyen, va a veure Aquil·les, s’abraça als genolls d’Aquil·les, un dels senyals de clemència… I diu que li torni el cadàver del fill. Discuteixen i, en un moment determinat, Aquil·les mira el pare d’Hèctor, tots dos es miren el fill i es posen a plorar. Això és la pietat.